Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris món. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris món. Mostrar tots els missatges

20.5.08

Catalunya obre ambaixada a Londres i prepara París

Això és fer política exterior


Feia poquet havíem obert la delegació catalana a Berlín, fa pocs dies li ha arribat el torn de la delegació de Londres, recentment inaugurada a Fleet Street, 17. És molt aprop d’instal·lacions de la Commonwealth, el que significarà un altaveu potencial per a tota la comunitat de la corona britànica.

Aquestes delegacions, a més de ser un eix de serveis, són també una bona manera de fer contactes i assegurar-se bones relacions prèvies amb alguns dels estats més importants del món. No ho despreciem, doncs arribat el dia aquests tindran criteri per reconèixer o no la nostra independència, i això depèn del coneixement mutu i relacions prèvies –diplomàtiques, socials, econòmiques- de Catalunya amb aquests.

Suposen, a més, un cop de peu a la part baixa de l’esquena de la diplomàcia espanyola (contrariada, per cert, pel ràpid desplegament de la xarxa exterior catalana, que no compta amb banderes espanyoles, no fa servir el castellà i no demana permís per picar a la porta dels estats).

La xarxa continuarà extenent-se, no només amb delegacions (previstes a París, Nova York, Mèxic, Buenos Aires i a la Xina), també amb convenis amb països europeus, americans i africans.

Això, des de l’oposició, no es pot fer. I ningú més ho farà si no som nosaltres, els independentistes.

8.5.08

A Escòcia els laboristes li perden la por a l’autodeterminació

El laborisme recolza el referèndum escocès

Finalment, el Partit Laborista Escocès ha optat per recolzar que es faci el referèndum d’autodeterminació que impulsa el Primer ministre Salmond (de l’Scottish National Party), malgrat que li costi una cleca dels laboristes anglesos.

Això significa que els escocessos seran sobirans per decidir el seu futur polític, doncs el Parlament instarà el Govern escocès a convocar un referèndum d’autodeterminació. Altra cosa serà el resultat, però implica un reconeixement implícit a la sobirania nacional del poble escocès i a la possibilitat de secessió.

Si bé la intenció dels laboristes és fer-ho per esvaïr dubtes –ells ténen clar que el resultat serà negatiu a la independència-, està clar que això té lloc en un moment en que el poble escocès comença a ser conscient de la seva força, i que malgrat l’unionisme que pogués pregonar el laborisme oficial aquesta consciència nacional no els és aliena.

Com a casa nostra, el nacionalisme escocès es composa d’un sentiment identitari i d’una actitud pràctica i economicista. El cap i el cor condueixen el país cap al referèndum, i espero que també cap a la independència. Escòcia serà un precedent per a Catalunya, en tant que la UE es veuria forçada a negociar la primera ampliació interna.

I si traslladéssim això al teatre català?

Es constitueix un govern nacionalista format per un partit que es presenta pregonant un referèndum d’autodeterminació. Aquest compleix la seva promesa posant el referèndum damunt de la taula i l’unionisme d’esquerres accepta el repte convençut de la seva força.

Tots ens ho preguntem... Seria capaç el PSC de fer el salt qualitatiu de reconèixer la nació catalana per molt que troni a la meseta? Prendrà força al si del poble català la proposta de Carod-Rovira de convocar un referèndum en la data emblemàtica del 2014?


IMATGE: És el Parlament Escocès i el seu arquitecte és el català Enric Miralles.

5.6.07

ETA trenca l'alto al foc

Sense pau ni llibertat... de moment.

La convulsa història del País Basc travessa avui un altre dia dur: ETA trenca unilateralment l'alto el foc (notícia). Les reaccions no s'han fet esperar, res a assenyalar doncs fa l'efecte que el guió ja estigués escrit i només s'esperava la llum verda. L'atemptat de Barajas (post 03gener2007) suposava ja de facto el trencament, que ara tenim per escrit.

Si ara fa un any i escaig, amb l'anunci d'alto al foc, no vaig ser gens optimista, ara mateix penso que sembla que ambdues parts hagin anat a buscar aquest final (més que final, espero que sigui un punt i apart). Realment penso que l'estat espanyol (més enllà del seu govern, totes les institucions implicades) no ha fet un procés de maduració, no ha fet cap pas per la pau, no ha estat valent, segurament perquè la societat del país veí en general no ho és, almenys en aquest sentit. L'únic que s'espera és una rendició, doncs no s'ha plantejat el procés com una negociació i mai s'estarà disposat a canviar les armes per urnes.

