Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PP. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PP. Mostrar tots els missatges

28.5.08

Es frena una iniciativa pro-laïcitat

Espanya és com és: Déu, Pàtria i Rei

Aquest dimarts el PP, el PSOE, CiU i d’altres han fet pinya en contra de dues mesures que volien avançar en la laïcitat de les institucions: revisar els acords amb el Vaticà, i una altra, molt més light, que proposava eliminar els símbols religiosos en actes institucionals. Sí que ha tingut el suport d'ERC i IU.

Resulta sorprenent que un partit que ha crescut gràcies a la seva oposició a l’onada confessionalista (integrista?) bloquegi aquestes iniciatives. No me’n resulta tant, però, per part de CiU, ja que sempre es presenta a les eleccions obviant aquest tipus de temes i proclamant la llibertat dels seus diputats, però casualment aquests sempre estan ‘personalment’ aliniats amb posicions arrenglerades amb una religió determinada.

Per què era important la seva aprovació? Efectes pràctics:

Per evitar que a la presa de possessió dels càrrecs públics hi figurin bíblies o crucifixos.
Perquè els nostres representants institucionals no participin, com a tals, dels actes religiosos, tot deixant a la seva elecció el participar com a creients en un segon pla.
Perquè els nostres diners no vagin a parar a les butxaques d’una religió determinada només pel fet que sigui majoritària.
Perquè les institucions paralel·les a aquesta religió no concentrin la majoria dels ajuts públics a ONG.
Perquè als centres d’ensenyament acadèmic no s’estudiin ni es valorin les posicions, creences o descreences personals.
Per eliminar l’ascensió que té l’Església Catòlica sobre els nostres polítics, actuant com a lobby ideològic fonamentalista que exigeix adeqüar la llei pública a la seva particular manera de veure i viure, emprant els recursos de tots tot finançant mitjans de comunicació públics.

Cal trencar una llança en favor del laïcisme!
Laïcisme no és ateisme. Laïcisme vol dir respectar que existeix una pluralitat i que les institucions públiques i tot el que se’n deriva han de recular a una posició mínima per a qui cregui en una religió, qui cregui en una altra, i qui no en consideri cap. Vol dir no donar tractes de favor legals, econòmics o fiscals, ni sufragar activitats que condueixin directa o indirectament al prosel·litisme. Vol dir procurar no identificar mai les institucions ni les persones que les dirigeixen amb cap confessió. Vol dir que cap persona pot ser induïda a formar part d’un col·lectiu religiós sense el seu consentiment en majoria d’edat, i que tots tenim dret a deixar de formar-ne part. Vol dir, en definitiva, que creure i practicar una religió és un acte de la vida privada.

Gaudir mai d’un estat propi on no hi hagi el llast d’una religió majoritària també és alliberament social i nacional.

23.5.08

El cacau del Partit Popular

El PP dividit entre liberalisme i extremisme

Els mals resultats són difícils de digerir per a qualsevol partit polític. Els mals cicles electorals provoquen la visibilitat de sectors sobre les línies de flotació de cada formació, i els integrants comencen a exigir responsabilitats als líders. Això va passar al PSOE postfelipista, a la CiU postpujoliana, a l’ERC postestatutària –en això estem, encara- i ara li arriba també el torn al Partit Popular.

El PP havia anar bastint un projecte durant els anys 90 que es fonamentava en l’oposició, des de la dreta, al PSOE. Transformat en un partit ‘catch-all’, ha sumat conservadors i nacionalistes espanyols amb fonamentalistes catòlics, amb liberals, i amb oportunistes i xarxes de poder locals. Ha sumat tendències d’un Partit Conservador, d’un Partit Cristianodemòcrata i d’un Partit Liberal, ha bastit un programa i l’ha portat al govern durant 8 anys fins que les tendències nacionalistes i confessionalistes van resultar massa extremes.

Però malgrat la derrota electoral del 2004, aquests dos pols ideològics van ser reforçats enlloc de ser matissats: gran militància contra el nacionalisme –que, al cap i a la fi, és l’articulador de majories parlamentàries i qui el va portar al poder l’any 1996- i posicions en favor de les ingerències de l’esglèsia catòlica en els afers socials i polítics.

El PP es va bastir un nou programa ideològic d’oposició que ha estat valorat negativament per la massa de votants espanyols i l’ha allunyat del centre de l’espectre polític, però no prou. I és que no ha estat una gran derrota, doncs el PP ha obtingut aquest 2008 els segons millors resultats de la seva història, però el president del partit ha entès que un partit que vol una majoria àmplia per governar ha de guanyar-se els indecissos i generar complicitats amables.

Ara, mentre en Mariano Rajoy intentar reconstruir la imatge del partit deposant les icones que l’han identificat amb la ideologia d’extrem, els sectors que representen aquest extrem no es dónen per vençuts i planten batalla, avui en favor d’algú que mai dialogaria amb ETA, la nacionalista espanyola María San Gil (notícia). Una batalla que pot dur altres noms al capdavant del PP, una Esperanza Aguirre que representa un conservadurisme nacionalista i amb suport catòlic –és a dir, de línia dura-, o també un Juan Cuesta que és recolzat pels liberals i la gent d’ordre.

I és que l’estat espanyol, com tots els païssos del món, necessita un partit de dreta normal, que no crispi l’ambient polític i que sigui capaç de governar sense generar grans oposicions ni divisions socials. També necessita que els sectors més reaccionaris tinguin partits propis, que mesurin el poder real de les seves ideologies i no portin els partits grans cap als extrems. Si la política espanyola no fa certs canvis, tindrem ZP per anys i panys.

20.5.08

17/05/2008 Dia Internacional contra l’Homofòbia

El Parlament de Catalunya rebutja l’homofòbia

El President del Parlament, Ernest Benach, ha celebrat aquest divendres una recepció per al col·lectiu LGTB per a commemorar el dia internacional contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia, amb l’impuls d’ERC i del Casal Lambda i la participació de la pràctica totalitat de les entitats i associacions que representen un col·lectiu tan divers.

Val a dir que és el primer cop que té lloc aquesta celebració, de forma institucional, a Catalunya. I que la intervenció d’ERC, mitjançant la Sectorial de Polítiques per a Gais i Lesbianes (de la qual en sóc el secretari) ha tingut una influència decisiva en l’èxit de l’acte.

Si bé cal esmentar el soberbi ridícul d’algunes entitats de la Federació d’Entitats Coordinadora Gai-Lesbiana (ens que, sigui dit de pas, rep subvencions milionàries de les administracions socialistes cada any) no han volgut pendre part en l’acte institucional i fins i tot han provat sense èxit de boicotejar-lo.

Al final, fent el tonto d’aquesta manera, es dóna empara a l’homofòbia discreta del PP o a la menys discreta dels neo-ases.

9.5.08

Vendre's l'aigua per demanar-ne de fora

Un poble d’Alacant expolia aigua pròpia però en demana pel rec

El PP valencià aprova la venda d’aqüífers per embotellar aigua alhora que demana el trasvàs de l’Ebre per als regants

La comunitat de regants del municipi de Villena, al País Valencià,
ha aprovat la venda de drets d’extracció d’aigua sobre el seu aqüífer fins a un cabal de 0.7 hectòmetres cúbics.

En contrast, agricultors i regants de la zona fa temps que demanen disposar de més i millors recursos hídrics. Però segons el PP ‘no hi ha cap contradicció’ entre aquesta operació de venda d’aigua i la demanda de trasvassaments, doncs diuen que ‘es tracta d’una operació provada’ i que ‘crearà llocs de treball’.

A més, l’acord preveu la instal·lació de la planta d’embotellament de Font Vella –propietat de Danone- en uns terrenys que ‘casualment’ son propietat del mateix president de la comunitat de regants, un tal Andrés Martínez (un aznarista dels que els hi agraden les operacions ‘pelotazo’ typical spanish).

Sense cap rubor moral, hi ha gent que no valora en absolut la terra, el paisatge ni els recursos naturals, i en aquestes latituds hi ha un partit de govern -el partit Popular- que els hi està donant un suport que ratlla l’obscenitat.

Aquest és un exemple de com una política d’aigües trasvasista només servirà per enriquir uns pocs mentre el medi es segueix degradant, això em convenç encara més de la necessitat de garantir l’aigua mitjançant dessaladores i aprofundir molt més en polítiques d'ús racional en tots els sectors: consum humà, processos industrials i rec agrícola.

11.12.07

1-D, Repercussions

L'hem feta històrica

M'he imposat uns dies de reflexió després de l'èxit de la darrera manifestació nacional d'aquest 1 de Desembre. Hi vaig ser i, com el 18 de febrer de 2006, ha estat una gran mobilització de la ciutadania per dir, un cop més, que ja n'hi ha prou.


Un inconmensurable torrent humà amb més de 700.000 ànimes que, com tu, ens preocupa el país, i el volen lliure i capaç de gestionar els seus recursos per cobrir les seves mancances i afrontar el seu futur amb garanties... Vist això, sembla que res no ens hagi de poder aturar.

Per primer cop des del final del franquisme la gent torna a sortir en massa al carrer per exigir justícia. Justícia en el tracte que rebem ciutadans de Catalunya des de l'estat que també paguem. I tenim clar que, passats tants anys de xantatge, força positiva, majories absolutes, loapas, i bonos... la única justícia és la sobirania. Sobre els trens, sobre els nostres impostos, i sobre el que volem fer de nosaltres com a país.

I després d'aquesta manifestació... què ens cal?

N'hi ha qui parla de votar en blanc o abstenir-nos a les eleccions espanyoles... això és donar-li carta blanca a qui mani a la Moncloa, i regalar-li diputats al partit socialista com a premi per mentir-nos amb l'estatut, amb el tren, i amb tantes altres promeses cridaneres. Una cosa és que els socialistes sempre guanyin aquí encara que no facin res, però alto, no és el mateix guanyar per 21 que per 15.

Opcions com fer una força política unitària, a l'estil de la Solidaritat Catalana del S.XIX, dubto que pugui reeixir. A hores d'ara encara hi ha massa pocs punts d'unió i entesa entre els partits que l'haurien de conformar, de manera que segurament amb prou feines es faria una acció unitària al Congrés espanyol, si bé podria ser una opció per arrabassar-li la victòria electoral al PSC-PSOE.

El programa de mínims proposat per en Joan Ridao és una opció sensata a la qual els partits de l'1-D s'hi podrien adherir. Però en qualsevol cas, un compromís moral i unes bones declaracions poden acabar com la foto ZP-Mas, i és que això tampoc és garantia de res. Per molt que digui, CiU ha pactat i encara defensa un Estatut de mínims, i per molt que cridi, ICV li vota els pressupostos a Zapatero.

En qualsevol dels casos, la millor campanya electoral que es pot fer és aquella que aconsegueixi rebaixar els resultats socialistes a Catalunya sense engreixar els del PP, és a dir, votar en clau nacional dins les diverses opcions de dreta o esquerra que existeixen. Només així tenim opció a plantar cara, només així s'adonarà Zapatero que tenim el dret de decidir, i que decidim ser més lliures.

I què en dic, de TV3 o de les veus centralistes pro-reforma constitucional?

Ha estat tot plegat una maniobra de distracció al catalanisme. El PSC ha deixat anar un Torquemada particular, el PPSOE s'ha entès per tancar un repetidor... maniobres de distracció. Daltra banda,i els pensadors il·lustrats mesetaris comencen a dissenyar una Espanya independitzada de Catalunya, tot acusant-nos de xantatgistes però perquè saben que si ens posem d'acord, si els partits catalanistes es posen d'acord, la política espanyola estarà condicionada per Catalunya... els farà olor a un bloqueig institucional d'estil belga?

20.11.07

Rajoy i Zapatero fan ofensiva pel castellà

Entre l'Espanya i la paret

Cada dia tinc més clar que el nacionalisme espanyol està d'ofensiva descarada i que en aquest tema el PSOE i el PP volen el mateix. La recent proposta electoral de Mariano Rajoy d'universalitzar per decret l'ús del castellà, adreçada al votant espanyol més nacionalista i anticatalanista, no ens és nova. I no cal treure la pols als llibres d'història, aquest mateix any vàrem haver d'aturar la polèmica tercera hora de llengua castellana.

