Montilla s'en va de Moncloa sense finançament ni res

El tarannà s'esgota: Montilla se'n va amb les mans buides.

El President no ha aconseguit de Zapatero ni l'acompliment de l'Estatut retallat. La trobada, que havia de concretar més el 'nou' finançament, ha resultat ser només un cop d'imatge del president espanyol i demostra que amb l'Estatut ens han venut fum.

Els catalans ens haurem d'esperar altre cop aviam què passa al parlament espanyol: el cap de l'executiu del país veí no ha concretat res sobre els nous comptes de la Generalitat del principat, ni tampoc sobre el desplegament de l'Estatut... i ja es parla de l'any 2009.

Que Catalunya queda arraconada de l'agenda política un cop ja ha passat per l'adreçador de l'Estatut retallat no ho pot negar ningú. Ara més que mai es fa evident que tot els que havia d'arreglar i oferir el nou Estatut queda en res, resulta ser fum, paraules que s'emporta el vent.

Zapatero no garanteix res a Montilla respecte del finançament ni dels traspassos. La trobada que han mantingut només ha servit per constatar que es crearan les comissions estatutàries ja previstes. Frases com "el desplegament de l'estatut no serà un camí de roses" i nimietats com "voluntat i predisposició per arribar a un acord" no ens dónen gaires esperances. Amb tres comissions no n'hi ha prou.

Un Montilla que admet que hi han conflictes competencials amb lleis espanyoles força recents però que no els posa de relleu quan s'entrevista amb el president espanyol i fins i tot les arriba a qualificar de 'normals', no ajuda.

No ens està servint de res tenir presidents del mateix color a un o altre palau, no suposa cap benefici per al país, hem de fer cua a demanar diners com fan les regions espanyoles, el que hem fet durant vint anys.

UN TARANNÀ QUE S'ESGOTA

Què en queda, del famós tarannà, del "talante"? També ha estat fum. Un PSOE que ha forçat un Estatut català que no agrada a ningú i que ha estat aprovat com a mal menor... un procés de pau durant el qual dirigents socialistes s'han vantat de fer menys que el PP i que ha acabat com ha acabat... parlar molt però fer poc. Com a mostra, la inflexibilitat del govern espanyol per aprovar el decret educatiu malgrat la més que raonable oposició del govern català.

A l'hora que s'esgota l'anestèsia política que vivim, ens adonem de l'escàs tarannà que queda. Zapatero no està fent res per Catalunya, malgrat que aquí els problemes i les preocupacions d'abans que ell fou president i abans que s'aprovés l'estatut miraculós segueixen latents... recordem que en els cinc primers dies de l'any la Renfe ja s'ha avariat dos cops.

ESTRATÈGIA?

El PSC no en té. A remolc de les circumstàncies, mai no alçaran la veu més alt que el seu estimat ZP, i ha quedat ben clar que per a Montilla el finançament o el desplegament del nou estatut no són prioritat.

Per tant, és l'hora d'ERC i CiU, al marge del govern de la Generalitat. Ha quedat palès durant tota la legislatura socialista espanyola que actuant per separat no s'arriba al que la ciutadania espera, i que els pactes assolits 'ens dónen part del peix, però no canyes de pescar'. Es fa necessari doncs que independentistes i nacionalistes siguin ferms i marquin l'agenda, que condicionin un nou finançament amb un llistó prou alt, que exigeixin contrapartides que permetin a Catalunya ser més sobirana.

I mentre no hi hagi una estratègia de país al darrere, no hi hauran ponts de d'entesa, i sense entendre's i treballar junts no es pot aspirar a governar plegats.