I quan dic això no em refereixo només a un referèndum o a traspassar la potestat de convocar-los (que més de la meitat dels vascos ho vol, per cert), és que se'ls expulsa de les institucions i no es permet a persones lliures de càrrecs penals exercir els seus drets (presentar-se com a elegibles). Això és una temeritat, doncs el que s'ha d'intentar sempre és acostar-los a la democràcia, no bandejar-los! Malgrat tot, la societat espanyola en general ho accepta... però això sí, els nacionalistes son els altres.

Si jo hagués d'arbitrar, em semblaria barat el canviar la competència en referèndums, l'acostament de presos i la llibertat de partits a canvi d'acabar amb les bombes, els morts i el clima de violència i por.

13.1.07

Turquia a la UE

Turquia, drets humans i Europa.

Llegeixo avui que el govern català ha donat suport a l'entrada de la República turca a la Unió Europea. M'indigno, doncs no hi estic gens d'acord, i tinc unes quantes raons de pes.

Aquest estat no és, a diferència dels païssos europeus, gens curós amb els drets humans ni amb la seva pròpia democràcia; no col·labora amb la justícia internacional; ha oprimit i segueix oprimint al poble kurd -una nació sense estat a la qual fa poc temps vàrem convidar a reunir els seus polítics al nostre parlament-; i representa un competidor econòmic perjudicial.

TURQUIA té un problema anomenat 'consciència'. Només s'ha posat a establir tímides reformes institucionals quan veia oberta la porta d'entrada a la Unió Europea... i fa un parell d'anys que aquestes mesures s'estan relaxant tant que s'han fet inútils a la pràctica. En aquest país hom pot rebre apallissaments policials o acabar a una cuneta amb prou impunitat per part de les autoritats d'un país que s'autoanomena democràtic.

És cert que les dones ja no estan obligades a dur vel, però de les pallisses a casa no se les ha protegit fins el 2005. No es garanteix la llibertat d'expressió, discrepar pacíficament de les autoritats por causar una detenció violenta, un judici injust i una pena de presó -encara sort que han abolit la pena de mort-, això ho saben bé els estudiants, professors, manifestats i periodistes turcs que ho estan patint.

Existeix entre l'alt funcionariat una gran intolerància a la divergència civil i una gran indiferència respecte dels drets i llibertats internacionals -alguns tractats han estat signats per Turquia però és evident la seva no-aplicació -. En interès de les autoritats les lleis s'interpreten de la forma més restrictiva que se'ls permet quan no actuen de forma arbitrària.

Aquí teniu un bon informe sobre els drets humans a la República de Turquia que val la pena llegir. En la meva opinió, si dos nois no poden agafar-se de la mà pel carrer, això no és europa. La cultura d'Europa és democràtica i de dret, aquesta és l'arrel i essència, i això no s'aprèn en un tres i no res a cop de decret.

OPRESSIÓ IMPERIALISTA

Malgrat la Guerra dels Balcans, la Guerra Greco-Turca i la Primera Guerra Mundial, Turquia continuà retenint territoris d'altres nacionalitats, principalment grecoxipriotes, armenis i kurds.

Contra els primers, Turquia va crear un estat satèlit i obstruccionista a Xipre (República Turca de Xipre -viqui-, colonitzat per turcs a la meitat superior, estat reconegut només pels turcs) que encara suposa un escull importantíssim per fer accedir l'estat Xipriota a la Unió Europea.

Contra els armenis -viqui-, a més de les matançes massives o locals durant els segles XIX i XX, avui dia també existeix una opressió ferotge i ultranacionalista contra qualsevol acte d'afirmació nacional dels armenis -no diguem ja un autogovern-.

Els kurds -viqui-, però, són la víctima més visible. Pateixen també la opressió intolerant contra les seves organitzacions de caràcter nacional, inclosos partits polítics, pateixen persecució. Fins el 2002 la llengua kurda restava prohibida i al seu territori regnava l'estat d'excepció militar.

DISTÀNCIA ECONÒMICA

Parlem ara de diners. Turquia, com ja ha passta amb Romania i Bulgària, disposa de centenars de milers de persones que són mà d'obra barata que, de poder circular lliurement per Europa, suposarien un greuge a la mà d'obra pròpia si arriba en més quantitat a la qua el mercat laboral pot assolir, recordem que Turquia té una població similar a Alemanya.

L'economia turca encara és inestable, doncs fa menys de deu anys els indicadors han reflexat taxes d'inflacció superiors al 50% (!!). A més, els productes agrícoles turcs entrarien en un mercat comú xocant contra les produccions dels païssos mediterranis com Catalunya, cosa que acabarà per agreujar encara més la precària situació del nostre camp.

MOTIUS GEOPOLÍTICS

En un altre ordre de coses, causarà molta inseguretat el fet que Europa admeti dins seu un estat amb greus conflictes interns i fronteres perilloses (Iran, Irak, Síria, i l'estat genocida d'Israel a dues passes). En un tres i no res podríem tenir una guerra química a les nostres fronteres, o forçar a Europa a entrar en guerra a causa d'incidents fronterers, i això també ens ha d'importat i ens ha de preocupar.

Com Europa no té una política pròpia cap a Orient Mitjà i només fa o bé no fa seguidisme de la dels EUA a la zona, Europa dins el bloc Occidental no és ben vista des de l'islamisme. També Turquia perdria, per canvi d'alineació, un cert paper d'advocat i moderador dels estats islàmics a la zona si se la permet adherir a la UE.

Per tot això, em nego a que es negociï l'adhesió de Turquia a Europa en el meu nom, i renego de la declaració del meu govern en favor d'aquesta adhesió.

El Punt 13/01/2007: Catalunya dóna suport a l'ingrés de Turquia a la Unió Europea.

3.1.07

S'ha apostat per la pau?

Sense diàleg i sense perspectiva

Així ha quedat el procés de diàleg que volia arribar a dos ports: que els terroristes deixessin les armes i que la política vasca es normalitzés. ETA comet un atemptat -sense avisar abans de que trencava la treva- i com a reacció el PSOE i ZP decideixen reflotar el 'Pacte Antiterrorista' -és a dir, bloc nacionalista espanyol-.

El procés de pau s'ha acabat. El ministre espanyol d'Interior, en Rubalcaba, ho ha deixat ben clar, tant que dubto molt que hi torni a haver una oportunitat fins d'aquí un parell de legislatures. Si aquesta renúncia no fos prou, Zapatero convida la dreta espanyola a rellançar aquell 'pacto por las libertades y contra el terrorismo' sorgit alhora que la venjativa Llei de Partits. Llençen pilotes fora i atribueixen el fracàs només a ETA.

Molts son els que pensen que s'hauria de continuar amb el diàleg malgrat l'atemptat, però sabem que una condició sine-qua-non és l'absència de terrorisme. També ho és que hi hagi una mínima confiança en la paraula de l'altre, i que ETA hagi atemptat sense prèviament donar per tancada la treva ha estat un cop baix, 'actuar a traïció'. Tot i això, hom no s'espera que una banda terrorista actuï amb determinades formes, però sí li ho demana moralment.

L'esquerra abertzale també ha quedat descol·locada. Malgrat la determinació d'Anoeta i diverses declaracions més, l'Estat espanyol segueix endavant amb la llei de partits i ETA tira pel dret. Batasuna segueix sense condemnar els atemptats però al mateix temps els terroristes no comparteixen l'aposta de pau del partit abertzale. No esperava l'atemptat però segueix apostant pel procés.

Resultat de tot plegat? No només seguim patint el terrorisme, sino que la situació política empitjora i es complica. Recordem que a les institucions d'Euskadi els manca una estabilitat política, molt precària últimament.

Amb això arribo al títol d'aquesta entrada, com a tall de conclusió: 'sense diàleg i sense perspectiva'. Sense diàleg perquè ni n'ha arribat a haver, ni existeix la il·lusió que fins ara l'havia motivat políticament. Sense perspectiva perquè tot plegat ha quedat en un punt mort i congelat, perquè els interlocutors no han sabut estar a l'alçada del moment històric que podia haver estat.

El futur? Qui el sap? Espero que en uns anys, caiguin certs convencionalismes polítics i, amb valentia, s'engegui un nou procés amb garanties. Espanya i ETA han de recordar que un procés de pau necessita de negociacions, concessions, gestos, diàleg i mínima confiança... i que l'objectiu és aconseguir integrar dins el sistema polític els que hi són fora.


