Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eleccions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eleccions. Mostrar tots els missatges

14.10.07

Enquesta de GESOP

Una enquesta d'El Periódico indica una lleu pujada de CiU i Esquerra

Repassant la notícia i els diversos gràfics en pdf que ofereix aquest diari de clarobscur signe polític i poc amic de l'independentisme, extrec unes quantes conclusions breus:



* Reedicions de tripartits i marees internes intrapartits no passen gaire factura, si bé l'emprenyamenta general per la fallada de diversos serveis públics tendeix a concentrar-se en castigar els partits espanyolistes (principalment el PSC-PSOE). La ciutadania no creu, per tant, que la Generalitat n'hagi estat la responsable. CiU recularia a les eleccions espanyoles mentre que ERC es mantindria, però Zapatero no pagaria les mentides ni la deixadesa cap a Catalunya a les urnes (algú entèn res?).

* El mapa polític es mantindria amb pocs canvis, a destacar l'augment del suport a Esquerra (+/- 1 diputat més) i CiU (+/- 2 diputats més), la baixada d'ICV per les seves contradiccions pos sostenibles (1/2 diputats menys) i la sortida del partit catalanòfob i colonial Ciudadanos.

* El duel Mas-Montilla queda molt equidistat, millorant aquest últim la seva imatge pública (osti tu, de vegades, no dir res sembla més efectiu...). Carod millora posicions davant la pregunta 'qui li agradaria que fós el proper President de la Generalitat?'

* A destacar una dada que per discreta no deixa de ser molt rellevant: el 41'1% de l'electorat republicà donaria suport a Artur Mas, i un 37'9% a Montilla. Senyors, l'equidistància és real. I qualsevol moviment radical per forçar aliances pot emprenyar la meitat de l'electorat, ningú pot estar sempre satisfet, per tant es pacti amb qui es pacti s'haurà de notar que Esquerra surt sempre guanyant... i el país, també.

17.6.07

A governar!

El convergenticidi no existeix.

Ahir ens van constituïr les corporacions municipals catalanes. Qui tingui a les seves mans l'edició d'avui d'El Punt, podrà copsar qui pacta amb qui i on es fa, perquè amb els números a la mà no existeix això que alguns convergents anomenen convergenticidi (jo en dic victimisme), i desmostra també que aquella cançoneta de 'la llista més votada ha de governar' no se l'apliquen si no els convé.

Tinc xifres:
646 majories absolutes (CiU:341 PSC:159 ERC:102)
a 111 municipis no mana el més votat (ERC:37 PSC:36 CiU:23)
PSC + ERC: a 60 municipis
CiU + ERC: a 43 municipis
Tripartits d'esquerres: a 14 municipis
Bipartits d'esquerres: a 21 municipis
CiU + PP: a 6 municipis

D'aquí, jo en destacaria la reducció dels tripartits d'esquerres i dels pactes de dretes CiU+PP, a nivell general, respecte dels governs formats el 2003. És significativa també la pèrdua de pes a escala municipal que està patint el PP, malgrat que CiU li fa alguns regals com l'alcaldia de Vielha. Menys extrems i més entesa.

Al Masnou ja s'ha formalitzat la presa de posessió d'en Gisbert a la Casa de la Vila. Com sempre a l'Ajuntament no s'hi cabia i ha calgut col·locar una pantalla gegant a Can Malet perquè tothom ho pogués seguir (quan tindrem una ràdio local masnovina?). Com ja vaig comentar, serà un bipartit d'esquerres sense Esquerra, donat que les pèssimes actituds durant el mandat anterior s'han vist reforçades a les urnes i això no ens permetia realitzar els projectes que creiem millors pel poble. No reeditem el govern. Ara, a veure què fan.

També comentaré que inicialment els nostres regidors votarien Carme Giol a la votació d'alcalde, però ens podríem haver trobat amb el suport de la dreta i, com que seria una situació massa complicada de dur que no contribuiria a l'estabilitat, vàrem decidir desactivar-ho anunciant el vot en blanc. Hi ha qui m'ha dit que seria més elegant sortir del govern però votar l'Eduard Gisbert, però jo no trobo compatible fer les dues coses, ja que et fa corresponsable del que faci i deixi de fer com a alcalde... i no hi ha prou confiança, perquè no se l'ha guanyada.

31.5.07

Una altra anàlisi electoral (II)

El tercer toc d'atenció

Altra part de l'anàlisi electoral que faig va cap a Esquerra, i amb esperit constructiu. Aquestes eleccions les veig com un tercer toc d'atenció després del referèndum estatutari i de les eleccions al parlament. Més enllà de les causes de l'abstenció que ja he fet notar a l'altre post, també hem de fer autocrítica sincera. Torno a dir que no crec que la pèrdua de vots d'ERC hagi estat generada per una mala gestió local (sempre hi han casos excepcionals, com ara l'extrany cas de Vic), tot i que la manca de publicitat de la nostra acció als ajuntaments pot haver estat causa d'una part.

La disminució del vot ha estat força homogènia al país, i això ens porta a trobar respostes en la política de país. Com que l'electorat d'Esquerra és el més exigent de tots, prendre decisions en política nacional sempre és qualcom controvertit i mai serà a gust de tots, i això ho teníem clar d'entrada. Ara és quan després de tres avisos de l'electorat, Esquerra ha de reaccionar (des de dalt i des de baix) per evitar la continuació de l'efecte remolí que fa baixar el suport popular a mesura que el partit deixa de crèixer.

ESQUERRA I LA SEVA DAVALLADA DE VOTS
La puc atribuïr a una sèrie de fets i factors:

* Un pacte d'entesa a la Generalitat signat massa ràpid, sense donar massa rellevància al que es signava i sense haver donat importància al fet que es signava amb els mateixos que cinc mesos abans ens havien expulsat. Un Govern que té i provoca carències: el ciutadà percep que no té un pla B amb l'Estatut, i que les esquerres no governen a l'alçada de les expectatives mentre els grans problemes ciutadans es manténen des del govern convergent.

Existeix una sensació de que Esquerra ha de ser lleial als seus socis malgrat que aquests no ho siguin amb els republicans. La línia socialista pesa massa, i s'acaba imposant als socis. Això ens està generant desgast des de l'afer del Túnel de Bracons, una trinxada del territori on malgrat que no hi havia acord la tesi socialista s'ha acabat imposant en comptes de trobar un equilibri amb el territori o aturar el projecte. El PSC practica maniobres polítiques amb tota la maquinària pesant que els altres socis dificilment poden aturar, i CiU des de l'oposició i amb els mitjans de comunicació, també.

També s'ha de dir que la campanya parlamentària va ser força fluixa, i que un cop al govern es pot percebre que Esquerra hagi perdut la seva veu. No ho aplicaria, com fan per sistema els convergents, al pecat original d'arraconar CiU i fer tripartits, ja que el Tinell va ser avalat de sobres a les urnes mig any després.

* Enllaçat amb l'anterior, el manteniment i agreujament de problemes greus i la manca de solucions noves en matèria d'habitatge (tots el coneixem), transport (poc metro i nul servei de renfe), convivència (la immigració crea friccions que no s'estan solucionant), medi ambient (seguim devastant el territori i no l'estem recuperant). Absolutament ningú ha posat fil a l'agulla en aquesta campanya, i el ciutadà espera que Esquerra aporti solucions.

* La institucionalització del partit sense que s'hagi fet una neteja a les institucions comporta que Esquerra pateixi més que els altres. Participar en governs locals i a la Generalitat posa als polítics d'Esquerra a l'alçada del que pensen en general la gent dels polítics: que son allà per omplir-se les butxaques. Que aquesta impressió arribi al ciutadà dependrà de la nostra acció de govern (i del cas del finançamant i Xavier Vendrell no en podem estar orgullosos malgrat que no hi ha delicte), i de la nostra capacitat de denúncia de les pràctiques de governs anteriors (el ciutadà esperava una Generalitat més transparent, més honesta i més lleugera després de l'etapa convergent).

* La dèbil política de pactes amb en Zapatero, almenys allò que els mitjans dónen a entendre, deixa força a desitjar. Esquerra no ha arribat a grans pactes de legislatura però segueix donant un suport al govern espanyol que es percep com a poc condicionat. Es percep que fa un paper de responsabilitat en la governabilitat a canvi de ben poc, però aquest és el paper que sempre havíem criticat a CiU. Havent afers que només es poden resoldre pactant amb l'estat, Esquerra hauria de posar-los com a condició i intentar fer bloc amb CiU per afrontar els interessos del país, ja que el PSC queda dissolt al PSOE.

* Les famílies. Segur que heu sentit a dir que a tal militant se l'ha desplaçat de la llista, candidatures carodistes sabotejades per puigcercosistes, grups fent campanya un contra els altres... això no és seriós. Esquerra no s'ho pot permetre, i espero que qui ho ha fet i qui ho ha causat n'estigui avergonyit de debò. Ningú és més d'esquerres i ningú és més independentista, som tots republicans i la nostra lleialtat ha d'ésser cap a l'ideari que defensem més que no cap cap a un líder contra l'altre.

* I l'Estatut. Un malaguanyat text que va nèixer gros al Parlament i que vàrem esperar fins a l'últim moment per oposar-nos-hi. Primer amb un nul polític i després amb un no, però la ciutadania va expressar el seu rebuig de formes molt diferents i Esquerra no hauria d'haver apostat per una en concret.

Un text que tantes coses havia de solucionar, ha quedat en pura evidència de ser paper mullat i això ha cansat a la gent, al catalanisme, que ha quedat sense objectiu clar i definit. Esquerra només ha posat sobre el paper un referèndum d'autodeterminació si l'estatut queda tombat, però no fa la impressió que sigui una proposta seriosa i, en tot cas, és una fletxa que apunta massa alt des d'una base encara massa baixa. Almenys hem après que no podem promoure canvis d'estatut sense prou poder parlamentari com per tirar-ho endevant, però hem de generar sortides polítiques: el ciutadà està desitjant més sobirania i si amb un Estatut no es pot, haurà de ser amb una agressiva política de pactes, on una elecció sigui un referèndum per a l'assoliment d'un objectiu. Aquest últim paper també li correspon a Esquerra, doncs és l'únic partit que ho pot plantejar.

29.5.07

Una altra anàlisi electoral (I)

I ara, en fred.

Tenim moltes dades sobre la taula, tenim xifres d'ara, xifres de les últimes dues eleccions, tenim una hemeroteca de fets. I penso que no tindria prou espai per tenir tants papers davant. Però el que ha passat mereix una reflexió, en tres sentits: la davallada d'ERC i la davallada de la participació.

He estat llegint molts comentaris més o menys crítics o autocrítics, però sobretot amb sentiment, sobre els resultats electorals, a destacar o recomanar destacar els de Daniel Solano, Pol Gambón, Jordi Molinera, Àlex López, Marc Puig, Lluís Pérez, Josep Parera, Maiol Sanaüja, Xavier Mir, entre d'altres que han escrit lliurement el que pensen. Certament és hora d'obrir comentaris en profunditat perquè estem rebent tocs d'alerta i no reaccionem com la ciutadania espera.

COMENÇO PER L'ABSTENCIÓ

Que és el que provoca, de retruc, que partits colonialistes, xenòfobs o independiguais entrin als ajuntaments. Més de la meitat dels catalans s'ha quedat a casa un dia que ni feia prou sol com per anar a la platja ni feia prou mal temps com per no sortir. Per què? Anem a pams.

Classe política que en general agrada més aviat poc, uns perquè manaven abans i altres perquè manant ara no s'han demostrat tant diferents com la gent esperava malgrat que no ho haguessin promès. El PPSOE contribueix, amb la seva comèdia caspanyola, a reduïr la política a colors ja que la política practicada és més aviat poc seriosa, i això afecta Catalunya. Ens afecten també tots els entramats urbanístics, vergonyosos, que esquitxen els partits que els fan, els partits que pacten amb els que els fan, i els partits que arribats al poder no fan la neteja i denúncia que el ciutadà desitja. Hi ha poca confiança en que un canvi polític a nivell local canviï la política urbanística de creixement i tres per cents. És molt present a la societat la imatge dels polítics que menteixen (com ho fa el sr Saura, mentider per sistema) i s'emplenen les butxaques (3%).

L'Estatut com a fita nacional reduïda a un paper ple de marques de tipp-ex que malgrat aprovat i refrendat s'ha d'anar negociant punt per punt segons el context polític, ha deixat abatudes les forces vives del catalanisme: les persones. La sociovergència ho ha pactar, eliminant un objectiu que ens unia i unes aspiracions que eren legítimes i populars, tot deixant Catalunya sense objectiu clar. Ha estat una pèrdua pel país i una vergonya pels polítics, que mai ho podran tapar, i la ciutadania ha donat una resposta clara negant-se a participar al circ.

Quatre anys i mig de govern d'esquerres no han arribat a la gent en l'essencial. Allà on les persones poden i volen notar canvis palpables (habitatge, medi ambient, impostos, peatges, trànsit, transport públic)... allò que s'ha fet, que no és poc, no està arribant i no és prou. Els joves paguem quantitats exorbitades per pisos que no s'ho valen (jo mateix) i els pisos 'protegits' son una loteria cara, els ajuts a l'habitatge et demanen tres declaracions de renda que ja ningú fa, seguim devorant el paisatge amb cases pisos i carreteres, seguim cobrant els mateixos impostos sense que en millori la percepció de l'ús que se'n fa, seguim pagant peatges sense que serveixin per res més que augmentar la bossa de "la Caixa", no hem ni acabat una L9 del metro que fa cinc anys no sabíem ni com l'hauríem de pagar...). I temes més genèrics i globals com la immigració, que no es pot seguir plantejant com un premi a qui es juga la vida i no la perd.

Els polítics no ens hem posat a trobar solucions noves i més eficients, ningú s'atreveix a alçar la veu per por que li diguin ingenu i innocent. D'aquesta manera el ciutadà ens plantarà, i especialment els joves.

28.5.07

Davallada d'Esquerra a les municipals

S'ha acabat fer el gos bo.

Davant resultats adversos, que valoro fonamentalment en clau metropolitana perquè en balanç de país la cosa canvia, hem de prendre nota de debò. Hem baixat, ens hem desgastat, altres han recollit la collita que hem plantat als nostres bons governs municipals -i parlo especialment del Masnou i també de Barcelona-, i hem patit una plantada electoral de milers de votants a causa de factors externs (Estatut, Generalitat i aliançes al parlament espanyol).

No hem fet una mala feina als ajuntaments que provoqui aquesta davallada. No és cert, s'han fet canvis molt bons (i no només parlo de l'Escola Bressol del Masnou, on hem fet moltes coses bones, noves, però també ens hem empassat una sèrie de coses només perquè pensàvem que calia, i com a exemple citaré un continuisme en l'urbanisme convergent heretat).

I d'aquí vaig al fet. No ens podem seguir empassant segons què, el nostre electorat demana canvis i collons per defensar-los més enllà de demostrar que podem governar amb estabilitat. Volen gent amb valors i coratge: ho som, demostrem-ho.

AL MASNOU, ESQUERRA PERD UN REGIDOR

El PSC ha guanyat un regidor, perdent un ERC. Han recollit tota la nostra collita i ens han fotut un cop emocional, perquè amb l'aval de la feina feta vèiem una alcaldessa republicana. I no només era il·lusió, era feina feta i compromís personal de tots els implicats siguem càrrecs o no.

Bé, no ens podem tornar a permetre una baixada, ans al contrari. I si per anar amunt hem de posar el fre a pactes ràpids (l'experiència del pacte exprés per fer president Montilla hem d'assumir que no ha agradat), hem de posar condicions i fer-les ben públiques. No qualsevol condició, doncs no hi ha pressa, ganes ni necessitat de governar. Ni a qualsevol preu ni a preu de saldo, ni garantint legislatures callades.

EL REFLUXE ESTATUTARI DEIXA EMPREMTA

Els pactes suaus amb Zapatero i Montilla, la timidesa davant l'Estatut, l'aparcament del to reivindicatiu que va fer pujar Esquerra... mirem aquí les causes d'un vot que s'ha perdut i que majoritàriament perquè s'ha quedat a casa.

Quan parlo de to reivindicatiu no em refereixo només a allò que fa referència a la situació nacional del país, que també, sino aquells temes com la corrupció, l'urbanisme ferotge que no s'acaba, l'habitatge que no se soluciona, el medi ambient que no millora... ens cal tornar a marcar aquella diferència, aquelles mans netes, aquell racionalisme i aquella manera diferent de fer política molt més enllà del que hem fet.

Que no ens perdin les ganes d'entrar a govern o de quedar-nos-hi. Prenguem nota del que se'ns està dient perquè fotre un pet a unes municipals, per Esquerra, mereix que ens hi posem a canviar coses, programes, política de pactes i models de ciutat.

Tenim quatre anys per endevant, Carme! Demostrarem que si Esquerra hi és, es nota. Tornem a implicar la gent amb nosaltres, fem canvis de debò, forcem-los, podem forçar-los perquè seguim éssent DECISIUS.

I parlant d'endevant... les properes eleccions són les del parlament espanyol. Aquí ens la tornem a jugar en tancar un cicle electoral. I si volem un bon resultat Esquerra HA DE REPLANTAJER LA POLÍTICA PARLAMENTÀRIA A MADRID EN FAVOR DE LES ASPIRACIONS DEL PAÍS, LIDERANT-LES I CONDICIONANT-HO TOT. I si aconseguim fer això, es notarà, ho notarem també si apliquem també aquest concepte ara que hem de formar Ajuntaments.

Amb el cap fred, faré una valoració més extensa. Salut i força!

27.6.06

Carod i Puigcercós es presentaran junts

Eleccions amb tàndem republicà.

Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós aniran junts a les eleccions catalanes de l'octubre dins un mateix tiquet electoral.

Avui ho ha aprovat i fet públic l'executiva d'ERC després de dos dies de debat a Castelldefels, malgrat que tant l'un com l'altre han manifestat certes reticències. El moll de l'ós d'aquest 'tiquet' és presentar a l'electorat un partit unit, que no només no perd pistonada sinó que pot i vol guanyar força.

Ahir ja n'havia parlat i avui ha estat confirmat. Carod serà número 1 i Puigcercós número 2 a les llistes per Barcelona d'Esquerra Republicana de cara a les properes eleccions al Parlament. Es repetirà, per tant, l'última fòrmula electoral -eleccions al Congrés dels Diputats de l'estat espanyol- on ambdós formaven part del mateix cartell.

ERC pretén mobilitzar tot el seu electorat potencial (almenys el mateix que li va donar suport a les darreres eleccions espanyoles, uns 638.000 vots). Per sobre de les lectures de rivalitat interna, hi ha la voluntat, l'empenta i fins i tot la necessitat del partit de fer bons resultats.

CAROD ha remarcat que aquesta opció "és la millor imatge", "una Esquerra forta que vol anar a totes i anirà a totes", segons diu, es tracta d'una suma d'esforços donant a entendre que ERC pensa carregar tots els cartutxos en aquestes eleccions. Ja en vistes a les eleccions ha donat un parell de missatges importants: que ERC segueix tenint un "perfil propi" sent l'única força catalana d'esquerres que no és dependent del PSOE i garantia de progrés nacional i avenç social; i també que malgrat que l'Estatut "no és el que volíem", "és el que tenim" i per tant el compliran i l'estiraran "en favor de la majoria social".

També ha deixat clar que "Esquerra aspira al màxim" i que no pensa fer cap pacte condicionada per noms, cognoms o orígens, en clara referència a la candidatura de José Montilla com a presidenciable del PSC.

PUIGCERCÓS ha dit que cal sumar esforços al Parlament de Catalunya "que és el decisiu" mitjançant el lideratge de Carod. Alhora, ha explicat que la decisió ha estat de l'Executiva nacional, la qual serà ratificada el 22 de juliol al Consell Nacional de la formació. Per a Joan Puigcercós, és Carod "la persona més indicada per encapçalar" el projecte d'Esquerra.

Opinions diferents

Part dels sectors d'opinió republicans s'adonen que un mal resultat electoral o una campanya anti-ERC com la del referèndum podria acabar cremant els dos líders, com exposa el company blocaire Marc Espasa. A més, la necessària dimissió de Puigcercós dins el parlament espanyol comporta buscar un altre cap de cartell, tot i que el nom que ja va sonant és el de Joan Ridao, home fort en la negociació de l'Estatut -de fet és pare de bona part del text que no s'ha retallat-. Això suposant que el propi Puigcercós no vulgui retornar al Congrés, cosa que ja va causar confusió pública en el cas de Carod amb l'última maniobra inversa.

26.6.06

Tàndem o no tàndem?

Tàndem o no tàndem?

Esquerra Republicana ha començat el debat per discutir si és una bona aposta electoral i política incloure Joan Puigcercós, cap del grup parlamentari a Madrid, com a número dos de la llista per Barcelona a les eleccions catalanes.

L'executiva d'Esquerra, reunida a Castelldefels, ha d'acabar de decidir si s'opta per la fòrmula 'tàndem' per reforçar ERC a les eleccions del Parlament de Catalunya que tindran lloc a l'octubre. La mesura, alhora que podria reforçar la candidatura, campanya i acció política d'ERC davant les properes eleccions, deixaria un xic coix el grup parlamentari del Congrés dels Diputats espanyol, que quedaria dirigit per Joan Tardà.

Esquerra, satisfeta per la renúncia de Maragall a presentar-se a la reelecció i, per tant, éssent l'únic referent de l'espai catalanista d'esquerres, prendrà una decisió sobre la seva candidatura entre avui i demà.

Segons Carod i Puigcercós, la fòrmula per situar-los al 1er lloc i 2on de la llista, respectivament, transmetrà un missatge de cohesió interna després del resultat del referèndum on l'opció que defensava el partit no ha estat compartida pel gruix dels seus votants. S'unirien en la llista els dos caps visibles dels corrents del partit a banda de l'exconseller Joan Carretero i els signants del seu manifest (on es demana un Congrés Extraordinari, mesura rebutjada pel partit -lògic, per altra banda, no es poden fer congressos abans de les eleccions si el que es vol és guanyar aquestes-).

A més, tindria una utilitat doble, ja que els ànims de Carod-Rovira no es troben en el seu millor moment després de l'angina de pit que ha patit aquesta primavera. La presència d'ambdós líders al Parlament garanteix bons debats, discursos encesos i el to independentista reivindicatiu propi d'Esquerra, sobretot ara que es perfila una entesa sociovergent que deixaria als republicans com a líders de la oposició.

Puigcercós, no obstant, no dóna per fet aquest tàndem, ja que caldrà concretar l'encaix a la llista i el repartiment de responsabilitats. Respecte el manifest de Carretero, comparteix algunes crítiques però no hi veu alternatives.

Tant Carod com Puigcercós han expressat el seu desitg de canviar el model de presa de decisions -és a dir, l'assamblearisme que permet que qualsevol militant participi amb veu i vot a un Congrés Nacional-, cap a un sistema representatiu.

ERC va recordar que la última experiència de tàndem Carod-Puigcercós va ser a les eleccions del Congrés de 2004 i va aconseguir un sostre electoral de 650.000 vots. A Madrid, s'espera ara una línia molt més dura, condicionant i crítica, d'acord amb una redefinició estratègica.

Pepe Montilla candidat del PSC

El nomenament de Montilla enterra el catalanisme del partit socialista.

La direcció del PSC ha demanat a José Montilla, ministre d'Indústria del govern Zapatero, que sigui el candidat a la presidència de la Generalitat i ell ho ha acceptat. Amb aquesta maniobra Zapatero i el sector més espanyol i de més obediència central al PSOE s'assegura el control del partit català.

Avui s'ha consumat la maniobra de Zapatero de plantar un home seu al capdavant dels socialistes catalans empenyent fora el 'corcó' Pasqual Maragall. Si ja va fer córrer el rumor, des de fa més d'un mes, trucant des de Moncloa a en Miquel Iceta perquè aquest ho esbombés als quatre vents, ara ja ha estat decidit i el Consell socialista ho haurà de ratificar el 15 de juliol.

HABEMUS MONTILLAM. Després de la renúncia de Maragall, la sociovergència s'obre camí. El propi José Montilla ha acceptat la candidatura, tot dient que ha de parlar amb polítics, sindicats i empresaris per tal de perfilar el seu programa. Alhora, en Iceta ha declarat que les llistes no estan tancades ja que el partit s'hi posarà al setembre. No se sabrà fins llavors, doncs, qui serà el número dos de la candidatura socialista tot i que s'apunta a Jordi Castells, Montserrat Tura o el propi Miquel Iceta.

No hi ha hagut però cap declaració referent a l'acord electoral amb CpC (Ciutadans pel Canvi), tot i que alguns socialistes comenten que aquesta entitat ja no té raó d'existir. CpC advertia que es replantejaria la coalició si Maragall no era el candidat.

Reaccions vingudes de fora

Carod-Rovira ja va dir fa dies que la candidatura de Montilla il·lustra l'acompliment del 'somni català' que permet que persones nascudes a fora de Catalunya o, com ell, amb familia castellanoparlant, es puguin presentar a unes elecicons per a ser president del nostre país. El president d'ERC advertia que el moment per parlar de pactes postelectorals és en el el moment postelectoral, i que com és evident el que prefereix Carod és que Montilla votés la seva investidura.

Felip Puig, el portaveu que fa servir CiU quan ha d'encetar el discurs nacionalista, ha carregat contra Montilla dient que és l'home de la 'lectura restrictiva' de l'Estatut (Estatut per al qual CiU ha demanat el 'sí' desacomplexat). Puig ha declarat que "Montilla no és la persona més indicada per actuar a favor de les ambicions (?) que marquen el nou Estatut. Segons CiU, era Montilla i no pas Carod ni Maragall l'artífex del tripartit, tot i que suposo que l'afirmació la fan per carregar-li allò més negatiu.

22.6.06

Confirmat, eleccions a la tardor

Maragall demana al PSC que respecti la feina del tripartit.

El president ha sortit de la trobada amb en Zapatero tal i com n'ha entrat, amb la seva retirada sota el braç, però ha aprofitat per prevenir Zapatero contra els pactes sociovergents amb CiU.

En ple debat intern, el sector més catalanista del PSC marca distàncies i el conseller de Ciutadans pel Canvi anuncia la seva marxa.

A més, el president serà expedientat per la Junta Electoral a causa de la crida a la participació al missatge institucional.

En la reunió amb el president espanyol, Maragall a més de comunicar-li que no serà altra volta candidat a presidenciable, ha acordat bona part del desplegament del nou Estatut que aquest passat diumenge es va aprovar en referèndum. Ha aprofitat per deixar clar que dissoldrà el Parlament a finals d'agost i que per tant les eleccions es farien a l'última quinzena d'octubre, tot just quan es compleix el tercer any de la legislatura.

Per fer aquest desplegament incial estatutari, s'ha abordat la necessitat d'anar estructurant les noves comisions per a assumptes econòmics i infrastructures que cal crear, entre d'altres. A més, és rellevant que s'hagi previst ja que algunes competències es cediran als ajuntaments.

És rellevant que el president torni a advertir Zapatero i a denunciar clarament la sociovergència sempre que en té l'oportunitat. Avui Maragall després de reunir-se amb Zapatero ha parlat als diputats del PSC al Parlament demanant que "no malmetin la nova etapa iniciada amb el Pacte del Tinell" i els ha animat a continuar-la. A més, Maragall també ha dit que no permetria que s'identifiqués Catalunya o el nacionalisme amb un sol partit.

Pinten bastos al carrer Nicaràgua.

La lògica desconfiança del catalanisme progressista dins el PSC envers la nova línia dura i gens autònoma aliniada amb el PSOE s'obre camí per la via de la disenció o fins i tot de la deserció. És de preveure una reestructuració dels òrgans directius i un gir en els criteris per elaborar les llistes electorals.