El PP ha fet una carrera cap al nacionalisme perillós d'on no es pensa moure. Des de propostes de reforma constitucional absolutament involucionistes des del punt de vista de la pluralitat política, cultural i nacional de l'estat espanyol, fins a concretar una possible llei que ens obligui a tots a fer servir el castellà, arreu.

Més castellà? Això pren les formes d'una nova invasió cultural per decret. I deixa ben clar que el fals alarmisme sobre la situació de la llengua castellana al principat es promou, fomenta i esbomba des de fora i per als de fora... ja veiem que aquí els Ciudadanos ténen els vots que ténen i les últimes enquestes ni els citen (és el risc de ser un partit colonial i colonialista), mentre que el PP amb aquestes proclames recull bones posicions als sondejos.

L'anticatalanisme ven. I molt.

I és que, com ha passat amb les infrastructures, entre PSOE i PP no hi ha cap de simpàtic amb Catalunya ni la nostra realitat. Tots dos van en la mateixa direcció, que és frenar el català, amb les seves polítiques i les seves propostes, per mantenir l'anormalitat lingúística del nostre país i la nostra llengua. I per collir vots a cassolades, ja que l'anticatalanisme dins els cercles d'opinadors mesetaris existeix i se'l respecta.

Els mites creats durant dècades són alimentats pels tentacles dels partits espanyols que, en competició pel vot més radical, es treuen la careta per deixar ben clar que aquest estat no és plural, que les autonomies són poc més que províncies i que en aquest estat o s'és essencialment espanyol o no s'és.

I un bon exemple de que les accions perjudicials contra Catalunya o contràries a l'opinió majoritària dels catalans son i seran presenta a la contesa electoral ha estat el míting de la Magdalena Álvarez a Màlaga. Entre el 'túnel de la risa' i allò de 'antes partía que doblá', ha rebut el copet a l'esquena de Zapatero, que la duu arreu com un inamovible trofeio nacional. Si indigna els catalans, és agradable pels espanyols.

Veurem si al final aquest homenet -en Rajoy- té possibilitats de guanyar les eleccions espanyoles i amb quins al·liats comptaria, i no miro a ningú... i veurem amb què sortirà en Zetapé per contrarrestar. Al tanto, PSOE, que en aquesta propera legislatura no tindràs les coses tan planeres a l'hora de trobar amics.

12.11.07

RENFE: Zapatero ha deixat rebentar Rodalies Barcelona

Els comptes de RENFE:
Madrid s'emporta el 80%


LA CULPA NO ÉS NOMÉS DEL PP. Els usuaris portem anys notant que el servei s'ha anat degradant, especialment en els últims tres, quatre anys. Els socialistes ens diuen que la culpa ha estat de la deixadesa del govern d'Aznar a Espanya, que havia discriminat Catalunya, i ells ho estaven arreglant tot. Els números no diuen això.

El propi Ministeri de Foment ha publicat uns comptes de Renfe que deixen la sang freda i ens permeten fer-nos una idea de fins a quin punt set milions de catalans som maltractats enfront de set milions de madrilenys: durant els dos primers pressupostos de Zapatero, Madrid ha rebut 63M€ (43% de la inversió a tot l'Estat) enfront una Barcelona que rep només 25M€ (17%, per sota del nostre PIB, i l'Estafatut marca el 18.8). L'any passat, Cercanías Madrid es va endur el 78%.

Conclusions:

Primera, que el PSOE ens l'ha colat, posant al paper uns números macos i a l'hora de la veritat no executar les inversions. Això s'ha d'evitar, i s'han de prendre mesures polítiques des dels diputats catalans a Madrid perquè no se'ns prengui el pèl.
Segona, si guanya Zapatero, Catalunya no millora. Gràcies. Ningú pot presentar a hores d'ara els socialistes com a més considerats amb Catalunya que el PP.
Tercera, cal un pla de xoc immediat, és una imprescindible prioritat política.

Per altra banda, la Generalitat ja prepara una factura per exigir compensacions per aquest caos (es valora en 5.5 milions d'euros diaris el que li costa al país aquesta dolenta redacció del projecte, dolenta execució d'obra, pitjor solució i col·lapse sense llum al final del túnel). Rebentar les infrastructures per fer-nos perdre competitivitat és tota una declaració d'hostilitat.

Veurem també si la defensa política d'aquesta factura acabarà generant noves aliances polítiques més o menys eventuals, com el que està passant amb la petició de dimissió: ERC ha aconseguit que Saura voti la proposta d'Esquerra i CiU de cessament de la ministra Magdalena Álvarez. A més, s'ha demanat a Foment del Treball, la patronal catalana, que s'adhereixi a la manifestació de l'1 de Desembre per unes infrastructures catalanes, eficients, i on la Generalitat pugui invertir els impostos dels seus ciutadans.

31.10.07

RENFE: ZP no respon.

"Zapatero, agafa el tren!"

Aquest és un dels crits que els manifestants de dilluns vàrem fer a la Plaça Sant Jaume. El vull recuperar, perquè malgrat que el president del govern espanyol ha comparegut finalment al Congrés per intentar explicar la crisi d'infrastructures a Catalunya, aquest debat no ha servit per aclarir, per comprometre, per esmenar o per compensar absolutament res. S'ha convertit en un acte més de la funció electoral del PP i el PSOE.

He seguit el debat en directe, ja que avui dia no ens cal llegir la interpretació de la premsa per fer-nos un criteri. I puc constatar que Zapatero s'ha quedat sol, defensant que políticament ha actuat bé, que la seva ministra i l'equip de Foment ho ha fet bé i que s'hi queda, i que ell ha invertit a Catalunya pel que fa a rodalies. Es desentén d'errors polítics i de que l'estat de la xarxa de rodalies és lamentable. A més, tota la oposició ha recriminat al govern les ganes d'inaugurar la connexió de l'AVE amb vistes electorals.

Per si fos poc, manté l'arribada del TAV forçada per abans d'acabar l'any, no parla de cap estudi ni replantejament del túnel pel centre i no dóna cap data ni previsió per al restabliment del servei de rodalies. Com pot dir que la seva prioritat és restablir el servei si només pot concretar que l'AVE s'inaugura en la data prevista? Un altre cop, ens prenen el pèl.

Joan Tardà li ha recordat a Zapatero que l'únic que pot demostrar la preocupació del govern per aquesta crisi son les compensacions i la decisió de millorar Rodalies de debò. Esquerra li ha tornat a demanar que aprovi les esmenes que el partit ha presentat per compensar en 250 milions d'euros a les persones i empreses afectades, i un pla de xoc per millorar rodalies valorat en 6000 M€. Aquestes esmenes, segons Joan Ridao, son una prioritat política per a ERC. I que la única manera de responsabilitzar-se políticament d'aquest nyap és el cessament 'fulminant' de la ministra i que si vol ser conseqüent i respectuós amb el poble de Catalunya 'no faci shows ni inauguracions'.

Sense més propostes damunt la taula però amb força retrets, han actuat els representants d'Iniciativa i de CiU. Els 21 diputats del PSC, lamentablement, no s'han notat. De fet, la meitat dels escons del parlament espanyol eren buits. Herrera li ha tirat a la cara a Zapatero que només ha fet 14 km de ferrocarril convencional, i Duran que amb prou feines s'han incorporat trens nous.

Puc fer quatre conclusions d'aquest debat:

1-
PP i PSOE estan en companya i qualsevol debat polític es veurà tan contaminat que deixarà de prendre's seriosament.
2- El govern Zapatero només assumeix culpes técniques, no polítiques. Per tant ni hi hauran rectificacions ni cessaments.
3- Queda clara i incontestada la desídia del govern central durant almenys 15 anys en la xarxa metropolitana: el trajecte Barcelona-Mataró al segle XIX en tren durava 30', avui son més de 40' (si no passa res).
4- Es constata que la única inversió ferroviària del govern ZP a Catalunya ha estat incorporar els trens model Civia i segregar la línia de l'Aeroport. Ni manteniment, ni senyalització, ni catenària, ni renovació d'estacions per higiene o accessibilitat. Això, a totes llums, és insuficient, irresponsable i irrespectuós.

En definitiva, hem passat del "españa va bien" al aquí no passa res.


29.10.07

RENFE: Esquerra és l'únic partit que proposa solucions

Qui està donant la cara?

Aquesta visita electoralista del Zapatero, que només ha servit per tenir les obres aturades mentre s'hi passejava, m'ha fet reflexionar. Sobre l'escenari que li han muntat, però tam
bé sobre les reaccions dels partits a aquesta greu crisi d'infrastructures i de transport públic a Catalunya de la qual el govern espanyol diu que es fa responsable.


Malgrat tot, Zapatero no s'hi pot estar de donar la mà als
saludadors oficials ni de somriure a les càmeres en aquesta
visita a la 'zona zero'. A 50 metres li surt un nou esvoranc.

Desembarca a Bellvitge, sense la ministra i sense la corbata, flanquejat per Montilla i Corbacho. Visita les obres amb una pose seriosa acompanyat per Villar Mir, el propietari de la constructora a qui el seu partit fa responsable del merder. Però... sorpresa!!! un nou esvoranc a cinquanta metres d'on se situa el president espanyol.
En sortir, toca el bany de masses, desenes de saludadors mobilitzats a tal efecte es presten a fer-se fotos... una veïna li rebla a la cara al president que la culpa és seva, algun altre fa una crítica i és aplaudit per la gent, la majoria, que s'ho mira des de lluny.
Ell es cansa, i el fan entrar a l'Ajuntament de l'Hospitalet on pot teatralitzar una reunió amb alcaldes i dirigir-se a la premsa per no dir res amb moltes paraules. Res de solucions, res de previsions, res de compensacions, res de dimissions, res de compromissos, res de canvis. Això és donar la cara i mostrar comprensió o preocupació?



ELS PARTITS DAVANT LA CRISI D'INFRASTRUCTURES:


A tot això, on és el Partit Socialista? Doncs no hi és. Zapatero ja sabem què ha fet, amb paraules grans com bombolles de sabó ha assumit les culpes sense assumir que l'estat espanyol no posa un duro a rodalies des dels anys 90. La ministra Magdalena Álvarez, plena de supèrbia i d'incompetència, s'ha fet la sorda respecte a les avaries de Renfe, no ha sabut revisar i esmenar els errors d'un projecte del TAV, no ha previst els riscos per a la línia de rodalies, no ha previst alternatives de transport... en definitiva, en els quatre anys que porta governant no ha estat a l'alçada del càrrec. Montilla ha reaccionat en veu baixa i perquè l'han empès, però no ha sabut reaccionar amb la contundència que la situació es mereix, que els ciutadans de Catalunya es mereixen, ja que és molt trist que el nostre President ens defensi a mitges. Els alcaldes socialistes de Barcelona, del Prat i de l'Hospitalet s'han comportat com els desinformats totals que són, en silenci. I el conseller d'obres, Joaquim Nadal, ha dit que ha faltat autoritat i coordinació, però exculpant tothom.
Ara no hi son, demà ens diran que 'si guanya Zapatero, guanya Catalunya'. Què guanyem exactament?


I CiU, ha aparegut? Pel que puc llegir al seu web i que ha sortit publicat a diversos diaris d'edició electrònica, a més de posar èmfasi en la dimissió de la ministra (realment és la única solució? no crec) s'han dedicat a criticar el govern català per una cosa que no li toca. Ras i curt: la única proposta damunt la taula és la petició de cessament de la ministra de Foment que han votat amb Esquerra i PP a l'Ajuntament de Barcelona, i que votaran amb Esquerra i ICV al Parlament.


ERC sí que ha reaccionat. Carod ha estat l'únic membre del govern català que, de forma clara i contundent, ha reconegut el desgavell provocat per les obres, ha denunciat el maltractament a Catalunya i ha exigit responsabilitats al govern espanyol. Ridao, com a portaveu parlamentari i proper candidat, està reaccionant des de l'inici del caos al seu bloc. Per altra banda, la pressió del partit aconsegueix que en Zapatero comparegui al Congrés dimecres vinent, s'insta a que per responsabilitat no es faci cap inauguració i es presenten dues propostes aprofitant la negociació dels pressupostos estatals: un mínim de 250 milions d'euros en indemnitzacions i un pla de xoc i actualització per a rodalies valorat en 6.000 milions d'euros. Es manifestaran.


IC
V, per la seva banda, ja ha aprovat els pressupostos de Zapatero, per tant no té marge de maniobra. Probablement votarà a favor de la petició de cessament de la ministra Álvarez al Parlament, però a l'Ajuntament no ho ha volgut fer -i no s'entén-. Puc concloure que els líders d'Iniciativa han passat una mica per alt la crisi de la Renfe.


I ens queda el PP.
En Marianico li deia a Zapatero que fés la visita exprés un dia laborable per veure com és el caos de transport a Catalunya. Miri vostè, que el líder del partit responsable de 8 anys de deixadesa respecte del nostre país i d'aquest projecte en concret... és de molt mal gust, i després pretendre aliniar-se amb la indignació ciutadana dels catalans és de jutjat de guàrdia. Molt soroll, però tampoc han posat solucions sobre la taula i s'han limitat a sumar-se a la petició de dimissió gratuïtament, per inèrcia i per electoralisme, sense raonament.

28.10.07

RENFE: viatgers de tercera en un país de ciutadans de segona

Zapatero ens pren per estúpids.

Avui en Zapatero s'ha volgut fer l'heroi amb una visita exprés a les obres de l'AVE a Bellvitge -i per cert, li ha aparegut un esvoranc nou al costat, coses de la vida-, i de pas fer-se un petit bany de masses i mitjans amb una escenografia ben calculada. Ha volgut semblar Gerhard Schröder amb les greus inundacions alemanyes, però ha quedat com el peruà Alberto Fujimori dirigint patanerament un assalt a un cau criminal que va acabar en massacre. Això sí, s'ha estalviat de dur la ministra Álvarez perquè amb ella la gent sí que s'atreveria, tot i que hi han hagut protestes ciutadanes.

Ha reconegut el que ja sabíem tots, que la culpa d'aquest terrible desgavell amb le sobres, els rodalies i la mobilitat és seva, és del govern espanyol. Molt bé, doncs qui la fa, l'ha de pagar. Zapatero mantindrà la ministra al seu lloc malgrat la seva ineptitud. Ha fet una enumeració de prioritats que no coincideixen amb les presses per bastir una estació al Prat per poder inaugurar aquest any; tampoc no coincideixen amb la divisió de tasques entre empreses que s'ha fet, allargant almenys quatre dies les reparacions. A tot això, ningú pot dir quan tornaran a circular els trens. Vergonyós.

Aquests fets son una mostra de que el govern espanyol no és el nostre govern. Els socialistes fa quatre anys que governen: gairebé no han posat un duro a Catalunya per millorar rodalies, demostra una manca de previsió flagrant en l'obra i una incapacitat flagrant en la seva direcció, ens utilitza per picar bitllets i aconseguir vots, ens enreda i ens enganya. Els peperos, què n'he de dir? Dues legislatures on Catalunya estava igual de discriminada, retallaven constantment el personal de manteniment i patíem vagues cada dos mesos, a més de ser els responsables de la redacció d'aquest projecte d'obres tan nefast i de l'adjudicació d'algun tram a alguna empresa inoperant, inexperta i polititzada (sí, parlo d'OHL, protegida del PP).

Per tant, si algú del PP té la barra de venir a l'administració, que no es queixi de l'ambient que s'hi trobarà. Sou culpables tant o més que Zapatero. Us contestarem amb xiulets, cassoles i estelades. Vosaltres no us fareu la foto.

El que és més trist, Montilla i Corbacho, els dos grans muts-cecs-i-sords d'aquesta setmana, fent de comparsa a ZP. Per sort no estem sols, el Conseller de Governació Joan Puigcercós ja li ha reblat que la visita exprés no serveix de res, que el que cal és un traspàs en condicions.


Ressò mediàtic de la manifestació de demà dilluns per la millora de Renfe:

+ A l'Avui, edició electrònica
+ A Vilaweb, diari electrònic
+ La Plataforma pel Dret de Decidir se suma
+ AVE pel Litoral se suma
+ JERC se suma
+ ERC se suma i anuncia més mobilitzacions
+ Racó català
+ Indymedia Barcelona
+ El Punt
+ La Vanguardia
+ Renfedats.net, emprenyats amb Renfe
+ elcaosdelarenfe.woldpress.com


Recordatori:
MANIFESTACIÓ
Dilluns 29 d'octubre a les 19 hores a Plaça Sant Jaume.

Vine amb xiulet, cassola o senyera.

* Per un servei de rodalies eficient i de qualitat tal i com ens mereixem.

* Per unes obres ferroviàries responsables i ben planificades.

* Per un traspàs just, acompanyat de compensacions històriques per la desídia en inversió per part de l'estat espanyol.
* Per unes compensacions per a tots els que hem perdut temps i diners a causa de la incompetència de les autoritats de Foment.

NO POT SER QUE NO PASSI RES.

27.10.07

RENFE: que hi hagi conseqüències

La ministra s'aferra a la cadira mentre les institucions catalanes exigeixen responsabilitats.

Després de l'últim esvoranc d'ahir, on es va partir en dos l'andana de l'estació de Bellvitge, ha augmentat la consciència general al voltant de la pèssima gestió que el ministeri espanyol de Foment, Adif, Renfe i les constructores estan duent a terme. Aquesta negligència no ha passat enlloc més que a Catalunya... recordem que Madrid i Sevilla ténen AVE, i que Màlaga i Valladolid també estan en obres i inauguraran a mitjan desembre.

Avui llegeixo a l'Avui el testimoni de dues dones que han de passar diàriament per una fràgil pasarel·la sobre les obres, sota el títol "Sort que no va passar la setmana passada". I és que a hores d'ara ningú ha pogut assegurar que quan per aquest tram ara inestable ple d'esvorancs circulaven trens, i quan en aquesta estació ara mig ensorrada hi passaven centenars de persones, no hi havia riscos. I és que sí, tenim molta sort, perquè si el primer esvoranc s'hagués produït un metre enllà, hauríem tingut un accident ferroviari amb víctimes. Poca broma.

També podem trobar un escrit de l'alcalde de Vilanova i la Geltrú, on amb molta raó justifica la indignació dels seus ciutadans. Fa ènfasi en que les administracions no poden omplir-se la boca de demanar a la gent que no agafi el cotxe i alhora mantenir el transport públic en un estat tan deficient, i ens recorda que des dels anys 90 el servei ha anat a pitjor per la greu manca d'inversions. Òbviament, en la línia del seu partit -PSC PSOE-, no concreta res ni demana cap responsabilitat... i fa un any ens demanaven el vot amb la frase 'fets, no paraules'.

