31.1.07

Un any i tres dies de bloc!

La voluntat d'escriure.

Quan neixia aquest bloc, avui fa exactament un any i tres dies, teníem sobre la taula el debat estatutari i acabàvem de 'patir' el pacte Mas-ZP. Eren dies en els que neixien d'altres blocs personals i polítics. No tenia ni idea de que podria arribar a emplenar tant d'espai buit amb el que pensava de l'actualitat del dia-a-dia català, tampoc creia que el propi bloc m'acabaria ajudant a estructurar millor els meus escrits i a madurar-los, i no creuria, ni de lluny, que tants lectors i lectores en faríeu un cop d'ull!

Més de 9 mil visites, lectors internacionals i intercontinentals, més de cent articles i centenars de comentaris interessants. Aquestes són les xifres del camí que vaig iniciar amb aquestes intencions; les quals he vist complertes i sobrepassades.

Com que les paraules se les emporta el vent, aquest bloc volia fixar i plasmar els meus pensaments. Des de llavors fins ara reconec que m'ha servit per millorar la meva memòria, la meva redacció, la meva forma d'estructurar i unir idees inconnexes i la meva manera d'entendre i analitzar l'actualitat del nostre país. Veus que portes un any escrivint les teves impressions, i ho compares amb l'abans, quan la gent desconeixia el pensament de l'altre i donava per fet que era pràcticament com el seu o diametralment oposat; te n'adones amb fets que hi han tants matissos com persones, que tu tens els teus, que els altres companys blocaires també. I comparant, te n'adones que t'has obligat a certa rutina, a llegir més, a informar-te, i has aconseguit expressar-te millor en molts aspectes.

Per tant, no puc sinó recomanar l'experiència d'obrir i mantenir un bloc!

Una decepció: he fet 100 articles en els 368 dies que duu actiu aquest bloc, reconec que de voler fer actualitzacions diàries a poder-les fer hi ha una llarga carrera. Que si molta feina, que si no tens connexió a internet, que si canvies de casa i d'ocupació...

Un agraïment: a tots els que han pensat que el que jo he escrit pot ser interessant, i s'ho han llegit. Fins i tot a aquells que han anat a parar aquí potser sense proposar-s'ho. FELICITATS!

GRÀCIES / THANK YOU / TACK SÅ MICKE / GRACIAS / MERCI

Gener de 2007, traspassat des del bloc antic

30.1.07

Identitat nacional i sobirania al s.XXI

Efecte Carretero.

Ha estat com si sonés una campana i s'encengués la llum. Arran de la disconformitat pública de Joan Carretero quelcom s'ha mogut entre la militància d'Esquerra, com a mínim s'han fet preguntes. Calia. Ara s'han anunciat una sèrie de conferències, preparatòries per a la Conferencia Nacional de la formació republicana, i aquí toca avaluar fets, discurs present i rumb futur.

Val a dir que malgrat certa duresa a l'escrit (que vaig comentar) de l'exconseller de Governació Joan Carretero al diari Avui (l'entrevista del Temps encara no ha caigut a les meves mans), allò que és més rellevant, és a dir, el repte de mantenir la personalitat pròpia al govern i fer-la visible tant amb gestos com en l'obra, gobernar bé i mantenir Esquerra com a referent independentista i nacionalment alliberador, això és al cap de la gent del partit i els que el són propers.

Això és una fita, perquè s'ha pres consciència en certa mesura, i s'està generant debat. Esquerra ho canalitzarà amb un cicle de conferències que es faran a la nova Seu Nacional acabada d'estrenar, durant el mes de febrer. Aquí, amb el títol 'Identitat Nacional i Sobirania al segle XXI', s'intercanviaran idees i propostes, amb aportacions de nivell internacional "Buscarem com aconseguir una majoria social que permeti fer els plantejaments propis del dret democràtic a decidir". Allò que hagi de ser el nou discurs d'Esquerra Republicana quedarà clar després del 20 d'octubre d'enguany en la Conferència Nacional. Per a Portabella, que ha fet la roda de premsa anunciant-ho, el cicle de conferències servirà perquè "hi hagi murmuri, per dialogar i després arribar a un acord".

PORTA OBERTA

Considero que aquesta convocatòria al diàleg és una porta oberta, molt clara, de la direcció del partit davant Joan Carretero i tota la gent propera a Esquerra que hagi pogut sentir-se decebuda. I és important, ja que el diàleg intern s'obre per enfortir el partit, i compta amb dos avantatges clars: s'allunya el risc de secessió -tal i com havia proclamat La Vanguardia Española- a l'estil PI, i es demostra un cop més que a Esquerra les idees no van de dalt cap abaix. A fi de comptes, son les bases militants i simpatitzants les que carreguen al carrer amb les campanyes electorals al carrer.

Debat i diàleg que, no obstant, s'ha de fer sense rancúnies, doncs no serà positiu que uns o altres copiin l'estil convergent de no-us-podré-perdonar-mai-que... No. Esquerra ha fet una aposta per un govern d'esquerres per continuar les polítiques que s'havien engegat i per fer palès davant els ciutadans que Esquerra sap governar i sap governar bé, donant estabilitat. S'ha fet president en Montilla, malgrat que no ens agradi com tampoc ens hagués agradat fer president en Mas o jugar a les cadires cada quatre anys -o cada tres-; les dues primeres opcions generen recels d'uns o altres entre les bases, la tercera enfonsaria Esquerra, i la quarta via era anar a la oposició si hi havia pacte sociovergent.

