Manifest JERC dignitat

Es crea un manifest contra l’aliniament de les JERC amb el sector Puigcercós

Pel que sembla, la presència de la direcció nacional de les joventuts d’ERC a l’acte de campanya interna del encara Secretari General Joan Puigcercós ha causat una gran controvèrsia entre aquells que gaudeixen de la doble militància, és a dir, que formen part de les dues organitzacions.

Tal i com anunciava la pròpia candidatura de l’aparell, així com els mitjans de comunicació, el suport de la direcció nacional de les JERC a Puigcercós s’ha entès com un suport de tota l’organització juvenil. I amb això molts militants no hi estan d’acord, per la qual cosa ha sorgit un manifest anomenat JERC Dignitat.

Aquest manifest porta l’aval d’un centenar de militants, dels quals en conec bastants, i puc dir que es tracta de gent que no només sorgeix de l’entorn del sector Esquerra Independentista. El trobo raonable, doncs el consell nacional de les JERC va votar per la neutralitat de l’organització i aquesta ha estat simbòlicament trencada per la cúpula, amb el risc afegit de crear una fractura política a la branca juvenil d’Esquerra.

I acabo amb una apreciació personal: molts dels suports que ha rebut la candidatura de Puigcercós han estat per inèrcia o per por a quedar descartats de l’aparell del partit. Potser les persones que integren la direcció de les JERC volien escenificar aquest suport a Puigcercós per tal que aquest fós retornat en un futur, potser calia fer-se perdonar per l’extensió dels suports a l’E.I. d’Uriel Bertran, que l’exdirigent ‘jerki’ Pere Aragonès va impulsar per després desdir-se’n i reapuntar-se a la candidatura de l’aparell. Tot plegat crec que destil·la massa tacticisme, no creieu?

CiU i les llistes més votades

A un municipi de La Selva, Riudarenes, CiU ha fet servir un regidor trànsfuga de la llista més votada per fer una moció de censura i arrabassar-li l’alcaldia a una candidatura que havia tret més del 50% dels vots.

Desconec la dinàmica municipal concreta d’aquest poble, però em serveix per demostrar que una vegada més l’argument de CiU que les llistes més votades són les que els hi correspon governar –i que, s’extreu que és políticamernt poc ètic impedir-ho- ha caigut. De fet, si ens hi fixem, aquest argument només el fan servir durant periodes electorals per a les Municipals o Parlament.

Després ens queixem de que la ciutadania tendeix a l’abstenció i no confia en els partits, però amb actes com aquests ho posen en safata i, com a mostra, l’escridassada cap al nou alcalde convergent i cap al regidor trànsfuga.

Analitzem el logotip d'ERC

Qüestió de logo

Avui dia els logos, senyals i marques són molt importants per a la comunicació i per a la identificació de missatge i objecte. En el cas dels partits polítics, tot això s’ha d’extendre a un ‘target’ o públic objectiu enorme, i per això es té molta cura dels colors, formes i sigles que conformen el logotip.

A ERC vàrem fer un canvi de logotip entre dos periodes electorals, un de creixement i un altre de decreixement. És un canvi que mereix un anàlisi una mica menys superficial i una mica menys banal del que he pogut llegir o sentir arreu.

Aquests són els trets diferencials: El nou logotip elimina la línia que delimita el triangle amb les quatre barres catalanes, es presenta en la butlleta electoral sobre fons negre i genera, a més, un canvi de sigles (d’ERC a esquerra, en minúscula).

En primer lloc, el canvi de logotip arriba motivat per la iniciativa de modernitzar la imatge corporativa del partit i alhora garantir un únic logotip per al territori del Principat, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiuses, i d’Aran. Ha estat una actualització visual i una uniformització d’imatge. La implantació territorial del partit havia trobat, sobretot al País Valencià, l’escull visual que suposa un partit amb un logotip i sigles generals (ERC) que s’intentava evitar amb un logotip i sigles territorials (ERPV), tot generant una despesa extra en l’edició de material.

Per tant, modernització, uniformització d’imatge i estalvi econòmic són els objectius assolits amb el canvi.

Però, en segon lloc, cal exposar el que d’una forma més abstracta ha acabat significant aquest canvi. D’entrada és evident que el logotip ha generat confusió davant l’electorat, doncs els trets que feien identificable la papereta electoral d’ERC queden diluïts (les quatre barres, molt més petites i menys identificables sobre fons negre), o eliminats (les pròpies sigles ERC).

I això ens porta a un factor menystingut, que és el canvi simbòlic de sigles coincidint amb una aposta estratègica per governs de coalicions d’esquerres, sumat a un cicle electoral en davallada, amb l’afegit de responsabilitats de govern i altres factors... el resultat de tot plegat ha estat una impressió de que ERC ha relaxat els valors republicans (R) i nacionals (C), que en són els trets diferencials principals en l’espai polític català. Impressió que pot ser més o menys extesa, o més o menys fomentada per algun adversari polític, però que en tot cas està arribant al mateix moment que un cicle electoral negatiu.

I és per aquests dos motius pels quals vull proposar una correcció d’aquests trets, que es fonamentaria en el manteniment de les sigles ERC al Principat, que és on s’ha percebut la impressió negativa pel canvi. Alhora, l’ús de l’actual en la forma extesa (tota la denominació del partit) a cada territori en les formes que es determinin, i l’ús del logo en papereta electoral sobre fons blanc per millorar la identificació de les barres i les sigles. En definitiva, proposo una convivència d’imatge corporativa que recuperi les sigles al Principat com a marca electoral i defugi confusions o impressions negatives.

Es frena una iniciativa pro-laïcitat

Espanya és com és: Déu, Pàtria i Rei

Aquest dimarts el PP, el PSOE, CiU i d’altres han fet pinya en contra de dues mesures que volien avançar en la laïcitat de les institucions: revisar els acords amb el Vaticà, i una altra, molt més light, que proposava eliminar els símbols religiosos en actes institucionals. Sí que ha tingut el suport d'ERC i IU.

Resulta sorprenent que un partit que ha crescut gràcies a la seva oposició a l’onada confessionalista (integrista?) bloquegi aquestes iniciatives. No me’n resulta tant, però, per part de CiU, ja que sempre es presenta a les eleccions obviant aquest tipus de temes i proclamant la llibertat dels seus diputats, però casualment aquests sempre estan ‘personalment’ aliniats amb posicions arrenglerades amb una religió determinada.

Per què era important la seva aprovació? Efectes pràctics:

Per evitar que a la presa de possessió dels càrrecs públics hi figurin bíblies o crucifixos.
Perquè els nostres representants institucionals no participin, com a tals, dels actes religiosos, tot deixant a la seva elecció el participar com a creients en un segon pla.
Perquè els nostres diners no vagin a parar a les butxaques d’una religió determinada només pel fet que sigui majoritària.
Perquè les institucions paralel·les a aquesta religió no concentrin la majoria dels ajuts públics a ONG.
Perquè als centres d’ensenyament acadèmic no s’estudiin ni es valorin les posicions, creences o descreences personals.
Per eliminar l’ascensió que té l’Església Catòlica sobre els nostres polítics, actuant com a lobby ideològic fonamentalista que exigeix adeqüar la llei pública a la seva particular manera de veure i viure, emprant els recursos de tots tot finançant mitjans de comunicació públics.

Cal trencar una llança en favor del laïcisme!

Laïcisme no és ateisme. Laïcisme vol dir respectar que existeix una pluralitat i que les institucions públiques i tot el que se’n deriva han de recular a una posició mínima per a qui cregui en una religió, qui cregui en una altra, i qui no en consideri cap. Vol dir no donar tractes de favor legals, econòmics o fiscals, ni sufragar activitats que condueixin directa o indirectament al prosel·litisme. Vol dir procurar no identificar mai les institucions ni les persones que les dirigeixen amb cap confessió. Vol dir que cap persona pot ser induïda a formar part d’un col·lectiu religiós sense el seu consentiment en majoria d’edat, i que tots tenim dret a deixar de formar-ne part. Vol dir, en definitiva, que creure i practicar una religió és un acte de la vida privada.

Gaudir mai d’un estat propi on no hi hagi el llast d’una religió majoritària també és alliberament social i nacional.

Convergais i xat d'atenciò a la violència

Dos breus apunts amb un parell de novetats que mereixen un espai a la memòria:

XAT D’ATENCIÓ CONTRA LA VIOLÈNCIA L’Institut Català de les Dones ha engegat un xat per atendre consultes de casos de violència contra les dones –notícia-, que complementa el servei telefònic de la línia 900. Permet fer consultes anònimes en línia i rebre una resposta professional, això sens dubte acostarà les generacions més joves a l’atenció que puguin necessitar, o com a mínim al suport moral que, en aquestes ocasions, es necessita peròp no s’atreveix a demanar cara a cara.

Felicitats a la Marta Selva per la bona feina que està realitzant. L'ICD ja no és un saló de tè per a senyoretes com era fa uns anys i això és gràcies a la seva tasca i a les prioritats polítiques que ERC marca al govern.

CONVERGAIS Ahir es va presentar el grup de gais i lesbianes de CDC, ‘Convergais’, amb el suport de la plana major d’aquest partit. Aquest és un fet molt important pel que fa a la comprensió de la diferència i de la necessitat d’igualtat, doncs aquest grup tindrà la feixuga tasca de fer comprometre CDC amb les polítiques per al col·lectiu LGBT i haurà de fer molta pedagogia en un partit on aquestes polítiques arriben tard. Fixeu-vos fins a quin punt arriben tard, jo era menor d’edat quen ja formava part del grup de treball homòleg d’ERC.

Això no obstant, no han perdut el tren. És molt important que CDC vagi assumint com a seus els avenços socials, de la mateixa manera que és imprescindible que el gruix de la societat faci seus els avenços en drets i llibertats de minories com el col·lectiu LGBT. Felicitats per la creació d’aquest grup, espero tenir la oportunitat de treballar plegats!

Iniciativa fa grossa la crisi de l’aigua

Alcalde en venda, pregunteu per ICV.


L’últim capítol d’allò que ja podem anomenar crisi política del transvasament (perquè amb aquestes pluges no li podríem dir sequera actuant honestament) confirma la pèssima gestió dels ecos dels socialistes a Medi Ambient i a l’ACA: s’els acusa de voler comprar els vots dels alcaldes representants al CAT, el seu vot favorable al transvàs comportaria el vist-i-plau a diversos projectes urbanístics aturats per la conselleria.

Ara ja hauríem de sumar mala praxi política amb sospites d’il·legalitat, a la incapacitat per dur a terme un programa polític que millorés la gestió de l’aigua des de 2003, a la manca de previsió, a la nul·la capacitat pedagògica, a la generació d’alarma social, a l’enfrontament entre territoris i a l’obsessió amb una obra que ja ningú creu necessària. Ha hagut de ser el batlle republicà de Montblanc qui ho ha denunciat, perquè els altres han callat, vegi’s que a ERC ens creiem el republicanisme com a valor.

Ara també hauríem de vigilar les resolucions de Medi Ambient respecte de plans urbans als municipis de les regions de Tarragona i de l’Ebre. Podria acabar resultant que l’ecologisme d’Iniciativa fós només una marca enganyababaus, podríem seguir sumant escàndols dels que fan que la ciutadania agafi alèrgia a la política i, si va a votar, ho faci tapant-se el nas.

Això no és el que volem, va sent hora de recuperar la sensatesa, de fer que dimiteixi algú, de rellevar ICV d’una conselleria que se’ls ha fet gran.

El cacau del Partit Popular

El PP dividit entre liberalisme i extremisme

Els mals resultats són difícils de digerir per a qualsevol partit polític. Els mals cicles electorals provoquen la visibilitat de sectors sobre les línies de flotació de cada formació, i els integrants comencen a exigir responsabilitats als líders. Això va passar al PSOE postfelipista, a la CiU postpujoliana, a l’ERC postestatutària –en això estem, encara- i ara li arriba també el torn al Partit Popular.

El PP havia anar bastint un projecte durant els anys 90 que es fonamentava en l’oposició, des de la dreta, al PSOE. Transformat en un partit ‘catch-all’, ha sumat conservadors i nacionalistes espanyols amb fonamentalistes catòlics, amb liberals, i amb oportunistes i xarxes de poder locals. Ha sumat tendències d’un Partit Conservador, d’un Partit Cristianodemòcrata i d’un Partit Liberal, ha bastit un programa i l’ha portat al govern durant 8 anys fins que les tendències nacionalistes i confessionalistes van resultar massa extremes.

