Vilassar de Dalt demana dir-se 'Vilassar'

Llegeixo aquesta notícia a l’Avui, i la trobo bastant curiosa. A iniciativa d’un veí de Vilassar de Dalt, el govern local està sondejant la possibilitat de canviar el nom a la vila per ‘Vilassar’, deixant de banda la tradicional toponímia maresmenca de pobles ‘de dalt’ o ‘de munt’ i ‘de mar’. De moment ja s’han reunit amb el Departament de Governació i pensen també trobar-se amb les autoritats de Vilassar de Mar, pel que el municipi veí pogués ser o sentir-se afectat.

En la meva modesta opinió personal, sense ser veí del poble i fonamentada en el gust, m’agrada més mantenir el nom de Vilassar de Dalt. I gustos apart, eliminar-ne en un el tret diferencial en el nom oficial pot causar confusió, o també pot passar que el ciutadà l’acabi anomenant igualment ‘Vilassar de Dalt’. D’altra banda, per mantenir una toponímia zonal homogènia és també preferible mantenir-lo.

En tot cas, qui s’hi hauria de pronunciar son els vilatans, mitjançant una consulta popular. Per cert, també per això ens caldrà demanar permís a l’estat espanyol?

Vendre's l'aigua per demanar-ne de fora

Un poble d’Alacant expolia aigua pròpia però en demana pel rec

El PP valencià aprova la venda d’aqüífers per embotellar aigua alhora que demana el trasvàs de l’Ebre per als regants

La comunitat de regants del municipi de Villena, al País Valencià, ha aprovat la venda de drets d’extracció d’aigua sobre el seu aqüífer fins a un cabal de 0.7 hectòmetres cúbics.

En contrast, agricultors i regants de la zona fa temps que demanen disposar de més i millors recursos hídrics. Però segons el PP ‘no hi ha cap contradicció’ entre aquesta operació de venda d’aigua i la demanda de trasvassaments, doncs diuen que ‘es tracta d’una operació provada’ i que ‘crearà llocs de treball’.

A més, l’acord preveu la instal·lació de la planta d’embotellament de Font Vella –propietat de Danone- en uns terrenys que ‘casualment’ son propietat del mateix president de la comunitat de regants, un tal Andrés Martínez (un aznarista dels que els hi agraden les operacions ‘pelotazo’ typical spanish).

Sense cap rubor moral, hi ha gent que no valora en absolut la terra, el paisatge ni els recursos naturals, i en aquestes latituds hi ha un partit de govern -el partit Popular- que els hi està donant un suport que ratlla l’obscenitat.

Aquest és un exemple de com una política d’aigües trasvasista només servirà per enriquir uns pocs mentre el medi es segueix degradant, això em convenç encara més de la necessitat de garantir l’aigua mitjançant dessaladores i aprofundir molt més en polítiques d'ús racional en tots els sectors: consum humà, processos industrials i rec agrícola.

ERC promociona Mònica Terribas per dirigir TV3

Guanyant espais de sobirania: la Terribas dirigirà TV3

Quedaria massa literari dir que 'el cor se m'omple de joia'? En tot cas, saber que Mònica Terribas serà nomenada directora de la televisió nacional de Catalunya m'agrada. Com l'hem pogut anar seguint al seu programa 'La nit al dia', és una professional incomparable i molt ben valorada, una periodista amb una visió nacional ben clara i que no ha dubtat mai de fer sentir incòmode a un polític si la necessitat d'informar ho ha requerit. Si no fós poca cosa, és un nomenament recolzat per un consens polític treballat durant mesos, malgrat que el catalanisme de Terribas ha molestat algun cavall vell del socialisme metropolità. Mònica Terribas té la meva felicitació i el meu crèdit.

Anava sent hora de canviar les estructures tronades, immobilistes i nacionalment porugues de la nostre televisió pública, tots recordem la humiliant manera com els mitjans públics catalans tractaven manifestacions nacionals multitudinàries com les del 18 de Febrer (per l'Estatut) i 1 de Desembre (pel caos de les infrastructures), tot provant de minoritzar-les. O un altre exemple més a la vora, l'excessiva cobertura que fan els informatius de les notícies espanyoles quan el que interessa és informar més i millor del que passa a casa.

És una satisfacció doble, ja que si per una banda la CCMA té ara la millor oportunitat de reprendre el camí que porti la televisió catalana a ser 'La Nostra', aquest nomenament i l'oportunitat que representa arriba de la mà de les gestions del Conseller Tresserras i del president de la Corporació Albert Sàez. És a dir, això és feina d'Esquerra Republicana de Catalunya.

A Escòcia els laboristes li perden la por a l’autodeterminació

El laborisme recolza el referèndum escocès

Finalment, el Partit Laborista Escocès ha optat per recolzar que es faci el referèndum d’autodeterminació que impulsa el Primer ministre Salmond (de l’Scottish National Party), malgrat que li costi una cleca dels laboristes anglesos.

Això significa que els escocessos seran sobirans per decidir el seu futur polític, doncs el Parlament instarà el Govern escocès a convocar un referèndum d’autodeterminació. Altra cosa serà el resultat, però implica un reconeixement implícit a la sobirania nacional del poble escocès i a la possibilitat de secessió.

Si bé la intenció dels laboristes és fer-ho per esvaïr dubtes –ells ténen clar que el resultat serà negatiu a la independència-, està clar que això té lloc en un moment en que el poble escocès comença a ser conscient de la seva força, i que malgrat l’unionisme que pogués pregonar el laborisme oficial aquesta consciència nacional no els és aliena.

Com a casa nostra, el nacionalisme escocès es composa d’un sentiment identitari i d’una actitud pràctica i economicista. El cap i el cor condueixen el país cap al referèndum, i espero que també cap a la independència. Escòcia serà un precedent per a Catalunya, en tant que la UE es veuria forçada a negociar la primera ampliació interna.

I si traslladéssim això al teatre català?

Es constitueix un govern nacionalista format per un partit que es presenta pregonant un referèndum d’autodeterminació. Aquest compleix la seva promesa posant el referèndum damunt de la taula i l’unionisme d’esquerres accepta el repte convençut de la seva força.

Tots ens ho preguntem... Seria capaç el PSC de fer el salt qualitatiu de reconèixer la nació catalana per molt que troni a la meseta? Prendrà força al si del poble català la proposta de Carod-Rovira de convocar un referèndum en la data emblemàtica del 2014?


IMATGE: És el Parlament Escocès i el seu arquitecte és el català Enric Miralles.

Notes sobre el procés congressual (II)

De com els mitjans tracten el Congrés d'ERC:
El cas de l'AVUI

Des de la publicació al diari Avui del ‘full de ruta’ elaborat pel sector Puigcercós, on criticava indiscriminadament gent propera a Carod, a ell mateix i a la pròpia portaveu Marina Llansana (textualment: ‘cal curtcircuitar la portaveu’), hi han hagut moltes reaccions. Evidentment els militants independents i propers a Carod s’han escandalitzat, i no hi ha per menys. Els altres dos corrents s’ho han mirat des de la barrera, tot congratulant-se d’un foc creuat entre famílies que a ells els permet avançar la trinxera uns metres. I jo mateix també n’he fet aquest apunt.

Però les pitjors reaccions vénen del sector Puigcercós, que no ha reconegut un document que expressa allò que passa o ja se sap. Aquestes crítiques han anat a parar als mitjans de comunicació i als periodistes, concretament a la periodista de l’Avui Sandra Arenas. La qüestió ha arribat a l’extrem que el propi diari Avui en recull una queixa justificada.

D’entrada, el tractament periodístic que el diari ha fet de la notícia és impecable. El document no s’interpreta, s’exposa. És cert que això no hauria de sortir als mitjans, que aquestes conspiracions interiors del poder pel poder no haurien d’existir, que no hi ha dret a fer-nos sentir vergonya aliena als militants, que no s’han d’airejar els problemes interns d’un partit... però això no és culpa dels periodistes, ells no han planificat aquest full de ruta per pendre el poder. No es pot culpar un periodista de no ser lleial a un partit ni a un sector d’un partit, però sí que es pot culpar l’autor dels ‘Apunts de campanya’ i qui ho hagi filtrat.

No son maneres de fer partit, com tampoc ho son de fer país. Aquesta manera de fer política, fent victimisme de la discriminació dels mitjans de comunicació però alhora assortint-los de carnassa per la pugna interna, és hipòcrita i poc digna. Això en cap cas ens pot dur a liderar una majoria social per a la independència, doncs la ciutadania espera d’ERC que sigui un partit amb procediments exemplars i no podem semblar, com semblem, encara més dividits i barallats que la resta, pitjor que els partits 'normals', els 'de sempre', 'l'establushment'.

Filtrar aquest document ha estat un error, haver-lo pensat i redactat n’és un de més greu, però la major errada és apuntar els canons cap a la periodista que n’ha informat. Qui és el ‘políticament incapacitat’?

El traspàs de la N-II

Una foto, pocs duros: el DPTOP assumeix la patata calenta de la N-II

Realment m’ha sorprès la signatura del traspàs ‘tal qual’ de la carretera N-II pel que afecta al Maresme. Com comentava en Saül Gordillo és una foto potent, però es queda en això. És més, aquesta competència traspassada pot resultar un verí polític, i pot desembocar en una major degradació de la comarca.

Els precedents:

* C-32 (antiga A19) mantenint el peatge des de la seva construcció, un peatge del que CiU a la Generalitat va allargar la concessió.

* N-II de 2 carrils per sentit en la majoria del seu recorregut, que suposa una barrera física, un risc per a la seguretat del trànsit i un gran focus de contaminació acústica.

* RENFE, amb un servei limitat per una infrastructura deficient, amb estacions situades arran de platja i suposant una altra barrera física important.

Els fets:

* Durant els últims anys s’ha anat dificultant el trànsit a la N-II, mitjançant semàfors, passos de vianants i rotondes. Existeix una pressió popular important per transformar aquesta carretera en una via cívica.

* El creixement urbanístic del Maresme ha generat una necessitat creixent de mobilitat que xoca perillosament amb una N-II que redueix la seva capacitat, una C-32 de peatge i un sistema de transport col·lectiu ineficient.

* PRESENT: es traspassa la competència sobre la N-II amb un paquet de 400 m€ a la Generalitat. La idea de Magdalena Álvarez i Miquel Nadal és realizar una carretera paralel·la a l’autopista (l’anomenada carretera dels sis pobles) en terrenys ja reservats.

Això implica bàsicament continuar amb un perillós model de país on les autopistes de peatge es compensen després amb autovies paralel·les, però això no és una política d’infrastructures racional. Al Maresme, suposaria traslladar la barrera al nord trinxant el territori que separa els pobles amb una carretera nova resseguint l’autopista, que acabarà tenint dos carrils per sentit si es dissenya per donar resposta al problema de la mobilitat.

És evident que la retòrica política i els diversos interessos han postposat un debat territorial seriós que pensi en curt, mitjà i llarg termini, alhora que totes les autoritats de la comarca ténen responsabilitat en el creixement urbanístic desmesurat que hem experimentat. Tot plegat no fa més que evidenciar la manca d’un pla de mobilitat ambiciós per a la comarca.

Tots tenim aquests objectius al cap (aqui el company Andreu Francisco, Alcalde d'Alella també preocupat, ens en posa uns quants sobre la taula). Fem-los, doncs, visibles:

* Reordenació de la franja entrepobles/autopista: Gratuïtat de la C-32 per als residents i sense peatges a les sortides; ampliació a dos carrils més per banda (1 carril bus per sentit en voravia); transparentar l’autopista amb falsos túnels per recuperar part del paisatge del Maresme.

* Reordenació del transport públic: Línia de rodalies semisoterrada / soterrada / tunelada (segons trams) a uns 500 metres de la costa, amb estacions al centre dels municipis i una tercera via, executar la connexió de rodalies ja prevista Maresme-Vallès; Sistema regular d’autobusos per l’autopista que doni servei als pobles de dalt; Tramvia costaner Barcelona-Mataró que doni un servei extens als pobles de mar, sovint allargats triangularment ocupant tota la franja de costa.

* Reordenació de la franja costanera: Amb l’eliminació de la N-II i del tren arran de mar, el Maresme podrà gaudir de veritables passeigs marítims que obrin un ventall de possibilitats econòmiques i ofereixin l’entorn i el paisatge de qualitat que ens mereixem. A més, el tramvia que proposo cobriria prou bé la mobilitat a la costa, i sense renunciar als rails que ens acompanyen des del segle XIX, d'una forma amable, transparent i permeable.

Ens atrevim?

Espanya esmola el ribot

De nou el ribot espanyol: constitucionalitat i finançament

És una mala notícia per tots els catalans el filtratge d’avui des de l’entorn del govern espanyol: el nou finançament es podria endarrerir fins el 2010. A més, s’especula que la Moncloa s’espera una sentència del TC que afecti les disposicions econòmiques abans d’arribar a cap acord.

Recordem que Catalunya no té autonomia financera, és a dir, no té una cistella d’impostos propis que recapti i liquidi, permetent cobrir els seus serveis i iniciar projectes importants. I a l’Estatut això no es va esmenar, de manera que quedem sobre una barca sense rems a remolc del que es pacti en la taula rodona de les regions d’Espanya... és a dir, del que imposin territoris ‘ben pagats’ com Extremadura.

En aquesta ocasió molt probablement es torni a repetir un escenari similar a la negociació de l’Estatut: un PSC que malgrat tot s’asseu, a la taula de negociació, de la banda del PSOE per rebaixar les aspiracions catalanes; un Duran i Lleida anant a la seva i dedicat al mercadeig fenici; i ERC amb tres diputats exigint el Concert Econòmic o equivalent. No serà un bon camí.

La solidaritat del ‘tots a una’.

Davant aquests dos reptes, el de negociar un model de finançament i el d’elaborar un pla B després del previsible ribot del TC a l’Estatut, un escenari anàrquic només ens pot conduïr a la derrota col·lectiva, com a país, davant un espanyolisme que té molt clars els seus mínims.

El contrapoder d’això és un catalanisme que també tingui clars els seus mínims, que sigui capaç d’articular un comú denominador entre dos, tres o quatre partits catalans que tingui uns objectius clars i compromesos. Que tingui el poder d’aprovar una moció al Parlament i que pugui bloquejar el govern de l’estat al parlament espanyol.

Això s’hauria de fer amb el PSC, que per pes electoral recent és qui té la responsabilitat més gran d’aconseguir el millor finançament possible per a Catalunya. Però sabem que un sol partit no hi arriba, i que també es pot fer sense els socialistes. Que ningú esperi tampoc posar-se la medalleta o buscar la foto d’haver-ho pactat sol.

