19.6.06

Encarar el futur postreferèndum

I ara, què toca?

Els resultats són els que són i l'Estatut està aprovat, serà el marc legal d'ara endevant. Ara cal canviar el xip però respectant la coherència amb el que hem fet. Tenim unes eleccions al davant!

A partir de les reaccions dels líders polítics, podem trobar les claus de l'enrarit clima que s'ha creat a partir del punt d'inflexió que ha suposat aquest Referèndum.

L'independentisme no ha perdut, ha perdut la trempera de bona part d'aquest, ja que en general el catalanisme ha optat pel poc a poc i bona lletra sense aturar-se a llegir un text que obliga a una lentitud glacial. Potser no és ara el moment, potser cal un temps en que l'independentisme tingui molta més força dins les institucions i alhora que gosi encarar-se a un estat espanyol més dèbil. O potser només cal esperar a que les mentides, les promeses i els tòpics de l'Estatut de Moncloa caiguin pel seu propi pes i la ciutadania se n'adoni, queda clar que cal treballar perquè això caigui i la informació arribi, perquè si ho crèiem el dia 18, el 19 també ens ho creiem: és un mal estatut.

L'editorial d'avui d'El Punt, que ha escollit per cert un bon títol, diu que 'cal esperar que el nou estatut sigui considerat l'Estatut de tots, fent-li costat, i treballant per aconseguir el màxim desenvolupament de les seves potencialitats'. No és ni serà el meu Estatut, perquè el meu Estatut és el de Portugal, i no el defensaré perquè no el puc defensar, com sí que podia fer-ho amb l'Estatut del Parlament. Desenvolupar-lo, i tant, sempre endevant, però l'horitzó polític va molt més enllà i caldrà, altre cop, obtenir més autogovern saltant-se l'estatut tot i que les limitacions ara imposades ho fan molt més difícil i molt més jurídicament qüestionable que amb el del 79.

Queda clar que endevant anirem i que l'Estatut de Moncloa 'és poc pel molt que ens cal', així que cal seguir igualment pel camí del sobiranisme tenir clar un altre dels missatges que ha donat la ciutadania: que el debat estatutari ha desgastat tothom: l'esforç dels polítics i la paciència del ciutadà. Per tant, calen altres eines, i això és reforçar la reivindicació i fer que la única força política legitimada per reivindicar la construcció nacional tingui un pes decisiu i condicionant. El ciutadà ha participat amb més entusiasme a l'hora de votar partits que de votar als referèndums.

I per agafar la velocitat que els independentistes desitgem, la feina ara és desgranar els avantatges que dèien que ens donaria aquest estatut i que no ens donarà. Segueixo pensant que el 'sí' era l'opció equivocada i que els no-avenços, els retrocessos i les majors limitacions en acció internacional, llengua, competències, política social, finançament i reconeixement nacional els hem de fer constatar, i no assumir-los, com fan uns altres.

No sembla, però, que la lleialtat dels votants cap als partits canviï significativament ja que les dues opcions han estat transversals, tot i que molts esperen, esperem, algun tipus d'actitud des dels partits que no faci la guerra a la opció no defensada. De cara a les eleccions crec que puc aventurar un trio visible de moviments: CiU beneficiant-se de la foto de 'partit d'ordre' en un clima incert, però alhora el seu electorat més sobiranista que trempava des de la campanya de 2003 ja no es creu històries ni caretes, i per acabar-ho d'adobar el PSC serà castigat per no tenir cap líder capaç; de la resta de partits crec que encara és d'hora per fer futuribles.

El clima polític postreferèndum

Després de les declaracions immediates, vénen les reflexions en profunditat i l'analítica pròpiament dita.

Des de CiU, triomfalisme. Destaquen que el seu electorat ha estat fidel, s'autoproclamen com 'la força decisiva per salvar l'Estatut', pero no s'estan de seguir ametrallant ERC amb els retrets de sempre: no posar un president nacionalista, atribuïr-se 'la clau', no haver marxat del govern abans que els féssin fora... I, sobretot, es preparen per a les eleccions: exigeixen a Maragall que convoqui ja les eleccions perquè 'el país necessita un president amb lideratge, un govern fort i amb majoria parlamentària clara'.

El PSC, més triomfalisme. Diuen per boca d'Iceta que el 'sí' és també un triomf del PSC 'sempre hem defensat millorar l'autogovern per aprofundir en Espanya' i ha constatat la notícia del dia, que l'executiva socialista pensa decidir aviat el candidat a les eleccions exigint Maragall que aclareixi el seu futur polític. Iceta també ha dit que el resultat provoca 'la desautorització política profunda' dels partidaris del no.

Des d'ERC, s'admeten els resultats i es felicita als que han resistit 'l'ofensiva del sí'. Carod avui deia que Esquerra no qüestiona el text tot i que la baixa participació el preocupa. advertia també que "no farem bo un Estatut aprovat que ens continua semblant insuficient" tot i que participaran en pro del seu desenvolupament. N'extreu unes quantes consideracions: que era complex que la tercera força del país plantegés un canvi institucional sense prou força per impulsar-lo al tram final, que ERC fins l'últim moment no ha perdut les ganes de millorar el text i que la coincidència de vot amb el PP ha provocat força abstenció republicana. Per acabar, Carod-Rovira insta a recompondre els ponts de diàleg entre forces polítiques tot i que el clima preelectoral ho fa difícil. Com no trobo cap bloc republicà que qüestioni el lideratge del tàndem Carod-Puigcercós, l'assumpte està ben clar.

Des del PP, apropiació de l'abstenció. Si en Mariano Rajoy feia campanya espanyola després dels resultats tot dient que l'estatut no ha estat recolzat per la majoria dels catalans, en Piqué anava en la mateixa línia "perquè dos de cada tres catalans no li han donat suport".

Cap comentari: