6.5.08

Espanya esmola el ribot

De nou el ribot espanyol: constitucionalitat i finançament

És una mala notícia per tots els catalans el filtratge d’avui des de l’entorn del govern espanyol: el nou finançament es podria endarrerir fins el 2010. A més, s’especula que la Moncloa s’espera una sentència del TC que afecti les disposicions econòmiques abans d’arribar a cap acord.

Recordem que Catalunya no té autonomia financera, és a dir, no té una cistella d’impostos propis que recapti i liquidi, permetent cobrir els seus serveis i iniciar projectes importants. I a l’Estatut això no es va esmenar, de manera que quedem sobre una barca sense rems a remolc del que es pacti en la taula rodona de les regions d’Espanya... és a dir, del que imposin territoris ‘ben pagats’ com Extremadura.

En aquesta ocasió molt probablement es torni a repetir un escenari similar a la negociació de l’Estatut: un PSC que malgrat tot s’asseu, a la taula de negociació, de la banda del PSOE per rebaixar les aspiracions catalanes; un Duran i Lleida anant a la seva i dedicat al mercadeig fenici; i ERC amb tres diputats exigint el Concert Econòmic o equivalent. No serà un bon camí.

La solidaritat del ‘tots a una’.

Davant aquests dos reptes, el de negociar un model de finançament i el d’elaborar un pla B després del previsible ribot del TC a l’Estatut, un escenari anàrquic només ens pot conduïr a la derrota col·lectiva, com a país, davant un espanyolisme que té molt clars els seus mínims.

El contrapoder d’això és un catalanisme que també tingui clars els seus mínims, que sigui capaç d’articular un comú denominador entre dos, tres o quatre partits catalans que tingui uns objectius clars i compromesos. Que tingui el poder d’aprovar una moció al Parlament i que pugui bloquejar el govern de l’estat al parlament espanyol.

Això s’hauria de fer amb el PSC, que per pes electoral recent és qui té la responsabilitat més gran d’aconseguir el millor finançament possible per a Catalunya. Però sabem que un sol partit no hi arriba, i que també es pot fer sense els socialistes. Que ningú esperi tampoc posar-se la medalleta o buscar la foto d’haver-ho pactat sol.

Necessita la política catalana una taula estratègica de partits catalanistes? Seran els partits catalanistes solidaris amb els reptes de Catalunya?

2 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Company, del PSC no es pot esperar res, per molt que ho vulguim dissimular qui mana allà és qui mana a Madrid.

Isaac Garcia ha dit...

Jo crec que l'esforç per acostar els socialistes d'aquí, s'ha de fer. Altra cosa és tenir clar que si estiren massa cap a endarrere, es poden quedar sols (com per exemple a la manifestació del desembre pel caos de rodalies).

El PSC és un partit esquizofrènic, i no sempre es pot mantenir la lleialtat a Zetapé si governes Catalunya i l'has de defensar. És el seu punt dèbil.