La Pau, un fracàs bil·lateral

Desil·lusió civil, derrota del diàleg.

TRISTOR.- Què més puc sentir? Avui els terroristes d'ETA han fet esclatar una bomba a l'aparcament de la T4 de Madrid - Barajas. Ha estat la campanada que anuncia la fi de la treva i del procés de diàleg que, amb més o menys encerts, s'havia encetat i il·lusionava.

Ha estat un fracàs de les dues parts cridades a l'entesa, un fracàs bil·lateral. I no ho dic gratuïtament: Ni des d'ETA s'ha demostrat una aposta decidida pel procés més enllà de la primera declaració que el va anunciar, ni des de l'estat espanyol s'ha fet cap gest de conciliació.

Els únics que surten guanyant són els intolerants a un i altre costat de la dinamitada taula de diàleg. Es trigarà força temps més per poder tornar a plantejar un nou procés.

Recordo que l'abril d'aquest 2006 jo reflectia en aquesta entrada del bloc la meva falta d'optimisme respecte del diàleg que s'anunciava. I ho deia perquè el comportament de la classe política espanyola estava massa impregnat de nacionalisme intolerant... això no va enlloc i la bomba d'avui n'és la mostra.

Crec que, a més de condemnar, el que cal fer és assumir responsabilitats. Ho dic perquè en tot aquest temps ETA no ha après que l'actuació de la justícia és independent del poder polític i que un procés de pau no es pot contaminar atiant violència al carrer i moment menys amb moviments poc pacífics com ara el robatori d'armes perpetrat a França.

I ho dic també perquè la classe política espanyola no ha pres consciència de que en una negociació no ho poden guanyar tot, perquè llavors és una derrota o capitulació... i s'entén que ETA prefereixi jugar-se-la al carrer que rendir-se en una negociació. No s'ha fet cap passa política, no s'ha qüestionat la il·legalització de Batasuna, no s'ha canviat res en relació als presos... i doncs, que s'esperaven? Val a dir que PP i PSOE estan units respecte al que s'ha deixat de fer; a tota la classe política espanyola li ha faltat maduresa i li ha sobrat obcecació.

VICTÒRIA PER ALS BÚNKERS

Tristament, aquest cop han guanyat els búnkers, els sectors més conservadors dins el món abertzale i dins el nacionalisme espanyol. D'aquells que només troben en violència la única forma per alliberar el seu país malgrat que arreu del món se succeeixen les emancipacions nacionals democràtiques -Montenegro com a exemple més recent-. D'aquells que, vestits amb la toga democràtics, segueixen amb l'Espanya Una' al cap i prefereixen tenir menys democràcia a tenir menys poder dins un territori ocupat. Haver permès que aquestes mentalitats se surtin amb la seva aquesta vegada és un dels pitjors errors polítics dels últims anys.

Seguirem com fins ara, de moment amb dues vides més sobre la taula (tot i que espero que a aquests dos desapareguts els trobin amb vida) fins que no hi hagi un canvi de mentalitat i un convenciment de que cal arribar a la pau que tant ens ha il·lusionat. Perquè la gent volem la pau, perquè els vascos volen la pau.

Habitatge, indignitat

Lloguers i pisos compartits

CERCANT A LA XARXA m'he trobat amb aquesta oferta d'habitatge de lloguer. No vull fer comentaris perquè n'hi ha per posar-se vermell.

El preu que s'arriba a demanar per cada metre quadrat arriba a ser tan exorbitant que fins i tot un directiu té complicacions per anar a viure allà on voldria.

I com que els preus no baixaran, sino que més aviat s'estancaran (hi ha molta gent que ha comprat pisos com a inversió, i evidentment no vendran per menys del que han pagat, preferiran allargar l'espera. Per altra banda, hi ha la gent com jo que podem anar fent des de casa dels pares o la gent que es buca la vida amb pisos compartits.

TIPUS: Estudio-Apartamento.

ADREÇA: Avda. Gran Via Corts Catalanes, 275-281, 3º. 08014 - Barcelona

ESTAT: Por Estrenar. ANTIGÜETAT: Más de 30 años.

m2.: 18 Renta: 408

Gastos: 0 Trasp.: 0 Anys plz. : 5

CARACTERISTIQUES:

Ascensor. Porter. Exterior.

1 Salons; 1 Cuines; 1 Banys; 1 Balcons;

De l'oferta, res a dir, indignació absoluta.

Però sobre els pisos compartits sí que m'agradaria opinar. Trobo que ha d'ésser un exercici de convivència important, pensant que t'hi pots trobar qualsevol cosa o que una persona ja coneguda pot canviar de personalitat (o li pots descobrir l'altra cara) quan hi vius.

A més que sempre poden sorgir complicacions, des de la preparació del pis fins a la compatibilitat entre hores d'escoltar música un i estudiar l'altre, per no parlar dels animals de companyia (si n'hi ha, i jo tinc una gateta).

Jo que he vist com relacions entre germans arriben a extrems de violència verbal, fent un gir de 180º, ja vaig espantat. Si algú de vosaltres que em llegiu ha compartit mai pis, li demanaria que exposés una mica com li ha anat.

El Punt entrevista Joan Puigcercós

'Ja era hora de plantar-se'.

ERC es llança a recuperar perdut pel 'no' al referèndum, tornant a sumar esforços i complicitats.

Segons Puigcercós, 'Hem d'impedir un pacte de CiU amb el PP o amb el PSC' i 'qui trenca el Tinell és el PSC'.

El Consell Nacional republicà ha aprovat finalment el tiquet electoral Carod-Puigcercós que concorrerà a les properes eleccions al Parlament aquest octubre, ratificant la proposta de l'executiva. El missatge del Consell és el d'unitat, descartant la proposta de'n Carretero de fer un Congrés abans de les eleccions: "tots plegats ens hem de posar les piles i anem a una mobilització màxima", així ho ha expresat Carod, i també ha deixat clar que a més de l'electorat que pogués dubtar de recolzar esquerra després de la posició al referèndum, ERC anirá a cercar també el seu electorat potencial, tot centrant-se en explicar l'obra de govern fent propostes innovadores i engrescadores.

A més de la sessió i dels debats del Consell Nacional, s'han engegat les piles electorals d'Esquerra. Segons Carod, "no només presentem un programa electoral, sinó que també presentarem un programa de Govern". Es vol potenciar l'espai catalanista i d'esquerres "no identificable amb cap altra força".

També l'entrevista a Joan Puigcercós avui a El Punt és molt clarificadora respecte de les posicions d'Esquerra i l'enfocament de la propera campanya.

Puigcercós reconeix que el greu error d'ERC respecte del referèndum va ser haver pres la decisió massa tard, però "no podia demanar el sí" i "havia d'aguantar". Creu que la militància va corregir la tardança en fixar una posició. També ha deixat anar un missatge important: "si l'esquema és que no podem coincidir mai amb el PP, aquest i el PSOE es repartiran el joc i amb aquest argument sempre guanyarà el PSOE. Coincidir amb el PP és una cosa i una altra pactar-hi com ha fet CiU".

En referència a l'obra de govern, creu que "la gran mancança és no haver sabut explicar tot el que s'ha fet" i "en aquesta campanya hem de ser capaços d'explicar-ho molt bé".

Puigcercós diu que cal superar el llistó dels resultats actuals malgrat l'estabilitat del mapa polític català "farem una campanya per intentar-ho. Serà radicalment diferent al que han fet els partits polítics de Catalunya fins al moment". L'equidistància es mantindrà "perquè som un partit independent. No depenem de ningú, ni del PSOE ni de sopars d'empresaris" i "cal recordar que qui trenca el Tinell és el PSC quan fa esmenes l'endemà d'aprovar-se el text al Parlament".

Després de les eleccions "hem d'intentar impedir un pacte entre PP i CiU" i "un pacte PSC-CiU", alhora que descarta que ERC vulgui quedar-se a l'oposició perquè "l'objectiu d'un partit és governar per fer polítiques".

El Secretari General d'ERC preveu una campanya espanyolitzada, com la del referèndum. Al PSOE "no li interessa que governi el PSC perquè entren en conflicte", "ells voldrien un president de la Generalitat submís com el de qualsevol comunitat governada pels socialistes. I amb Maragall no ho han aconseguit. La pregunta és si ho aconseguiran amb Montilla."

També cal destacar que Joan Puigcercós recolza en Joan Ridao com a futurible candidat al parlament espanyol.

Tura no vol Montilla

Montserrat Tura prefereix Maragall a José Montilla com a candidat.

Així ho ha manifestat en una entrevista a l'emissora RAC-1, alhora que s'ha mostrat peocupada pels canvis.

El sector espanyolista del PSC, content amb el nou candidat.

També la Consellera d'Interior no està gens conforme amb el seguidisme del PSOE i l'espanyolització política que significa la candidatura de José Montilla -ministre d'Indústria del govern Zapatero- a la presidència de la Generalitat.

Aquesta confessió, que arriba en un moment de desordre col·lectiu al si del partit socialista on el sector catalanista es comença a desmobilitzar (només cal anar llegint el confidencial Sa Palomera ver conèixer com respira el socialisme gironí), ha anar també acompanyada d'una petició per a que el PSC no canviï la seva línia. Precisament aquests dies la consellera s'enfronta també als sindicats dels Mossos.

Per a Tura, els canvis ('renovació') que són necessaris i fan falta, no passen per modificar el projecte socialista després del canvi del cartell i s'ha confessat partidària de reeditar el tripartit, sense més.

El lloc de na Tura a la llista a hores d'ara segueix sent una incògnita, però tot fa pensar -o almenys a mi m'ho fa pensar- que amb el canvi d'aires (aires ferris) i aquestes declaracions, no anirà gaire amunt -si és que hi figura-. Ja Montilla va deixar clar que no volia ningú que pogués irritar d'alguna manera el PSOE.

I a favor de Montilla, Socialistas en Positivo.

Aquest col·lectiu del PSC, d'obediència estrictament espanyola i proper al 'Boadellapartiet' Ciudadanos de Cataluña, ha manifestat la seva 'esperança' amb la candidatura de José Montilla a la presidència de la Generalitat, ja que veuen aprop "un canvi del projecte polític".

Per tant, amb Montilla se senten identificats només aquells que busquen un referent espanyol dins la política catalana, un lloctinent que desnacionalitzi el país. Com l'efecte antiPP és i serà fort, i tot els partits hi volen treure profit sense importar les formes, tindrem una campanya altre cop espanyolitzada i amb el mentider de Zapatero com a protagonista.

Festa Major del Masnou 2006!

FOCS D'ARTIFICI I CONCERT D'EN GERARD QUINTANA.

La ciutat del Masnou ha encetat altre any els actes centrals de la seva Festa Major, avui dia 28 amb el gran espectacle dels focs d'artifici a les 23h a la platja d'Ocata -per a mi, això sempre serà el millor de la Festa- i el concert del cantant Gerard Quintana passada la mitjanit.

El fil conductor de grecs i romans com a equips per als actes i jocs de competició renova els pagessos i mariners, que va ser el de l'any passat. A més, com la colla de Diables compleix els seus 25 anys -els masnovins ho podem veure als penons de les balconades-, són l'eix central de les activitats.

No em puc estar de recomanar-la als i les blocaires i internautes. Acosteu-vos-hi i en gaudireu, de debò. Programa d'Actes.

28 de juny, per l'alliberament gai

Dia de l'Orgull

Avui es commemoren els fets d'Stonewall, on la comunitat homosexual es va revoltar contra la repressió policial a la ciutat de Nova York l'any 1969.

Una manifestació a Girona i un petit acte a Barcelona volen ser testimonis d'un dia en que gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals ens fem visibles i reclamem un tracte igual.

I cal encarar aquest 28 de juny des de la perspectiva de, havent obtingut uns canvis legislatius importants però no determinants, cal seguir mobilitzant el teixit social i replantejar els objectius. Perquè encara s'exerceix violència contra les lesbianes, es discriminen als nens 'rars' a l'escola, encara hi ha un risc i una indefensió davant que algú pugui ésser despatxat de la seva feina per la seva opció o condició sexual.

Aquesta és la filosofia de l'Acte (una xerrada-sopar) organitzat per l'associació juvenil l'Armari: replantejar els objectius i centrar l'acció social i política en la igualtat i en la no-discriminació. És evident que les lleis (la llei catalana d'adopcions i la llei espanyola del matrimoni) són un avenç gran i tangible, però això no és una estació final i, a més, cal vigilar que aquesta nova legislació s'apliqui, es compleixi i sigui assumida pels poders públics.

A Girona té lloc una manifestació descentralitzada i unitària, com a preludi de la manifestació central del dia 1 al cap i casal. també és important fer que a comarques la gent pugui sortir al carrer amb llibertat, cosa que no és tan fàcil com a l'àrea metropolitana.

Prèviament, a les Terres de l'ebre també s'ha organitzat la Diada per l'Alliberament (en altres dates, però: 22-23-24 de juny, per no fer-lo coincidir), organitzada per l'Armari amb el suport dels governs locals i la Generalitat. Ha estat un èxit sense precedents.

La temàtica d'aquest any és la gent gran, homossexuals grans que han patit la repressió i la discriminació durant tota la seva vida, i que també volem que puguin viure-la en llibertat.

Cartell de la Comissió unitària 28 de juny

Cartell de l'Associació l'Armari, organitzadors de la Diada a les Terres de l'Ebre

Autovia Badalona-Mollet

Projecte de túnel i eixamplament de la B-500 a través del Parc Natural Serralada Litoral.

Ja fa temps que això està sobre la taula, però se'n continua parlant i s'ha de fer palès que és una obra insostenible. Entre d'altres coses, perquè complicarà els trams de les autopistes a Badalona i Mollet sense aconseguir descongestionar el Nus de la Trinitat.

La proposta data de l'any 2003 (administració convergent) però ha estat reimpulsada el 2005 (administració socialista a Obres Públiques) al mateix temps que el fatal Túnel de Bracons. Sembla ser que alguns polítics no han fet el canvi cultural que exigeix el segle XXI, perquè som un país desenvolupat que ja té força carreteres i asfaltar el territori ja no serveix per posar-se medalles. Els principals perjudicats si el projecte tira endevant serà la Serra de Marina, ja prou escapçada, i els ciutadans de Badalona, Sant Fost, Martorelles i Mollet.

Un traçat amb un túnel de tres kilòmetres amb una carretera de quatre carrils és la proposta feta el propassat 2005 pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) amb un cost de 100 milions d'euros.

El túnel, segons ha explicat el PSC de Sant Fost, el projecte final tal i com s'està perfilant tindrà entrada en la vertical del centre comercial Makro de Badalona i, passant per sota de la Conreria baixant en cota, tindrà sortida aprop de la masia de Can Torrents Vell, a la Vall de Cabanyes, la qual quedarà força afectada. Els propis veïns de Sant Fost ja han manifestat el greu impacte ambiental, que deixarà irreconeixible l'entorn. Sembla ser que el projecte ja està dat i beneït pel PSC i per CiU, donant-se per fet que s'iniciarà el 2007.

Unes quantes fotografies del territori afectat:

La Conreria. Cartoixa de Montalegre.

Can Torrents Vell. Sortida del túnel.

Vall de Cabanyes. Molt afectada pel pas del túnel, la sortida i la continuació al descobert de l'autopista.

Els errors fonamentals d'aquest plantejament:

1er. Aquesta autopista no resoldrà els problemes de trànsit, ja que crearà moltes noves necessitats i saturarà les vies que ha de connectar. Si el trànsit és el problema, el plantejament cal fer-lo des del reordenament de les vies actuals (B-20, Nus de la Trinitat) augmentant la capacitat que poden suportar. Per tant, no cal i és insostenible. L'únic motiu pel qual es vol fer és per continuar la urbanització i l'especulació consentida dels territoris a la vora de l'entrada i sortida del túnel, clar i català.

2on. Una nova autopista és una nova barrera ambiental, entre d'altres coses perquè la carretera actual, les urbanitzacions consentides, les torres elèctriques... etc, no desapareixeran. La Serra de Marina, que és un Parc Natural -recordem-ho-, no es pot permetre una altra agressió quan el que es demana és una racionalització de les infrastructures actuals i l'ampliació del terreny a protegir de l'especulació i de la febre i màfia del totxo. No ens oblidem que trinxa la cara nord de la serra i que torpedinar els pocs espais verds que queden a quatre passes de Barcelona no es pot -no podem- permetre. Aquesta 'pota sud' del quart cinturó no està gens justificada.

3er. Si és un problema de mobilitat, s'ha d'afrontar des d'una perspectiva d'eficiència en la pròpia mobilitat. A banda d'altres propostes com la de l'APTP, si el que cal és un camí que permeti connectar per una banda el Barcelonès Nord i el Baix Maresme, amb el Vallès i els seus polígons entre Granollers i Sabadell... el que ens cal és Metro. Ja hi ha un projecte de línia (L13) entre Badalona Centre i L'Hospital de Can Ruti, i això és el que cal aprofitar i desenvolupar abans que un nou vial, ja que el cost seria fins i tot menor, tenint en compte que no cal expropiar cap terreny. En cap cas es col·lapsaria, seria una font d'ingressos, no faria gairebé cap mal al medi ambienti acompliria el problema de la mobilitat. Si, a més, em combina amb un metro lleuger -com el que ja he proposat- per als pobles de muntanya del Baix Maresme, guanyarem tots.

I no m'estic de repetir-ho: cal canviar la mentalitat. Avui dia no es fa país ni es fa política ni es fa benestar a base de fer carreteres, es fa amb transport públic de qualitat i respecte al medi ambient. Fora d'això, només resten els interessos econòmics d'uns pocs que fan que tota la resta en sortim perdent.

+ info: plànol ampliat de la zona

+ info: informació del projecte i ruta prevista (DPTOP)

+ info: imatge satèl·lit de Sant Fost

Carod i Puigcercós es presentaran junts

Eleccions amb tàndem republicà.

Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós aniran junts a les eleccions catalanes de l'octubre dins un mateix tiquet electoral.

Avui ho ha aprovat i fet públic l'executiva d'ERC després de dos dies de debat a Castelldefels, malgrat que tant l'un com l'altre han manifestat certes reticències. El moll de l'ós d'aquest 'tiquet' és presentar a l'electorat un partit unit, que no només no perd pistonada sinó que pot i vol guanyar força.

Ahir ja n'havia parlat i avui ha estat confirmat. Carod serà número 1 i Puigcercós número 2 a les llistes per Barcelona d'Esquerra Republicana de cara a les properes eleccions al Parlament. Es repetirà, per tant, l'última fòrmula electoral -eleccions al Congrés dels Diputats de l'estat espanyol- on ambdós formaven part del mateix cartell.

ERC pretén mobilitzar tot el seu electorat potencial (almenys el mateix que li va donar suport a les darreres eleccions espanyoles, uns 638.000 vots). Per sobre de les lectures de rivalitat interna, hi ha la voluntat, l'empenta i fins i tot la necessitat del partit de fer bons resultats.

CAROD ha remarcat que aquesta opció "és la millor imatge", "una Esquerra forta que vol anar a totes i anirà a totes", segons diu, es tracta d'una suma d'esforços donant a entendre que ERC pensa carregar tots els cartutxos en aquestes eleccions. Ja en vistes a les eleccions ha donat un parell de missatges importants: que ERC segueix tenint un "perfil propi" sent l'única força catalana d'esquerres que no és dependent del PSOE i garantia de progrés nacional i avenç social; i també que malgrat que l'Estatut "no és el que volíem", "és el que tenim" i per tant el compliran i l'estiraran "en favor de la majoria social".

També ha deixat clar que "Esquerra aspira al màxim" i que no pensa fer cap pacte condicionada per noms, cognoms o orígens, en clara referència a la candidatura de José Montilla com a presidenciable del PSC.

PUIGCERCÓS ha dit que cal sumar esforços al Parlament de Catalunya "que és el decisiu" mitjançant el lideratge de Carod. Alhora, ha explicat que la decisió ha estat de l'Executiva nacional, la qual serà ratificada el 22 de juliol al Consell Nacional de la formació. Per a Joan Puigcercós, és Carod "la persona més indicada per encapçalar" el projecte d'Esquerra.

Opinions diferents

Part dels sectors d'opinió republicans s'adonen que un mal resultat electoral o una campanya anti-ERC com la del referèndum podria acabar cremant els dos líders, com exposa el company blocaire Marc Espasa. A més, la necessària dimissió de Puigcercós dins el parlament espanyol comporta buscar un altre cap de cartell, tot i que el nom que ja va sonant és el de Joan Ridao, home fort en la negociació de l'Estatut -de fet és pare de bona part del text que no s'ha retallat-. Això suposant que el propi Puigcercós no vulgui retornar al Congrés, cosa que ja va causar confusió pública en el cas de Carod amb l'última maniobra inversa.

Millorarà rodalies renfe?

El servei de rodalies no es traspassarà, però es prometen millores.

D'aquí fins al 2012 s'incorporarien fins a 80 trens nous, del model Civia. als 156 que hi ha actualment. Es preveu millorar el servei amb més places i potser més freqüències de pas. Aquest juliol es restablirà la llançadora que connecta l'Aeroport del Prat.

RENFE no s'ha caracteritzat mai per oferir un bon servei de transport públic ferroviari, només cal fer un cop d'ull als diaris i veurem que existeix un degoteig de cartes de lectors queixant-se del servei, o fer un viatge en hora punta, o simplement intentar pujar al vagó un assoleiat dia d'estiu.

Ara, però, i gràcies a una feina parlamentària al darrere, el servei de rodalies pot experimentar una lleu millora amb la incorporació d'aquests nous trens.

Segons ha informat El Punt, el 2012 Renfe haurà incrementat els trens de rodalies en un 41%. això, i gràcies a l'espai lliure que el nou túnel del TGV deixarà, pot permetre una millora notòria -però insuficient- del servei.

Uns 80 nous trens de model Civia -ja fa uns anys que els ténen a Madrid, a Catalunya en destinaran 80 dels 280 que es fabricaran- circularan ara a la xarxa de rodalies metropolitana durant els propers 6 anys. No es faran servir per renovar el parc ferroviari -que no cal-, sinó per augmentar-lo, arribant als 220 trens. Divendres el president de Renfe va presentar els dos trens que veurem a la línia Mataró-El Masnou-Barcelona-Hospitalet a partir del proper mes de juliol.

Aquest Civia permet acoblar vagons segons les necessitats (el model actual consta d''unitats terrestres'' de tres vagons cadascuna), amb espais diàfans sense portes que separin els vagons. Se'n veuran habitualment de 2 o 5 vagons, amb 414 i 997 places, respectivament, que és més o menys la capacitat dels actuals. Incorpora càmeres de videovigilància, monitors informatius, millor insonorització i un disseny que permet estalviar un 30% de consum energètic.

Estrenen la línia 10

Aquesta R-10 constituirà la llançadora de la ciutat de Barcelona a l'Aeroport del Prat, servei que havia estat suspès per les obres del TGV (que fa un bucle -innecessari- per fer parada a El Prat). A finals de juliol, quan les obres estiguin pràcticament acabades, els trens de rodalia continuaran el servei fins l'aeroport amb una línia apart (R-10) que sortirà de l'Estació de França -provisionalment és la terminal de Grans Línies-, i passarà per Passeig de Gràcia, Sants, Bellvitge, El Prat i acabarà a l'Aeroport.

Cal dir que la millora del servei de rodalies ha estat possible gràcies a la pressió exercida al parlament espanyol per ERC i, en menor mesura, per CiU. Espero que ambdos puguin fer més feina i aconseguir el traspàs de la xarxa de rodalies, per tal de tenir un sistema unificat de ferrocarril a la regió metropolitana, malgrat que el nou Estatut hi ha renunciat.

Les assignatures pendents del servei de rodalies

Com a usuari múltiple de la xarxa de rodalies -no disposo de cotxe i espero no haver-ne de menester mai- tinc les meves queixes, malgrat unes excuses insuficients i injustificables (el servei ja ha funcionat malament des de sempre, no només a causa de les obres).

El principal impediment per augmentar les freqüències és que totes les línies s'entrecreuen. La R1 -Mataró- s'ha de combinar amb la R3 -Manresa-, la R4 -Vic- i la R7 -UAB- en passar pel túnel de Plaça Catalunya. A més, la mateixa R1 s'havia de combinar amb la R2 -Vilanova-Granollers- en passar cap a l'Aeroport. Cal replantejar-ho ara que es disposarà de dos túnels més o menys lliures i disposarem de la nova terminal de Sagrera TAV, de forma que poguem disposar d'una freqüència de no més de 5 min en hores punta.

Un altre problema per a la mobilitat metropolitana és que l'esquema de rodalies és radiocèntric, no és una xarxa real. Cal desenvolupar correctament els anells ferroviaris: amb un primer anell -R7- d'estructura circular (que de Martorell torni a Barcelona per Molins de Rei); amb un segon anell -projecte- de Mataró a Granollers, d'aquí a Sabadell però amb vies noves que donin servei a altres pobles (Lliçà, Parets, Polinyà), Terrassa, Martorell, Vilafranca, Vilanova (i d'aquí tornar a creuar Barcelona per enllaçar amb Mataró); i amb una ampliació important de les xarxes de rodalies fins a Tarragona-Reus, Girona i la Costra Brava.

I una altra qüestió que cal abordar és l'encaix de la infraestructura dins el paisatge urbà. Els calaixos de formigó a l'Hospitalet i a Sant Andreu són la mesura més desencertada que es podia aprovar, són una hipoteca per al paisatge. Ens mereixem uns entorns agradables i un espai ben aprofitat amb línies ben soterrades quan travessen espai urbà, cosa que permetria arribar millor als centres de les poblacions, com és el cas del Maresme. Clar que costa diners, però és una inversió en qualitat del servei -més cobertura, menys giravolts- i en qualitat de vida.

Tàndem o no tàndem?

Tàndem o no tàndem?

Esquerra Republicana ha començat el debat per discutir si és una bona aposta electoral i política incloure Joan Puigcercós, cap del grup parlamentari a Madrid, com a número dos de la llista per Barcelona a les eleccions catalanes.

L'executiva d'Esquerra, reunida a Castelldefels, ha d'acabar de decidir si s'opta per la fòrmula 'tàndem' per reforçar ERC a les eleccions del Parlament de Catalunya que tindran lloc a l'octubre. La mesura, alhora que podria reforçar la candidatura, campanya i acció política d'ERC davant les properes eleccions, deixaria un xic coix el grup parlamentari del Congrés dels Diputats espanyol, que quedaria dirigit per Joan Tardà.

Esquerra, satisfeta per la renúncia de Maragall a presentar-se a la reelecció i, per tant, éssent l'únic referent de l'espai catalanista d'esquerres, prendrà una decisió sobre la seva candidatura entre avui i demà.

Segons Carod i Puigcercós, la fòrmula per situar-los al 1er lloc i 2on de la llista, respectivament, transmetrà un missatge de cohesió interna després del resultat del referèndum on l'opció que defensava el partit no ha estat compartida pel gruix dels seus votants. S'unirien en la llista els dos caps visibles dels corrents del partit a banda de l'exconseller Joan Carretero i els signants del seu manifest (on es demana un Congrés Extraordinari, mesura rebutjada pel partit -lògic, per altra banda, no es poden fer congressos abans de les eleccions si el que es vol és guanyar aquestes-).

A més, tindria una utilitat doble, ja que els ànims de Carod-Rovira no es troben en el seu millor moment després de l'angina de pit que ha patit aquesta primavera. La presència d'ambdós líders al Parlament garanteix bons debats, discursos encesos i el to independentista reivindicatiu propi d'Esquerra, sobretot ara que es perfila una entesa sociovergent que deixaria als republicans com a líders de la oposició.

Puigcercós, no obstant, no dóna per fet aquest tàndem, ja que caldrà concretar l'encaix a la llista i el repartiment de responsabilitats. Respecte el manifest de Carretero, comparteix algunes crítiques però no hi veu alternatives.

Tant Carod com Puigcercós han expressat el seu desitg de canviar el model de presa de decisions -és a dir, l'assamblearisme que permet que qualsevol militant participi amb veu i vot a un Congrés Nacional-, cap a un sistema representatiu.

ERC va recordar que la última experiència de tàndem Carod-Puigcercós va ser a les eleccions del Congrés de 2004 i va aconseguir un sostre electoral de 650.000 vots. A Madrid, s'espera ara una línia molt més dura, condicionant i crítica, d'acord amb una redefinició estratègica.

Pepe Montilla candidat del PSC

El nomenament de Montilla enterra el catalanisme del partit socialista.

La direcció del PSC ha demanat a José Montilla, ministre d'Indústria del govern Zapatero, que sigui el candidat a la presidència de la Generalitat i ell ho ha acceptat. Amb aquesta maniobra Zapatero i el sector més espanyol i de més obediència central al PSOE s'assegura el control del partit català.

Avui s'ha consumat la maniobra de Zapatero de plantar un home seu al capdavant dels socialistes catalans empenyent fora el 'corcó' Pasqual Maragall. Si ja va fer córrer el rumor, des de fa més d'un mes, trucant des de Moncloa a en Miquel Iceta perquè aquest ho esbombés als quatre vents, ara ja ha estat decidit i el Consell socialista ho haurà de ratificar el 15 de juliol.

HABEMUS MONTILLAM. Després de la renúncia de Maragall, la sociovergència s'obre camí. El propi José Montilla ha acceptat la candidatura, tot dient que ha de parlar amb polítics, sindicats i empresaris per tal de perfilar el seu programa. Alhora, en Iceta ha declarat que les llistes no estan tancades ja que el partit s'hi posarà al setembre. No se sabrà fins llavors, doncs, qui serà el número dos de la candidatura socialista tot i que s'apunta a Jordi Castells, Montserrat Tura o el propi Miquel Iceta.

No hi ha hagut però cap declaració referent a l'acord electoral amb CpC (Ciutadans pel Canvi), tot i que alguns socialistes comenten que aquesta entitat ja no té raó d'existir. CpC advertia que es replantejaria la coalició si Maragall no era el candidat.

Reaccions vingudes de fora

Carod-Rovira ja va dir fa dies que la candidatura de Montilla il·lustra l'acompliment del 'somni català' que permet que persones nascudes a fora de Catalunya o, com ell, amb familia castellanoparlant, es puguin presentar a unes elecicons per a ser president del nostre país. El president d'ERC advertia que el moment per parlar de pactes postelectorals és en el el moment postelectoral, i que com és evident el que prefereix Carod és que Montilla votés la seva investidura.

Felip Puig, el portaveu que fa servir CiU quan ha d'encetar el discurs nacionalista, ha carregat contra Montilla dient que és l'home de la 'lectura restrictiva' de l'Estatut (Estatut per al qual CiU ha demanat el 'sí' desacomplexat). Puig ha declarat que "Montilla no és la persona més indicada per actuar a favor de les ambicions (?) que marquen el nou Estatut. Segons CiU, era Montilla i no pas Carod ni Maragall l'artífex del tripartit, tot i que suposo que l'afirmació la fan per carregar-li allò més negatiu.

La prostitució, fet legal?

El treball sexual és legalitzable al 100%?

Fa pocs dies ha entrat en funcionament a Barcelona l'Agència per a l'Abordatge Integral del Treball Sexual (ABITS), que ofereix atenció especialitzada a la gent que s'hi dedica. Això arriba després de la nova Ordenança que vol regular tant la presència al carrer com els locals on s'exerceix.

Crec que s'ha d'iniciar un debat profund sobre com abordar políticament el tema, que és seriós i que afecta transversalment la nostra societat.

Jo no sóc pas partidari de la legalització, fonamentalment perquè la prostitució o treball sexual mai és desitjat, sempre és una via de guanyar-se la vida quan les altres s'han esgotat.

A més, la seva pràctica implica una rebaixa moral a més dels riscos que es corren respecte a la seguretat pròpia i respecte a les afeccions de transmissió sexual. És més, considero que alhora que es dóna una educació sexual plural, oberta i distesa, cal per una banda legislar contra el client/a i per altra banda oferir, dins l'estat del benestar, alternatives educatives i laborals a les persones que s'hi dediquen.

Ens mereixem una societat on el fet de pagar pel sexe, amb tot el que implica per a oferents i demandants, no sigui permès ni per activa ni per passiva, perquè no és humà, és sempre degradant, i tots els ciutadans ténen dret a la seva dignitat. Per tant, la legislació ha de protegir aquest dret reconegut a no caure en la situació que implica triar entre deixar de menjar o vendre's el cos. Entenc, de fet, que el treball sexual es troba a la mateixa alçada que la compravenda d'òrgans.

La meva visió entén que la mesura legal necessària és penalitzar la 'compra' de serveis sexuals i alhora despenalizar-ne la 'venda' (els/les traballadors sexuals no ténen pas cap culpa). Alguna cosa molt semblant a la política adoptada per Suècia des de l'any 1999 i que ha donat alternatives dignes a més del 80% de la gent -principalment dones- que s'hi dedicaven i ha ajudat molt dins la lluita contra el crim organitzat. Aquesta legislació entén la prostitució com una forma de violència des d'una òptica de dignitat de les persones i no des de conceptes moralistes.

Agència per a l'Abordatge Integral del Treball Sexual de l'Ajuntament de Barcelona

M'aturaré una miqueta a parlar-ne, ja que fa poques hores he rebut un correu que m'informa de la seva posada en marxa. Aquesta agència, situada al mateix equipament que l'Oficina per la No Discriminació, s'ocupa d'atendre a totes les persones que realitzen treballs sexuals a la ciutat de Barcelona. Segueix un Pla amb el mateix nom que vol oferir informació, atenció personalitzada i no estighmatitzadora, formació, coordinació institucional i la prevenció dle tràfic de persones.

Arran de l'Ordenança del civisme, la Regidoria de Dona i Drets Civils -Pilar Vallugera- ha desenvolupat la tasca d'informació, i es compta amb un equip de socioeducadors que fan tasca en medi obert -el carrer- sis hores al dia, tot informant de la nova Ordenança, recollint informació de les treballadores sobre la seva situació i les seves demandes, així com atendre personalment quan cal. Segons sé, s'han atès 115 dones i s'han fet més de 500 intervencions a dia d'avui.

Atenent al carrer i col·laborant amb les entitats, s'ofereix formació a les treballadores que vulguin canviar l'activitat econòmica (partint de la base que ja realitzen una activitat laboral i que per tant és un procés de recol·locació). Aquest és un bon eix d'actuació, dins l'estat del benestar, per aconseguir que ningú s'hagi de veure abocat a mercadejar amb el propi cos.

+ info: mapa de la prostitució a Barcelona (El Periódico)

El nou catalanisme d'esquerres

La fugida de Maragall situa ERC al capdavant del catalanisme d'esquerres.

El PSC ha renunciat a cap projecte catalanista i propi per governar Catalunya, i això deixa orfe una gran part de la societat catalana que tenia en Maragall un referent de lideratge al que Montilla ni aspira ni hi vol aspirar.

Reaccions d'avui com la de Carod-Rovira situen Esquerra com el partit que haurà de liderar el catalanisme i el nacionalisme d'esquerres.

S'obren perspectives i es clarifiquen les figures per a la propera campanya. L'anunci de Maragall de no tornar-se a presentar com a presidenciable socialista i l'anunci de la dissolució del Parlament a l'agost han deixat José Montilla en primera plana dels socialistes catalans, amb tot el que se'n deriva. Arraconat el sector catalanista del PSC, sobretot després de l'última remodelació del Govern Provisional, Montilla té una pista lliure on deixarà volar Artur Mas.

Maragall encarnava un PSC diferent del discurs obrerista i espanyol que representen les bases del partit al cinturó metropolità, i entre aquests, Montilla. Aquell nou projecte del PSC fa vuit anys ha fet aigües, tant per haver seguit les ordres de Moncloa com per no haver-les seguit, i ara el partit es troba igual que al 1998, amb la mateixa desorientació. A més, també des de Moncloa s'han assegurat de controlar-lo, tot posant un ministre al capdavant, i de treure'ls del cap qualsevol cosa que s'acosti a la idea del tripartit, de nous estatuts i de pactar amb l'independentisme que critica obertament Zapatero.

Maragall era un obstacle per a la sociovergència, tal i com ell mateix havia denunciat tant al Parlament com als mitjans de comunicació. Ara el full de ruta de Moncloa segueix inexorablement cap a una campanya ensopida entre Artur Mas, José Montilla i l'únic líder que pot ser un revulsiu polític, Carod-Rovira, tot i que l'exconseller republicà Joan Carretero demana canvis (segons Carod aquesta nit a l'entrevista de la Terribas, no hi haurà cap Congrés Nacional d'ERC).

Emprenyada del sector catalanista del PSC

Fins a l'últim moment han conservat la fe en Maragall, i això és de lloar, però a diferència dels seus companys de partit els catalanistes no s'han fet notar prou ni han presentat ningú mentre Montilla postulava. Ara se n'adonen que comencen a perdre definitivament el timó i el seu propi partit pot virar cap a les tesis que el van allunyar durant anys del Govern de la Generalitat. Des del PSOE només interessa contentar CiU i treure bons resultats a les eleccions espanyoles, perquè pactar amb CiU és més acceptable per a la premsa madrilenya que no amb ERC. El desencantament entre les files socialistes, sobretot a Girona, és rellevant. Al bloc del periodista Saül Gordillo he trobat algunes reaccions de blocaires socialistes que justifiquen el que dic.

L'altra qüestió és què passarà amb Ciutadans pel Canvi, que ja va dir fa uns dies que el seu candidat era Maragall i no pas cap altre, tot amenaçant de dissoldre la coalició electoral. Ells també formen part del catalanisme d'esquerres encarnat en Pasqual i no volen participar de l'espanyolisme de centreesquerra que imposa el PSOE de la mà de Montilla.

Les reaccions a l'anunci de Maragall de no presentar-se

El debat obert després de l'anunci de la retirada del president ha estat, per altra banda, engrescador, ja que queda clarificada la propera campanya. Fins i tot Vilaweb ha obert una nova enquesta on es valora la marxa de Pasqual Maragall.

Des del propi PSC, el mateix Iceta (que, recordem, és qui va llençar la pedra: va parlar de Montilla per primer cop com a presidenciable) ha dit aquesta tarda -segurament en veure-se-les venir- que desitja que Maragall continuï com a president del partit. Aprofita per negar que el partit no l'ha pressionat pas -mentida- i que dilluns vinent ja s'obre la veda per nomenar candidat.

Des de CiU, molt d'enrenou, com si els agafés per sorpresa. Amb el discurs futurístic i de manual que fa servir sempre Artur Mas, ha proclamat que "ara és moment de passar pàgina i deixar que altres persones s'encarregin de dirigir el país" -cal fer autobombo cada dia?-.

Però és des d'Esquerra Republicana d'on es parla millor de Maragall i molt de les espectatives que obre la renúncia de Maragall per seguir liderant els socialistes. Un Josep-Lluís Carod-Rovira ha parlat amb bona cara primer demanant respecte a la decisió de Maragall -"un gest de dignitat nacional", ha dit- i alhora ha constatat que amb Maragall fora d'escena s'obre una nova etapa i un nou escenari "magnífic per a Esquerra" ja que "té la oportunitat de liderar el catalanisme d'esquerres", "liderant el nou projecte de Catalunya" com a "l'esquerra nacional". Alhora ha demanat una convocatòria d'eleccions el més aviat possible perquè cal un nou govern "encapçalat per persones que tinguin la màxima ambició política per a aquest país" i en aquest sentit ha assegurat que Esquerra "té Catalunya com a prioritat i mai no demanarà permís a Madrid per avançar".

Tota una declaració d'intencions, ERC vol ocupar l'espai catalanista i renovador que deixa enrere el PSC maragallià i liderar l'esquerra catalana. I si es produeix un nou salt electoral com al 2003, quan ningú no s'ho esperava, això podria ser possible. Carod també ha valorat la candidatura de Montilla, i ha dit també que els pactes futurs no depenen dels candidats i cal conèixer els programes electorals. Aquest matí Joan Ridao era el primer en reaccionar: l'eliminació de Maragall és un acord més del pacte Mas-Zapatero.

Llicències de TDT, tupinades

La sociovergència adjudica la TDT a empreses espanyoles.

El repartiment de llicències privades de Televisió Digital Terrestre s'ha resolt pel CAC de forma que els grans grups espanyols n'obtenen la majoria, quedant fora Òmnium i RBA.

Ja va advertir ERC en marxar del govern que caldria estar atents a la concessió de noves llicències. Sembla ser que, en efecte, aquestes concessions no han valorat prou les propostes 'minoristes'.

D'entre els que obtindran llicència al Barcelonès, trobem que n'han aconseguit Urbe TV (Vocento), 25TV (Onda Cero) i Collserola Audiovisual (Prisa), a més del grup Canal Català.

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) ha atorgat finalment 59 de les 122 propostes presentades, d'acord amb el que informa avui Vilaweb i Tribuna Catalana i . Les guanyadores del concurs poden començar a emetre en quant l'estat espanyol emeti l'autorització final, que podria ser a les acaballes d'aquest 2006.

El CAC i el vot particular de'n Tresserras

El Consell és una institució depenent del Parlament i els seus consellers són escollits per aquest excepte un, nomenat pel govern (si voleu veure qui ha proposat a qui, feu clic). És precisament aquí on rau possiblement la clau de la decisió final, ja que el conseller -a proposta d'Esquerra- Joan Manuel Tresserras no hi està pas d'acord amb la concessió de llicències i ha emès un vot particular força rellevant.

Segons Tresserras, s'ha sobrevalorat en excés les propostes d'operadors vinculats als grans grups de comunicació, concentrades sobretot a les zones metropolitanes, i s'ha infravalorat algunes interessants propostes singulars no vinculades a grans grups. El conseller creu també que les propostes innovadores i de caire local han sortit perjudicades, així com la diversitat de comunicació i difusió cultural.

Ja estàvem alerta

Quan ERC va ser expulsada del govern per no haver capitulat en la qüestió de l'Estatut, durant la roda de premsa envoltat dels consellers ja va advertir que caldrà estar alerta amb les concessions de llicències que es faran, posant en dubte dels interessos que les motivaran i de l'equanimitat de les decisions.

Bé doncs sembla ser que la sociovergència podria haver actuat ara beneficiant els seus propis benefactors, aquells interessos empresarials que realitzen donacions anònimes als partits i que, com es lògic, n'esperen quelcom a canvi. El Grup Canal Català, vinculat a CiU, ha obtingut llicència i això no ha estat casual.

Qui surt perdent? El país, la llengua i la cultura.

+ info: les concessions del CAC

+ info: criteris del CAC

Confirmat, eleccions a la tardor

Maragall demana al PSC que respecti la feina del tripartit.

El president ha sortit de la trobada amb en Zapatero tal i com n'ha entrat, amb la seva retirada sota el braç, però ha aprofitat per prevenir Zapatero contra els pactes sociovergents amb CiU.

En ple debat intern, el sector més catalanista del PSC marca distàncies i el conseller de Ciutadans pel Canvi anuncia la seva marxa.

A més, el president serà expedientat per la Junta Electoral a causa de la crida a la participació al missatge institucional.

En la reunió amb el president espanyol, Maragall a més de comunicar-li que no serà altra volta candidat a presidenciable, ha acordat bona part del desplegament del nou Estatut que aquest passat diumenge es va aprovar en referèndum. Ha aprofitat per deixar clar que dissoldrà el Parlament a finals d'agost i que per tant les eleccions es farien a l'última quinzena d'octubre, tot just quan es compleix el tercer any de la legislatura.

Per fer aquest desplegament incial estatutari, s'ha abordat la necessitat d'anar estructurant les noves comisions per a assumptes econòmics i infrastructures que cal crear, entre d'altres. A més, és rellevant que s'hagi previst ja que algunes competències es cediran als ajuntaments.

És rellevant que el president torni a advertir Zapatero i a denunciar clarament la sociovergència sempre que en té l'oportunitat. Avui Maragall després de reunir-se amb Zapatero ha parlat als diputats del PSC al Parlament demanant que "no malmetin la nova etapa iniciada amb el Pacte del Tinell" i els ha animat a continuar-la. A més, Maragall també ha dit que no permetria que s'identifiqués Catalunya o el nacionalisme amb un sol partit.

Pinten bastos al carrer Nicaràgua.

La lògica desconfiança del catalanisme progressista dins el PSC envers la nova línia dura i gens autònoma aliniada amb el PSOE s'obre camí per la via de la disenció o fins i tot de la deserció. És de preveure una reestructuració dels òrgans directius i un gir en els criteris per elaborar les llistes electorals.

Alhora, si ja ahir comentava que calia estar atent a les reaccions que vinguéssin de Ciutadans pel Canvi, avui el conseller Josep Maria Vallès ha dit que fins i tot podria dimitir abans d'acabar la legislatura i que no repetirà a les llistes, en una entrevista a RAC-1. Vallès ha dit que CpC decidirà properament el futur de l'entitat i la vigència del seu projecte, alhora que ha respectat la possibilitat que Montilla sigui el candidat del PSC.

La Junta Electoral Central expedienta Maragall.

El missatge institucional del president, on a TV3 i TVE lloava la proposta d'estatut i instava a la participació, ha estat motiu de l'obertura d'un expedient sancionador per part de la JEC arran de la denúncia del PP.

Cal recordar que avui el Parlament de Catalunya ha fet un solemne homenatge al desaparegut exconseller de Comerç i Turisme Pere Esteve, un gran polític catalanista.

Maragall se'n va. Sociovergència arriba.

Pasqual Maragall fineix la seva carrera política i renuncia a repetir.

El president ja ha comunicat els motius pels quals es deixa sacrificat i renuncia a ser candidat a la presidència de la Generalitat.

La porta s'obre a Montilla, candidat més ben vist per la sociovergència, ja que no és ni serà rival a Artur Mas i permetrà una majoria convergent ampla, d'acord amb els pactes de Moncloa.

Les trompetes electorals de la sociovergència sonen fortes. Amb l'anunci de Maragall de que no es tornarà a presentar després de dos mesos en què el propi PSC l'ha marginat brutalment acaba l'únic projecte polític que ha portat als socialistes al govern de Catalunya i les polítiques d'esquerres a la Generalitat per primer cop en els últims 27 anys. El projecte alternatiu que el PSOE té per al PSC -que n'és conscient- i que encapçala Montilla no és un projecte per governar Catalunya sinó per deixar governar CiU.

L'anunci d'aquest matí del conseller Nadal ja s'esperava, tot i que el fet que Maragall digués que ho aniria a consultar amb Zapatero ja dibuixava un esquema en el qual el PSC passa a ser federació del PSOE. Des de Ferraz s'han fet els suecs i diuen que els ha agafat 'per sorpresa'.

Aclarit queda que serà Montilla el nou candidat del PSC, i que per tant els socialistes renuncien a un projecte polític més o menys guanyador passant-ne a un que només els garanteix la seva bossa tradicional de vots (el vot ètnic espanyol i l'antipepero), per la qual cosa és de prevuere un estavellament electoral important. Més encara si aquest nou candidat està totalment desvinculat del govern tripartit (ara provisional) i no té cap interès en defensar-lo, ni defensar-ne l'obra, com sembla que serà. Si es pensen que repetiran l'èxit relatiu del 14-M (eleccions espanyoles) amb aquest mateix cap de cartell a unes eleccions al Parlament és que la seva estratègia electoral és mirar-se el melic.

Full de ruta de Moncloa

Mas i Zapatero han aconseguit acabar de desactivar el PSC, que sense presentar cap projecte mínimament catalanista està condemnat al retrocés electoral. Calculen que aquest vot catalanista haurà de "tornar a CiU". Així s'estalviarien la incomoditat d'haver de governar massa junts, i en tot cas es garantiria un govern en minoria de CiU suportat pel PSC... tot i que potser no compten que també podria ser amb el suport del PP (vegi's la legislatura 1999-2003) o d'ERC, suposant que es pugui recompondre el diàleg i per aconseguir això CiU ha d'anar canviant el discurs d'atac permanent.

Tenim terreny preparat ja per a les eleccions de l'octubre: un PSC deixant que CiU li passi al davant per salvar el socialisme espanyol, pura sociovergència materialitzada en la present renúncia de Maragall avui.

Defensant l'obra de govern, les polítiques diferents de les de CiU i el catalanisme d'esquerres... només hi queda Esquerra Republicana de Catalunya, que serà, sens dubte, el blanc de la majoria d'atacs per part dels convergents, malgrat que a Montilla li tinguin preparats uns quants.

Autocrítica de la campanya de l'estatut

Per què no hem arribat a la gent?

Vull encetar ara uns quants apunts al voltant de la campanya del NO per tal d'identificar-ne els errors que han provocat que aquesta opció hagi estat rebutjada pel ciutadà i empès cap al blanc, el sí i l'abstenció.

També vull fer un cop d'ull ràpid a la campanya institucional, que és la primera responsable de l'abstenció i de la confusió.

I en primer lloc, els precedents. Mentides, nocturnitat, manca d'unitat, excés de protagonisme quan això no toca... han estat motius de preocupació per a la ciutadania, que ha vist com això de l'Estatut es convertia en una baralla entre polítics. A qui realment li importa la participació en democràcia el primer que ha de fer és no mentir i no decepcionar, no perdre els valors de vista. El ciutadà, per anar a votar, necessita saber que pot confiar en els polítics, i per això em remeto a un dels vots nuls que vaig obrir durant el recompte: 'si no heu respectat el vostre vot, com m'asseguro que respectareu el meu?'.

Sens dubte la manca de veracitat passarà factura a les urnes per la manca de confiança, prengui nota qui n'ha de pendre.

INSTITUCIONAL. Des de la Generalitat, la percepció que ha arribat al ciutadà és que la nostra institució es dedicava a fer campanya tendenciosa cap a una opció, d'una forma tan fonamentalista que l'Estatut ha passat per sobre del propi govern (expulsió d'ERC) i ha comès il·legalitats (quatre vegades s'ha hagut de pronunciar la Junta Electoral Central amb la posterior enrabiadeta governamental). Això és un missatge d'intolerància a la diversitat d'opinions, primer, i de manca de respecte a la justícia i a la necessària equanimitat, segon. I això el ciutadà ho ha castigat anant a la platja.

També la precampanya electoral 'Nou Estatut, d'ara endevant' i els missatges dels polítics del govern, donant per fet que això s'aprova i el referèndum és un mer trànsit, han ajudat. Ja en campanya, la Generalitat ha gastat milions i milions en vendre'ns l'Estafatut, i poso com a exemple un fulletó groc del Departament de Cultura que conté afirmacions com 'A Catalunya, Espanya i Europa, en català' o 'La Cultura, amb totes les competències'.

Com tampoc ha ajudat que a molta gent ens arribés el totxo de l'estatut (68 pàgines en paper fosc) l'últim dia de campanya, després de 15 dies de bombardeig argumental que ningú podia contrastar, arguments que també arribaven del govern abans que la gent conegués allò que es debatia. La meva amiga Núria -ha votat en blanc- i la companya blocaire Menxu -ha votat un tall de mortadel·la amb la cara de mickey mouse xD- coincideixen amb aquest parer.

CAMPANYA D'ERC PEL 'NO'. Té precedents dolents, perquè la decisió es va prendre de forma tímida i massa tard. En la meva opinió, en haver sortit de la 'comissió del ribot' que presidia en Guerra, l'opció d'ERC hauria d'haver estat eleborar un llistat de condicions per aprovar-lo o no, i qui volgués aquesta aprovació hauria de negociar amb això. I mentrestant, copsar l'opinió de la militància abans de fer l'aposta arriscada del 'nul polític' per evitar la imatge de les assemblees corregint l'executiva, l'assamblearisme és bo però s'ha de saber gestionar mediàticament.

Calia desmuntar els tòpics, i aquests no han estat contestats. S'ha permès que triomfi sense oposició la identificació del NO amb el PP, no han arribat els arguments pels quals aquest no és un bon Estatut i no és un avenç, i no s'han contestat els tòpics i les mentides dites en campanya pel tripartit del sí, segons les quals aquest Estatut ja ens ho soluciona tot.

És cert que la campanya als mitjans ja estava perduda, però no s'ha aprofitat -no ho ha fet ningú- el filó de la campanya: rebre informació detallada a casa i amb temps per mirar-s'ho. ERC ha apostat massa per internet, que té la seva importància però un abast limitat, i ha fet una campanya potser massa tradicional de cartelleria i actes, quan el que calia era pedagogia. Calia tenir un full de ruta després de la victòria del NO, la manca d'aquest va ser evident al debat de líders a TV3, on crec que va mancar contundència argumental per part de Carod tot i que no el suspendria pas.

PLATAFORMES PEL 'NO'. La Plataforma pel Dret de Decidir ha trigat massa en posicionar-se pel 'no', i ha estat tímida a l'hora de convocar, ja que la difusió dels dos actes de campanya ha estat bàsicament via internet. Ha tingut por de convocatòries massives, però aquestes podrien haver ajudat, i molt, a crear un bon clima per al 'no', ja que molta gent se sentiria acompanyada, i no sola, en el vot. He pogut veure cartells de la PDD a Masnou, i n'hi ha un que m'ha agradat força: 'Les pors d'avui són els fracassos de demà'.

Per altra banda, la campanya de la plataforma de la CUP, que l'anomenen 'Diguem No', ha fet molta encartellada però poca cosa més. Si bé ha estat molt positiu que hagi col·laborat activament amb la PDD (cosa que no havien fet, per raons que desconec i que dubto que pugui aprovar, a la manifestació nacional del 18 de Febrer), cal dir que els cartells 'Estatuts? NO' són els equivocats, primer perquè no s'està votant la independència i segon perquè ha empès el 'No' a l'espai sociològic de l'independentisme extraparlamentari -que és el seu, però no el de tot el catalanisme que podria haver votat 'no'-. Una mica menys de la meitat dels que he vist encartellats són aquests, els altres són els de la versió oficial 'Pel nostre futur diguem NO a l'Estatut'.

MALGRAT TOT, aquesta campanya i aquest referèndum han servit perquè l'independentisme en tota la seva varietat hagi treballat amb un objectiu comú i, també cal dir-ho, amb respecte.

Així que au, a prendre nota de tot i a guanyar la propera campanya.

Encarar el futur postreferèndum

I ara, què toca?

Els resultats són els que són i l'Estatut està aprovat, serà el marc legal d'ara endevant. Ara cal canviar el xip però respectant la coherència amb el que hem fet. Tenim unes eleccions al davant!

A partir de les reaccions dels líders polítics, podem trobar les claus de l'enrarit clima que s'ha creat a partir del punt d'inflexió que ha suposat aquest Referèndum.

L'independentisme no ha perdut, ha perdut la trempera de bona part d'aquest, ja que en general el catalanisme ha optat pel poc a poc i bona lletra sense aturar-se a llegir un text que obliga a una lentitud glacial. Potser no és ara el moment, potser cal un temps en que l'independentisme tingui molta més força dins les institucions i alhora que gosi encarar-se a un estat espanyol més dèbil. O potser només cal esperar a que les mentides, les promeses i els tòpics de l'Estatut de Moncloa caiguin pel seu propi pes i la ciutadania se n'adoni, queda clar que cal treballar perquè això caigui i la informació arribi, perquè si ho crèiem el dia 18, el 19 també ens ho creiem: és un mal estatut.

L'editorial d'avui d'El Punt, que ha escollit per cert un bon títol, diu que 'cal esperar que el nou estatut sigui considerat l'Estatut de tots, fent-li costat, i treballant per aconseguir el màxim desenvolupament de les seves potencialitats'. No és ni serà el meu Estatut, perquè el meu Estatut és el de Portugal, i no el defensaré perquè no el puc defensar, com sí que podia fer-ho amb l'Estatut del Parlament. Desenvolupar-lo, i tant, sempre endevant, però l'horitzó polític va molt més enllà i caldrà, altre cop, obtenir més autogovern saltant-se l'estatut tot i que les limitacions ara imposades ho fan molt més difícil i molt més jurídicament qüestionable que amb el del 79.

Queda clar que endevant anirem i que l'Estatut de Moncloa 'és poc pel molt que ens cal', així que cal seguir igualment pel camí del sobiranisme tenir clar un altre dels missatges que ha donat la ciutadania: que el debat estatutari ha desgastat tothom: l'esforç dels polítics i la paciència del ciutadà. Per tant, calen altres eines, i això és reforçar la reivindicació i fer que la única força política legitimada per reivindicar la construcció nacional tingui un pes decisiu i condicionant. El ciutadà ha participat amb més entusiasme a l'hora de votar partits que de votar als referèndums.

I per agafar la velocitat que els independentistes desitgem, la feina ara és desgranar els avantatges que dèien que ens donaria aquest estatut i que no ens donarà. Segueixo pensant que el 'sí' era l'opció equivocada i que els no-avenços, els retrocessos i les majors limitacions en acció internacional, llengua, competències, política social, finançament i reconeixement nacional els hem de fer constatar, i no assumir-los, com fan uns altres.

No sembla, però, que la lleialtat dels votants cap als partits canviï significativament ja que les dues opcions han estat transversals, tot i que molts esperen, esperem, algun tipus d'actitud des dels partits que no faci la guerra a la opció no defensada. De cara a les eleccions crec que puc aventurar un trio visible de moviments: CiU beneficiant-se de la foto de 'partit d'ordre' en un clima incert, però alhora el seu electorat més sobiranista que trempava des de la campanya de 2003 ja no es creu històries ni caretes, i per acabar-ho d'adobar el PSC serà castigat per no tenir cap líder capaç; de la resta de partits crec que encara és d'hora per fer futuribles.

El clima polític postreferèndum

Després de les declaracions immediates, vénen les reflexions en profunditat i l'analítica pròpiament dita.

Des de CiU, triomfalisme. Destaquen que el seu electorat ha estat fidel, s'autoproclamen com 'la força decisiva per salvar l'Estatut', pero no s'estan de seguir ametrallant ERC amb els retrets de sempre: no posar un president nacionalista, atribuïr-se 'la clau', no haver marxat del govern abans que els féssin fora... I, sobretot, es preparen per a les eleccions: exigeixen a Maragall que convoqui ja les eleccions perquè 'el país necessita un president amb lideratge, un govern fort i amb majoria parlamentària clara'.

El PSC, més triomfalisme. Diuen per boca d'Iceta que el 'sí' és també un triomf del PSC 'sempre hem defensat millorar l'autogovern per aprofundir en Espanya' i ha constatat la notícia del dia, que l'executiva socialista pensa decidir aviat el candidat a les eleccions exigint Maragall que aclareixi el seu futur polític. Iceta també ha dit que el resultat provoca 'la desautorització política profunda' dels partidaris del no.

Des d'ERC, s'admeten els resultats i es felicita als que han resistit 'l'ofensiva del sí'. Carod avui deia que Esquerra no qüestiona el text tot i que la baixa participació el preocupa. advertia també que "no farem bo un Estatut aprovat que ens continua semblant insuficient" tot i que participaran en pro del seu desenvolupament. N'extreu unes quantes consideracions: que era complex que la tercera força del país plantegés un canvi institucional sense prou força per impulsar-lo al tram final, que ERC fins l'últim moment no ha perdut les ganes de millorar el text i que la coincidència de vot amb el PP ha provocat força abstenció republicana. Per acabar, Carod-Rovira insta a recompondre els ponts de diàleg entre forces polítiques tot i que el clima preelectoral ho fa difícil. Com no trobo cap bloc republicà que qüestioni el lideratge del tàndem Carod-Puigcercós, l'assumpte està ben clar.

Des del PP, apropiació de l'abstenció. Si en Mariano Rajoy feia campanya espanyola després dels resultats tot dient que l'estatut no ha estat recolzat per la majoria dels catalans, en Piqué anava en la mateixa línia "perquè dos de cada tres catalans no li han donat suport".

Resultat decebedor.

Sí, però...

Ja amb gairebé el 100% escrutat, el sí ha guanyat amb el 73'90%, però cal tenir en compte tres coses: una participació de només el 49%, un no d'un 21% i que el sí i el no han estat transversals respecte dels partits.

Per a mi aquest resultat no és l'esperat, i per tant és decebedor. Condemna la majoría política del país a aparcar les reivincidacions nacionals, deixa congelada la nació catalana.

La meva opció no ha guanyat i la meva opinió ha estat minoria, ho reconec, ho acato i no trec legitimitat a l'Estatut malgrat que la participació ha estat ridícula.

En primera lectura, ja tenim un nou estatut, que sembla que tenir-ne un de nou era més important que abordar i encaminar els problemes de l'autogovern (finançament, competències, reconeixement nacional, etc), i per tant queda resolt el debat nacional fins d'aquí molts anys, o almenys cap dels partidaris del 'sí' hauria de voler cap replantejament de la relació amb l'estat espanyol si, com han dit i repetit, això ja ho resol i encaixa amb el que volíem.

En una segona lectura d'aquests resultats, ara toca recopilar totes les afirmacions que els partidaris del sí han fet durant la campanya. Cal guardar a la memòria tots els problemes que això 'ens soluciona' i obligar-los a resoldre'ls o admetre que han errat i han confós a la ciutadania. El mateix amb les competències, on són? Ja les teníem però no per escrit, això ho veurem en fer balanç dels traspassos des de l'estat. Donarà el nou esquema de finançament més recursos pel país i els 7 anys d'inversió ens resoldran tot? Doncs no vull sentir cap nacionalista queixar-se d'això demà si avui ha dit que sí a un Estatut tot dient que 'és un bon finançament'.

En tercer lloc, bona part del vot catalanista, nacionalista i independentista ha votat que sí, això està clar. Però jo no ho entenc pas, no els entenc, dec ser una altra mena d'independentista i això del sobiranisme ho dec tenir potser molt assumit. Ho respecto, però. No diré que tal o qual pot ser més o menys catalanista segons el que hagi votat, tot i que sí que trobo diferents nivells de consciència nacional o potser de ganes de poder viure un feliç procés d'independència a Catalunya com el de Montenegro.

Quarta cosa a destacar... que no m'extranya. El no és molt més difícil d'explicar, i els grans mitjans no ens han deixat fer-ho, perquè també cal dir que aquests han vençut internet com a font d'informació. Ha estat al meu entendre una campanya plena de mentides, de falses veritats, de promeses fatals, intoxicadora i de la por. encara avui tothom segueix parlant del PP i no d'ERC. Si comptem que a més no hi havia cap mitjà de comunicació més important que El Punt que oferís visions contrastades i no interessades, amb un tractament mínimament neutre de la informació, és d'esperar aquest resultat.

I com a cinquena i última, hem aprovat als polítics i la seva feina feta -Maragall inclòs i sociovergència per suposat-, tot i que en valorar aixó l'abstenció sí que l'hem de tenir en compte, i molt. S'ha aprovat que un Estatut es pot negociar amb nocturnitat i de forma unilateral, alhora que s'ha aprovat que volem i mereixem el mateix nivell d'autogovern que Andalusia (Olé l'Estatut!)

Tarda i vespre davant l'urna.

Ja havia comentat que estava a la mesa electoral al col·legi Ferrer i Guàrdia del Masnou (vaig anar a aquesta escola de nen), sempre m'han encantat els processos electorals i he de dir que ha estat un plaer poder tractat amb uns companys membres de les meses tan simpàtics i amb bon saber fer. Finalment la participació a la meva mesa ha sobrepassat per poc el 50% (El Masnou sempre va una mica per sobre de la mitjana catalana, i per cert casualment jo prenia nota dels noms en votar el ciutadà que feia el 50%), obtenint el NO un resultat proper d'un 19%. El global masnoví del NO ha fet el 20%, si fa no fa com a Catalunya.

Com a nota còmica, dues persones han fet vot nul (d'un total de tres) on a la papereta s'hi llegia 'Si no heu respectat el vostre vot, com m'asseguro de que respecteu el meu?'. Gran veritat.

Apa, a pensar com gestionem aquest resultat de cara a seguir fent política demà, ja en plena precampanya per a les eleccions catalanes.

El referèndum des de la mesa electoral

Al voltant del 30% de participació fins al migdia.

Avui m'ha tocat estar-me a la mesa electoral i he volgut aprofitar l'hora de descans per escriure algunes impressions.

Amb el cens a la mà, es pot dir que fins les 14h havia votat un 30% de l'electorat en aquestes cinc primeres hores, tot i que ara començarà a davallar (al migdia els col·legis electorals aquí Masnou son un desert i suposo que a la resta del país passarà exactament igual).

Calculo, per l'experiència d'haver viscut en primera persona tots els processos electorals des de l'any 1999, que la participació de la tarda serà de 2/3 de la del matí, per tant ens situarem al voltant del 50%. També cal dir que al Masnou la participació sempre és més elevada que la mitjana de Catalunya.

Tot transcorre amb normalitat al col·legi Ferrer i Guàrdia, amb un temps mig ennuvolat mig assoleiat, ha anat arribant la gent i dipositant el seu vot. Val a dir que de les dues tauletes on hi ha les paperetes de vot, a la primera els del 'sí' i els del 'no' estan ben igualats, i a l'altra s'han fet servir més paperetes del 'sí' que del 'no'.

La majoria de la gent porta la papereta preparada de casa i me n'adono que la proporció és major que en d'altres conteses electorals, això en un referèndum on una de les opcions ha estat frontalment criminalitzada és tot un símptoma. També he vist fer servir dos cops la cabina d'intimitat.

Un parell de fets destacables: primer, que com la Generalitat ha distribuït les trespaperetes però no el sobre oficial, la gent arriba sense sobre pensant que pot introduïr la papereta 'tal qual' o amb el sobre de tramesa postal que enviava el govern (on hi consta nom i direcció).

Segon, una anècdota local que m'ha explicat una funcionària de l'Ajuntament: una dona arribava a un col·legi d'aquí Masnou amb la roba tacada d'haver vomitat, s'acosta i diu 'és que he relliscat, miri quina pudor que fa, olori olori'... ieeeeps, això no cal! xD

Apa, acabo de dinar i me'n torno.Que guanyi el NO!