Però malgrat la derrota electoral del 2004, aquests dos pols ideològics van ser reforçats enlloc de ser matissats: gran militància contra el nacionalisme –que, al cap i a la fi, és l’articulador de majories parlamentàries i qui el va portar al poder l’any 1996- i posicions en favor de les ingerències de l’esglèsia catòlica en els afers socials i polítics.

El PP es va bastir un nou programa ideològic d’oposició que ha estat valorat negativament per la massa de votants espanyols i l’ha allunyat del centre de l’espectre polític, però no prou. I és que no ha estat una gran derrota, doncs el PP ha obtingut aquest 2008 els segons millors resultats de la seva història, però el president del partit ha entès que un partit que vol una majoria àmplia per governar ha de guanyar-se els indecissos i generar complicitats amables.

Ara, mentre en Mariano Rajoy intentar reconstruir la imatge del partit deposant les icones que l’han identificat amb la ideologia d’extrem, els sectors que representen aquest extrem no es dónen per vençuts i planten batalla, avui en favor d’algú que mai dialogaria amb ETA, la nacionalista espanyola María San Gil (notícia). Una batalla que pot dur altres noms al capdavant del PP, una Esperanza Aguirre que representa un conservadurisme nacionalista i amb suport catòlic –és a dir, de línia dura-, o també un Juan Cuesta que és recolzat pels liberals i la gent d’ordre.

I és que l’estat espanyol, com tots els païssos del món, necessita un partit de dreta normal, que no crispi l’ambient polític i que sigui capaç de governar sense generar grans oposicions ni divisions socials. També necessita que els sectors més reaccionaris tinguin partits propis, que mesurin el poder real de les seves ideologies i no portin els partits grans cap als extrems. Si la política espanyola no fa certs canvis, tindrem ZP per anys i panys.

Oriol Pujol: la pitjor manera de fer política

Realment em sorprèn que el fill de Jordi Pujol no hagi après res de les formes polítiques mínimes del seu pare, l’expresident, de qui mai ningú podrà dir que ha estat poc educat. I tampoc m’agrada veure com CiU, en la seva recerca constant d’imatge i discurs, hagi promogut que l’Oriol Pujol s’hagi convertit més en un bocamoll que en un portaveu de l’oposició intel·ligent o incòmode.

La polèmica recent ha arrencat amb les paraules de Pujol fill dient que el Govern de la Generalitat semblava una ‘casa de barrets’, ‘casa de putas’ que diu un diari internacional. Això criticant la gestió de la sequera, partint de la base que quan CiU governava no feia polítiques d’estalvi d’aigua, va aprovar el PHN i no va revisar la xarxa general de distribució, les fugues de la qual patim a l’actualitat... i en moment present no volen dir ni que recolzen el minitransvasament ni que no el recolzen, no sigui que una paraula els impedís repescar vots.

Tornant a les formes de l’Oriol, cal dir que fins i tot el PP, en Sirera mateix, li ha recordat que ‘es pot criticar sense insultar’, i els partits del Govern li han demanat una rectificació. El mític Joan Ferran, l’altre bocamoll de les crostes, li ha arribat a reblar que té ‘incontinència verbal’, fixeu-vos a quin extrem s’ha arribat. Abans d’aquesta, ja va titllar en Montilla de ‘bèstia grossa’.

No puc evitar que em vinguin al cap les ratlles del propi Ferran, cridant a arrencar la ‘crosta nacionalista’ dels mitjans de la CCMA, o més enllà en Manuel Mas exigint el cap de la periodista d’èxit i ara directora de TV3 Mònica Terribas. Paraules que tampoc han estat gens afortunades.

Amb polítics d’aquesta mena, començant per l’Oriol Pujol i acabant amb en Joan Ferran, que ténen el suport més o menys explícit dels seus partits ‘grans’ i ‘madurs’, no s’aporta res a la política. És més, aquest estil fa realitat els pitjors tòpics, i avorreix la gent.

Foto: Lupanar -o casa de barrets- de Pompeia

Segons un estudi de la UOC, la independència es guanyaria en referèndum

I tu, què votaries?

Segons aquest estudi de la Universitat Oberta de Catalunya, la majoria dels catalans aniria a votar a un referèndum d’independència i, dels votants, més de la maitat ho faria a favor d’aquesta.

Són sens dubte les xifres més altes en favor de la independència de Catalunya que han aparegut mai en una enquesta homologable. I són reflex, també, de que l’independentisme va més enllà d’un partit, és transversal i arriba fins i tot a gent que té el castellà com a llengua habitual o que no sap escriure el català (el 38.3% dels catalans).

Malgrat que aquesta enqueta té una mostra reduïda (1.108 persones), sí que se li pot atorgar un cert valor. El creixent debat social sobre la possibilitat de la independència com a via per encarar els problemes estructurals del país i l’augment del nombre de persones favorables són fruit de molts anys de feina: l’independentisme, en sentit ampli, ha anat aconseguint que la societat interioritzi la independència com a solució viable.

Ara bé, donada l’amplitud de la mostra, i que els referèndums no es voten per telèfon sinó que cal aixecar-se i anar a l’urna, cal seguir eixamplant la base social de l’independentisme en totes les seves vessants (romàntica, nacionalista, pràctica, economicista...), i cal seguir explicant que serà un procés democràtic homologat, tot buidant de contingut els tòpics que el nacionalisme espanyol i francès han anat bastint en contra de l’autodeterminació del poble català.

En tot cas, es fa necesari denunciar el fracàs de la via estatutària autonòmica i regional, després de la sentència del TC i de la negociació sobre el finançament, en previsió que ambdues coses siguin el desastre que s’intueix, i deixar ben clar que només hi ha una alternativa a la situació actual de tot plegat: la independència. Alhora, cal tenir clar que ERC ha de presentar-se a les eleccions del 2010 proclamant d’entrada que només farà govern amb el partit o partits que vulguin treballar pel referèndum del 2014.

I mentre aquest no arribi, hem de vigilar tres processos: El seguiment de la independència de Montenegro, el procés de construcció de les estructures polítiques, socials i econòmiques de Kosovo, i el referèndum d’Escòcia, que pot significar el primer precedent d’ampliació interna de la UE.

Amb la previsió de pluges no caldria fer el tub

Plourà almenys 6 dies seguits

Sempre m’ha agradat estar al cas de les previsions meteorològiques (part dels meus estudis són sobre climatologia), i aquests dies he estat tafanejant bastant al web del Servei de Meteoròlogic de Catalunya, que no puc deixar de recomanar, especial pel que fa al radar de precipitacions.

Ja hi compto que en meteorologia les previsions a termini (+ de tres dies) van perdent fiabilitat a mesura que s’avança, però en principi les condicions atmosfèriques podrien mantenir-se durant una setmana i generar almenys cinc dies de pluges a les capçaleres dels rius des de dijous vinent (previsió).

Si al clima científic hi sumem el clima social que es viu a les Terres de l’Ebre, és perfectament normal que es comenci a parlar seriosament d’aturar les obres de la interconnexió de xarxes CAT-ATLL. És lògic i comprensible. I ho és perquè a aquest ritme ja podrem disposar d’aigua (no per emplenar piscines, faltaria més) fins a la tardor (és raonable comptar que hi plourà a l’agost i a la tardor, oi?). Un parell de mesures més, com per exemple reduïr la pressió durant la nit i connectar més aviat la dessaladora de Blanes acabarien de dibuixar la quadratura d’un cercle i permetrien evitar el minitransvassament de l’ebre a Barcelona.

Començo a pensar que el tub ja es tracta com una qüestió ‘d’autoritat socialista’

Carod-Rovira i la ministra Espinosa, a més del delegat de la Generalitat a les TTEE i els milers de manifestants de diumenge passat estan d’acord: amb més pluges no cal fer el transvasament, doncs la situació d’emergència ja no és tal.

Les actuals declaracions d’en Zaragoza (PSC) defensant acabar l’obra no ténen gaire sentit a menys que parlem dels diners que ja es puguin haver gastat comprant els tubs... en tot cas, crec que l’Ebre mereix una consideració de més valor que aquests diners. No s’entén una defensa numantina de la interconnexió, ara que és menys urgent o necessària, quan hi ha un risc de fracturar socialment el país... es tracta només d’autoritat? Es tracta de complir compromissos amb l’adjudicatària de l’obra, Agbar?

I l’escassa autoritat que li queda al conseller Baltasar em fa veure més clar que, no només per les recents contradiccions, ni tan sols per un alarmisme mediatitzat arran de la proposta de transvàs del Segre, és per no haver fet prou durant quatre anys que penso que algú hauria de dimitir, és per això que penso que ICV no està preparada per a gestionar Medi Ambient.

Tot plegat comença a exigir solucions racionals, intel·ligents i també sensibles al territori i a la gent. Exigeix també molt de diàleg, si aquesta canonada pot ser necessària més endevant, que no ho sabem, el territori n’ha de ser conscient, ha d’entendre-ho, i ha de tenir opció a pendre una decisió.

Notes sobre el procés congressual (IV)

Impulsarem el laïcisme d'ERC

Aquests dies he tingut moltes reunions. Unes quantes d'aquestes han servit per fer fructificar una esmena a la ponència oficial que vol remarcar el laïcisme d'ERC com a partit republicà i proposa una aplicació pràctica: que els càrrecs electes republicans no assisteixin a actes confessionals com a autoritats polítiques.

En una societat plena i radicalment democràtica els càrrecs públics han de quedar al marge de qüestions de fe i moviments religiosos, ja que cal separar aquests dos àmbits per garantir la plena igualtat de la ciutadania i la no ingerència de 'lobbies' en els afers públics. La religió és un assumpte privat, i en aquest sentit, ERC ha de donar exemple de republicanisme a ciutat i a comarques, tot respectant que si un càrrec públic no hauria d'estar a la 'filera zero', sí que pot formar part del públic d'acord amb les seves creences particulars.

Impulsem aquesta esmena a la Ponència Estratègica (que es debatrà al proper Congrés Nacional del 17 de juny) amb el company Antoni Serrano, el diputat Miquel Carrillo i les sectorials d'Immigració i la de Polítiques per a Gais i Lesbianes.

Des de la Sectorial ahir també vàrem aprovar la presentació d'altres esmenes a la Ponència que complementen el discurs en matèria LGTB d'ERC.

Catalunya obre ambaixada a Londres i prepara París

Això és fer política exterior


Feia poquet havíem obert la delegació catalana a Berlín, fa pocs dies li ha arribat el torn de la delegació de Londres, recentment inaugurada a Fleet Street, 17. És molt aprop d’instal·lacions de la Commonwealth, el que significarà un altaveu potencial per a tota la comunitat de la corona britànica.

Aquestes delegacions, a més de ser un eix de serveis, són també una bona manera de fer contactes i assegurar-se bones relacions prèvies amb alguns dels estats més importants del món. No ho despreciem, doncs arribat el dia aquests tindran criteri per reconèixer o no la nostra independència, i això depèn del coneixement mutu i relacions prèvies –diplomàtiques, socials, econòmiques- de Catalunya amb aquests.

Suposen, a més, un cop de peu a la part baixa de l’esquena de la diplomàcia espanyola (contrariada, per cert, pel ràpid desplegament de la xarxa exterior catalana, que no compta amb banderes espanyoles, no fa servir el castellà i no demana permís per picar a la porta dels estats).

La xarxa continuarà extenent-se, no només amb delegacions (previstes a París, Nova York, Mèxic, Buenos Aires i a la Xina), també amb convenis amb països europeus, americans i africans.

Això, des de l’oposició, no es pot fer. I ningú més ho farà si no som nosaltres, els independentistes.

17/05/2008 Dia Internacional contra l’Homofòbia

El Parlament de Catalunya rebutja l’homofòbia

El President del Parlament, Ernest Benach, ha celebrat aquest divendres una recepció per al col·lectiu LGTB per a commemorar el dia internacional contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia, amb l’impuls d’ERC i del Casal Lambda i la participació de la pràctica totalitat de les entitats i associacions que representen un col·lectiu tan divers.