Mentrestant, el PSC prepara una estratègia d'engany. Ja hi ha un article on es diu que Zapatero es podria repensar canviar de ministra, mentre que ella s'hi nega "no me voy a ir", diu. Però el que comencen a escampar és que els resultats del partit socialista podrien estar molt compromesos amb la crisi de rodalies, advertint que aniran a parar al PP. Aviam... De Madre, estimada, de debò creus que els catalans passarem de votar a qui ens col·lapsa rodalies a votar a qui també va deixar d'invertir-hi durant 8 anys? No, no ho creus. Estàs fent servir el discurs de la por, del bipartidisme espanyol, el que no funcionarà perquè el que ens cal és la defensa dels interessos de Catalunya i dels catalans... això ni vosaltres, socialistes, ni els peperos, no ho esteu fent, no sabeu què és.

Espases en alt, Esquerra i CiU ja han aprovat a l'Ajuntament de Barcelona la reprovació de la ministra de Foment Magdalena Álvarez i del secretari d'estat d'infrastructures Víctor Morlán per la seva "incapacitat per prevenir conflictes i gestionar les afectacions", reclamant també la seguretat de les obres. Esquerra també va reclamar un altre paquet de compensacions del que ningú parla: pel CO2 extra que els ciutadans hem de respirar, ara que centenars d'autobusos i milers de cotxes s'han afegit al trànsit rodat pel tall a rodalies.

Una altra petició de dimissió s'aprovarà dilluns al Parlament de Catalunya, també amb els vots d'Esquerra i CiU. Iniciativa no hi va donar suport a l'Ajuntament però sí que ho farà al Parlament, a la inversa que el PP... jo, no ho entenc del tot.

Montilla defensa la ministra en silenci, pero els consellers van més enllà. Joaquim Nadal (Obres Públiques, PSC) reconeix que "ha faltat autoritat i coordinació", està "molt preocupat" i afirma que "el que ha passat no s'arregla amb cap dimissió". Joan Puigcercós (Governació, ERC) expressa en una entrevista que seria un "acte de maduresa democràtica" que la crisi d'infrastructures li passi factura a Zapatero i que "el rigor tècnic que s'aplica a altres indrets no s'aplica aquí". Per la seva banda, el vicepresident de la Generalitat Josep-Lluís Carod-Rovira va dir ahir que la veritable solució als problemes va més enllà de canviar d'empresa d'obres o de ministra de Foment, sino de modificar "la política d'una manera radical, positiva, en relació amb Catalunya".


Recordatori:
MANIFESTACIÓ dilluns 29 d'octubre a les 19 hores a Plaça Sant Jaume.

* Per un servei de rodalies eficient i de qualitat tal i com ens mereixem.

* Per unes obres ferroviàries responsables i ben planificades.

* Per un traspàs just, acompanyat de compensacions històriques per la desídia en inversió per part de l'estat espanyol.
* Per unes compensacions per a tots els que hem perdut temps i diners a causa de la incompetència de les autoritats de Foment.

NO POT SER QUE NO PASSI RES.

25.10.07

RENFE: perdem la paciència

S'obre una guerra erma entre l'estat espanyol i la constructora OHL

La gensvolguda ministra espanyola Magdalena Álvarez insisteix en treure's responsabilitats de sobre i acusa la constructora OHL (la que s'encarrega de les obres al tram de Bellvitge) de l'esllavissada i el tall. A tot això, als catalans ens estan venent responsabilitats-fum: la causa del mal funcionament de rodalies ve de lluny i el partit socialista no posa remei.

Esquerra exigeix 250 milions d'euros en compensacions.

Tenim ara un escàndol per una obra mal realitzada que ha posat en perill a milers d'usuaris i que ha provocat un tall patit pel ciutada i quantificat en termes de cost, un cost -29M€- que és un perjudici directe per Catalunya. Quatre línies de rodalies (R2, R6, R7, R10) i una de metro (L8) aturades sense data concreta, mig cobertes amb busos i embussant les autopistes de l'entrada oest de Barcelona. Foment addiu dues raons: que l'empresa no ha complert terminis d'execució -el túnel hauria d'haver estat enllestit el propassat febrer- i que li van proposar canvis constructius amb els que 'gairebé segur' no hi haurien hagut els incidents presents. L'empresa ho nega, "és l'obra més complicada" que han fet mai i "les decisions s'han pres amb ADIF, la direcció de l'obra", diuen, havent esgotat dues pròrrogues i estant ja fora de termini.

Aquest debat és estèril. No resol res. No acabarà en compensacions tangibles per als afectats directes ni indirectes. No serveix de res per tant carregar contra una constructora adjudicatària per una possible mala gestió d'una obra com fan Álvarez i Morlán. El ciutadà s'espera com a mínim responsabilitats polítiques que no arribaran -malgrat que ho demani el Ple de l'Ajuntament de Barcelona-. El Govern de l'estat no està a l'alçada del desastre, del col·lapse ni de la ineficiència acumulada, mira cap a una altra banda.

Fa molts anys que Rodalies Renfe de Barcelona pateix avaries i funciona de forma deficient. Ni un 20% d'aquestes han estat causades en aquests últims dos anys per les obres del TAV, això evidencia els efectes de molts anys de deixadesa pel que fa a la seguretat i manteniment de la infrastructura que vénen de moltes legislatures enrere, com ja vaig apuntar ahir-. PP i PSOE durant els seus governs han conegut aquestes mancances i no hi han posat solucions, però se segueixen centrant en aquest tall i en l'arribada de l'AVE en comptes de posar fil a l'agulla per millorar la xarxa metropolitana de rodalies. Lamentable.

No em sorprèn, doncs, que el greu problema de les infrastructures catalanes sigui ja el segon tema d'insatisfacció dels catalans i catalanes, només per darrere de l'accés a l'habitatge. Aquesta desídia de qui ha d'invertir -l'estat espanyol- ja és en boca de tots i espero, pel bé del país, que a l'hora de votar el català mig, el que agafa el transport públic, s'informi i castigui qui se'n riu, es calla o llença pilotes fora (PSC-PSOE), qui ho utilitza hipòcritament (PP), o qui es queixa amb grans paraules però després li vota de franc els pressupostos a Zapatero (ICV).

