Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ecologisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ecologisme. Mostrar tots els missatges

26.5.08

Iniciativa fa grossa la crisi de l’aigua

Alcalde en venda, pregunteu per ICV.


L’últim capítol d’allò que ja podem anomenar crisi política del transvasament (perquè amb aquestes pluges no li podríem dir sequera actuant honestament) confirma la pèssima gestió dels ecos dels socialistes a Medi Ambient i a l’ACA: s’els acusa de voler comprar els vots dels alcaldes representants al CAT, el seu vot favorable al transvàs comportaria el vist-i-plau a diversos projectes urbanístics aturats per la conselleria.

Ara ja hauríem de sumar mala praxi política amb sospites d’il·legalitat, a la incapacitat per dur a terme un programa polític que millorés la gestió de l’aigua des de 2003, a la manca de previsió, a la nul·la capacitat pedagògica, a la generació d’alarma social, a l’enfrontament entre territoris i a l’obsessió amb una obra que ja ningú creu necessària. Ha hagut de ser el batlle republicà de Montblanc qui ho ha denunciat, perquè els altres han callat, vegi’s que a ERC ens creiem el republicanisme com a valor.

Ara també hauríem de vigilar les resolucions de Medi Ambient respecte de plans urbans als municipis de les regions de Tarragona i de l’Ebre. Podria acabar resultant que l’ecologisme d’Iniciativa fós només una marca enganyababaus, podríem seguir sumant escàndols dels que fan que la ciutadania agafi alèrgia a la política i, si va a votar, ho faci tapant-se el nas.

Això no és el que volem, va sent hora de recuperar la sensatesa, de fer que dimiteixi algú, de rellevar ICV d’una conselleria que se’ls ha fet gran.

20.5.08

Amb la previsió de pluges no caldria fer el tub

Plourà almenys 6 dies seguits

Sempre m’ha agradat estar al cas de les previsions meteorològiques (part dels meus estudis són sobre climatologia), i aquests dies he estat tafanejant bastant al web del Servei de Meteoròlogic de Catalunya, que no puc deixar de recomanar, especial pel que fa al radar de precipitacions.

Ja hi compto que en meteorologia les previsions a termini (+ de tres dies) van perdent fiabilitat a mesura que s’avança, però en principi les condicions atmosfèriques podrien mantenir-se durant una setmana i generar almenys cinc dies de pluges a les capçaleres dels rius des de dijous vinent (previsió).

Si al clima científic hi sumem el clima social que es viu a les Terres de l’Ebre, és perfectament normal que es comenci a parlar seriosament d’aturar les obres de la interconnexió de xarxes CAT-ATLL. És lògic i comprensible. I ho és perquè a aquest ritme ja podrem disposar d’aigua (no per emplenar piscines, faltaria més) fins a la tardor (és raonable comptar que hi plourà a l’agost i a la tardor, oi?). Un parell de mesures més, com per exemple reduïr la pressió durant la nit i connectar més aviat la dessaladora de Blanes acabarien de dibuixar la quadratura d’un cercle i permetrien evitar el minitransvassament de l’ebre a Barcelona.

Començo a pensar que el tub ja es tracta com una qüestió ‘d’autoritat socialista’

Carod-Rovira i la ministra Espinosa, a més del delegat de la Generalitat a les TTEE i els milers de manifestants de diumenge passat estan d’acord: amb més pluges no cal fer el transvasament, doncs la situació d’emergència ja no és tal.

Les actuals declaracions d’en Zaragoza (PSC) defensant acabar l’obra no ténen gaire sentit a menys que parlem dels diners que ja es puguin haver gastat comprant els tubs... en tot cas, crec que l’Ebre mereix una consideració de més valor que aquests diners. No s’entén una defensa numantina de la interconnexió, ara que és menys urgent o necessària, quan hi ha un risc de fracturar socialment el país... es tracta només d’autoritat? Es tracta de complir compromissos amb l’adjudicatària de l’obra, Agbar?

I l’escassa autoritat que li queda al conseller Baltasar em fa veure més clar que, no només per les recents contradiccions, ni tan sols per un alarmisme mediatitzat arran de la proposta de transvàs del Segre, és per no haver fet prou durant quatre anys que penso que algú hauria de dimitir, és per això que penso que ICV no està preparada per a gestionar Medi Ambient.

Tot plegat comença a exigir solucions racionals, intel·ligents i també sensibles al territori i a la gent. Exigeix també molt de diàleg, si aquesta canonada pot ser necessària més endevant, que no ho sabem, el territori n’ha de ser conscient, ha d’entendre-ho, i ha de tenir opció a pendre una decisió.

13.5.08

Ebre: fer o no fer el tub

El minitransvasament es debat a ERC

Qui més va apostar per la defensa de les Terres de l’Ebre és qui més dificultats té avui per explicar les obres de la interconnexió de xarxes, és a dir, ara com ara que es produeixi malestar o es calmin els ànims dependrà de les gestions o les explicacions dels responsables republicans de la Generalitat.

Aquestes obres no s’aturaran malgrat que estem a fregar d’un nivell inferior d’emergència gràcies a les últimes pluges que han dutxat tot el país, capçaleres de rius incloses, aquest cap de setmana. L’Aragó, de fet, demanarà que s’aturin si s’acaba la nostra situació d’emergència.


>> Les veus en contra denuncien que la canonada és, o acabarà sent, una solució estructural als problemes d’aigua a Barcelona, que a llarg termini s’imposarà a la gent de l’Ebre la cessió del cabal. I això, al cap i a la fi, és una política transvasista sense cap control possible, ja que serà Madrid qui digui quan i quant s’obrirà l’aixeta. Sí, el risc existeix, com existeixen polítics que planifiquen ‘por cojones’. I que ara ja no cal, que ha plogut prou.

>> Però a l’altra banda, les veus a favor, indiquen que l’obra ja està pagada, i és racional que es faci malgrat que es trigui molt més a fer-la servir. Que mai sabrem si tronarà, és a dir, que no sabrem si tindrem una sequera perillosa més endevant.



El problema el tenim quan els nostres alcaldes de la zona son contraris al trasvàs, signen un manifest antitransvassament i assistiran a una manifestació contra el tub... i alhora governem a Catalunya, hem d’assegurar l’aigua i hem de ser corresponsables d’una gestió.

Carod-Rovira, que ha visitat el Delta de l’Ebre després de l’últim temporal –els temporals el fan recular i el salinen, igual que ens malmeten les platges del Maresme-, ha defensar la consecució de l’obra ja que pot servir més endevant per dur aigua al Camp de Tarragona, ja que és bidireccional. Alhora, també ha reclamat al govern espanyol que inicii treballs de protecció al Delta, que recordem que està en perill i regressió ja ara que encara no captem aigües.

El dilema és difícil i la responsabilitat és enorme. Ens hi juguem més que uns quants vots en un moment en el qual els hauríem de mimar. Es tracta del territori, del model de país i de la fiabilitat pública del partit.

L’Ebre necessita un compromís, una vegada més.

9.5.08

Vendre's l'aigua per demanar-ne de fora

Un poble d’Alacant expolia aigua pròpia però en demana pel rec

El PP valencià aprova la venda d’aqüífers per embotellar aigua alhora que demana el trasvàs de l’Ebre per als regants

La comunitat de regants del municipi de Villena, al País Valencià,
ha aprovat la venda de drets d’extracció d’aigua sobre el seu aqüífer fins a un cabal de 0.7 hectòmetres cúbics.

En contrast, agricultors i regants de la zona fa temps que demanen disposar de més i millors recursos hídrics. Però segons el PP ‘no hi ha cap contradicció’ entre aquesta operació de venda d’aigua i la demanda de trasvassaments, doncs diuen que ‘es tracta d’una operació provada’ i que ‘crearà llocs de treball’.

A més, l’acord preveu la instal·lació de la planta d’embotellament de Font Vella –propietat de Danone- en uns terrenys que ‘casualment’ son propietat del mateix president de la comunitat de regants, un tal Andrés Martínez (un aznarista dels que els hi agraden les operacions ‘pelotazo’ typical spanish).

Sense cap rubor moral, hi ha gent que no valora en absolut la terra, el paisatge ni els recursos naturals, i en aquestes latituds hi ha un partit de govern -el partit Popular- que els hi està donant un suport que ratlla l’obscenitat.

Aquest és un exemple de com una política d’aigües trasvasista només servirà per enriquir uns pocs mentre el medi es segueix degradant, això em convenç encara més de la necessitat de garantir l’aigua mitjançant dessaladores i aprofundir molt més en polítiques d'ús racional en tots els sectors: consum humà, processos industrials i rec agrícola.

23.4.08

Encarant el debat nuclear

La Catalunya nuclear

Sóc conscient que aquest és un debat espinós, que no sóc pas tècnic nuclear i que només puc aportar coneixements de geografia ambiental sumats a un model i estratègia de país. Malgrat tot, crec que és un risc que alguns posicionaments s'enquistin, per tant faig la meva aportació al debat.

El debat present: Ascó II i les partícules

Aquests dies la notícia d'una fuita de partícules radioactives de la central nuclear d'Ascó II, a les Terres de l'Ebre, encén la polèmica nuclear i ha causat alarma entre els ciutadans, especialment els habitants de l'àrea i els seus responsables polítics, com és lògic. Aquesta fuita ha estat investigada amb un retard de mesos -va ser detectada al novembre i no comunicada fins fa un mes, això ha provocat la destitució del director de la central- i s'ha comprovat que s'ha extès a un petit radi al voltant de la central. Malgrat tot, s'informa que la radioactivitat detectada en aquestes partícules no és perillosa per a la població.

En si, aquestes partícules han estat arrossegades per l'aigua que es fa servir per netejar uns tubs pels quals es transporta el combustible de la central. El primer error de tots ja va ser acumular aquesta aigua en un bidó de 50 litres i ser llençat per un operari a la piscina de combustible. Estaríem parlant, doncs, d'un error humà i d'un error de supervisió. Per les seves propietats, no ha arribat gaire més enllà d'una cincuantena de metres de la font d'emissió

Això sumat a l'opacitat de tot aquest afer, que em fa venir a la memòria el comunicat de Gorbachov sobre l'accident de Txernòbil... fa un comunicat públic al maig sobre un accident de l'agost de l'any anterior -1986-. El que és segur és que no ens mereixem aquesta opacitat soviètica per part de les empreses que la gestionen.





El debat de fons: la conveniència de les nuclears.

Hem de reconèixer que som un país amb pocs recursos energètics i amb una demanda creixent. D'entrada, fem un cop d'ull a les nostres fonts energètiques:

Els combustibles fòssils útils dels Païssos Catalans son escassos, doncs tret d'una plataforma petroliera al Delta que extreu una reserva mínima i mines de carbó de poc valor, importem la resta a preus creixents i distàncies considerables. El gas també s'ha d'importar des dels gasoductes del nord d'Àfrica -recordem que Algèria no és el paradigma de l'estabilitat- i no és pas un recurs renovable. Malgrat tot, la major part de l'energia segons dades de l'estat es produeix mitjançant la combustió de carbó, petroli (aquestes dues sumen gairebé el 40%) i gas (aprox 24%).

Les fonts renovables son el futur i no ho dubto. Però actualment representen un 17% i el ritme de creixement és lent, ja que la producció hidroelèctrica (8%) disminueix alhora que costa molt d'aprovar la instal·lació de generador eòlics (eòlica, 7%), comptant també que l'energia fotovoltaica segueix sent de les més cares i que la biomassa i altres fonts secundàries amb prou feines s'han desenvolupat. Per les característiques del nostre territori, tampoc podem pensar en l'energia geotèrmica ja que li falta desenvolupament.

L'energia obtinguda de les centrals nuclears de l'estat suma un 20%. Es disposa de centrals construïdes als anys 80 (anomenades de segona generació) a Ascó (I i II), Vandellòs (II) i Cofrents, que acabaran la seva vida útil en una anys. No sense polèmica, les quatre han patit alguna deficiència menor que ha generat gran alarma (el mal funcionament va obligar el tancament de Vandellós I, per exemple, al començament dels anys 90).

Estratègicament, com a país hem de pensar en el medi ambient primer, i també en els costos. El nostre objectiu prioritari ha d'ésser l'eliminació de les centrals de petroli i carbó, ja que generen enormes quantitats de Co2 malgrat ser les fonts d'energia més barates de les que disposem. Això no es pot aconseguir alhora que seguim repetint un discurs antinuclear: no ens podem despendre del 60% de l'energia generada en dos anys, ni en una legislatura ni en dues.

I si tenim clar que l'objectiu és erradicar l'energia produïda pels combustibles fòssils, tenim dos cavalls de batalla. El primer és, sens dubte, nuclear. Hem de comptar amb l'energia nuclear per compensar les grans xifres, el gran volum d'energia que generen les centrals de combustió (40% com hem dit)... però no de qualsevol manera, doncs ens mereixem centrals més segures i més modernes. Ens caldran un o dos reactors de tercera generació (+ info) en un mitjà termini, i per ara mateix ens cal un nou protocol de seguretat nuclear que inclogui supervisió constant i des de dins, amb participació de la Generalitat.

El segon cavall és el futur guanyador: les energies renovables. A mesura que anem desbloquejant el territori, podrem anar bastint parcs eòlics. Al mateix temps que el silici de puresa solar es faci més barat, augmentarem la superfície de captació fotovoltaica. Amb planificació, recuperarem massa orgànica i gas des d'abocadors preparats i aprofitarem molt més altres fonts d'energia. Amb iniciativa instal·larem minicentrals hidroelèctriques que permetran aprofitar la cinètica de l'aigua sense malmetre el curs dels rius ni el paisatge. Amb esforç, en uns anys podem arribar a cobrir la meitat de la nostra demanda amb aquestes fonts, imagino un molt possible llarg termini on aquest país generi per fonts renovables un entre 1/2 i 2/3 de l'energia que consumeix, deixant la resta a les nuclears, que servirien sobretot per mantenir la tensió malgrat les fluctuacions de les primeres (poc vent, poc sol o poca pluja) i també per equilibrar els costos de generació. En aquest llarg termini possiblement ja haurem desenvolupat prou algunes altres tecnologies que ens permetran substituïr les nuclears.

Però tot això requereix molt de temps i molta inversió, a més de ser conscients de la problemàtica general de l'energia i del canvi climàtic: pensem en l'alça del petroli, en les escasses reserves que en resten, en la sequera i en la pluja àcida. Si ara diem NO a les nuclears diem SÍ al fum negre diari i constant, desterrant l'energia nuclear ens aboquem de ple a un escenari de dependència energètica, contaminació i sequera. Tinguem-ho clar.

16.4.08

De la nova cultura de l'aigua a les noves polítiques d'aigua

Una nova cultura de l’aigua no només son paraules.

Recordo un anunci televisiu sobre l’estalvi d’aigua: no en van gastar una gota, doncs on havia de rajar aigua hom veia que rajava la paraula “aigua”. Desgraciadament, des de 2003 no hem anat gaire més enllà de parlar de la nova cultura de l’aigua sense posar-hi fil a l’agulla i desenvolupar projectes on les intencions s’hagin fet pràctica, malgrat que ha servit per aturar, fins a data d’avui, trasvasaments insostenibles. Dels governs propers i llunyans han rajat moltes paraules d’on havien de sortir mesures, tinc la sensació que la gestió ha estat d’aquelles de ‘qui dia passa, any empeny’.

Alguns fets:
* El consum agrícola d’aigua, que és l’ús majoritari, amb prou feines ha estat visible/sensiblement modernitzat.
* Una notícia d’escàndol ha estat que a Badalona s’ha menystingut una important fuita d’aigua que ha acabat a la Riera del Canyet, això evidencia que no s’han estat revisant les conduccions generals, la xarxa bàsica, que a més es fa obsoleta en alguns trams i provoca puntuals i espectaculars rebentades com n’he tingut notícia els últims dos anys.
* I per extensió, les xarxes urbanes mitjanes també necessiten una inspecció que amb prou feines s’ha fet.
* L’altre eix sobre el que se soté la política d’abastament hidrològic dels partits del govern és el reaprofitament –depuradores- i la dessalació com a fonts d’aigues per a rec/neteja i consum. Cinc anys després és evident que les dessaladores estan arribant tard, i que la xarxa d’aigües depurades –existeix realment una xarxa?- no arriba a les necessitats que es podrien cobrir amb aigües grises a l’àrea metropolitana.

(curt termini) Alguns apunts per començar a fer:
* El primer de tot, fuites com la de Badalona han de ser aturades immediatament, sense por a tallar el subministrament de forma eventual. La xarxa bàsica, les grans canonades, s’han de revisar i monitoritzar des de ja mateix, doncs en cap cas no es pot demanar estalvi ni parlar de mesures d'emergència si l'autoritat negligeix.
* Es fa necessari que el públic prengui consciència de l’escassetat –jo mateix he conviscut un temps amb persones que han tingut poca cura de l’aigua-, ja que amb campanyes publicitàries no n’hi ha prou, això és prou evident. Es pot començar unificant les tarifes que es paguen a l’àrea metropolitana –és injust que els residents a barcelona paguem molt més per litre que els residents a cornellà-, tarificant en funció del nombre persones que hi viuen –censades-, i apujant els trams més alts –penalitzant grans consums de litres per persona-.
* Però no hi haurà consciència general fins que no es percebi que l’aigua no raja de les aixetes, ja que no tothom és ecologista militant. Hem de perdre la por a les restriccions, aquesta mesura presa com a acció preventiva activarà la necessitat d’estalvi, reduirà el consum ja que es disposa de menys hores d’aigua disponible, i d’altra banda també reduirà les pèrdues de la xarxa –general, de distribució, i de les llars-. Com a mal menor, ja s’ha assajat una reducció de la pressió de l’aigua durant la nit, seria una bona mesura a aplicar des d’ara mateix.
* Tampoc no ens ha de saber greu si s’asseca la gespa o no hi brolla aigua de les fonts ornamentals, no podem viure estètica ni esportivament –sí, parlo de camps de golf i piscines públiques- d’esquenes al fet que som un país en sequera.
* Pensant en recursos alternatius, també cal estudiar les possibilitats de connexió a la xarxa de la dessaladora de Blanes –com apuntava el company Joan Puig-, o l’aprofitament de l’aqüífer de la mina de Cercs. En aquest ùltim cas, un estudi indica que és una aigua molt mineralitzada i que ja en fa ús la central tèrmica annexa... potser cal un segon estudi de mineralització i valorar la possibilitat de desconnectar aquesta central o de fer-ne un ús més reduït.