Necessita la política catalana una taula estratègica de partits catalanistes? Seran els partits catalanistes solidaris amb els reptes de Catalunya?

Notes sobre el procés congressual (1)

Això no és ‘fair play’.

Llegir això em fa sentir trist. No només perquè es passa a fer joc brut dins del procés electoral, també perquè es comença la desqualificació personal de companys de partit.

Suposo que amb aquesta base, la por a les llistes negres existeix. Però el que no es pot tolerar de cap manera és un estil ‘camorrista’ de fer partit, això no es correspon amb les maneres de fer política que ERC ha de projectar, com tampoc es pot seguir alimentant la premsa amb les batalletes.

Bona sort i bons aliments per a tots els candidats.

Em presento a Conseller Nacional d'ERC

Entenc que fa falta un canvi, i per això faig una passa endavant. ERC avui necessita un revulsiu més enllà d’un canvi de cares, aquest revulsiu hauria de començar per les eleccions als càrrecs de direcció que ara encetem i hauria d’incorporar un Consell Nacional format per persones representatives dels diferents punts de vista de la militància.

I això és important per tal de que aquest Consell Nacional pugui arribar a acords que impliquin un consens generalitzat de la militància més enllà de ser una caixa de ressonància de la direcció. Al cap i a la fi, el militant és qui ha de defensar les decisions del partit davant la seva gent i qui fa campanya a peu de carrer. Per tant, el Consell ha de reflectir la diversitat d’opinions com a millor estratègia per evitar els cops de volant, per evitar aquesta imatge de partit que no s’adiu als nostres valors i que provoca desànim a l’electorat.

Cal el canvi a la direcció nacional, jo hagués signat per més de dues persones en aquest procés electoral que s’inicia. D’entrada perquè cal constatar els suports reals de cadascun dels grups que es presenten, el pes de les seves propostes i la seva capacitat per entendre’s entre ells. Perquè cal clarificar el lideratge i anar endavant amb un projecte polític per al país a tots terminis. Perquè cal que mitja direcció no hi sigui per anar en contra de l’altra sinó que existeixi un debat plural i un consens abans de fer una declaració. Per posar davant de tot l’interès general del partit, del programa i del país.

Ara mateix no em considero part de cap família o grup polítics dins el partit, això ho veig com un valor. En aquest sentit, sé que ser independent sense paraigüa ni padrí és un risc, però al mateix temps sé que el futur és dels valents.

Estic inmers en el procés de recollida de signatures per tal de poder-me presentar a conseller nacional, però malgrat això miraré d’anar responent sobre temes d’actualitat importants i les preguntes que se’m plantegin.

Salut i república!

Encarant el debat nuclear

La Catalunya nuclear

Sóc conscient que aquest és un debat espinós, que no sóc pas tècnic nuclear i que només puc aportar coneixements de geografia ambiental sumats a un model i estratègia de país. Malgrat tot, crec que és un risc que alguns posicionaments s'enquistin, per tant faig la meva aportació al debat.

El debat present: Ascó II i les partícules

Aquests dies la notícia d'una fuita de partícules radioactives de la central nuclear d'Ascó II, a les Terres de l'Ebre, encén la polèmica nuclear i ha causat alarma entre els ciutadans, especialment els habitants de l'àrea i els seus responsables polítics, com és lògic. Aquesta fuita ha estat investigada amb un retard de mesos -va ser detectada al novembre i no comunicada fins fa un mes, això ha provocat la destitució del director de la central- i s'ha comprovat que s'ha extès a un petit radi al voltant de la central. Malgrat tot, s'informa que la radioactivitat detectada en aquestes partícules no és perillosa per a la població.

En si, aquestes partícules han estat arrossegades per l'aigua que es fa servir per netejar uns tubs pels quals es transporta el combustible de la central. El primer error de tots ja va ser acumular aquesta aigua en un bidó de 50 litres i ser llençat per un operari a la piscina de combustible. Estaríem parlant, doncs, d'un error humà i d'un error de supervisió. Per les seves propietats, no ha arribat gaire més enllà d'una cincuantena de metres de la font d'emissió

Això sumat a l'opacitat de tot aquest afer, que em fa venir a la memòria el comunicat de Gorbachov sobre l'accident de Txernòbil... fa un comunicat públic al maig sobre un accident de l'agost de l'any anterior -1986-. El que és segur és que no ens mereixem aquesta opacitat soviètica per part de les empreses que la gestionen.

El debat de fons: la conveniència de les nuclears.

Hem de reconèixer que som un país amb pocs recursos energètics i amb una demanda creixent. D'entrada, fem un cop d'ull a les nostres fonts energètiques:

Els combustibles fòssils útils dels Païssos Catalans son escassos, doncs tret d'una plataforma petroliera al Delta que extreu una reserva mínima i mines de carbó de poc valor, importem la resta a preus creixents i distàncies considerables. El gas també s'ha d'importar des dels gasoductes del nord d'Àfrica -recordem que Algèria no és el paradigma de l'estabilitat- i no és pas un recurs renovable. Malgrat tot, la major part de l'energia segons dades de l'estat es produeix mitjançant la combustió de carbó, petroli (aquestes dues sumen gairebé el 40%) i gas (aprox 24%).

Les fonts renovables son el futur i no ho dubto. Però actualment representen un 17% i el ritme de creixement és lent, ja que la producció hidroelèctrica (8%) disminueix alhora que costa molt d'aprovar la instal·lació de generador eòlics (eòlica, 7%), comptant també que l'energia fotovoltaica segueix sent de les més cares i que la biomassa i altres fonts secundàries amb prou feines s'han desenvolupat. Per les característiques del nostre territori, tampoc podem pensar en l'energia geotèrmica ja que li falta desenvolupament.

L'energia obtinguda de les centrals nuclears de l'estat suma un 20%. Es disposa de centrals construïdes als anys 80 (anomenades de segona generació) a Ascó (I i II), Vandellòs (II) i Cofrents, que acabaran la seva vida útil en una anys. No sense polèmica, les quatre han patit alguna deficiència menor que ha generat gran alarma (el mal funcionament va obligar el tancament de Vandellós I, per exemple, al començament dels anys 90).

Estratègicament, com a país hem de pensar en el medi ambient primer, i també en els costos. El nostre objectiu prioritari ha d'ésser l'eliminació de les centrals de petroli i carbó, ja que generen enormes quantitats de Co2 malgrat ser les fonts d'energia més barates de les que disposem. Això no es pot aconseguir alhora que seguim repetint un discurs antinuclear: no ens podem despendre del 60% de l'energia generada en dos anys, ni en una legislatura ni en dues.

I si tenim clar que l'objectiu és erradicar l'energia produïda pels combustibles fòssils, tenim dos cavalls de batalla. El primer és, sens dubte, nuclear. Hem de comptar amb l'energia nuclear per compensar les grans xifres, el gran volum d'energia que generen les centrals de combustió (40% com hem dit)... però no de qualsevol manera, doncs ens mereixem centrals més segures i més modernes. Ens caldran un o dos reactors de tercera generació (+ info) en un mitjà termini, i per ara mateix ens cal un nou protocol de seguretat nuclear que inclogui supervisió constant i des de dins, amb participació de la Generalitat.

El segon cavall és el futur guanyador: les energies renovables. A mesura que anem desbloquejant el territori, podrem anar bastint parcs eòlics. Al mateix temps que el silici de puresa solar es faci més barat, augmentarem la superfície de captació fotovoltaica. Amb planificació, recuperarem massa orgànica i gas des d'abocadors preparats i aprofitarem molt més altres fonts d'energia. Amb iniciativa instal·larem minicentrals hidroelèctriques que permetran aprofitar la cinètica de l'aigua sense malmetre el curs dels rius ni el paisatge. Amb esforç, en uns anys podem arribar a cobrir la meitat de la nostra demanda amb aquestes fonts, imagino un molt possible llarg termini on aquest país generi per fonts renovables un entre 1/2 i 2/3 de l'energia que consumeix, deixant la resta a les nuclears, que servirien sobretot per mantenir la tensió malgrat les fluctuacions de les primeres (poc vent, poc sol o poca pluja) i també per equilibrar els costos de generació. En aquest llarg termini possiblement ja haurem desenvolupat prou algunes altres tecnologies que ens permetran substituïr les nuclears.

Però tot això requereix molt de temps i molta inversió, a més de ser conscients de la problemàtica general de l'energia i del canvi climàtic: pensem en l'alça del petroli, en les escasses reserves que en resten, en la sequera i en la pluja àcida. Si ara diem NO a les nuclears diem SÍ al fum negre diari i constant, desterrant l'energia nuclear ens aboquem de ple a un escenari de dependència energètica, contaminació i sequera. Tinguem-ho clar.

Feliç Sant Jordi 2008

Benvolguts,


Avui com cada any celebrem la diada de Sant Jordi, i vull aprofitar per agraïr tots els petits detalls que m'heu fet arribar, tant llibres com roses.


I és que a Catalunya podem estar orgullosos de que la nostra societat manté les seves tradicions més antigues sense mantenir el sexisme que implica no regalar una rosa a un home ni un llibre a una dona. És realment un avenç molt important i significatiu i n'hem de ser conscients, perquè és amb petits gestos individuals com anem construïnt una societat avançada, alliberada, lliure, diferent i amb personalitat.

Per un Sant Jordi on tothom rebi els detalls de sempre, ja sigui des de l'amor, l'amistat o la coneixença, geudiu d'una feliç diada!

De la nova cultura de l'aigua a les noves polítiques d'aigua

Una nova cultura de l’aigua no només son paraules.

