Una altra anàlisi electoral (I)

I ara, en fred.

Tenim moltes dades sobre la taula, tenim xifres d'ara, xifres de les últimes dues eleccions, tenim una hemeroteca de fets. I penso que no tindria prou espai per tenir tants papers davant. Però el que ha passat mereix una reflexió, en tres sentits: la davallada d'ERC i la davallada de la participació.

He estat llegint molts comentaris més o menys crítics o autocrítics, però sobretot amb sentiment, sobre els resultats electorals, a destacar o recomanar destacar els de Daniel Solano, Pol Gambón, Jordi Molinera, Àlex López, Marc Puig, Lluís Pérez, Josep Parera, Maiol Sanaüja, Xavier Mir, entre d'altres que han escrit lliurement el que pensen. Certament és hora d'obrir comentaris en profunditat perquè estem rebent tocs d'alerta i no reaccionem com la ciutadania espera.

COMENÇO PER L'ABSTENCIÓ

Que és el que provoca, de retruc, que partits colonialistes, xenòfobs o independiguais entrin als ajuntaments. Més de la meitat dels catalans s'ha quedat a casa un dia que ni feia prou sol com per anar a la platja ni feia prou mal temps com per no sortir. Per què? Anem a pams.

Classe política que en general agrada més aviat poc, uns perquè manaven abans i altres perquè manant ara no s'han demostrat tant diferents com la gent esperava malgrat que no ho haguessin promès. El PPSOE contribueix, amb la seva comèdia caspanyola, a reduïr la política a colors ja que la política practicada és més aviat poc seriosa, i això afecta Catalunya. Ens afecten també tots els entramats urbanístics, vergonyosos, que esquitxen els partits que els fan, els partits que pacten amb els que els fan, i els partits que arribats al poder no fan la neteja i denúncia que el ciutadà desitja. Hi ha poca confiança en que un canvi polític a nivell local canviï la política urbanística de creixement i tres per cents. És molt present a la societat la imatge dels polítics que menteixen (com ho fa el sr Saura, mentider per sistema) i s'emplenen les butxaques (3%).

L'Estatut com a fita nacional reduïda a un paper ple de marques de tipp-ex que malgrat aprovat i refrendat s'ha d'anar negociant punt per punt segons el context polític, ha deixat abatudes les forces vives del catalanisme: les persones. La sociovergència ho ha pactar, eliminant un objectiu que ens unia i unes aspiracions que eren legítimes i populars, tot deixant Catalunya sense objectiu clar. Ha estat una pèrdua pel país i una vergonya pels polítics, que mai ho podran tapar, i la ciutadania ha donat una resposta clara negant-se a participar al circ.

Quatre anys i mig de govern d'esquerres no han arribat a la gent en l'essencial. Allà on les persones poden i volen notar canvis palpables (habitatge, medi ambient, impostos, peatges, trànsit, transport públic)... allò que s'ha fet, que no és poc, no està arribant i no és prou. Els joves paguem quantitats exorbitades per pisos que no s'ho valen (jo mateix) i els pisos 'protegits' son una loteria cara, els ajuts a l'habitatge et demanen tres declaracions de renda que ja ningú fa, seguim devorant el paisatge amb cases pisos i carreteres, seguim cobrant els mateixos impostos sense que en millori la percepció de l'ús que se'n fa, seguim pagant peatges sense que serveixin per res més que augmentar la bossa de "la Caixa", no hem ni acabat una L9 del metro que fa cinc anys no sabíem ni com l'hauríem de pagar...). I temes més genèrics i globals com la immigració, que no es pot seguir plantejant com un premi a qui es juga la vida i no la perd.

Els polítics no ens hem posat a trobar solucions noves i més eficients, ningú s'atreveix a alçar la veu per por que li diguin ingenu i innocent. D'aquesta manera el ciutadà ens plantarà, i especialment els joves.