Val a dir que és el primer cop que té lloc aquesta celebració, de forma institucional, a Catalunya. I que la intervenció d’ERC, mitjançant la Sectorial de Polítiques per a Gais i Lesbianes (de la qual en sóc el secretari) ha tingut una influència decisiva en l’èxit de l’acte.

Si bé cal esmentar el soberbi ridícul d’algunes entitats de la Federació d’Entitats Coordinadora Gai-Lesbiana (ens que, sigui dit de pas, rep subvencions milionàries de les administracions socialistes cada any) no han volgut pendre part en l’acte institucional i fins i tot han provat sense èxit de boicotejar-lo.

Al final, fent el tonto d’aquesta manera, es dóna empara a l’homofòbia discreta del PP o a la menys discreta dels neo-ases.

Notes sobre el procés congressual (III)

Últimament no paro de rebre convocatòria a actes (del 17 i del 24), invitacions a anar a alguna assemblea local on anirà aquest o altre candidat, actualitzacions de blocs que normalment ténen poca activitat... molt moviment, molta gent amunt i avall amb activitats relacionades amb el Congrés Nacional.

Bé, això no és dolent. Però si ho comparem amb les últimes campanyes electorals, tinc la impressió que el partit es mobilitza més per guanyar unes eleccions dintre que per guanyar-les fora. I escric això perquè ens arribem a fixar en el potencial del nostre capital humà, i perquè crec que en una situació on importi el programa i no les cares, res podria aturar el creixement d’ERC. Hi han responsables visibles d'aquesta situació, alhora que hi han persones que la poden redreçar.

M’agradaria que tots plegats hi reflexionéssim.

D'altra banda, avui presento les més de cent signatures que es requereixen per a ser candidat a conseller nacional del partit, i vull aprofitar per agraïr les signatures de cadascú així com l'esforç dels amics que m'han pogut ajudar.

Una cosa nova i que m'agrada: Gent2014

Ebre: fer o no fer el tub

El minitransvasament es debat a ERC

Qui més va apostar per la defensa de les Terres de l’Ebre és qui més dificultats té avui per explicar les obres de la interconnexió de xarxes, és a dir, ara com ara que es produeixi malestar o es calmin els ànims dependrà de les gestions o les explicacions dels responsables republicans de la Generalitat.

Aquestes obres no s’aturaran malgrat que estem a fregar d’un nivell inferior d’emergència gràcies a les últimes pluges que han dutxat tot el país, capçaleres de rius incloses, aquest cap de setmana. L’Aragó, de fet, demanarà que s’aturin si s’acaba la nostra situació d’emergència.

>> Les veus en contra denuncien que la canonada és, o acabarà sent, una solució estructural als problemes d’aigua a Barcelona, que a llarg termini s’imposarà a la gent de l’Ebre la cessió del cabal. I això, al cap i a la fi, és una política transvasista sense cap control possible, ja que serà Madrid qui digui quan i quant s’obrirà l’aixeta. Sí, el risc existeix, com existeixen polítics que planifiquen ‘por cojones’. I que ara ja no cal, que ha plogut prou.

>> Però a l’altra banda, les veus a favor, indiquen que l’obra ja està pagada, i és racional que es faci malgrat que es trigui molt més a fer-la servir. Que mai sabrem si tronarà, és a dir, que no sabrem si tindrem una sequera perillosa més endevant.

El problema el tenim quan els nostres alcaldes de la zona son contraris al trasvàs, signen un manifest antitransvassament i assistiran a una manifestació contra el tub... i alhora governem a Catalunya, hem d’assegurar l’aigua i hem de ser corresponsables d’una gestió.

Carod-Rovira, que ha visitat el Delta de l’Ebre després de l’últim temporal –els temporals el fan recular i el salinen, igual que ens malmeten les platges del Maresme-, ha defensar la consecució de l’obra ja que pot servir més endevant per dur aigua al Camp de Tarragona, ja que és bidireccional. Alhora, també ha reclamat al govern espanyol que inicii treballs de protecció al Delta, que recordem que està en perill i regressió ja ara que encara no captem aigües.

El dilema és difícil i la responsabilitat és enorme. Ens hi juguem més que uns quants vots en un moment en el qual els hauríem de mimar. Es tracta del territori, del model de país i de la fiabilitat pública del partit.

L’Ebre necessita un compromís, una vegada més.