Recordo un anunci televisiu sobre l’estalvi d’aigua: no en van gastar una gota, doncs on havia de rajar aigua hom veia que rajava la paraula “aigua”. Desgraciadament, des de 2003 no hem anat gaire més enllà de parlar de la nova cultura de l’aigua sense posar-hi fil a l’agulla i desenvolupar projectes on les intencions s’hagin fet pràctica, malgrat que ha servit per aturar, fins a data d’avui, trasvasaments insostenibles. Dels governs propers i llunyans han rajat moltes paraules d’on havien de sortir mesures, tinc la sensació que la gestió ha estat d’aquelles de ‘qui dia passa, any empeny’.

Alguns fets:
* El consum agrícola d’aigua, que és l’ús majoritari, amb prou feines ha estat visible/sensiblement modernitzat.
* Una notícia d’escàndol ha estat que a Badalona s’ha menystingut una important fuita d’aigua que ha acabat a la Riera del Canyet, això evidencia que no s’han estat revisant les conduccions generals, la xarxa bàsica, que a més es fa obsoleta en alguns trams i provoca puntuals i espectaculars rebentades com n’he tingut notícia els últims dos anys.
* I per extensió, les xarxes urbanes mitjanes també necessiten una inspecció que amb prou feines s’ha fet.
* L’altre eix sobre el que se soté la política d’abastament hidrològic dels partits del govern és el reaprofitament –depuradores- i la dessalació com a fonts d’aigues per a rec/neteja i consum. Cinc anys després és evident que les dessaladores estan arribant tard, i que la xarxa d’aigües depurades –existeix realment una xarxa?- no arriba a les necessitats que es podrien cobrir amb aigües grises a l’àrea metropolitana.

(curt termini) Alguns apunts per començar a fer:
* El primer de tot, fuites com la de Badalona han de ser aturades immediatament, sense por a tallar el subministrament de forma eventual. La xarxa bàsica, les grans canonades, s’han de revisar i monitoritzar des de ja mateix, doncs en cap cas no es pot demanar estalvi ni parlar de mesures d'emergència si l'autoritat negligeix.
* Es fa necessari que el públic prengui consciència de l’escassetat –jo mateix he conviscut un temps amb persones que han tingut poca cura de l’aigua-, ja que amb campanyes publicitàries no n’hi ha prou, això és prou evident. Es pot començar unificant les tarifes que es paguen a l’àrea metropolitana –és injust que els residents a barcelona paguem molt més per litre que els residents a cornellà-, tarificant en funció del nombre persones que hi viuen –censades-, i apujant els trams més alts –penalitzant grans consums de litres per persona-.
* Però no hi haurà consciència general fins que no es percebi que l’aigua no raja de les aixetes, ja que no tothom és ecologista militant. Hem de perdre la por a les restriccions, aquesta mesura presa com a acció preventiva activarà la necessitat d’estalvi, reduirà el consum ja que es disposa de menys hores d’aigua disponible, i d’altra banda també reduirà les pèrdues de la xarxa –general, de distribució, i de les llars-. Com a mal menor, ja s’ha assajat una reducció de la pressió de l’aigua durant la nit, seria una bona mesura a aplicar des d’ara mateix.
* Tampoc no ens ha de saber greu si s’asseca la gespa o no hi brolla aigua de les fonts ornamentals, no podem viure estètica ni esportivament –sí, parlo de camps de golf i piscines públiques- d’esquenes al fet que som un país en sequera.
* Pensant en recursos alternatius, també cal estudiar les possibilitats de connexió a la xarxa de la dessaladora de Blanes –com apuntava el company Joan Puig-, o l’aprofitament de l’aqüífer de la mina de Cercs. En aquest ùltim cas, un estudi indica que és una aigua molt mineralitzada i que ja en fa ús la central tèrmica annexa... potser cal un segon estudi de mineralització i valorar la possibilitat de desconnectar aquesta central o de fer-ne un ús més reduït.

(llarg termini) Noves polítiques d'aigua amb visió de país i de futur:
* D’entrada, tenir muntanyes pelades provoca que el terreny no pugui retenir l’aigua, i que aquesta baixi torrencialment arrossegant sòl fèrtil i degradant el territori. Fa anys que hauríem d’estar executant un pla de forestació.
* Cal a més una cobertura, un control integral de la xarxa, des de les bombes de captació fins a les aixetes, de manera que es puguin monitoritzar i corregir les fuites. Cada propietat hauria de tenir la seva xarxa d’aigua regularment inspeccionada com passa amb la xarxa del gas, i els propietaris –coincideixin o no amb el titular de la factura de l’aigua- obligats a realitzar reparacions d’humitats o aixetes en degoteig, així com a l'actualització de les cisternes de sanitaris a models d'estalvi. Això com a mínim dins la xarxa ATLL i aplicat a edificis de certa antiguitat.
* El consum industrial o de la construcció també hauria d’adaptar-se a la necessitat de no fer servir aigua de boca sinó aigua depurada, i aplicar això al rec d’espais públics implica disposar d’una veritable xarxa d’aigües depurades.
* També els regants s’hauran d’estrènyer el cinturó. Un bon pla de regadiu fixaria un termini dins del qual totes les captacions d’aigua de rec del sistema Ter-Llobregat han d’aplicar-se a sistemes de rec modernitzat.
* I acabaria mantenint una posició neutre respecte a un possible trasvasament del Roine, no en tinc prou informació com per fer-me un criteri, malgrat que em sembla sospitós el desmesurat interès de CiU, investigarem. L’aposta de debò ha de ser iniciar la construcció aquest any de dues o tres dessaladores més a la costa metropolitana, i és el govern espanyol qui ha de posar-hi diners –els nostres diners, val a dir-.

Això deixant de banda les discussions sobre el planejament territorial, que no deixen de ser molt importants respecte a la disponibilitat de recursos com l’aigua, però que em faria emplenar fulls.

I políticament parlant:
Queda clar que no hi ha nova cultura de l’aigua sense noves polítiques de l’aigua, d’entrada un suspens a l’acció de govern conjunta i singular –ICV-.
Enfrontar la Catalunya oriental amb l’occidental –ja sigui fent tubs pel Segre o per l’Ebre- no resoldrà els problemes de l’aigua, i que els partits del govern català ho aplaudeixin és, com s’ha dit, una traició als principis i compromissos adquirits amb la gent del territori. Esquerra no pot donar suport a una política trasvasista ni tan sols si aquesta durés cinc minuts, s’hi ha compromès i es creu la nova cultura de l’aigua, de la mateixa manera que no pot donar suport a un govern que apliqui aquesta política. Si cal denunciar la negligència de companys de govern o dels qui éren al govern no fa tant, no ens ha de tremolar la mà. Si l’emergència és tal, que es redueixin les pèrdues de la xarxa, que s’abaixi la pressió durant la nit i que es facin restriccions.

La Festa del Bicing, un forat de 56.000 euros

El Bicing necessita una millor gestió

Avui he llegit, tot sorprès, aquesta notícia on s'exposa que l'anomenada Festa del Bicing s'ha pulit més de 56.000 euros de l'erari públic. Això que li anomenen 'festa' és un acte d'autobombo de la ciutat que ha servit per: 1- celebrar el primer any de la posada en marxa del servei; 2- repartir una mena de premis simbòlics a usuaris que encapçalen estadístiques 'freaks'; 3- fer autobombo de l'Alcalde, de Barcelona, i del Bicing, per aquest ordre; 4- contractar un càtering per 28 mil euros; 5- contractar una altra empresa per muntar un escenari audiovisual per 25 mil euros.

I vull apuntar dues coses... La primera és que va sent hora que la ciutat deixi de llençar els diners en actes i publicitats per fer-se autobombo. No és per ser populista, però el propi servei del Bicing ja sabem que no funciona com hauria de funcionar (ens en fa un apunt el company Alexis Vizcaíno): estacions desertes, estacions saturades, bicicletes 'abandonades' per l'empresa gestora que es queden mal ancorades a les estacions durant setmanes, altres bicicletes sense les condicions mínimes per a circular (frens calibrats, seient estable, reflectants, llum pilot).

Després d'un any de funcionament, hi haurien d'haver coses que ja no haurien de passar i que fan tuf a negligència, a allò de 'qui dia passa any empeny'. No ens oblidem que estem parlant d'un servei públic que vol ser transport públic... per arribar a aquesta categoria necessitarà millorar, necessita ser un servei fiable.

La segona... va bé fer recordatori de que no s'està complint el pla d'ampliació dels carrils bici, molt important per a la seguretat dels que fem servir el Bicing o els que ténen bicicleta pròpia mentre circulem per carrers centrals. A més, estic segur que amb el que s'ha gastat en aquesta festeta es podria ampliar la durada del servei fins la 1 de la matinada de dijous a dilluns, no només el dissabte.

PD. I serveixi aquest post per reprendre l'activitat blocaire!

1-D, Repercussions

L'hem feta històrica

M'he imposat uns dies de reflexió després de l'èxit de la darrera manifestació nacional d'aquest 1 de Desembre. Hi vaig ser i, com el 18 de febrer de 2006, ha estat una gran mobilització de la ciutadania per dir, un cop més, que ja n'hi ha prou.


Un inconmensurable torrent humà amb més de 700.000 ànimes que, com tu, ens preocupa el país, i el volen lliure i capaç de gestionar els seus recursos per cobrir les seves mancances i afrontar el seu futur amb garanties... Vist això, sembla que res no ens hagi de poder aturar.

Per primer cop des del final del franquisme la gent torna a sortir en massa al carrer per exigir justícia. Justícia en el tracte que rebem ciutadans de Catalunya des de l'estat que també paguem. I tenim clar que, passats tants anys de xantatge, força positiva, majories absolutes, loapas, i bonos... la única justícia és la sobirania. Sobre els trens, sobre els nostres impostos, i sobre el que volem fer de nosaltres com a país.

I després d'aquesta manifestació... què ens cal?

