Finalment, el Partit Laborista Escocès ha optat per recolzar que es faci el referèndum d’autodeterminació que impulsa el Primer ministre Salmond (de l’Scottish National Party), malgrat que li costi una cleca dels laboristes anglesos.Això significa que els escocessos seran sobirans per decidir el seu futur polític, doncs el Parlament instarà el Govern escocès a convocar un referèndum d’autodeterminació. Altra cosa serà el resultat, però implica un reconeixement implícit a la sobirania nacional del poble escocès i a la possibilitat de secessió.
Si bé la intenció dels laboristes és fer-ho per esvaïr dubtes –ells ténen clar que el resultat serà negatiu a la independència-, està clar que això té lloc en un moment en que el poble escocès comença a ser conscient de la seva força, i que malgrat l’unionisme que pogués pregonar el laborisme oficial aquesta consciència nacional no els és aliena.
Com a casa nostra, el nacionalisme escocès es composa d’un sentiment identitari i d’una actitud pràctica i economicista. El cap i el cor condueixen el país cap al referèndum, i espero que també cap a la independència. Escòcia serà un precedent per a Catalunya, en tant que la UE es veuria forçada a negociar la primera ampliació interna.
I si traslladéssim això al teatre català?
Es constitueix un govern nacionalista format per un partit que es presenta pregonant un referèndum d’autodeterminació. Aquest compleix la seva promesa posant el referèndum damunt de la taula i l’unionisme d’esquerres accepta el repte convençut de la seva força.
Tots ens ho preguntem... Seria capaç el PSC de fer el salt qualitatiu de reconèixer la nació catalana per molt que troni a la meseta? Prendrà força al si del poble català la proposta de Carod-Rovira de convocar un referèndum en la data emblemàtica del 2014?
IMATGE: És el Parlament Escocès i el seu arquitecte és el català Enric Miralles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada