Una altra anàlisi electoral (II)

El tercer toc d'atenció

Altra part de l'anàlisi electoral que faig va cap a Esquerra, i amb esperit constructiu. Aquestes eleccions les veig com un tercer toc d'atenció després del referèndum estatutari i de les eleccions al parlament. Més enllà de les causes de l'abstenció que ja he fet notar a l'altre post, també hem de fer autocrítica sincera. Torno a dir que no crec que la pèrdua de vots d'ERC hagi estat generada per una mala gestió local (sempre hi han casos excepcionals, com ara l'extrany cas de Vic), tot i que la manca de publicitat de la nostra acció als ajuntaments pot haver estat causa d'una part.

La disminució del vot ha estat força homogènia al país, i això ens porta a trobar respostes en la política de país. Com que l'electorat d'Esquerra és el més exigent de tots, prendre decisions en política nacional sempre és qualcom controvertit i mai serà a gust de tots, i això ho teníem clar d'entrada. Ara és quan després de tres avisos de l'electorat, Esquerra ha de reaccionar (des de dalt i des de baix) per evitar la continuació de l'efecte remolí que fa baixar el suport popular a mesura que el partit deixa de crèixer.

ESQUERRA I LA SEVA DAVALLADA DE VOTS
La puc atribuïr a una sèrie de fets i factors:

* Un pacte d'entesa a la Generalitat signat massa ràpid, sense donar massa rellevància al que es signava i sense haver donat importància al fet que es signava amb els mateixos que cinc mesos abans ens havien expulsat. Un Govern que té i provoca carències: el ciutadà percep que no té un pla B amb l'Estatut, i que les esquerres no governen a l'alçada de les expectatives mentre els grans problemes ciutadans es manténen des del govern convergent.

Existeix una sensació de que Esquerra ha de ser lleial als seus socis malgrat que aquests no ho siguin amb els republicans. La línia socialista pesa massa, i s'acaba imposant als socis. Això ens està generant desgast des de l'afer del Túnel de Bracons, una trinxada del territori on malgrat que no hi havia acord la tesi socialista s'ha acabat imposant en comptes de trobar un equilibri amb el territori o aturar el projecte. El PSC practica maniobres polítiques amb tota la maquinària pesant que els altres socis dificilment poden aturar, i CiU des de l'oposició i amb els mitjans de comunicació, també.

També s'ha de dir que la campanya parlamentària va ser força fluixa, i que un cop al govern es pot percebre que Esquerra hagi perdut la seva veu. No ho aplicaria, com fan per sistema els convergents, al pecat original d'arraconar CiU i fer tripartits, ja que el Tinell va ser avalat de sobres a les urnes mig any després.

* Enllaçat amb l'anterior, el manteniment i agreujament de problemes greus i la manca de solucions noves en matèria d'habitatge (tots el coneixem), transport (poc metro i nul servei de renfe), convivència (la immigració crea friccions que no s'estan solucionant), medi ambient (seguim devastant el territori i no l'estem recuperant). Absolutament ningú ha posat fil a l'agulla en aquesta campanya, i el ciutadà espera que Esquerra aporti solucions.

* La institucionalització del partit sense que s'hagi fet una neteja a les institucions comporta que Esquerra pateixi més que els altres. Participar en governs locals i a la Generalitat posa als polítics d'Esquerra a l'alçada del que pensen en general la gent dels polítics: que son allà per omplir-se les butxaques. Que aquesta impressió arribi al ciutadà dependrà de la nostra acció de govern (i del cas del finançamant i Xavier Vendrell no en podem estar orgullosos malgrat que no hi ha delicte), i de la nostra capacitat de denúncia de les pràctiques de governs anteriors (el ciutadà esperava una Generalitat més transparent, més honesta i més lleugera després de l'etapa convergent).

* La dèbil política de pactes amb en Zapatero, almenys allò que els mitjans dónen a entendre, deixa força a desitjar. Esquerra no ha arribat a grans pactes de legislatura però segueix donant un suport al govern espanyol que es percep com a poc condicionat. Es percep que fa un paper de responsabilitat en la governabilitat a canvi de ben poc, però aquest és el paper que sempre havíem criticat a CiU. Havent afers que només es poden resoldre pactant amb l'estat, Esquerra hauria de posar-los com a condició i intentar fer bloc amb CiU per afrontar els interessos del país, ja que el PSC queda dissolt al PSOE.

* Les famílies. Segur que heu sentit a dir que a tal militant se l'ha desplaçat de la llista, candidatures carodistes sabotejades per puigcercosistes, grups fent campanya un contra els altres... això no és seriós. Esquerra no s'ho pot permetre, i espero que qui ho ha fet i qui ho ha causat n'estigui avergonyit de debò. Ningú és més d'esquerres i ningú és més independentista, som tots republicans i la nostra lleialtat ha d'ésser cap a l'ideari que defensem més que no cap cap a un líder contra l'altre.

* I l'Estatut. Un malaguanyat text que va nèixer gros al Parlament i que vàrem esperar fins a l'últim moment per oposar-nos-hi. Primer amb un nul polític i després amb un no, però la ciutadania va expressar el seu rebuig de formes molt diferents i Esquerra no hauria d'haver apostat per una en concret.

Un text que tantes coses havia de solucionar, ha quedat en pura evidència de ser paper mullat i això ha cansat a la gent, al catalanisme, que ha quedat sense objectiu clar i definit. Esquerra només ha posat sobre el paper un referèndum d'autodeterminació si l'estatut queda tombat, però no fa la impressió que sigui una proposta seriosa i, en tot cas, és una fletxa que apunta massa alt des d'una base encara massa baixa. Almenys hem après que no podem promoure canvis d'estatut sense prou poder parlamentari com per tirar-ho endevant, però hem de generar sortides polítiques: el ciutadà està desitjant més sobirania i si amb un Estatut no es pot, haurà de ser amb una agressiva política de pactes, on una elecció sigui un referèndum per a l'assoliment d'un objectiu. Aquest últim paper també li correspon a Esquerra, doncs és l'únic partit que ho pot plantejar.