A tot això, Esquerra Republicana ha estat la única força política que està exigint al govern espanyol compensacions econòmiques per al país. Demana, dins la negociació dels pressupostos generals de l'estat, un fins de compensació d'almenys 250 M€ a transferir a la Generalitat per tal de finançar mesures paliatives dels desastrosos efectes del col·lapse ferroviari a la regió metropolitana, i de retruc, en gran part del principat. A més, exigeix un pla de xoc de dotze anys per tal d'actualitzar la xarxa de rodalies de Barcelona valorat en almenys 6.000 milions d'euros, sobretot si pretén traspassar el servei a la Generalitat, ja que en aquestes condicions actuals no l'acceptarà.

Ens mereixem una xarxa de rodalies eficient i a nivell europeu, en comptes d'un servei de recaptació antic, brut i que et fa arribar tard a la feina i a casa. És important que més enllà de la frustració i la resignació, hi hagi informació, debat i conseqüències polítiques. En poc temps tenim unes eleccions, pensem-hi.

Mentrestant, demà s'adjudicarà el malaguanyat túnel del TAV pel centre de la ciutat i ja s'han començat a valorar les implicacions de les futures obres a l'estació de la Sagrera -2009-. També ha fallat una altra infrastructura: els panells informatius de l'Aeroport del Prat.

23.1.07

CiU, Trias i el TGV

Trias és un populista inconscient.

Quan diu que recolza que no s'obri un túnel per al Tren d'alta Velocitat, demostra que la seva actitud només serveix per engreixar-se electoralment de forma barata i sense fonaments, i que li importa un colló de mico el funcionament dels trens convencionals -rodalies, per exemple-, la despesa en obres i l'eficiència que ha de demostrar l'alta velocitat.

El projecte té cares molt dolentes, però la única que s'està abordant -fer un túnel entre les desenes de km tunelades que hi ha a la ciutat- és la que més s'utilitza políticament i la que menys raonable és.

PER QUÈ SÍ?

L'Alta velocitat ha de cobrir les dues estacions centrals de Barcelona (Sants i Sagrera) alhora que aquestes funcionen com a intercanviadors amb els trens i el metro. Qualsevol altre traçat que no entri per una i surti per l'altra comporta un recorregut massa ineficient, en temps i en aprofitament de la infrastructura. Penseu que si l'alta velocitat ha d'enllaçar Barcelona i El Prat amb les nostres ciutats més importants (Tarragona, Girona, Lleida, València, Perpinyà), els seus aeroports, i també amb capitals europees com Madrid i París, més val que faci recorreguts curts, o el que és el mateix: línia recta.

Les divagacions de Trias o les anades d'olla de la plataforma Ave pel Litoral (de la qual opino que ha estat segrestada políticament), no ténen sentit. Ni podem fer entrar el TGV fins a Sants i que d'allà torni enrere en sentit invers per pujar i girar rere Collserola; no és necessària una estació al bell mig, a passeig de Gràcia; ni podem fer voltes pel passeig marítim agafant una Estació de França que no té cabuda en l'esquema ferroviari perquè el cost en temps i en diners d'això és espectacular.

Hem d'assumir (i aquí xoco amb aquesta plataforma) que tenim la trama urbana que tenim, que ens vé donada pel Pla Cerdà i les seves successives modificacions i mancançes en la planificació ferroviària. Fa 2 segles que es va planificar la ciutat sense tenir en compte que en un futur el ferrocarril faria xarxa. Per tant hem de partir del que tenim per millorar-ne l'eficiència.

+ Aquí teniu imatges, gràfics i descripcions del projecte, cortesia del bloc Arquitectura Barcelona.

TÚNELS I OBRA PÚBLICA

Com amb tot túnel, hi han riscos. Els hem vist amb el Túnel de la L-5 al Carmel, les obres complicades poden sortir malament -malgrat que jo penso que aquí hi va haver deixadesa per part de CiU i PSC quan un o altre han governat l'obra pública catalana-; i si una obra en concret suscita sensibilitat el que cal és pressionar per augmentar la vigilància política i tenir cura d'una aplicació correcta de les mesures de seguretat (com bé ha dit el company Oriol Amorós -bloc-). No hi ha lloc per a la hipocresia -CiU i PP van aprovar el túnel d'alta velocitat pel centre de Barcelona-, per a l'alarmisme demagog ni per a l'aprofitament polític d'aquest. Si corria perill la Sagrada Família, ja hi ha un projecte que ho corregeix, per tant menys raó encara.

No hem de tenir por als túnels i és legítim que les persones afectades vigilin la seguretat dels seus edificis, però no serà pas bo per al país que deixem de fer obres públiques necessàries cada cop que es faci molt soroll sense justificar.

De fet, de túnels n'hem de fer força més a Barcelona. No només comptant el que hi ha planificat per al Metro (L2-L5-L9), també l'ampliació que ja s'hauria d'estar posant sobre la taula, i la construcció d'almenys un altre túnel per a la xarxa de rodalies. Això sense entrar en què és necessari que la xarxa de rodalies estigui soterrada o semisoterrada al llarg de la conurbació de Barcelona. El transport públic demana més xarxa i més infrastructures, si ens hi neguem acabarem amb un país ple de carrils d'autovia sobresaturats.

LES DEFICIÈNCIES DEL PROJECTE DEL TAV AL SEU PAS PER LA CIUTAT DE BARCELONA

Realment és indignant que allò que és dolent del projecte hagi estat acceptat i com l'afer del túnel ha acaparat tota l'atenció política i mediàtica.

PAISATGE. És el pitjor de tot. Si les vies d'alta velocitat trinxen les valls i suposen una barrera visual ineludible al llarg del territori català, encara trobem més problemes a l'entorn metropolità. Les vies suposen una barrera més al Baix Llobregat, entren al Pla de Barcelona a cel descobert, es fiquen dins un horrible calaix de formigó que marcarà el Barri de Sants i surten per un altre calaix de formigó un cop sobrepassat el Barri de Sant Andreu. No entenc com ha estat possible d'aprovar aquestes mesures tenint en compte que per on passa el TAV hi ha gent que hi viurà tota la vida.