Per tant, DEURES: 1- Argumentació del que s'ha fet; 2- 'Saber estar' al Govern sense perdre el caràcter propi; 3- Enfortir els plantejaments nacionals i cercar les aliances per aconseguir-los (recordem que hi ha una majoria catalanista al Parlament i CiU+ERC bloquejarien el govern espanyol si es volgués; 4- Demostrar amb fets que amb Esquerra, els catalans surten beneficiats en la seva qualitat de vida i com a col·lectiu.

23.1.07

CiU, Trias i el TGV

Trias és un populista inconscient.

Quan diu que recolza que no s'obri un túnel per al Tren d'alta Velocitat, demostra que la seva actitud només serveix per engreixar-se electoralment de forma barata i sense fonaments, i que li importa un colló de mico el funcionament dels trens convencionals -rodalies, per exemple-, la despesa en obres i l'eficiència que ha de demostrar l'alta velocitat.

El projecte té cares molt dolentes, però la única que s'està abordant -fer un túnel entre les desenes de km tunelades que hi ha a la ciutat- és la que més s'utilitza políticament i la que menys raonable és.

PER QUÈ SÍ?

L'Alta velocitat ha de cobrir les dues estacions centrals de Barcelona (Sants i Sagrera) alhora que aquestes funcionen com a intercanviadors amb els trens i el metro. Qualsevol altre traçat que no entri per una i surti per l'altra comporta un recorregut massa ineficient, en temps i en aprofitament de la infrastructura. Penseu que si l'alta velocitat ha d'enllaçar Barcelona i El Prat amb les nostres ciutats més importants (Tarragona, Girona, Lleida, València, Perpinyà), els seus aeroports, i també amb capitals europees com Madrid i París, més val que faci recorreguts curts, o el que és el mateix: línia recta.

Les divagacions de Trias o les anades d'olla de la plataforma Ave pel Litoral (de la qual opino que ha estat segrestada políticament), no ténen sentit. Ni podem fer entrar el TGV fins a Sants i que d'allà torni enrere en sentit invers per pujar i girar rere Collserola; no és necessària una estació al bell mig, a passeig de Gràcia; ni podem fer voltes pel passeig marítim agafant una Estació de França que no té cabuda en l'esquema ferroviari perquè el cost en temps i en diners d'això és espectacular.

Hem d'assumir (i aquí xoco amb aquesta plataforma) que tenim la trama urbana que tenim, que ens vé donada pel Pla Cerdà i les seves successives modificacions i mancançes en la planificació ferroviària. Fa 2 segles que es va planificar la ciutat sense tenir en compte que en un futur el ferrocarril faria xarxa. Per tant hem de partir del que tenim per millorar-ne l'eficiència.

+ Aquí teniu imatges, gràfics i descripcions del projecte, cortesia del bloc Arquitectura Barcelona.

TÚNELS I OBRA PÚBLICA

Com amb tot túnel, hi han riscos. Els hem vist amb el Túnel de la L-5 al Carmel, les obres complicades poden sortir malament -malgrat que jo penso que aquí hi va haver deixadesa per part de CiU i PSC quan un o altre han governat l'obra pública catalana-; i si una obra en concret suscita sensibilitat el que cal és pressionar per augmentar la vigilància política i tenir cura d'una aplicació correcta de les mesures de seguretat (com bé ha dit el company Oriol Amorós -bloc-). No hi ha lloc per a la hipocresia -CiU i PP van aprovar el túnel d'alta velocitat pel centre de Barcelona-, per a l'alarmisme demagog ni per a l'aprofitament polític d'aquest. Si corria perill la Sagrada Família, ja hi ha un projecte que ho corregeix, per tant menys raó encara.

No hem de tenir por als túnels i és legítim que les persones afectades vigilin la seguretat dels seus edificis, però no serà pas bo per al país que deixem de fer obres públiques necessàries cada cop que es faci molt soroll sense justificar.

De fet, de túnels n'hem de fer força més a Barcelona. No només comptant el que hi ha planificat per al Metro (L2-L5-L9), també l'ampliació que ja s'hauria d'estar posant sobre la taula, i la construcció d'almenys un altre túnel per a la xarxa de rodalies. Això sense entrar en què és necessari que la xarxa de rodalies estigui soterrada o semisoterrada al llarg de la conurbació de Barcelona. El transport públic demana més xarxa i més infrastructures, si ens hi neguem acabarem amb un país ple de carrils d'autovia sobresaturats.

LES DEFICIÈNCIES DEL PROJECTE DEL TAV AL SEU PAS PER LA CIUTAT DE BARCELONA

Realment és indignant que allò que és dolent del projecte hagi estat acceptat i com l'afer del túnel ha acaparat tota l'atenció política i mediàtica.

PAISATGE. És el pitjor de tot. Si les vies d'alta velocitat trinxen les valls i suposen una barrera visual ineludible al llarg del territori català, encara trobem més problemes a l'entorn metropolità. Les vies suposen una barrera més al Baix Llobregat, entren al Pla de Barcelona a cel descobert, es fiquen dins un horrible calaix de formigó que marcarà el Barri de Sants i surten per un altre calaix de formigó un cop sobrepassat el Barri de Sant Andreu. No entenc com ha estat possible d'aprovar aquestes mesures tenint en compte que per on passa el TAV hi ha gent que hi viurà tota la vida.

EL BUCLE DEL PRAT. Aquí trobem un altre nyap, aquest descaradament ineficient: s'obliga al tren d'alta velocitat a desviar-se cap a l'intercanviador d'El Prat -que no l'aeroport directament- i a fer una altra entrada a la ciutat pel barri de Bellvitge. No s'entén i el rebutjo, perquè no arriba a l'aeroport -no fa xarxa-, perquè es perd temps -eficiència del recorregut- i perquè de tota manera caldrà un transport-llançadora que podria seguir funcionant com ara des de Sants Estació fins al mateix Aeroport.

22.1.07

Carretero, segueix sent l'hora d'ERC

Resposta a Joan Carretero.

L'exconseller de Governació ha escrit al diari Avui un article en dues parts -primera i segona- anomenat 'ERC, de planeta a satèl·lit', que crec que reclama una contestació cordial que apunti errors de plantejament. Perquè crec que l'aposta per l'Entesa pot ser útil a Catalunya i a Esquerra, i perquè l'alternativa encara està per construïr.

És cert que calen nous plantejaments, perquè l'1-N és la primera davallada electoral d'Esquerra en anys, i és ara més que mai que cal seguir sumant: independentistes, catalanistes i d'esquerres.

Benvolgut Joan, jo també he deixat passar un temps per tal d'analitzar les coses després de l'1-N. En aquestes passades eleccions no es pot parlar de cap vençedor, doncs els tres principals partits de Catalunya han perdut centenars de milers de vots que han anat a parar a l'abstenció. Una abstenció que ha crescut perquè el ciutadà ha perdut confiança en els polítics que abans votava, a causa de les hipocresies de pont aeri, les traïcions bizantines i els linxaments inquisitorials -tu ho has patit i Esquerra t'ha recolzat-, tot plegat ha enfonsat la imatge pública de la política.

Partint de la base de que jo havia preferit preferit una Esquerra a la oposició i estava convençut de que la sociovergència que ens va expulsar s'entendria per fer govern, és cert que després de les eleccions els successos es van precipitar acceleradament, però realment ha estat uns sorpresa que ERC formés govern amb el PSC i no amb CiU? Si la mateixa nit electoral Carod truca al sr Mas i aquest no li agafa el telèfon, no és això indicatiu de que alguna cosa falla en l'alternativa? Parlem clar: la dreta regionalista no vol parlar amb Esquerra de res, bona mostra ens va donar l'altre dia Felip Puig. CiU no ha superat que des del 2003 ja no tindrà mai més majoria per governar sola i s'obstina en marcar diferències amb ERC pensant que això li farà recuperar vots; s'equivoca i pel bé del país espero que enceti el seu debat intern netejant rancúnies i cercant aliances en temes nacionals.

Hi ha més, i es que el tripartit seguia sumant majoria i això també vol dir que la ciutadania encara ha confiat en les polítiques d'esquerres. Polítiques que s'han anat fent des del 2003 però que fins ara i a causa dels entrebancs estatutaris no sortien als diaris. Esquerra Republicana no podia permetre que se li pengés una etiqueta contestatària, de partit de desgovern, doncs sap que pot governar bé liderant polítiques socials avançades i fer que la ciutadania ho percebi amb escreix, perquè la potència del missatge independentista que desprèn Esquerra és que ens cal un país més lliure perquè això ens permetrà viure millor.

És cert que Montilla no fa trempera, però crec que no li podem suposar més catalanisme a Artur Mas que al President. Ambdós estan d'acord amb el text estatutari que ens marca l'autogovern i l'han recolzat amb entusiasme, i cap dels dos tampoc vol anar més enllà.

Esquerra no està renunciant, s'està refermant des de dintre després d'un sotrac electoral que ha fet minvar l'empenta de la seva gent fins a l'extrem de quedar-se a casa en unes eleccions al Parlament, i això és un procés. Tampoc podem demanar als dirigents la mateixa actitud en 2003-4 mentre Esquerra estava a l'alça que un 2006-7 en que hi ha hagut una davallada que encara cal analitzar en profunditat i corregir.

Per això no és el moment de fer soroll, ja que les quatre anècdotes que apuntes han estat fets irrellevants: 21 diputats no canviaran la llei de símbols, el decret espanyol del castellà ha estat degudament contestat, la candidatura de Madrid ha fracassat i el govern espanyol seguirà fent tupinades per boicotejar les nostres sel·leccions; ERC es segueix oposant a allò que és nacionalment injust i segueix pressionant dins la Generalitat per canviar-ho, malgrat que les formes, ara, no siguin tan teatrals com abans, ja que el que interessa és que siguin efectives. Esquerra no ha perdut el perfil propi, ja que tota l'acció de govern segueix condicionada també per les seves posicions i segueix tenint a les mans conselleries rellevants amb les quals està fent i es farà una bona feina, que és, al capdavall, el que importa i es veu.

L'ERC-planeta es manté, tenaç, amb les seves conviccions, el seu programa i el brillant futur que l'espera si se'n surt desenvolupant les polítiques que la ciutadania reclama i segueix convencent que una Catalunya independent serveix als catalans per viure millor, treballant sempre en aquest camí. L'ERC-satèl·lit que ens dibuixes existiria en dos supòsits: que es dediqués a fer president aquell candidat que posa més llenya en una campanya bipartidista, o que no pogués ser percebuda com un partit seriós, que no es cregués les polítiques que engega i que no valorés que un país també necessita estabilitat política per anar endevant.

Company Joan, tu valores la individualitat i idees d'Esquerra. Crec positives però mesurables les teves crítiques i és evident que dins ERC s'ha de reflexionar i s'han de marcar línies per als propers anys, línies que de ser correctes tornaran a posar Esquerra dins el centre de l'univers polític català, com a planeta. Tu, com a conseller nacional d'Esquerra, tens més veu que no pas jo, per això crec que el més positiu que pots fer és allunyar els fantasmes de la secessió (oi que no volem que els catalans pensin que La Vanguàrdia diu sempre la veritat quan saben que això no és pas així?), sumar el teu esforç i les teves conviccions, criticant constructivament quan cal fer-ho alhora que REAGRUPEM energies dins l'independentisme.

19.1.07

Frau urbanístic al Masnou

DOGI retallarà més plantilla.

Malgrat la promesa de l'antic govern convergent de Josep Azuara, l'empresa masnovina més internacional està desinvertint al Masnou. CiU va permetre al propietari de l'empresa Josep Domènech canviar la qualificació de dues illes al centre, on s'hi construiran pisos, venent als masnovins la moto de que era necessari per mantenir els llocs de treball. Doncs ara tenim un senyor que s'ha fet més ric a costa de tots i una empresa que va eliminant treballadors poc a poc.

Després de llegir la notícia al Punt, penso que ha quedat comprovat que l'excusa convergent de 'protegir els llocs de treball' era absolutament barata.

DOGI, empresa a la qual les coses no li van malament -l'any passat va comprar la firma americana EFA- segueix acomiadant treballadors de la planta del Masnou -la d'origen però la que menys els importa- per augmentar la rentabilitat total. Ara, al 2007, com també ho va fer l'any 2004, per estalviar cinc milions d'euros. Està invertint en factories asiàtiques de païssos desregulats on no ha de pagar impostos pel que contamina ni garantir sous dignes al seu personal.

Això no és cap sorpresa per ningú que conegui com està rutllant això de la globalització i la deslocalització: empreses industrials que en comptes d'invertir en i+d per augmentar la productivitat, inverteixen en mà d'obra barata a païssos de nivell de vida tercermundista. Però el que sí és important és que desmenteix les grans paraules de l'excalcalde Azuara i l'exregidor d'urbanisme Llorenç Birba, cedint a totes les pretensions del propietari de DOGI Josep Domènech respecte a la requalificació dels terrenys del centre: l'heu deixat fer el que volia amb els terrenys i segueix fotent treballadors al carrer.

A hores d'ara encara no he vist cap comentari sobre el tema al bloc del treballador de DOGI Jordi Ballvé -company blocaire, masnoví i convergent-.

LA 'TUPINADA URBANÍSTICA'

La cosa va anar així: els famosos terrenys són dues illes de l'Eixample del Masnou -o zona centre, com li volgeu dir, jo n'he estat veí-, en plena centralitat neuràlgica del poble, i que són propietat única de l'empresari Josep Domènech -i no de l'empresa, a la qual ell lloga els terrenys-. D'entrada, l'únic beneficiari aquí ha estat el sr Domènech a títol particular i no l'empresa. Beneficiari de què? D'una requalificació milionària per la qual se li permet fer una gran edificació de pisos en ple centre -amb totes les previsions legals d'espai lliure públic (una plaça), un equipament i algun habitatge social-, que li aportarà uns beneficis personals exagerats, i qualificant d'industrials uns terrenys vora el Camí del Mig i la Riera de Teià per tal de traslladar-hi la fàbrica (o el que quedi d'ella després de la desinversió que fa DOGI). Val a dir que el govern de PSC-ERC-ICV que va substituïr al de CiU-PP ha augmentat l'ús social del terreny malgrat que s'ha mantingut la operació, amb la qual mai no hi he estat conforme.

Serveixi aquesta anotació com a recordatori: al sr Domènech, a DOGI International Fabrics i a tots els polítics que varen estar d'acord amb l'operació els importa una merda el Masnou. En especial a CiU del Masnou, que ha dedicat 24 anys a construïr més que no pas a governar... i encara no els he sentit disculpes.

18.1.07

Felip Puig contra Esquerra

CiU no reflexiona i segueix carregant gratuïtament contra Carod.

Els dirigents convergents segueixen entestats en acusar d'antipatriotisme l'únic partit que no ha venut Catalunya ni s'ha abaixat els pantalons negociant la llei fonamental del Principat. Avui Felip Puig a una comissió parlamentària s'ha saltat el guió i ha preparat un discurs-bomba ple d'odi i rancúnia, gens constructiu, davant Carod Rovira.

En aquesta compareixença al Parlament Carod ha posat sobre la taula un gran Acord Nacional per la llengua, que implicaria garantir el coneixement i la competència en quatre llengües.

CAROD ha dibuixat les línies mestres del departament de la vicepresidència que dirigeix, incidint sobretot en la política lingüística. Proposa un Pacte Nacional qua impulsi el coneixement suficient del català, del castellà com a 'element estructural' i de llengües d'ús internacional -anglès i francès- per afrontar la integració de la immigració i les relacions amb un entorn globalitzat.

En relacions internacionals vol impulsar novament les representacions exteriors i les relacions d'alt nivell -unesco, fao-. Respecte dels esports carod impulsarà les sel·leccions esportives nacionals 'allà on sigui possible'. Com a detall, s'ha recuperat la idea maragalliana de participar en els Jocs de la Francofonia.

CIU, A LA CÀRREGA DESMESURADA

Conegudes les escasses simpaties del fatídic exconseller convergent Felip Puig per Esquerra, aquest ha carregat per carregar sense seguir el guió parlamentari ni el tema de la reunió de la Comissió d'Afers Institucionals.

Puig ha aprofitat la presència de les càmeres per criticar la formació d'un govern d'esquerres, tot dient que ERC ha renunciat a les reivindicacions nacionals, que el departament de Vicepresidència és il·legal i 'un calaix de sastre'. Ha protagonitzat un cos-a-cos polític en una compareixença explicativa utilitzant un to desmesuradament dur, que com no podia ser d'una altra manera Carod ha atribuït a un afany "destructiu i revengista".

Queda clar que només volia aprofitar el micròfon: doncs la veritable rebaixa nacional va ser la de CiU negociant l'Estatut (recordeu allò que deien Concert Econòmic o res?), i la Conselleria de Vicepresidència té competències dispars com les tenia la Conselleria en Cap de l'any 99 i la del 2003.

En definitiva, el portaveu convergent ha perdut tot discurs i ha deixat clares dues coses: primer que amb Esquerra no s'hi pensen avenir perquè no els dóna la gana; segon que l'estratègia convergent serà com la de l'Angel Acebes després del 14-M, enrrocament i búnker. El meu dubte és si aquest postulat prevaldrà dins de CDC en el necessari debat intern, i si el partit mantindrà el càrrec a un polític com Felip Puig que l'allunya d'acords nacionals.

13.1.07

Turquia a la UE

Turquia, drets humans i Europa.

Llegeixo avui que el govern català ha donat suport a l'entrada de la República turca a la Unió Europea. M'indigno, doncs no hi estic gens d'acord, i tinc unes quantes raons de pes.

Aquest estat no és, a diferència dels païssos europeus, gens curós amb els drets humans ni amb la seva pròpia democràcia; no col·labora amb la justícia internacional; ha oprimit i segueix oprimint al poble kurd -una nació sense estat a la qual fa poc temps vàrem convidar a reunir els seus polítics al nostre parlament-; i representa un competidor econòmic perjudicial.

TURQUIA té un problema anomenat 'consciència'. Només s'ha posat a establir tímides reformes institucionals quan veia oberta la porta d'entrada a la Unió Europea... i fa un parell d'anys que aquestes mesures s'estan relaxant tant que s'han fet inútils a la pràctica. En aquest país hom pot rebre apallissaments policials o acabar a una cuneta amb prou impunitat per part de les autoritats d'un país que s'autoanomena democràtic.

És cert que les dones ja no estan obligades a dur vel, però de les pallisses a casa no se les ha protegit fins el 2005. No es garanteix la llibertat d'expressió, discrepar pacíficament de les autoritats por causar una detenció violenta, un judici injust i una pena de presó -encara sort que han abolit la pena de mort-, això ho saben bé els estudiants, professors, manifestats i periodistes turcs que ho estan patint.

Existeix entre l'alt funcionariat una gran intolerància a la divergència civil i una gran indiferència respecte dels drets i llibertats internacionals -alguns tractats han estat signats per Turquia però és evident la seva no-aplicació -. En interès de les autoritats les lleis s'interpreten de la forma més restrictiva que se'ls permet quan no actuen de forma arbitrària.

Aquí teniu un bon informe sobre els drets humans a la República de Turquia que val la pena llegir. En la meva opinió, si dos nois no poden agafar-se de la mà pel carrer, això no és europa. La cultura d'Europa és democràtica i de dret, aquesta és l'arrel i essència, i això no s'aprèn en un tres i no res a cop de decret.

OPRESSIÓ IMPERIALISTA

Malgrat la Guerra dels Balcans, la Guerra Greco-Turca i la Primera Guerra Mundial, Turquia continuà retenint territoris d'altres nacionalitats, principalment grecoxipriotes, armenis i kurds.

Contra els primers, Turquia va crear un estat satèlit i obstruccionista a Xipre (República Turca de Xipre -viqui-, colonitzat per turcs a la meitat superior, estat reconegut només pels turcs) que encara suposa un escull importantíssim per fer accedir l'estat Xipriota a la Unió Europea.

Contra els armenis -viqui-, a més de les matançes massives o locals durant els segles XIX i XX, avui dia també existeix una opressió ferotge i ultranacionalista contra qualsevol acte d'afirmació nacional dels armenis -no diguem ja un autogovern-.

Els kurds -viqui-, però, són la víctima més visible. Pateixen també la opressió intolerant contra les seves organitzacions de caràcter nacional, inclosos partits polítics, pateixen persecució. Fins el 2002 la llengua kurda restava prohibida i al seu territori regnava l'estat d'excepció militar.

