De la nova cultura de l'aigua a les noves polítiques d'aigua

Una nova cultura de l’aigua no només son paraules.

Recordo un anunci televisiu sobre l’estalvi d’aigua: no en van gastar una gota, doncs on havia de rajar aigua hom veia que rajava la paraula “aigua”. Desgraciadament, des de 2003 no hem anat gaire més enllà de parlar de la nova cultura de l’aigua sense posar-hi fil a l’agulla i desenvolupar projectes on les intencions s’hagin fet pràctica, malgrat que ha servit per aturar, fins a data d’avui, trasvasaments insostenibles. Dels governs propers i llunyans han rajat moltes paraules d’on havien de sortir mesures, tinc la sensació que la gestió ha estat d’aquelles de ‘qui dia passa, any empeny’.

Alguns fets:
* El consum agrícola d’aigua, que és l’ús majoritari, amb prou feines ha estat visible/sensiblement modernitzat.
* Una notícia d’escàndol ha estat que a Badalona s’ha menystingut una important fuita d’aigua que ha acabat a la Riera del Canyet, això evidencia que no s’han estat revisant les conduccions generals, la xarxa bàsica, que a més es fa obsoleta en alguns trams i provoca puntuals i espectaculars rebentades com n’he tingut notícia els últims dos anys.
* I per extensió, les xarxes urbanes mitjanes també necessiten una inspecció que amb prou feines s’ha fet.
* L’altre eix sobre el que se soté la política d’abastament hidrològic dels partits del govern és el reaprofitament –depuradores- i la dessalació com a fonts d’aigues per a rec/neteja i consum. Cinc anys després és evident que les dessaladores estan arribant tard, i que la xarxa d’aigües depurades –existeix realment una xarxa?- no arriba a les necessitats que es podrien cobrir amb aigües grises a l’àrea metropolitana.

(curt termini) Alguns apunts per començar a fer:
* El primer de tot, fuites com la de Badalona han de ser aturades immediatament, sense por a tallar el subministrament de forma eventual. La xarxa bàsica, les grans canonades, s’han de revisar i monitoritzar des de ja mateix, doncs en cap cas no es pot demanar estalvi ni parlar de mesures d'emergència si l'autoritat negligeix.
* Es fa necessari que el públic prengui consciència de l’escassetat –jo mateix he conviscut un temps amb persones que han tingut poca cura de l’aigua-, ja que amb campanyes publicitàries no n’hi ha prou, això és prou evident. Es pot començar unificant les tarifes que es paguen a l’àrea metropolitana –és injust que els residents a barcelona paguem molt més per litre que els residents a cornellà-, tarificant en funció del nombre persones que hi viuen –censades-, i apujant els trams més alts –penalitzant grans consums de litres per persona-.
* Però no hi haurà consciència general fins que no es percebi que l’aigua no raja de les aixetes, ja que no tothom és ecologista militant. Hem de perdre la por a les restriccions, aquesta mesura presa com a acció preventiva activarà la necessitat d’estalvi, reduirà el consum ja que es disposa de menys hores d’aigua disponible, i d’altra banda també reduirà les pèrdues de la xarxa –general, de distribució, i de les llars-. Com a mal menor, ja s’ha assajat una reducció de la pressió de l’aigua durant la nit, seria una bona mesura a aplicar des d’ara mateix.
* Tampoc no ens ha de saber greu si s’asseca la gespa o no hi brolla aigua de les fonts ornamentals, no podem viure estètica ni esportivament –sí, parlo de camps de golf i piscines públiques- d’esquenes al fet que som un país en sequera.
* Pensant en recursos alternatius, també cal estudiar les possibilitats de connexió a la xarxa de la dessaladora de Blanes –com apuntava el company Joan Puig-, o l’aprofitament de l’aqüífer de la mina de Cercs. En aquest ùltim cas, un estudi indica que és una aigua molt mineralitzada i que ja en fa ús la central tèrmica annexa... potser cal un segon estudi de mineralització i valorar la possibilitat de desconnectar aquesta central o de fer-ne un ús més reduït.

(llarg termini) Noves polítiques d'aigua amb visió de país i de futur:
* D’entrada, tenir muntanyes pelades provoca que el terreny no pugui retenir l’aigua, i que aquesta baixi torrencialment arrossegant sòl fèrtil i degradant el territori. Fa anys que hauríem d’estar executant un pla de forestació.
* Cal a més una cobertura, un control integral de la xarxa, des de les bombes de captació fins a les aixetes, de manera que es puguin monitoritzar i corregir les fuites. Cada propietat hauria de tenir la seva xarxa d’aigua regularment inspeccionada com passa amb la xarxa del gas, i els propietaris –coincideixin o no amb el titular de la factura de l’aigua- obligats a realitzar reparacions d’humitats o aixetes en degoteig, així com a l'actualització de les cisternes de sanitaris a models d'estalvi. Això com a mínim dins la xarxa ATLL i aplicat a edificis de certa antiguitat.
* El consum industrial o de la construcció també hauria d’adaptar-se a la necessitat de no fer servir aigua de boca sinó aigua depurada, i aplicar això al rec d’espais públics implica disposar d’una veritable xarxa d’aigües depurades.
* També els regants s’hauran d’estrènyer el cinturó. Un bon pla de regadiu fixaria un termini dins del qual totes les captacions d’aigua de rec del sistema Ter-Llobregat han d’aplicar-se a sistemes de rec modernitzat.
* I acabaria mantenint una posició neutre respecte a un possible trasvasament del Roine, no en tinc prou informació com per fer-me un criteri, malgrat que em sembla sospitós el desmesurat interès de CiU, investigarem. L’aposta de debò ha de ser iniciar la construcció aquest any de dues o tres dessaladores més a la costa metropolitana, i és el govern espanyol qui ha de posar-hi diners –els nostres diners, val a dir-.

Això deixant de banda les discussions sobre el planejament territorial, que no deixen de ser molt importants respecte a la disponibilitat de recursos com l’aigua, però que em faria emplenar fulls.

I políticament parlant:
Queda clar que no hi ha nova cultura de l’aigua sense noves polítiques de l’aigua, d’entrada un suspens a l’acció de govern conjunta i singular –ICV-.
Enfrontar la Catalunya oriental amb l’occidental –ja sigui fent tubs pel Segre o per l’Ebre- no resoldrà els problemes de l’aigua, i que els partits del govern català ho aplaudeixin és, com s’ha dit, una traició als principis i compromissos adquirits amb la gent del territori. Esquerra no pot donar suport a una política trasvasista ni tan sols si aquesta durés cinc minuts, s’hi ha compromès i es creu la nova cultura de l’aigua, de la mateixa manera que no pot donar suport a un govern que apliqui aquesta política. Si cal denunciar la negligència de companys de govern o dels qui éren al govern no fa tant, no ens ha de tremolar la mà. Si l’emergència és tal, que es redueixin les pèrdues de la xarxa, que s’abaixi la pressió durant la nit i que es facin restriccions.