Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estatut. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estatut. Mostrar tots els missatges

21.5.08

Segons un estudi de la UOC, la independència es guanyaria en referèndum

I tu, què votaries?

Segons aquest estudi de la Universitat Oberta de Catalunya, la majoria dels catalans aniria a votar a un referèndum d’independència i, dels votants, més de la maitat ho faria a favor d’aquesta.

Són sens dubte les xifres més altes en favor de la independència de Catalunya que han aparegut mai en una enquesta homologable. I són reflex, també, de que l’independentisme va més enllà d’un partit, és transversal i arriba fins i tot a gent que té el castellà com a llengua habitual o que no sap escriure el català (el 38.3% dels catalans).

Malgrat que aquesta enqueta té una mostra reduïda (1.108 persones), sí que se li pot atorgar un cert valor. El creixent debat social sobre la possibilitat de la independència com a via per encarar els problemes estructurals del país i l’augment del nombre de persones favorables són fruit de molts anys de feina: l’independentisme, en sentit ampli, ha anat aconseguint que la societat interioritzi la independència com a solució viable.

Ara bé, donada l’amplitud de la mostra, i que els referèndums no es voten per telèfon sinó que cal aixecar-se i anar a l’urna, cal seguir eixamplant la base social de l’independentisme en totes les seves vessants (romàntica, nacionalista, pràctica, economicista...), i cal seguir explicant que serà un procés democràtic homologat, tot buidant de contingut els tòpics que el nacionalisme espanyol i francès han anat bastint en contra de l’autodeterminació del poble català.

En tot cas, es fa necesari denunciar el fracàs de la via estatutària autonòmica i regional, després de la sentència del TC i de la negociació sobre el finançament, en previsió que ambdues coses siguin el desastre que s’intueix, i deixar ben clar que només hi ha una alternativa a la situació actual de tot plegat: la independència. Alhora, cal tenir clar que ERC ha de presentar-se a les eleccions del 2010 proclamant d’entrada que només farà govern amb el partit o partits que vulguin treballar pel referèndum del 2014.

I mentre aquest no arribi, hem de vigilar tres processos: El seguiment de la independència de Montenegro, el procés de construcció de les estructures polítiques, socials i econòmiques de Kosovo, i el referèndum d’Escòcia, que pot significar el primer precedent d’ampliació interna de la UE.

6.5.08

Espanya esmola el ribot

De nou el ribot espanyol: constitucionalitat i finançament

És una mala notícia per tots els catalans el filtratge d’avui des de l’entorn del govern espanyol: el nou finançament es podria endarrerir fins el 2010. A més, s’especula que la Moncloa s’espera una sentència del TC que afecti les disposicions econòmiques abans d’arribar a cap acord.

Recordem que Catalunya no té autonomia financera, és a dir, no té una cistella d’impostos propis que recapti i liquidi, permetent cobrir els seus serveis i iniciar projectes importants. I a l’Estatut això no es va esmenar, de manera que quedem sobre una barca sense rems a remolc del que es pacti en la taula rodona de les regions d’Espanya... és a dir, del que imposin territoris ‘ben pagats’ com Extremadura.

En aquesta ocasió molt probablement es torni a repetir un escenari similar a la negociació de l’Estatut: un PSC que malgrat tot s’asseu, a la taula de negociació, de la banda del PSOE per rebaixar les aspiracions catalanes; un Duran i Lleida anant a la seva i dedicat al mercadeig fenici; i ERC amb tres diputats exigint el Concert Econòmic o equivalent. No serà un bon camí.

La solidaritat del ‘tots a una’.

Davant aquests dos reptes, el de negociar un model de finançament i el d’elaborar un pla B després del previsible ribot del TC a l’Estatut, un escenari anàrquic només ens pot conduïr a la derrota col·lectiva, com a país, davant un espanyolisme que té molt clars els seus mínims.

El contrapoder d’això és un catalanisme que també tingui clars els seus mínims, que sigui capaç d’articular un comú denominador entre dos, tres o quatre partits catalans que tingui uns objectius clars i compromesos. Que tingui el poder d’aprovar una moció al Parlament i que pugui bloquejar el govern de l’estat al parlament espanyol.

Això s’hauria de fer amb el PSC, que per pes electoral recent és qui té la responsabilitat més gran d’aconseguir el millor finançament possible per a Catalunya. Però sabem que un sol partit no hi arriba, i que també es pot fer sense els socialistes. Que ningú esperi tampoc posar-se la medalleta o buscar la foto d’haver-ho pactat sol.

Necessita la política catalana una taula estratègica de partits catalanistes? Seran els partits catalanistes solidaris amb els reptes de Catalunya?

25.10.07

El preu d'ICV: 30 milions d'euros.

Els diputats d'Iniciativa aproven els pressupostos del PSOE per dos duros.

Definitivament, ni Catalunya, ni l'habitatge, ni els joves, ni les infrastructures, ni tan sols el Medi Ambient, son les prioritats d'ICV. En una decisió que els serà molt difícil d'explicar i justificar, els diputats de la formació eco-dels-socialistes han donat el seu vist i plau a uns pressupostos generals de l'estat espanyol que, pel que fa a Catalunya, ens deixen les molles i incompleixen el mínims polítics que marca l'estafatut. Això ha permès que els PGE tirin endavant, però en minoria, ja que Esquerra s'ha negat a recolzar-los.

Iniciativa ha votat a favor dels pressupostos del PSOE per 30 milions d'euros, per a tres partides concretes en actuacions al litoral, la meitat d'aquests diners fora de Catalunya. 30 milions d'euros, si senyor, això és vendre's mentre el país les passa putes amb el caos i el col·lapse de les infrastructures o els preus dels pisos s'anuncien encara molt més alts.


En aquest pressupostos de l'estat espanyol, hem de destacar:
- Que segueixen sense publicar les balances fiscals,
- Que incompleixen el mínim estatutari del 18,72% d'inversió en infrastructura (es queda en el 14,9%, sense garanties)
- Que segueixen sense reservar fons per a la reforma del finançament
- Que ignoren les necessitats de la majoria dels ciutadans i dels fluxos econòmics que travessen Catalunya en la inversió d'infrastructures.
- Que menysténen els afectats per la manca de manteniment i de control d'obres (trens aturats i endarrerits a rodalies, apagades elèctriques, talls d'aigua)
- Que continuen l'expoli diferencial dels catalans amb uns peatges que no es rescaten,
- Que es destinen a l'exèrcit espanyol 8.500 milions d'euros, sis vegades més que en les infructuoses polítiques d'habitatge. A més, l'exèrcit ocupant consumirà 1.660 milions més dels nostres diners via I+D militar.

Queda clar que l'Estatut que ens prometien ideal no té força per ser aplicat, que l'únic camí perquè Catalunya disposi del poder polític per compensar l'expoli fiscal és recaptant els seus propis impostos, és el concert econòmic, és la sobirania financera.

17.10.07

L'Espanya immòbil: ni papers ni memòria ni Estatut

Un estat que no podem pretendre canviar

Repasso una miqueta els diaris electrònics i les reaccions blocaires (no puc deixar de recomanar l'eina poliblocs.cat): els papers de Salamanca probablement no seran restituïts a menys que guanyi Zapatero un altre cop -xantatge?-; la llei de la memòria històrica serà un fiasc terrible que durà a qui vulgui recuperar la dignitat familiar -i s'ho pugui permetre- a un procés judicial; el TC espanyol ara dominat per una majoria conservadora que probablement el tombi o retalli...

Els papers de Salamanca s'han tornat a negar a Madrid. Una moció d'ERC recolzada per CiU i ICV ha estat rebutjada per tot el PSOE, incloent els diputats del PSC, amb una excusa que no val res. Diu el diputat de CiU Carles Puigdemont -que ahir va fer sang amb l'afer Carod- que aquí no passarà res, i el seu company de files Quim Amorós es queixa del cinisme i l'esquizofrènia dels socialistes catalans.

Amb la llei de la memòria històrica, un altre cop el PSOE s'ha emplenat de pors davant els crits de la dreta, i s'ha lluït preparant una llei que en comptes de deixar ben clar que els processos judicials del franquisme son nuls, caldrà que qui els vulgui revisar obri un procés judicial. Molt bé, en comptes de tancar el tema, tindrem titulars de premsa per cada judici obert i guanyat... això sí que és furgar a la ferida, ofendre els represaliats vius i desemparar els morts, ja que aquests no tindran ningú que en defensi l'honor.

Com a col·lofó, la polititzada justícia espanyola arriba al seu zènit de perversió dins la màxima instància: el Tribunal Constitucional. Mitjançant una depuració interna poc clara, el sector conservador -son magistrats introduïts pel PP, recordem que els membres del TC son votats pel parlament espanyol- s'ha alçat amb una majoria que li permetrà dominar els recursos contra l'Estatut que el poble català va aprovar -notícia-. Un Estatut que he de defensar perquè malgrat que hi vaig votar en contra, no vull menys del que hi diu, i perquè és el nostre.

Parafrasejant en Puigdemont: aquí no passarà res... mentre ens obstinem a canviar Espanya. És molt fàcil dir que el PSC no és gens coherent, que el PSOE és demagògicament espanyolista, que ERC és culpable per mantenir un pacte de govern i que CiU va a buscar un ministeri a la Moncloa. L'Espanya del PPSOE ja sabem com és, igual que coneixem el problema del PSC, i no canviaran.

L'estratègia de debò, en el que fa referència a la representació de Catalunya, és un alt nivell d'autoexigència a l'hora de ser convidats, com a necessaris, a votar a Madrid allò que interessi al govern de torn plantejant el que ens interessa com a país. Això és un bloc nacional útil, sincer i sense malicioses pretensions de partit. L'estratègia equivocada, i els resultats son als primers paràgrafs, és actuar per separat i amb interessos diferents... és oferir-se al PSOE perquè triï lliurement una núvia.

Si CiU i Esquerra creiem de debò que hi han afers de país troncals, ens cal coordinar l'acció a Madrid, perquè allà és on es negocien traspassos, pressupostos i plets contra l'estat espanyol. Fa quatre anys que es recrimina el govern català que Esquerra ha format i el que el govern de CiU no ha fet durant el seu quart de segle, però o ens adonem que hem de pressionar i aguantar junts o l'electorat ens seguirà castigant i nosaltres seguirem sense refiar-nos de l'altre. Canviem?

5.7.07

Es pot personalitzar una crisi a Esquerra?

Patètic ball de bastons.

Quan a hores d'ara Carod-Rovira, Puigcercós i Carretero han formalitzat les seves estratègies de futur en clara preparació de la Conferència Nacional d'aquesta tardor, tinc més clar que aquests estira-arronsa a tres bandes entre els que s'ho veuen venir, els que volen pujar perquè sí, i els que fan brindis al sol, no ens durà enlloc i el que és pitjor, ens seguirà passant una factura electoral.

Més enllà del "pecat de fer president Montilla", del "cal obrir Esquerra a l'espai de centre", i del "hem de netejar la direcció nacional", hi ha un trasfons, que és una certa manca de cohesió que cal corregir en interés d'un partit, en interès d'una ideologia republicana, racionalista i independentista l'expansió de la qual és d'interès per al país.


Obro debat a propòsit de les declaracions de Carod sobre la pèrdua de vot a causa del vot a l'Estatut, i una desfermada resposta que li ha dedicat un membre de les JERC maresmenc que sense solta ni volta l'engega.

Carod afirma que la majoria de l'electorat d'Esquerra (66%, variable segons enquestes) no ha compartit el no a l'estatut, un no pel qual jo vaig apostar després de conèixer el pacte d'Estatut de Moncloa per Mas i Zapatero. També és cert que es va forçar per part de les JERC i de qui ara són EI i Rcat, una rectificació de la proposta de l'Executiva del 'nul polític' cap al 'no' únic, de manera que altres formes d'oposició -nul, blanc, fins i tot l'abstenció- quedéssin fora del cercle... i ara sabem que no ha estat el més encertat. No es va adoptar una postura inclusiva, sinó que vem acabar a un extrem pel qual no tota la militància i no tots els suports d'Esquerra compartien. El missatge dels militants no era que el partit havia de demanar exclusivament el 'no', sino que demanaven que el 'no' també fós opció del partit. En el seu moment tampoc he estat d'acord amb que la posició final fós només el 'no' a l'Estatut, tot i que sí vaig errar pensant que el 'no' tindria un resultat honorable.

No es pot negar, doncs, que per haver forçat la màquina -i no dic que s'hagi fet amb mala fe- s'ha perdut pistonada. Però recordem també que ha estat Carod qui va donar la cara amb el 'nul polític' i després s'ho va haver d'empassar, i això va malmetre la seva imatge... i a ningú se li escapa que això podria ser un objectiu intern -i aquí sí que hi ha mala fe, molta, i també contradiccions-.

Posats a furgar dins la cosa fosca, val a dir que el responsable de les últimes tres campanyes electorals -referèndum, parlament, municipals- és un dels promotors de la 'puigcercosista' EI, Uriel Bertran. Sabem el resultat que han tingut, i ens en queixem. En quina feina feta es basa per criticar la dels altres, i després d'haver votat a favor? Realment lamento que una pugna interna li hagi donat més micròfon del que mai hauria assolit com a polític.


A tall de conclusió...

Crec que és hora de respectar una miqueta. Sobretot, a qui porta molts anys en política, respirant l'ambient més enllà dels grupets envalentits. I ser conseqüents. Perquè reflexionar abans de bramar i contemplar la possibilitat de fer autocrítica són dues actituds que qualsevol polític prudent ha de prendre. I perquè és molt més perjudicial qua grupets dins d'un partit es facin la guerra que assumir decisions inevitablement no unànimes com formar un o altre govern. Es molt fàcil carregar de culpes a la direcció, o a una persona en particular, sense reconèixer cap error propi.

Que prengui nota qui n'ha de prendre, mentrestant a la premsa li hem donat bentzina per estona, alhora que a la ciutadania li oferim menys credibilitat.

14.6.07

Montilla ha de ser exigent amb Zapatero

"Sigui ferm, clar,
i fins i tot incòmode si fa falta"


Això li ha reblat Joan Ridao a José Montilla en una sessió al Parlament. I és que Esquerra, Convergència, i la petita i mitjana empresa catalana han coincidit en constatar que Montilla no pressiona i el PSOE se'n desentén, en el que respecta a l'autogovern. Alhora, Puigcercós continua amb les seves estratègies malgrat el clatellot d'ahir de Montilla.

