5.2.07

Conseller Maragall, dimiteix!

Rectificar, dimitir, pressionar, condicionar.

MARAGALL DIMISSIÓ.- Tenim un govern espanyol que vol trencar el sistema educatiu català d'una plomada imposant més llengua castellana. Per l'altra banda, una Generalitat que s'ho podria arribar a empassar amb tal de no fer soroll. Però, s'entén que en aquest país tres diputats ciudadanos guanyin la batalla ideològica, lingüística i educativa contra tots els catalanistes? Pot la llengua catalana permetre's recular a les escoles, que és on més cal que s'hi potenciï? Quina societat ens espera si acabem amb una educació escindida per raó de llengua materna?

Pot un govern català continuar després d'això o cal una rectificació del rumb, una dimissió -Ernest Maragall-, una pressió -la majoria nacionalista al Parlament-, o un condicionament -el que pot exercir Esquerra Republicana de Catalunya-?

De vegades dubto fins a quin punt els catalans som capaços d'indignar-nos amb el que passa però després davant l'urna ens comportem d'una manera que no es correspon amb aquests moments. Em refereixo, per exemple, a l'Estatut.

La prova de foc per determinar si aquest govern presidit per Montilla és un govern al servei del PSOE o és un govern catalanista i d'esquerres és, en temps present, el decret d'educació. I no és que em posi trascendental, és que la llengua, que és pròpia de la nostra nació, es veu amenaçada si passem per l'adreçador ara, i es veurà reduïda un cop hi anem passant amb decrets iguals que després seran lleis, i acabarem recitant el Mio Cid i estudiant la història des de Don Pelayo a les escoles. Aquest decret és, sens lloc a dubte, un cavall de Troia. Un cavall de Troia que s'han empescat els socialistes en veure's amenaçats pels Ciudadanos, aquesta colla de tronats feixistes i ben pagats que volen viure a Sant Cebrià de Vallalta com si no haguéssin sortit de Ciudad Rodrigo.

Per tant i coneixent les causes i les conseqüències, missatge clar: NO. No passem, no volem, no amb el nostre vot. És un error històric, que pot esdevenir igual d'històric amb el temps que l'Estafatut. Qui el pot cometre? 1- Ernest Maragall, Conseller d'Ensenyament, que accepta sense qüestionar-lo el decret espanyol i es prepara per deixar-ho tot enllestit per a l'any escolar vinent. 2- José Montilla, President, que amb la seva discreció ideològica, la por als ciudadanos i el sotmetiment al president al qual li deu fidelitat gairebé feudal el poden fer oblidar que és president de tots els catalans i té una responsabilitat grandíssima sobre les seves esquenes. 3- Esquerra, soci clau del Govern, podria arribar a passar de puntetes fent el mínim soroll exigible sense atendre a la importància del que es tracta, ja que després d'haver cremat els seus cartutxos amb l'Estatut sembla haver perdut la catalanitat reivindicativa que la va dur al seu creixement més gran fa tres anys.

Hi veig fins a tres sortides. La primera, una rectificació del Conseller unida a la presentació d'un recurs al TC contra la 'tercera hora' a més de no aplicarla perquè realment no és aplicable al territori català, aquesta seria la més honorable. La segona, prou pressió dins el govern per fer dimitir Ernest Maragall, tornem a la inestabilitat però l'ocasió s'ho mereix. La tercera, Esquerra pot amenaçar de trencar el govern, o quelcom menys dràstic com reprovar el conseller al Parlament -amb CiU- o condicionar una rectificació del govern espanyol amb el trencament de relacions amb Zapatero -i això només ho pot fer ERC, ja que CiU no s'ho pot permetre-.

De moment, Esquerra està exigint que en el recurs que ha de presentar la Generalitat hi consti la imposició del castellà, malgrat que s'aixequen veus que hi veuen covardia i altres veus s'oposen al decret i exigeixen -tal i com el company Moisès Rial, impulsor de la campanya, i jo mateix- la dimissió del Conseller d'Ensenyament Ernest Maragall.