DISTÀNCIA ECONÒMICA

Parlem ara de diners. Turquia, com ja ha passta amb Romania i Bulgària, disposa de centenars de milers de persones que són mà d'obra barata que, de poder circular lliurement per Europa, suposarien un greuge a la mà d'obra pròpia si arriba en més quantitat a la qua el mercat laboral pot assolir, recordem que Turquia té una població similar a Alemanya.

L'economia turca encara és inestable, doncs fa menys de deu anys els indicadors han reflexat taxes d'inflacció superiors al 50% (!!). A més, els productes agrícoles turcs entrarien en un mercat comú xocant contra les produccions dels païssos mediterranis com Catalunya, cosa que acabarà per agreujar encara més la precària situació del nostre camp.

MOTIUS GEOPOLÍTICS

En un altre ordre de coses, causarà molta inseguretat el fet que Europa admeti dins seu un estat amb greus conflictes interns i fronteres perilloses (Iran, Irak, Síria, i l'estat genocida d'Israel a dues passes). En un tres i no res podríem tenir una guerra química a les nostres fronteres, o forçar a Europa a entrar en guerra a causa d'incidents fronterers, i això també ens ha d'importat i ens ha de preocupar.

Com Europa no té una política pròpia cap a Orient Mitjà i només fa o bé no fa seguidisme de la dels EUA a la zona, Europa dins el bloc Occidental no és ben vista des de l'islamisme. També Turquia perdria, per canvi d'alineació, un cert paper d'advocat i moderador dels estats islàmics a la zona si se la permet adherir a la UE.

Per tot això, em nego a que es negociï l'adhesió de Turquia a Europa en el meu nom, i renego de la declaració del meu govern en favor d'aquesta adhesió.

El Punt 13/01/2007: Catalunya dóna suport a l'ingrés de Turquia a la Unió Europea.

10.1.07

Catalunya + digital

Literatura digitalitzada, llengua globalitzada.

Google, gegant d'internet i líder dels cercadors a la xarxa, ha arribat a un acord amb la Generalitat per tal de digitalitzar els fons de diverses biblioteques, entre les quals es troba la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Llibres de Pla, Llull, Verdaguer, Joan Maragall... estaran disponibles amb un sol click arreu del món i en format digital. Des de casa podrem llegit Tirant lo Blanc o les Homilies d'Organyà -a la dreta- només amb una connexió a internet.

La inversió s'havia quantificat en uns seixanta milions d'euros comptant només amb la BC. L'acord permet incloure cinc-cents mil llibre en català dins el Projecte Biblioteques de Google.

És una notícia extremadament bona, aquest acord del conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras amb els responsables de Google (multinacional que, recordem, ofereix els seus serveis totalment en català). Més encara si tenim en compte que és el tercer acord de digitalització que es fa a Europa, i el segon en llengua no anglesa, cosa que dóna moltes facilitats a la llengua catalana.

De fet, el nostre idioma serà el més beneficia: entre tres-cents i cinc-cents mil llibres de la Biblioteca de Catalunya (amb els seus fons especials i valuosos), la del Monestir de Montserrat, la de l'Ateneu Barcelonès, la del CEC i la del Seminari -tots lliures de drets d'autor- seran penjats a la xarxa i d'accés disponible, lliure i gratuït per a tothom arreu del món.

Aquesta aposta estratègica del Departament de Cultura és, per molts motius, lloable i significativa. El més important de tots és que no caldrà demanar hora per a l'estudi de les obres originals, ja que aquestes tindran disponibilitat lliure i total. A més, permet una difusió de la literatura catalana global i lliure, hom podrà gaudir a qualsevol racó de, per exemple, les partitures manuscrites d'Anselm Clavé sense haver de comprar-ne una adaptació o desplaçar-se. Sens dubte les facilitats i la disponibilitat estimularan la lectura en general, qué també ha d'ésser un objectiu important.

La literatura catalana pren valor amb aquest projecte, gràcies a l'impuls del govern i de l'empresa Google. El portal books.google.com serà traduït al català per tal d'accedir a la cerca de llibres.

9.1.07

Montilla s'en va de Moncloa sense finançament ni res

El tarannà s'esgota: Montilla se'n va amb les mans buides.

El President no ha aconseguit de Zapatero ni l'acompliment de l'Estatut retallat. La trobada, que havia de concretar més el 'nou' finançament, ha resultat ser només un cop d'imatge del president espanyol i demostra que amb l'Estatut ens han venut fum.

Els catalans ens haurem d'esperar altre cop aviam què passa al parlament espanyol: el cap de l'executiu del país veí no ha concretat res sobre els nous comptes de la Generalitat del principat, ni tampoc sobre el desplegament de l'Estatut... i ja es parla de l'any 2009.

Que Catalunya queda arraconada de l'agenda política un cop ja ha passat per l'adreçador de l'Estatut retallat no ho pot negar ningú. Ara més que mai es fa evident que tot els que havia d'arreglar i oferir el nou Estatut queda en res, resulta ser fum, paraules que s'emporta el vent.

Zapatero no garanteix res a Montilla respecte del finançament ni dels traspassos. La trobada que han mantingut només ha servit per constatar que es crearan les comissions estatutàries ja previstes. Frases com "el desplegament de l'estatut no serà un camí de roses" i nimietats com "voluntat i predisposició per arribar a un acord" no ens dónen gaires esperances. Amb tres comissions no n'hi ha prou.

Un Montilla que admet que hi han conflictes competencials amb lleis espanyoles força recents però que no els posa de relleu quan s'entrevista amb el president espanyol i fins i tot les arriba a qualificar de 'normals', no ajuda.

No ens està servint de res tenir presidents del mateix color a un o altre palau, no suposa cap benefici per al país, hem de fer cua a demanar diners com fan les regions espanyoles, el que hem fet durant vint anys.

UN TARANNÀ QUE S'ESGOTA

Què en queda, del famós tarannà, del "talante"? També ha estat fum. Un PSOE que ha forçat un Estatut català que no agrada a ningú i que ha estat aprovat com a mal menor... un procés de pau durant el qual dirigents socialistes s'han vantat de fer menys que el PP i que ha acabat com ha acabat... parlar molt però fer poc. Com a mostra, la inflexibilitat del govern espanyol per aprovar el decret educatiu malgrat la més que raonable oposició del govern català.

A l'hora que s'esgota l'anestèsia política que vivim, ens adonem de l'escàs tarannà que queda. Zapatero no està fent res per Catalunya, malgrat que aquí els problemes i les preocupacions d'abans que ell fou president i abans que s'aprovés l'estatut miraculós segueixen latents... recordem que en els cinc primers dies de l'any la Renfe ja s'ha avariat dos cops.

ESTRATÈGIA?

El PSC no en té. A remolc de les circumstàncies, mai no alçaran la veu més alt que el seu estimat ZP, i ha quedat ben clar que per a Montilla el finançament o el desplegament del nou estatut no són prioritat.

Per tant, és l'hora d'ERC i CiU, al marge del govern de la Generalitat. Ha quedat palès durant tota la legislatura socialista espanyola que actuant per separat no s'arriba al que la ciutadania espera, i que els pactes assolits 'ens dónen part del peix, però no canyes de pescar'. Es fa necessari doncs que independentistes i nacionalistes siguin ferms i marquin l'agenda, que condicionin un nou finançament amb un llistó prou alt, que exigeixin contrapartides que permetin a Catalunya ser més sobirana.

I mentre no hi hagi una estratègia de país al darrere, no hi hauran ponts de d'entesa, i sense entendre's i treballar junts no es pot aspirar a governar plegats.

5.1.07

Ryanair i el català

Ryanair dóna la cara: reobrirà el web en català.

Les preocupacions que no pocs catalans hem expressat respecte la decisió de la companyia d'eliminar la traducció catalana del seu lloc web, unides a l'acció immediata de la Generalitat queixant-se i exigint una rectificació.

La bandera catalana que hi figura tindrà una correspondència en l'idioma que es mostrarà de forma gairebé immediata, a partir de la setmana que ve. L'ús de la llengua catalana condiciona els convenis que la companyia té subscrits amb les administracions.

Pel que sembla, es volien estalviar els costos de traducció (que dubto que arribin a mig cèntim per bitllet). Ryanair ha cedit davant les justes pressions i ha comunicat a la Generalitat que tornarà a utilitzar el català a la seva pàgina web a partir de la setmana que ve.

A més de les queixes que, com jo mateix he fet, s'han escampat entre internautes catalan, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona (recordem que Ryanair rep subvencions d'aquestes dues institucions) s'han queixat i han demanat una rectificació. L'acord del govern català amb la companyia és específic amb el tema de la llengua.

Ryanair ha entès que no pot oblidar-se de Catalunya si vol clients catalans. Alguna cosa s'ha mogut a Catalunya: felicitem-nos.

Diari de Girona 04/gen:
'Ryanair elimina 'per comoditat' la llengua catalana de la seva pàgina web'

Tribuna Catalana 04/gen:
'Ryanair elimina el català del su web'

El Punt 05/gen:
'La Generalitat requereix a Ryanair que torni a posar el català a laseva web'

Vilaweb 05/gen:
'Ryanair comunica que reobrirà la pàgina web en català'

Europa Press 05/gen:
'Ryanair tornarà a utilitzar el català en la seva pàgina web'

PD. Com sempre, la CCRTV i telenotícies.cat no han fet cap esment.

4.1.07

La llengua, discriminada en l'aviació

Ryanair elimina el català

L'empresa irlandesa, que fins ara sempre havia respectat la llengua de Catalunya, ha suprimit de cop i volta del seu lloc web la traducció al català.

L'accés al web www.ryanair.com et desvia automàticament a l'àrea espanyola, i malgrat que l'internauta cerqui la versió catalana només trobarà una plana en espanyol o anglès amb els vols operats des dels aeroports de Girona i Reus, afegint els de la capital espanyola.

Sembla ser que la companyia ha desactivat totes les llengues excepte l'anglès, el francès, l'alemany, l'italià, l'holandès i el polonès. Això significa que el català, però també el noruec, suomi -finès-, polonès, rus, hongarès, txec... han desaparegut de les comunicacions de l'empresa.

M'assabento gràcies a Tribuna Catalana d'aquesta notícia, i em preocupo. Les companyies aèries no acostumaven a preocupar-se per la llengua del nostre país amb l'excepció de Ryanair. Ara eliminen aquesta diferenciació positiva i es col·loquen al costat d'empreses com Spanair que malgrat tenir base als Païssos Catalans rebutgen la nostra llengua, doncs només els interessem per pagar. Desconec quina ha estat la raó empresarial per fer-ho, doncs els costos de traducció són mínims, i la repercussió que pot tenir entre la gent jove, que som els clients més habituals, pot ser rellevant. Si canvia la imatge de la companyia, canvia la percepció dels usuaris -i jo mateix n'he estat client en 4 ocasions-.

Mes enllà d'això, el Govern català és la màxima autoritat en política lingüística. Desconec si aquest govern, com els dels altres païssos afectats, ha fet o ha pogut fer quelcom respecte a aquesta decisió de Ryanair... si bé és cert que la dinàmica que aporta aquesta companyia al turisme i als petits aeroports del país els permet rebre subvencions governamentals, fóra bo condicionar aquestes -si no ho estan ja- a emprar la nostra llengua com a mínim dins el nostre país.

El que està clar és que una empresa que rep subvencions de la generalitat no pot oblidar-se del país on es troba. I això no va només per Ryanair.

Aquest setembre i a propòsit de la posada en marxa de la companyia espanyola amb base al Prat Clickair, Racó Català hi dedicava aquest article tot fent menció a l'aspecte lingüístic. Amb això deixo palès que Ryanair habia rebut lloances per realitzar una política normal -és a dir, no espanyolista-, que és la que ens correspon.

3.1.07

S'ha apostat per la pau?

Sense diàleg i sense perspectiva

Així ha quedat el procés de diàleg que volia arribar a dos ports: que els terroristes deixessin les armes i que la política vasca es normalitzés. ETA comet un atemptat -sense avisar abans de que trencava la treva- i com a reacció el PSOE i ZP decideixen reflotar el 'Pacte Antiterrorista' -és a dir, bloc nacionalista espanyol-.

El procés de pau s'ha acabat. El ministre espanyol d'Interior, en Rubalcaba, ho ha deixat ben clar, tant que dubto molt que hi torni a haver una oportunitat fins d'aquí un parell de legislatures. Si aquesta renúncia no fos prou, Zapatero convida la dreta espanyola a rellançar aquell 'pacto por las libertades y contra el terrorismo' sorgit alhora que la venjativa Llei de Partits. Llençen pilotes fora i atribueixen el fracàs només a ETA.

Molts son els que pensen que s'hauria de continuar amb el diàleg malgrat l'atemptat, però sabem que una condició sine-qua-non és l'absència de terrorisme. També ho és que hi hagi una mínima confiança en la paraula de l'altre, i que ETA hagi atemptat sense prèviament donar per tancada la treva ha estat un cop baix, 'actuar a traïció'. Tot i això, hom no s'espera que una banda terrorista actuï amb determinades formes, però sí li ho demana moralment.

L'esquerra abertzale també ha quedat descol·locada. Malgrat la determinació d'Anoeta i diverses declaracions més, l'Estat espanyol segueix endavant amb la llei de partits i ETA tira pel dret. Batasuna segueix sense condemnar els atemptats però al mateix temps els terroristes no comparteixen l'aposta de pau del partit abertzale. No esperava l'atemptat però segueix apostant pel procés.

Resultat de tot plegat? No només seguim patint el terrorisme, sino que la situació política empitjora i es complica. Recordem que a les institucions d'Euskadi els manca una estabilitat política, molt precària últimament.

Amb això arribo al títol d'aquesta entrada, com a tall de conclusió: 'sense diàleg i sense perspectiva'. Sense diàleg perquè ni n'ha arribat a haver, ni existeix la il·lusió que fins ara l'havia motivat políticament. Sense perspectiva perquè tot plegat ha quedat en un punt mort i congelat, perquè els interlocutors no han sabut estar a l'alçada del moment històric que podia haver estat.

El futur? Qui el sap? Espero que en uns anys, caiguin certs convencionalismes polítics i, amb valentia, s'engegui un nou procés amb garanties. Espanya i ETA han de recordar que un procés de pau necessita de negociacions, concessions, gestos, diàleg i mínima confiança... i que l'objectiu és aconseguir integrar dins el sistema polític els que hi són fora.


COM A MOSTRA, UN BOTÓ


El company Joan Puig, diputat d'Esquerra, apunta també la responsabilitat política en el fracàs del diàleg. El maresmenc Xavier Febrer (CPC) també deixa entreveure certs dubtes sobre si el que hi ha hagut ha estat diàleg o discurs. El company de les JERC Isaac Peraire culpa raonadament el PSOE d'haver fet massa seguidisme del PP i dels mitjans afins. El també jerki Lluís Pérez fa un bon anàlisi amb una perspectiva més àmplia. El verd Antoni Garcia llança un missatge en pro de continuar el diàleg, i que aquest ha d'ésser sense exclusions. També repartint responsabilitats escriu el convergent Salvador Grifell.

Amb tot, em quedo amb el penevista Ricardo Ibarra, que al seu bloc fa seva una declaració de Fermín Mugurza: "Pido a ETA que restablezca la tregua permanente y a los gobiernos Español y Francés que cesen en la represión, deroguen las leyes que ilegalizan las ideas y cambien la política penitenciaria de exterminio, para encauzar de nuevo el proceso de paz (...)".