CiU i ERC hem coincidit al Parlament criticant la inacció i passivitat del President Montilla a l'hora de defensar les previsions de l'Estatut en traspassos, en les infrastructures i millor finançament. Certament al PSOE no li interessa resoldre res en favor nostre tenint unes eleccions d'aquí mesos, i si tal i com s'intueix acaba guanyant la dreta espanyolista... tindrem el país aturat més anys. Resulta curiós que hagi de ser Esquerra, l'únic partit catalanista oposat al text, sigui qui més l'ha de defensar davant la passivitat dels que l'acollien amb entusiasme. Queda clar que per ben poc ha servit un text tan sotmès i poc ambiciós, que el país es defensa i es construeix pas a pas a les taules negociadores, condicionant suports.

Sincerament, el millor favor que poden fer els socialistes per Catalunya a dia d'avui és tancar traspassos amb la Generalitat (renfe, aeroport, diversos de l'estatut) i ràpid, perquè crec que en menys d'un any hauran de fer les maletes de la Moncloa. Ja sé que Catalunya no és la seva prioritat, sinó salvar-li la cara a Zapatero al preu que calgui, i que el PSOE no deixarà anar l'estendard espanyolista que reforça la seva imatge. Però li servirà d'alguna cosa? Europa es torna més conservadora i l'Estat espanyol més carca i més intolerant.

Coincideixen també els empresaris (Pimec) a l'hora de criticar que el President no hi posa energia en les negociacions. Calen "decisions ràpides", perquè l'empresa catalana, com la gent, nota que el mal funcionament de renfe, la manca d'inversió en infrastructures, el retard del TAV, l'anticuat model aeroportuari, el nou finançament que no arriba mai... li fa mal, li resta eficiència. Això, per si algú encara pensava que és un caprici dels catalans.

PUIGCERCÓS, 'MARCANT PAQUET'

El conseller de Governació i Secretari General d'Esquerra ha manifestat que continuarà marcant perfil en públic i en privat, en la línia del missatge exigent rebut de la militància, 'ha fet seu part del discurs' dels corrents crítics. Això malgrat la crida a la prudència de Montilla, a qui li exigeix més fermesa davant el govern espanyol si vol menys soroll. No pensa deixar el govern, però té la vista posada al Congrés Nacional d'Esquerra (2008), desactivar els corrents crítics (davant un Uriel Bertran que vol fer tàndem amb Carretero per renovar la direcció) i també el seu objectiu de ser el cap de cartell a les eleccions del Parlament l'any 2010.

Almenys, el que és cert, és que Puigcercós fa declaracions i Ridao planta cara, mentre que Carod-Rovira ho eludeix, posant pau a l'executiu català. Sincerament crec que caldrà remodelar la relació partit-govern, ja que en Ridao té avui dia més veu i capacitat d'acció (de fet, fins i tot més lideratge mediàtic) comparant-ho els dos líders d'Esquerra, ambdós a Govern amb les evidents limitacions que això comporta.

9.1.07

Montilla s'en va de Moncloa sense finançament ni res

El tarannà s'esgota: Montilla se'n va amb les mans buides.

El President no ha aconseguit de Zapatero ni l'acompliment de l'Estatut retallat. La trobada, que havia de concretar més el 'nou' finançament, ha resultat ser només un cop d'imatge del president espanyol i demostra que amb l'Estatut ens han venut fum.

Els catalans ens haurem d'esperar altre cop aviam què passa al parlament espanyol: el cap de l'executiu del país veí no ha concretat res sobre els nous comptes de la Generalitat del principat, ni tampoc sobre el desplegament de l'Estatut... i ja es parla de l'any 2009.

Que Catalunya queda arraconada de l'agenda política un cop ja ha passat per l'adreçador de l'Estatut retallat no ho pot negar ningú. Ara més que mai es fa evident que tot els que havia d'arreglar i oferir el nou Estatut queda en res, resulta ser fum, paraules que s'emporta el vent.

Zapatero no garanteix res a Montilla respecte del finançament ni dels traspassos. La trobada que han mantingut només ha servit per constatar que es crearan les comissions estatutàries ja previstes. Frases com "el desplegament de l'estatut no serà un camí de roses" i nimietats com "voluntat i predisposició per arribar a un acord" no ens dónen gaires esperances. Amb tres comissions no n'hi ha prou.

Un Montilla que admet que hi han conflictes competencials amb lleis espanyoles força recents però que no els posa de relleu quan s'entrevista amb el president espanyol i fins i tot les arriba a qualificar de 'normals', no ajuda.

No ens està servint de res tenir presidents del mateix color a un o altre palau, no suposa cap benefici per al país, hem de fer cua a demanar diners com fan les regions espanyoles, el que hem fet durant vint anys.

UN TARANNÀ QUE S'ESGOTA

Què en queda, del famós tarannà, del "talante"? També ha estat fum. Un PSOE que ha forçat un Estatut català que no agrada a ningú i que ha estat aprovat com a mal menor... un procés de pau durant el qual dirigents socialistes s'han vantat de fer menys que el PP i que ha acabat com ha acabat... parlar molt però fer poc. Com a mostra, la inflexibilitat del govern espanyol per aprovar el decret educatiu malgrat la més que raonable oposició del govern català.

A l'hora que s'esgota l'anestèsia política que vivim, ens adonem de l'escàs tarannà que queda. Zapatero no està fent res per Catalunya, malgrat que aquí els problemes i les preocupacions d'abans que ell fou president i abans que s'aprovés l'estatut miraculós segueixen latents... recordem que en els cinc primers dies de l'any la Renfe ja s'ha avariat dos cops.

ESTRATÈGIA?

El PSC no en té. A remolc de les circumstàncies, mai no alçaran la veu més alt que el seu estimat ZP, i ha quedat ben clar que per a Montilla el finançament o el desplegament del nou estatut no són prioritat.

Per tant, és l'hora d'ERC i CiU, al marge del govern de la Generalitat. Ha quedat palès durant tota la legislatura socialista espanyola que actuant per separat no s'arriba al que la ciutadania espera, i que els pactes assolits 'ens dónen part del peix, però no canyes de pescar'. Es fa necessari doncs que independentistes i nacionalistes siguin ferms i marquin l'agenda, que condicionin un nou finançament amb un llistó prou alt, que exigeixin contrapartides que permetin a Catalunya ser més sobirana.

I mentre no hi hagi una estratègia de país al darrere, no hi hauran ponts de d'entesa, i sense entendre's i treballar junts no es pot aspirar a governar plegats.

20.6.06

Autocrítica de la campanya de l'estatut

Per què no hem arribat a la gent?

Vull encetar ara uns quants apunts al voltant de la campanya del NO per tal d'identificar-ne els errors que han provocat que aquesta opció hagi estat rebutjada pel ciutadà i empès cap al blanc, el sí i l'abstenció.

També vull fer un cop d'ull ràpid a la campanya institucional, que és la primera responsable de l'abstenció i de la confusió.

I en primer lloc, els precedents. Mentides, nocturnitat, manca d'unitat, excés de protagonisme quan això no toca... han estat motius de preocupació per a la ciutadania, que ha vist com això de l'Estatut es convertia en una baralla entre polítics. A qui realment li importa la participació en democràcia el primer que ha de fer és no mentir i no decepcionar, no perdre els valors de vista. El ciutadà, per anar a votar, necessita saber que pot confiar en els polítics, i per això em remeto a un dels vots nuls que vaig obrir durant el recompte: 'si no heu respectat el vostre vot, com m'asseguro que respectareu el meu?'.

Sens dubte la manca de veracitat passarà factura a les urnes per la manca de confiança, prengui nota qui n'ha de pendre.

INSTITUCIONAL. Des de la Generalitat, la percepció que ha arribat al ciutadà és que la nostra institució es dedicava a fer campanya tendenciosa cap a una opció, d'una forma tan fonamentalista que l'Estatut ha passat per sobre del propi govern (expulsió d'ERC) i ha comès il·legalitats (quatre vegades s'ha hagut de pronunciar la Junta Electoral Central amb la posterior enrabiadeta governamental). Això és un missatge d'intolerància a la diversitat d'opinions, primer, i de manca de respecte a la justícia i a la necessària equanimitat, segon. I això el ciutadà ho ha castigat anant a la platja.

També la precampanya electoral 'Nou Estatut, d'ara endevant' i els missatges dels polítics del govern, donant per fet que això s'aprova i el referèndum és un mer trànsit, han ajudat. Ja en campanya, la Generalitat ha gastat milions i milions en vendre'ns l'Estafatut, i poso com a exemple un fulletó groc del Departament de Cultura que conté afirmacions com 'A Catalunya, Espanya i Europa, en català' o 'La Cultura, amb totes les competències'.

Com tampoc ha ajudat que a molta gent ens arribés el totxo de l'estatut (68 pàgines en paper fosc) l'últim dia de campanya, després de 15 dies de bombardeig argumental que ningú podia contrastar, arguments que també arribaven del govern abans que la gent conegués allò que es debatia. La meva amiga Núria -ha votat en blanc- i la companya blocaire Menxu -ha votat un tall de mortadel·la amb la cara de mickey mouse xD- coincideixen amb aquest parer.

CAMPANYA D'ERC PEL 'NO'. Té precedents dolents, perquè la decisió es va prendre de forma tímida i massa tard. En la meva opinió, en haver sortit de la 'comissió del ribot' que presidia en Guerra, l'opció d'ERC hauria d'haver estat eleborar un llistat de condicions per aprovar-lo o no, i qui volgués aquesta aprovació hauria de negociar amb això. I mentrestant, copsar l'opinió de la militància abans de fer l'aposta arriscada del 'nul polític' per evitar la imatge de les assemblees corregint l'executiva, l'assamblearisme és bo però s'ha de saber gestionar mediàticament.

Calia desmuntar els tòpics, i aquests no han estat contestats. S'ha permès que triomfi sense oposició la identificació del NO amb el PP, no han arribat els arguments pels quals aquest no és un bon Estatut i no és un avenç, i no s'han contestat els tòpics i les mentides dites en campanya pel tripartit del sí, segons les quals aquest Estatut ja ens ho soluciona tot.

És cert que la campanya als mitjans ja estava perduda, però no s'ha aprofitat -no ho ha fet ningú- el filó de la campanya: rebre informació detallada a casa i amb temps per mirar-s'ho. ERC ha apostat massa per internet, que té la seva importància però un abast limitat, i ha fet una campanya potser massa tradicional de cartelleria i actes, quan el que calia era pedagogia. Calia tenir un full de ruta després de la victòria del NO, la manca d'aquest va ser evident al debat de líders a TV3, on crec que va mancar contundència argumental per part de Carod tot i que no el suspendria pas.

PLATAFORMES PEL 'NO'. La Plataforma pel Dret de Decidir ha trigat massa en posicionar-se pel 'no', i ha estat tímida a l'hora de convocar, ja que la difusió dels dos actes de campanya ha estat bàsicament via internet. Ha tingut por de convocatòries massives, però aquestes podrien haver ajudat, i molt, a crear un bon clima per al 'no', ja que molta gent se sentiria acompanyada, i no sola, en el vot. He pogut veure cartells de la PDD a Masnou, i n'hi ha un que m'ha agradat força: 'Les pors d'avui són els fracassos de demà'.

Per altra banda, la campanya de la plataforma de la CUP, que l'anomenen 'Diguem No', ha fet molta encartellada però poca cosa més. Si bé ha estat molt positiu que hagi col·laborat activament amb la PDD (cosa que no havien fet, per raons que desconec i que dubto que pugui aprovar, a la manifestació nacional del 18 de Febrer), cal dir que els cartells 'Estatuts? NO' són els equivocats, primer perquè no s'està votant la independència i segon perquè ha empès el 'No' a l'espai sociològic de l'independentisme extraparlamentari -que és el seu, però no el de tot el catalanisme que podria haver votat 'no'-. Una mica menys de la meitat dels que he vist encartellats són aquests, els altres són els de la versió oficial 'Pel nostre futur diguem NO a l'Estatut'.

MALGRAT TOT, aquesta campanya i aquest referèndum han servit perquè l'independentisme en tota la seva varietat hagi treballat amb un objectiu comú i, també cal dir-ho, amb respecte.

Així que au, a prendre nota de tot i a guanyar la propera campanya.

19.6.06

Encarar el futur postreferèndum

I ara, què toca?

Els resultats són els que són i l'Estatut està aprovat, serà el marc legal d'ara endevant. Ara cal canviar el xip però respectant la coherència amb el que hem fet. Tenim unes eleccions al davant!

A partir de les reaccions dels líders polítics, podem trobar les claus de l'enrarit clima que s'ha creat a partir del punt d'inflexió que ha suposat aquest Referèndum.

L'independentisme no ha perdut, ha perdut la trempera de bona part d'aquest, ja que en general el catalanisme ha optat pel poc a poc i bona lletra sense aturar-se a llegir un text que obliga a una lentitud glacial. Potser no és ara el moment, potser cal un temps en que l'independentisme tingui molta més força dins les institucions i alhora que gosi encarar-se a un estat espanyol més dèbil. O potser només cal esperar a que les mentides, les promeses i els tòpics de l'Estatut de Moncloa caiguin pel seu propi pes i la ciutadania se n'adoni, queda clar que cal treballar perquè això caigui i la informació arribi, perquè si ho crèiem el dia 18, el 19 també ens ho creiem: és un mal estatut.

L'editorial d'avui d'El Punt, que ha escollit per cert un bon títol, diu que 'cal esperar que el nou estatut sigui considerat l'Estatut de tots, fent-li costat, i treballant per aconseguir el màxim desenvolupament de les seves potencialitats'. No és ni serà el meu Estatut, perquè el meu Estatut és el de Portugal, i no el defensaré perquè no el puc defensar, com sí que podia fer-ho amb l'Estatut del Parlament. Desenvolupar-lo, i tant, sempre endevant, però l'horitzó polític va molt més enllà i caldrà, altre cop, obtenir més autogovern saltant-se l'estatut tot i que les limitacions ara imposades ho fan molt més difícil i molt més jurídicament qüestionable que amb el del 79.

Queda clar que endevant anirem i que l'Estatut de Moncloa 'és poc pel molt que ens cal', així que cal seguir igualment pel camí del sobiranisme tenir clar un altre dels missatges que ha donat la ciutadania: que el debat estatutari ha desgastat tothom: l'esforç dels polítics i la paciència del ciutadà. Per tant, calen altres eines, i això és reforçar la reivindicació i fer que la única força política legitimada per reivindicar la construcció nacional tingui un pes decisiu i condicionant. El ciutadà ha participat amb més entusiasme a l'hora de votar partits que de votar als referèndums.

I per agafar la velocitat que els independentistes desitgem, la feina ara és desgranar els avantatges que dèien que ens donaria aquest estatut i que no ens donarà. Segueixo pensant que el 'sí' era l'opció equivocada i que els no-avenços, els retrocessos i les majors limitacions en acció internacional, llengua, competències, política social, finançament i reconeixement nacional els hem de fer constatar, i no assumir-los, com fan uns altres.

No sembla, però, que la lleialtat dels votants cap als partits canviï significativament ja que les dues opcions han estat transversals, tot i que molts esperen, esperem, algun tipus d'actitud des dels partits que no faci la guerra a la opció no defensada. De cara a les eleccions crec que puc aventurar un trio visible de moviments: CiU beneficiant-se de la foto de 'partit d'ordre' en un clima incert, però alhora el seu electorat més sobiranista que trempava des de la campanya de 2003 ja no es creu històries ni caretes, i per acabar-ho d'adobar el PSC serà castigat per no tenir cap líder capaç; de la resta de partits crec que encara és d'hora per fer futuribles.

El clima polític postreferèndum

Després de les declaracions immediates, vénen les reflexions en profunditat i l'analítica pròpiament dita.

Des de CiU, triomfalisme. Destaquen que el seu electorat ha estat fidel, s'autoproclamen com 'la força decisiva per salvar l'Estatut', pero no s'estan de seguir ametrallant ERC amb els retrets de sempre: no posar un president nacionalista, atribuïr-se 'la clau', no haver marxat del govern abans que els féssin fora... I, sobretot, es preparen per a les eleccions: exigeixen a Maragall que convoqui ja les eleccions perquè 'el país necessita un president amb lideratge, un govern fort i amb majoria parlamentària clara'.

El PSC, més triomfalisme. Diuen per boca d'Iceta que el 'sí' és també un triomf del PSC 'sempre hem defensat millorar l'autogovern per aprofundir en Espanya' i ha constatat la notícia del dia, que l'executiva socialista pensa decidir aviat el candidat a les eleccions exigint Maragall que aclareixi el seu futur polític. Iceta també ha dit que el resultat provoca 'la desautorització política profunda' dels partidaris del no.

Des d'ERC, s'admeten els resultats i es felicita als que han resistit 'l'ofensiva del sí'. Carod avui deia que Esquerra no qüestiona el text tot i que la baixa participació el preocupa. advertia també que "no farem bo un Estatut aprovat que ens continua semblant insuficient" tot i que participaran en pro del seu desenvolupament. N'extreu unes quantes consideracions: que era complex que la tercera força del país plantegés un canvi institucional sense prou força per impulsar-lo al tram final, que ERC fins l'últim moment no ha perdut les ganes de millorar el text i que la coincidència de vot amb el PP ha provocat força abstenció republicana. Per acabar, Carod-Rovira insta a recompondre els ponts de diàleg entre forces polítiques tot i que el clima preelectoral ho fa difícil. Com no trobo cap bloc republicà que qüestioni el lideratge del tàndem Carod-Puigcercós, l'assumpte està ben clar.

Des del PP, apropiació de l'abstenció. Si en Mariano Rajoy feia campanya espanyola després dels resultats tot dient que l'estatut no ha estat recolzat per la majoria dels catalans, en Piqué anava en la mateixa línia "perquè dos de cada tres catalans no li han donat suport".

18.6.06

Resultat decebedor.

Sí, però...

Ja amb gairebé el 100% escrutat, el sí ha guanyat amb el 73'90%, però cal tenir en compte tres coses: una participació de només el 49%, un no d'un 21% i que el sí i el no han estat transversals respecte dels partits.

Per a mi aquest resultat no és l'esperat, i per tant és decebedor. Condemna la majoría política del país a aparcar les reivincidacions nacionals, deixa congelada la nació catalana.

La meva opció no ha guanyat i la meva opinió ha estat minoria, ho reconec, ho acato i no trec legitimitat a l'Estatut malgrat que la participació ha estat ridícula.

En primera lectura, ja tenim un nou estatut, que sembla que tenir-ne un de nou era més important que abordar i encaminar els problemes de l'autogovern (finançament, competències, reconeixement nacional, etc), i per tant queda resolt el debat nacional fins d'aquí molts anys, o almenys cap dels partidaris del 'sí' hauria de voler cap replantejament de la relació amb l'estat espanyol si, com han dit i repetit, això ja ho resol i encaixa amb el que volíem.

En una segona lectura d'aquests resultats, ara toca recopilar totes les afirmacions que els partidaris del sí han fet durant la campanya. Cal guardar a la memòria tots els problemes que això 'ens soluciona' i obligar-los a resoldre'ls o admetre que han errat i han confós a la ciutadania. El mateix amb les competències, on són? Ja les teníem però no per escrit, això ho veurem en fer balanç dels traspassos des de l'estat. Donarà el nou esquema de finançament més recursos pel país i els 7 anys d'inversió ens resoldran tot? Doncs no vull sentir cap nacionalista queixar-se d'això demà si avui ha dit que sí a un Estatut tot dient que 'és un bon finançament'.

En tercer lloc, bona part del vot catalanista, nacionalista i independentista ha votat que sí, això està clar. Però jo no ho entenc pas, no els entenc, dec ser una altra mena d'independentista i això del sobiranisme ho dec tenir potser molt assumit. Ho respecto, però. No diré que tal o qual pot ser més o menys catalanista segons el que hagi votat, tot i que sí que trobo diferents nivells de consciència nacional o potser de ganes de poder viure un feliç procés d'independència a Catalunya com el de Montenegro.

Quarta cosa a destacar... que no m'extranya. El no és molt més difícil d'explicar, i els grans mitjans no ens han deixat fer-ho, perquè també cal dir que aquests han vençut internet com a font d'informació. Ha estat al meu entendre una campanya plena de mentides, de falses veritats, de promeses fatals, intoxicadora i de la por. encara avui tothom segueix parlant del PP i no d'ERC. Si comptem que a més no hi havia cap mitjà de comunicació més important que El Punt que oferís visions contrastades i no interessades, amb un tractament mínimament neutre de la informació, és d'esperar aquest resultat.

I com a cinquena i última, hem aprovat als polítics i la seva feina feta -Maragall inclòs i sociovergència per suposat-, tot i que en valorar aixó l'abstenció sí que l'hem de tenir en compte, i molt. S'ha aprovat que un Estatut es pot negociar amb nocturnitat i de forma unilateral, alhora que s'ha aprovat que volem i mereixem el mateix nivell d'autogovern que Andalusia (Olé l'Estatut!)

Tarda i vespre davant l'urna.

Ja havia comentat que estava a la mesa electoral al col·legi Ferrer i Guàrdia del Masnou (vaig anar a aquesta escola de nen), sempre m'han encantat els processos electorals i he de dir que ha estat un plaer poder tractat amb uns companys membres de les meses tan simpàtics i amb bon saber fer. Finalment la participació a la meva mesa ha sobrepassat per poc el 50% (El Masnou sempre va una mica per sobre de la mitjana catalana, i per cert casualment jo prenia nota dels noms en votar el ciutadà que feia el 50%), obtenint el NO un resultat proper d'un 19%. El global masnoví del NO ha fet el 20%, si fa no fa com a Catalunya.

Com a nota còmica, dues persones han fet vot nul (d'un total de tres) on a la papereta s'hi llegia 'Si no heu respectat el vostre vot, com m'asseguro de que respecteu el meu?'. Gran veritat.

Apa, a pensar com gestionem aquest resultat de cara a seguir fent política demà, ja en plena precampanya per a les eleccions catalanes.

El referèndum des de la mesa electoral

Al voltant del 30% de participació fins al migdia.

Avui m'ha tocat estar-me a la mesa electoral i he volgut aprofitar l'hora de descans per escriure algunes impressions.

Amb el cens a la mà, es pot dir que fins les 14h havia votat un 30% de l'electorat en aquestes cinc primeres hores, tot i que ara començarà a davallar (al migdia els col·legis electorals aquí Masnou son un desert i suposo que a la resta del país passarà exactament igual).

Calculo, per l'experiència d'haver viscut en primera persona tots els processos electorals des de l'any 1999, que la participació de la tarda serà de 2/3 de la del matí, per tant ens situarem al voltant del 50%. També cal dir que al Masnou la participació sempre és més elevada que la mitjana de Catalunya.

Tot transcorre amb normalitat al col·legi Ferrer i Guàrdia, amb un temps mig ennuvolat mig assoleiat, ha anat arribant la gent i dipositant el seu vot. Val a dir que de les dues tauletes on hi ha les paperetes de vot, a la primera els del 'sí' i els del 'no' estan ben igualats, i a l'altra s'han fet servir més paperetes del 'sí' que del 'no'.

La majoria de la gent porta la papereta preparada de casa i me n'adono que la proporció és major que en d'altres conteses electorals, això en un referèndum on una de les opcions ha estat frontalment criminalitzada és tot un símptoma. També he vist fer servir dos cops la cabina d'intimitat.

Un parell de fets destacables: primer, que com la Generalitat ha distribuït les trespaperetes però no el sobre oficial, la gent arriba sense sobre pensant que pot introduïr la papereta 'tal qual' o amb el sobre de tramesa postal que enviava el govern (on hi consta nom i direcció).

Segon, una anècdota local que m'ha explicat una funcionària de l'Ajuntament: una dona arribava a un col·legi d'aquí Masnou amb la roba tacada d'haver vomitat, s'acosta i diu 'és que he relliscat, miri quina pudor que fa, olori olori'... ieeeeps, això no cal! xD

Apa, acabo de dinar i me'n torno.Que guanyi el NO!