(llarg termini) Noves polítiques d'aigua amb visió de país i de futur:
* D’entrada, tenir muntanyes pelades provoca que el terreny no pugui retenir l’aigua, i que aquesta baixi torrencialment arrossegant sòl fèrtil i degradant el territori. Fa anys que hauríem d’estar executant un pla de forestació.
* Cal a més una cobertura, un control integral de la xarxa, des de les bombes de captació fins a les aixetes, de manera que es puguin monitoritzar i corregir les fuites. Cada propietat hauria de tenir la seva xarxa d’aigua regularment inspeccionada com passa amb la xarxa del gas, i els propietaris –coincideixin o no amb el titular de la factura de l’aigua- obligats a realitzar reparacions d’humitats o aixetes en degoteig, així com a l'actualització de les cisternes de sanitaris a models d'estalvi. Això com a mínim dins la xarxa ATLL i aplicat a edificis de certa antiguitat.
* El consum industrial o de la construcció també hauria d’adaptar-se a la necessitat de no fer servir aigua de boca sinó aigua depurada, i aplicar això al rec d’espais públics implica disposar d’una veritable xarxa d’aigües depurades.
* També els regants s’hauran d’estrènyer el cinturó. Un bon pla de regadiu fixaria un termini dins del qual totes les captacions d’aigua de rec del sistema Ter-Llobregat han d’aplicar-se a sistemes de rec modernitzat.
* I acabaria mantenint una posició neutre respecte a un possible trasvasament del Roine, no en tinc prou informació com per fer-me un criteri, malgrat que em sembla sospitós el desmesurat interès de CiU, investigarem. L’aposta de debò ha de ser iniciar la construcció aquest any de dues o tres dessaladores més a la costa metropolitana, i és el govern espanyol qui ha de posar-hi diners –els nostres diners, val a dir-.

Això deixant de banda les discussions sobre el planejament territorial, que no deixen de ser molt importants respecte a la disponibilitat de recursos com l’aigua, però que em faria emplenar fulls.


I políticament parlant:
Queda clar que no hi ha nova cultura de l’aigua sense noves polítiques de l’aigua, d’entrada un suspens a l’acció de govern conjunta i singular –ICV-.
Enfrontar la Catalunya oriental amb l’occidental –ja sigui fent tubs pel Segre o per l’Ebre- no resoldrà els problemes de l’aigua, i que els partits del govern català ho aplaudeixin és, com s’ha dit, una traició als principis i compromissos adquirits amb la gent del territori. Esquerra no pot donar suport a una política trasvasista ni tan sols si aquesta durés cinc minuts, s’hi ha compromès i es creu la nova cultura de l’aigua, de la mateixa manera que no pot donar suport a un govern que apliqui aquesta política. Si cal denunciar la negligència de companys de govern o dels qui éren al govern no fa tant, no ens ha de tremolar la mà. Si l’emergència és tal, que es redueixin les pèrdues de la xarxa, que s’abaixi la pressió durant la nit i que es facin restriccions.

15.10.07

Perspectiva del Medi Ambient a Catalunya (1)

El present ambiental dels Païssos Catalans

Feia molt que volia escriure un full com aquest, per intentar fer resum de l'estat ambiental del nostre país, l'evolució i el pronòstic, tal i com jo ho percebo. L'excusa és el Dia d'Acció Blocaire -blog action day-, pel qual els organitzadors proposen als blocaires del món parlar tots, avui, del medi ambient. I per plantejar-ho faré un llistat desenvolupat:

1- Degradació del sòl
1.1 El fenòmen de la urbanització. Es tracta de la progressiva extensió dels pobles i ciutats, ocupant cada vegada més terreny disponible -principalment agrícola-, en una fòrmula de creixement en horitzontal i no en vertical.
Sortint de l'anarquia constructora del franquisme, el nostre país ha implantat normatives que limiten l'ús del sòl, exigeixen compensacions dins de cada pla constructor i dónen fòrmules legals per mantenir-lo protegit. La realitat és que aquestes eines no s'han fet servir per interès econòmic de les administracions locals -responsables dels seus plans d'urbanisme i de cada llicència d'obra- i en diversos casos de qui n'ha estat el responsable polític; per tant, la degradació del sòl per urbanització continua allà on no s'ha delimitat un Parc Natural i la sostenibilitat del país queda exposada davant l'ocupació del territori amb habitatges de baixa densitat. El futur no es presenta amb solucions a la vista, doncs el finançament de les administracions locals segueix sent deficient i les operacions autoritzades i justificades gràcies donacions privades encara es poden fer impunement sota la taula.

>>> Com a exemples propers, la urbanització dels sectors 'Llevant' i 'Els Pinetons' del Masnou, espais agrícoles i arbrats que ara només podrem recordar en la memòria. També l'extensió, durant molts anys de franquisme i democràcia, de les urbanitzacions de muntanya d'Alella i Teià, causant veritables aberracions al paisatge del Maresme.