EL BUCLE DEL PRAT. Aquí trobem un altre nyap, aquest descaradament ineficient: s'obliga al tren d'alta velocitat a desviar-se cap a l'intercanviador d'El Prat -que no l'aeroport directament- i a fer una altra entrada a la ciutat pel barri de Bellvitge. No s'entén i el rebutjo, perquè no arriba a l'aeroport -no fa xarxa-, perquè es perd temps -eficiència del recorregut- i perquè de tota manera caldrà un transport-llançadora que podria seguir funcionant com ara des de Sants Estació fins al mateix Aeroport.

19.6.06

Encarar el futur postreferèndum

I ara, què toca?

Els resultats són els que són i l'Estatut està aprovat, serà el marc legal d'ara endevant. Ara cal canviar el xip però respectant la coherència amb el que hem fet. Tenim unes eleccions al davant!

A partir de les reaccions dels líders polítics, podem trobar les claus de l'enrarit clima que s'ha creat a partir del punt d'inflexió que ha suposat aquest Referèndum.

L'independentisme no ha perdut, ha perdut la trempera de bona part d'aquest, ja que en general el catalanisme ha optat pel poc a poc i bona lletra sense aturar-se a llegir un text que obliga a una lentitud glacial. Potser no és ara el moment, potser cal un temps en que l'independentisme tingui molta més força dins les institucions i alhora que gosi encarar-se a un estat espanyol més dèbil. O potser només cal esperar a que les mentides, les promeses i els tòpics de l'Estatut de Moncloa caiguin pel seu propi pes i la ciutadania se n'adoni, queda clar que cal treballar perquè això caigui i la informació arribi, perquè si ho crèiem el dia 18, el 19 també ens ho creiem: és un mal estatut.

L'editorial d'avui d'El Punt, que ha escollit per cert un bon títol, diu que 'cal esperar que el nou estatut sigui considerat l'Estatut de tots, fent-li costat, i treballant per aconseguir el màxim desenvolupament de les seves potencialitats'. No és ni serà el meu Estatut, perquè el meu Estatut és el de Portugal, i no el defensaré perquè no el puc defensar, com sí que podia fer-ho amb l'Estatut del Parlament. Desenvolupar-lo, i tant, sempre endevant, però l'horitzó polític va molt més enllà i caldrà, altre cop, obtenir més autogovern saltant-se l'estatut tot i que les limitacions ara imposades ho fan molt més difícil i molt més jurídicament qüestionable que amb el del 79.

Queda clar que endevant anirem i que l'Estatut de Moncloa 'és poc pel molt que ens cal', així que cal seguir igualment pel camí del sobiranisme tenir clar un altre dels missatges que ha donat la ciutadania: que el debat estatutari ha desgastat tothom: l'esforç dels polítics i la paciència del ciutadà. Per tant, calen altres eines, i això és reforçar la reivindicació i fer que la única força política legitimada per reivindicar la construcció nacional tingui un pes decisiu i condicionant. El ciutadà ha participat amb més entusiasme a l'hora de votar partits que de votar als referèndums.

I per agafar la velocitat que els independentistes desitgem, la feina ara és desgranar els avantatges que dèien que ens donaria aquest estatut i que no ens donarà. Segueixo pensant que el 'sí' era l'opció equivocada i que els no-avenços, els retrocessos i les majors limitacions en acció internacional, llengua, competències, política social, finançament i reconeixement nacional els hem de fer constatar, i no assumir-los, com fan uns altres.

No sembla, però, que la lleialtat dels votants cap als partits canviï significativament ja que les dues opcions han estat transversals, tot i que molts esperen, esperem, algun tipus d'actitud des dels partits que no faci la guerra a la opció no defensada. De cara a les eleccions crec que puc aventurar un trio visible de moviments: CiU beneficiant-se de la foto de 'partit d'ordre' en un clima incert, però alhora el seu electorat més sobiranista que trempava des de la campanya de 2003 ja no es creu històries ni caretes, i per acabar-ho d'adobar el PSC serà castigat per no tenir cap líder capaç; de la resta de partits crec que encara és d'hora per fer futuribles.

El clima polític postreferèndum

Després de les declaracions immediates, vénen les reflexions en profunditat i l'analítica pròpiament dita.

Des de CiU, triomfalisme. Destaquen que el seu electorat ha estat fidel, s'autoproclamen com 'la força decisiva per salvar l'Estatut', pero no s'estan de seguir ametrallant ERC amb els retrets de sempre: no posar un president nacionalista, atribuïr-se 'la clau', no haver marxat del govern abans que els féssin fora... I, sobretot, es preparen per a les eleccions: exigeixen a Maragall que convoqui ja les eleccions perquè 'el país necessita un president amb lideratge, un govern fort i amb majoria parlamentària clara'.

El PSC, més triomfalisme. Diuen per boca d'Iceta que el 'sí' és també un triomf del PSC 'sempre hem defensat millorar l'autogovern per aprofundir en Espanya' i ha constatat la notícia del dia, que l'executiva socialista pensa decidir aviat el candidat a les eleccions exigint Maragall que aclareixi el seu futur polític. Iceta també ha dit que el resultat provoca 'la desautorització política profunda' dels partidaris del no.

Des d'ERC, s'admeten els resultats i es felicita als que han resistit 'l'ofensiva del sí'. Carod avui deia que Esquerra no qüestiona el text tot i que la baixa participació el preocupa. advertia també que "no farem bo un Estatut aprovat que ens continua semblant insuficient" tot i que participaran en pro del seu desenvolupament. N'extreu unes quantes consideracions: que era complex que la tercera força del país plantegés un canvi institucional sense prou força per impulsar-lo al tram final, que ERC fins l'últim moment no ha perdut les ganes de millorar el text i que la coincidència de vot amb el PP ha provocat força abstenció republicana. Per acabar, Carod-Rovira insta a recompondre els ponts de diàleg entre forces polítiques tot i que el clima preelectoral ho fa difícil. Com no trobo cap bloc republicà que qüestioni el lideratge del tàndem Carod-Puigcercós, l'assumpte està ben clar.

Des del PP, apropiació de l'abstenció. Si en Mariano Rajoy feia campanya espanyola després dels resultats tot dient que l'estatut no ha estat recolzat per la majoria dels catalans, en Piqué anava en la mateixa línia "perquè dos de cada tres catalans no li han donat suport".