N'hi ha qui parla de votar en blanc o abstenir-nos a les eleccions espanyoles... això és donar-li carta blanca a qui mani a la Moncloa, i regalar-li diputats al partit socialista com a premi per mentir-nos amb l'estatut, amb el tren, i amb tantes altres promeses cridaneres. Una cosa és que els socialistes sempre guanyin aquí encara que no facin res, però alto, no és el mateix guanyar per 21 que per 15.

Opcions com fer una força política unitària, a l'estil de la Solidaritat Catalana del S.XIX, dubto que pugui reeixir. A hores d'ara encara hi ha massa pocs punts d'unió i entesa entre els partits que l'haurien de conformar, de manera que segurament amb prou feines es faria una acció unitària al Congrés espanyol, si bé podria ser una opció per arrabassar-li la victòria electoral al PSC-PSOE.

El programa de mínims proposat per en Joan Ridao és una opció sensata a la qual els partits de l'1-D s'hi podrien adherir. Però en qualsevol cas, un compromís moral i unes bones declaracions poden acabar com la foto ZP-Mas, i és que això tampoc és garantia de res. Per molt que digui, CiU ha pactat i encara defensa un Estatut de mínims, i per molt que cridi, ICV li vota els pressupostos a Zapatero.

En qualsevol dels casos, la millor campanya electoral que es pot fer és aquella que aconsegueixi rebaixar els resultats socialistes a Catalunya sense engreixar els del PP, és a dir, votar en clau nacional dins les diverses opcions de dreta o esquerra que existeixen. Només així tenim opció a plantar cara, només així s'adonarà Zapatero que tenim el dret de decidir, i que decidim ser més lliures.

I què en dic, de TV3 o de les veus centralistes pro-reforma constitucional?

Ha estat tot plegat una maniobra de distracció al catalanisme. El PSC ha deixat anar un Torquemada particular, el PPSOE s'ha entès per tancar un repetidor... maniobres de distracció. Daltra banda,i els pensadors il·lustrats mesetaris comencen a dissenyar una Espanya independitzada de Catalunya, tot acusant-nos de xantatgistes però perquè saben que si ens posem d'acord, si els partits catalanistes es posen d'acord, la política espanyola estarà condicionada per Catalunya... els farà olor a un bloqueig institucional d'estil belga?

Rajoy i Zapatero fan ofensiva pel castellà

Entre l'Espanya i la paret

Cada dia tinc més clar que el nacionalisme espanyol està d'ofensiva descarada i que en aquest tema el PSOE i el PP volen el mateix. La recent proposta electoral de Mariano Rajoy d'universalitzar per decret l'ús del castellà, adreçada al votant espanyol més nacionalista i anticatalanista, no ens és nova. I no cal treure la pols als llibres d'història, aquest mateix any vàrem haver d'aturar la polèmica tercera hora de llengua castellana.

El PP ha fet una carrera cap al nacionalisme perillós d'on no es pensa moure. Des de propostes de reforma constitucional absolutament involucionistes des del punt de vista de la pluralitat política, cultural i nacional de l'estat espanyol, fins a concretar una possible llei que ens obligui a tots a fer servir el castellà, arreu.

Més castellà? Això pren les formes d'una nova invasió cultural per decret. I deixa ben clar que el fals alarmisme sobre la situació de la llengua castellana al principat es promou, fomenta i esbomba des de fora i per als de fora... ja veiem que aquí els Ciudadanos ténen els vots que ténen i les últimes enquestes ni els citen (és el risc de ser un partit colonial i colonialista), mentre que el PP amb aquestes proclames recull bones posicions als sondejos.

L'anticatalanisme ven. I molt.

I és que, com ha passat amb les infrastructures, entre PSOE i PP no hi ha cap de simpàtic amb Catalunya ni la nostra realitat. Tots dos van en la mateixa direcció, que és frenar el català, amb les seves polítiques i les seves propostes, per mantenir l'anormalitat lingúística del nostre país i la nostra llengua. I per collir vots a cassolades, ja que l'anticatalanisme dins els cercles d'opinadors mesetaris existeix i se'l respecta.

Els mites creats durant dècades són alimentats pels tentacles dels partits espanyols que, en competició pel vot més radical, es treuen la careta per deixar ben clar que aquest estat no és plural, que les autonomies són poc més que províncies i que en aquest estat o s'és essencialment espanyol o no s'és.

I un bon exemple de que les accions perjudicials contra Catalunya o contràries a l'opinió majoritària dels catalans son i seran presenta a la contesa electoral ha estat el míting de la Magdalena Álvarez a Màlaga. Entre el 'túnel de la risa' i allò de 'antes partía que doblá', ha rebut el copet a l'esquena de Zapatero, que la duu arreu com un inamovible trofeio nacional. Si indigna els catalans, és agradable pels espanyols.

Veurem si al final aquest homenet -en Rajoy- té possibilitats de guanyar les eleccions espanyoles i amb quins al·liats comptaria, i no miro a ningú... i veurem amb què sortirà en Zetapé per contrarrestar. Al tanto, PSOE, que en aquesta propera legislatura no tindràs les coses tan planeres a l'hora de trobar amics.