1.2 Les infrastructures de transport. Les vies de comunicació requereixen poden suposar un gran impacte sobre el medi, i fins i tot una barrera infranquejable, ocupant sòl i degradant el paisatge.
Als anys setanta partíem d'unes carreteres en vies de col·lapse i unes vies fèrries malament mantenides. Hem obert autopistes bàsiques que creuen el país de nord a sud i d'est a oest, però amb la fòrmula del peatge segons disposició de l'estat espanyol, i després hem fet autovies paral·leles en comptes de rescatar-los i ampliar la capacitat de les primeres. El ferrocarril, a banda de la modernització dels anys 80 amb l'organització del sistema espanyol de rodalies metropolitanes, no ha patit gaires canvis, doncs no s'han construït noves vies i s'han clausurat algunes. En el present, l'interès dels grans partits es centra gairebé únicament en el transport per carretera, amb l'honrosa excepció del tren d'alta velocitat, del qual cal dir que s'ha pensat poc en el seu impacte paisatgístic al medi urbà i rural. L'actual planificació prioritza solucions per esponjar l'espai que ocupa el trànsit privat a la planificació de la mobilitat col·lectiva, i l'alternància de governs encara no ha aconseguit variar aquests procediments així com tampoc accions per mitigar l'impacte de les infrastructures al medi, de manera que un canvi en la planificació i priorització és poc probable a hores d'ara.

>>> Prenc com a exemples les solucions donades al desviament de la N-II pel Baix Maresme -carretera dels Sis Pobles paralel·la a l'autopista, la planificació d'una tercera via de ferrocarril entre Barcelona i Mataró (segons el PDI), els terribles calaixos ferroviaris de l'AVE i l'execució del 4rt cinturó malgrat l'oposició veïnal i ecologista.

1.3 Sòl agrícola i activitat ramadera. Les activitats del sector primari també representen un impacte sobre el territori, al llarg de la història, i especialment és el món desenvolupat i globalitzat en el que vivim on es presenten més riscos de degradació.
La pèrdua d'activitat agrícola és un fenòmen que ens toca de ple, sobretot des de l'entrada en vigor de la planificació central Europea en matèria de producció i ajuts, doncs progressivament el camp pateix més abandonament i no és un gran negoci. Éssent un país de producció agrícola molt rica i diversa, i on tampoc no hi han explotacions d'extensió, la degradació del sòl per usos massius de productes químics no és un problema prioritari i menys tenint en compte l'efectivitat de les limitacions imposades per les autoritats. L'agricultura, però, pateix una gran regressió a les regions metropolitanes de Barcelona i València a causa dels preus del sòl i la urbanització. La ramaderia, que en aquest país tampoc representa un problema en quant a degradació directa del sòl per sobreexplotació, sí que ha requerit noves regulacions pel que fa a l'acumulació i filtratge de residus orgànics -purins-. En aquest context, sorgeixen noves normes que s'apliquen normalment amb rigor i sota organismes d'inspecció i control, així com es nota una tendència al manteniment del sector primari, sempre en pau de guerra davant les institucions comunitàries ja que n'és molt depenent.

>>> La desaparició de grans àrees de cultiu de flor al Maresme n'és un bon exemple, afectant també El Masnou -urbanització del Parc Vallmora, Can Jordana-. També ho és l'ocupació urbana, industrial i d'infrastructures del Delta del Llobregat, una de les àrees més fèrtils de Catalunya.

1.4 El medi forestal i de muntanya. El clima mediterrani, d'estius secs i calorosos, ofereix bones condicions per a l'esclat d'incendis als boscos catalans, i nombrosos incendis durant la hìstòria recent han provocat l'erosió de les muntanyes i fins i tot s'ha arribat a l'extrem d'urbanitzar o especular sobre territoris incendiats.
Al llarg dels últims anys la preocupació de les institucions ha anat creixent fins a desenvolupar en el present un cos català d'agents forestals i plans d'emergència antiïncendi a gairebé la totalitat de pobles de muntanya, la qual cosa pot assegurar una resposta acceptable des del punt de vista de la lluita contra incendis. També s'ha insistit molt en la prevenció i el civisme ciutadà, així com en la preparació dels boscos per a minimitzar els efectes mitançant neteges i tallafocs i en canvis normatius que protegeixen el territori de requalificacions d'usos després d'un incendi. Tot sembla indicar que aquestes polítiques es mantindran, i això és bo, però manca una veritable política de forestació que recuperi els boscos degradats i en crei de nous, sobretot allà on els riscos de degradació i erosió són més grans (Terres de l'Ebre, Castelló, València, Alacant, Illes).

>>> Un cas d'especulació i interès econòmic al darrere d'un incendi provocat podria ser l'incendi de la Serra de Marina, a Alella, fa una dècada, d'ençà es va avançar en la construcció i revenda de parcel·les.

23.6.07

Preparant les vacances

Uns dies a Nàpols!

Dimarts, si tot rutlla com cal, agafaré un avió cap a Nàpols. Tinc una setmaneta de vacances i la vull exprémer al màxim, així que em penso empapar de tota la història i la cultura que desprén una ciutat com aquesta (que, a més, ha format part del nostre regne català).

Arquitectura, arqueologia, vulcanisme, història.. i també sol i platja, que també em vé de gust. En aquest sentit crec que Nàpols em pot oferir una combinació molt bona d'experiències... clar que ja algú m'ha previngut del trànsit i de la criminalitat, i ho tindré en compte. És el meu primer viatge a Itàlia, però no el meu primer contacte amb italians, potser això m'ha apropat més cap a aquesta tria en comptes de l'alternativa, que era tornar a Suècia per gaudir del Sol de Mitjanit i de tota l'explosió d'activitats que fan els suecs quan ténen més hores de sol que mai durant l'any.

(La Badia de Nàpols des del districte Mergellina)

Apart d'això, avui he estat convidat a una convenció internacional d'Amics dels Arbres que es realitza al Palau de Congressos de Barcelona sobre la importància del Medi Ambient i els recursos forestals, amb convidats de la talla d'Al Gore (exvicepresident demòcrata dels EUA). Molts bons continguts i molt bona organització.

1.6.07

Iniciativa sense Verds

Les contradiccions d'ICV

Llegeixo avui la notícia que el col·lectiu de Verds que van signar un acord de coalició amb Iniciativa l'any 2003 i que va possibilitar el relatiu èxit de la marca ICV, es plantegen plantar-se i abandonar els excomunistes. Nul diàleg intern, diuen, i jo afegeixo que nul·la política ecologista a Medi Ambient, o com a mínim molt per sota de les expectatives de qualsevol persona que s'anomeni ecologista.

Diuen que la ment humana crea mecanismes de defensa per no patir xocs emocionals davant realitats molt adverses, amagant-les, negant-les o transformant-les. Els ecos dels socialistes no han pogut captar el missatge del seu electorat: "us heu convertit en allò contra el que dèieu que lluitàveu": ICV a Medi Ambient votant el Túnel de Bracons, empassant-se el 4rt cinturó, la MAT i sense reduïr emissions; ICV a Habitatge fent surf al cim de la bombolla immobiliària sense idees per combatre-la; ICV a Interior perseguint amb porres els seus propis votants...

Això sí, per "responsabilitat", continuaran al govern de Barcelona i amb els tripartits i seguiran permetent que sigui el PSC (que ha demostrat aquests anys ser d'un centreesquerra conservador prou xocant) qui marqui i imposi l'agenda política sense comptar amb les necessitats dels seus socis, ans al contrari, amb una estratègia d'abraçada de l'ós electoral que funciona. I encara "el capo" Saura avisa Esquerra de les greus conseqüències que es derivarien de no repetir tripartit barceloní...