COM A MOSTRA, UN BOTÓ


El company Joan Puig, diputat d'Esquerra, apunta també la responsabilitat política en el fracàs del diàleg. El maresmenc Xavier Febrer (CPC) també deixa entreveure certs dubtes sobre si el que hi ha hagut ha estat diàleg o discurs. El company de les JERC Isaac Peraire culpa raonadament el PSOE d'haver fet massa seguidisme del PP i dels mitjans afins. El també jerki Lluís Pérez fa un bon anàlisi amb una perspectiva més àmplia. El verd Antoni Garcia llança un missatge en pro de continuar el diàleg, i que aquest ha d'ésser sense exclusions. També repartint responsabilitats escriu el convergent Salvador Grifell.

Amb tot, em quedo amb el penevista Ricardo Ibarra, que al seu bloc fa seva una declaració de Fermín Mugurza: "Pido a ETA que restablezca la tregua permanente y a los gobiernos Español y Francés que cesen en la represión, deroguen las leyes que ilegalizan las ideas y cambien la política penitenciaria de exterminio, para encauzar de nuevo el proceso de paz (...)".

31.12.06

La Pau, un fracàs bil·lateral

Desil·lusió civil, derrota del diàleg.

Atemptat d'ETA a MadridTRISTOR.- Què més puc sentir? Avui els terroristes d'ETA han fet esclatar una bomba a l'aparcament de la T4 de Madrid - Barajas. Ha estat la campanada que anuncia la fi de la treva i del procés de diàleg que, amb més o menys encerts, s'havia encetat i il·lusionava.

Ha estat un fracàs de les dues parts cridades a l'entesa, un fracàs bil·lateral. I no ho dic gratuïtament: Ni des d'ETA s'ha demostrat una aposta decidida pel procés més enllà de la primera declaració que el va anunciar, ni des de l'estat espanyol s'ha fet cap gest de conciliació.

Els únics que surten guanyant són els intolerants a un i altre costat de la dinamitada taula de diàleg. Es trigarà força temps més per poder tornar a plantejar un nou procés.

Recordo que l'abril d'aquest 2006 jo reflectia en aquesta entrada del bloc la meva falta d'optimisme respecte del diàleg que s'anunciava. I ho deia perquè el comportament de la classe política espanyola estava massa impregnat de nacionalisme intolerant... això no va enlloc i la bomba d'avui n'és la mostra.

Crec que, a més de condemnar, el que cal fer és assumir responsabilitats. Ho dic perquè en tot aquest temps ETA no ha après que l'actuació de la justícia és independent del poder polític i que un procés de pau no es pot contaminar atiant violència al carrer i moment menys amb moviments poc pacífics com ara el robatori d'armes perpetrat a França.

I ho dic també perquè la classe política espanyola no ha pres consciència de que en una negociació no ho poden guanyar tot, perquè llavors és una derrota o capitulació... i s'entén que ETA prefereixi jugar-se-la al carrer que rendir-se en una negociació. No s'ha fet cap passa política, no s'ha qüestionat la il·legalització de Batasuna, no s'ha canviat res en relació als presos... i doncs, que s'esperaven? Val a dir que PP i PSOE estan units respecte al que s'ha deixat de fer; a tota la classe política espanyola li ha faltat maduresa i li ha sobrat obcecació.

VICTÒRIA PER ALS BÚNKERS

Tristament, aquest cop han guanyat els búnkers, els sectors més conservadors dins el món abertzale i dins el nacionalisme espanyol. D'aquells que només troben en violència la única forma per alliberar el seu país malgrat que arreu del món se succeeixen les emancipacions nacionals democràtiques -Montenegro com a exemple més recent-. D'aquells que, vestits amb la toga democràtics, segueixen amb l'Espanya Una' al cap i prefereixen tenir menys democràcia a tenir menys poder dins un territori ocupat. Haver permès que aquestes mentalitats se surtin amb la seva aquesta vegada és un dels pitjors errors polítics dels últims anys.

Seguirem com fins ara, de moment amb dues vides més sobre la taula (tot i que espero que a aquests dos desapareguts els trobin amb vida) fins que no hi hagi un canvi de mentalitat i un convenciment de que cal arribar a la pau que tant ens ha il·lusionat. Perquè la gent volem la pau, perquè els vascos volen la pau.