Alhora, si ja ahir comentava que calia estar atent a les reaccions que vinguéssin de Ciutadans pel Canvi, avui el conseller Josep Maria Vallès ha dit que fins i tot podria dimitir abans d'acabar la legislatura i que no repetirà a les llistes, en una entrevista a RAC-1. Vallès ha dit que CpC decidirà properament el futur de l'entitat i la vigència del seu projecte, alhora que ha respectat la possibilitat que Montilla sigui el candidat del PSC.

La Junta Electoral Central expedienta Maragall.

El missatge institucional del president, on a TV3 i TVE lloava la proposta d'estatut i instava a la participació, ha estat motiu de l'obertura d'un expedient sancionador per part de la JEC arran de la denúncia del PP.

Cal recordar que avui el Parlament de Catalunya ha fet un solemne homenatge al desaparegut exconseller de Comerç i Turisme Pere Esteve, un gran polític catalanista.

21.6.06

Maragall se'n va. Sociovergència arriba.

Pasqual Maragall fineix la seva carrera política i renuncia a repetir.

El president ja ha comunicat els motius pels quals es deixa sacrificat i renuncia a ser candidat a la presidència de la Generalitat.

La porta s'obre a Montilla, candidat més ben vist per la sociovergència, ja que no és ni serà rival a Artur Mas i permetrà una majoria convergent ampla, d'acord amb els pactes de Moncloa.

Les trompetes electorals de la sociovergència sonen fortes. Amb l'anunci de Maragall de que no es tornarà a presentar després de dos mesos en què el propi PSC l'ha marginat brutalment acaba l'únic projecte polític que ha portat als socialistes al govern de Catalunya i les polítiques d'esquerres a la Generalitat per primer cop en els últims 27 anys. El projecte alternatiu que el PSOE té per al PSC -que n'és conscient- i que encapçala Montilla no és un projecte per governar Catalunya sinó per deixar governar CiU.

L'anunci d'aquest matí del conseller Nadal ja s'esperava, tot i que el fet que Maragall digués que ho aniria a consultar amb Zapatero ja dibuixava un esquema en el qual el PSC passa a ser federació del PSOE. Des de Ferraz s'han fet els suecs i diuen que els ha agafat 'per sorpresa'.

Aclarit queda que serà Montilla el nou candidat del PSC, i que per tant els socialistes renuncien a un projecte polític més o menys guanyador passant-ne a un que només els garanteix la seva bossa tradicional de vots (el vot ètnic espanyol i l'antipepero), per la qual cosa és de prevuere un estavellament electoral important. Més encara si aquest nou candidat està totalment desvinculat del govern tripartit (ara provisional) i no té cap interès en defensar-lo, ni defensar-ne l'obra, com sembla que serà. Si es pensen que repetiran l'èxit relatiu del 14-M (eleccions espanyoles) amb aquest mateix cap de cartell a unes eleccions al Parlament és que la seva estratègia electoral és mirar-se el melic.

Full de ruta de Moncloa

Mas i Zapatero han aconseguit acabar de desactivar el PSC, que sense presentar cap projecte mínimament catalanista està condemnat al retrocés electoral. Calculen que aquest vot catalanista haurà de "tornar a CiU". Així s'estalviarien la incomoditat d'haver de governar massa junts, i en tot cas es garantiria un govern en minoria de CiU suportat pel PSC... tot i que potser no compten que també podria ser amb el suport del PP (vegi's la legislatura 1999-2003) o d'ERC, suposant que es pugui recompondre el diàleg i per aconseguir això CiU ha d'anar canviant el discurs d'atac permanent.

Tenim terreny preparat ja per a les eleccions de l'octubre: un PSC deixant que CiU li passi al davant per salvar el socialisme espanyol, pura sociovergència materialitzada en la present renúncia de Maragall avui.

Defensant l'obra de govern, les polítiques diferents de les de CiU i el catalanisme d'esquerres... només hi queda Esquerra Republicana de Catalunya, que serà, sens dubte, el blanc de la majoria d'atacs per part dels convergents, malgrat que a Montilla li tinguin preparats uns quants.