17.2.07

Caos al tren

Rodalies = retards (per variar)

A dia 17 de gener portem ja una desena d'avaries reconegudes per Renfe/Adif. Els retards de fins a una hora han tornat a evidenciar l'oblit de la infrastructura per part de l'estat espanyol, causant que els catalans que agafen el tren per anar a treballar o estudiar esgotin la seva paciència. Fins quan ha de durar això?

Sí, ha tornat a passar. Retards d'entre mitja hora i una hora per agafar el tren que et duu a la feina, a l'institut o a la universitat... vivint fora de barcelona baixes a l'estació sense saber si arribaràs a temps o si t'hauràs de menjar una esbroncada per una cosa de la qual no en tens la culpa.

Avui retards per l'avaria d'un tren entre Sants i Passeig de Gràcia -notícia-, que han provocat que durant tres quarts d'hora s'hagués d'aturar la circul·lació per un dels dos túnels que travessen la ciutat, i a hores d'ara encara s'acumulen retards.

Abans-d'ahir, la setena i la viutena avaries -notícia- en els 15 dies que portem d'any. La senyalització i els circuïts de l'Estació de Sants ha tornat a fallar, havent-se de fer manualment. D'aquesta, Adif li ha passat les culpes a una companyia constructora que ha fet obres aquest cap de setmana a l'alçada de Bellvitge.

L'altra avaria ha estat a Castelldefels, on un canvi de vies no ha funcionat, i ha hagut d'anar un mecànic d'Adif a accionar-lo manualment, més retards per sumar els que a Sants es causaven pel matí. Totes dues, defectes d'infrastructura, afectant 5 línies i 60 combois, no podent regularitzar horaris fins a mitja tarda.

TOT, PER UNA GREU MANCA D'INVERSIÓ

Els sistemes fallen perquè no es renoven ni s'hi pot fer el manteniment que requereixen, i aquí el responsable d'això és l'estat espanyol, donat a fer inversions miratge i cops d'efecte que no serveixen per resoldre els problemes. Els dispositius 'd'informació' que es van contractar a corre-cuita perquè els periodistes els féssin les fotos no arreglen les vies.

Ni tan sols amb un expedient obert per la Generalitat, l'organisme Adif de l'estat espanyol no inverteix en renovar els equips de les vies existents. No parlem ja de les infrastructures ferroviàries que necessita el país per seguir creixent on l'estat no es compromet ni té previst donar un duro a la Generalitat per fer-ho (soterrament de vies a àrees metropolitanes, desdoblament de vies úniques -maresme, pirineu, cinturó ferroviari metropolità, eix transversal metropolità, accés als aeroports secundaris, connexió pirinenca amb França...)

Això sí: ells poden deixar-te tirat a l'andana, però tú no pots deixar de pagar el bitllet ni tindràs cap justificant a menys que perdis el temps que faci falta a l'estació de Sants per aconseguir-ne un.

El que fan Renfe i Adif té noms: deixadesa, desídia, incompetència, oblit i anticatalanisme. Per tant, és evident que cal més pressió política per tal que aquesta infrastructura imprescindible per molta gent funcioni com cal.

I a sobre haig de sentir per alguns fòrums que els catalans ens queixem de la Renfe per aconseguir que ens la traspassin. Quins ous!!!

5.2.07

Conseller Maragall, dimiteix!

Rectificar, dimitir, pressionar, condicionar.

MARAGALL DIMISSIÓ.- Tenim un govern espanyol que vol trencar el sistema educatiu català d'una plomada imposant més llengua castellana. Per l'altra banda, una Generalitat que s'ho podria arribar a empassar amb tal de no fer soroll. Però, s'entén que en aquest país tres diputats ciudadanos guanyin la batalla ideològica, lingüística i educativa contra tots els catalanistes? Pot la llengua catalana permetre's recular a les escoles, que és on més cal que s'hi potenciï? Quina societat ens espera si acabem amb una educació escindida per raó de llengua materna?

Pot un govern català continuar després d'això o cal una rectificació del rumb, una dimissió -Ernest Maragall-, una pressió -la majoria nacionalista al Parlament-, o un condicionament -el que pot exercir Esquerra Republicana de Catalunya-?

De vegades dubto fins a quin punt els catalans som capaços d'indignar-nos amb el que passa però després davant l'urna ens comportem d'una manera que no es correspon amb aquests moments. Em refereixo, per exemple, a l'Estatut.

La prova de foc per determinar si aquest govern presidit per Montilla és un govern al servei del PSOE o és un govern catalanista i d'esquerres és, en temps present, el decret d'educació. I no és que em posi trascendental, és que la llengua, que és pròpia de la nostra nació, es veu amenaçada si passem per l'adreçador ara, i es veurà reduïda un cop hi anem passant amb decrets iguals que després seran lleis, i acabarem recitant el Mio Cid i estudiant la història des de Don Pelayo a les escoles. Aquest decret és, sens lloc a dubte, un cavall de Troia. Un cavall de Troia que s'han empescat els socialistes en veure's amenaçats pels Ciudadanos, aquesta colla de tronats feixistes i ben pagats que volen viure a Sant Cebrià de Vallalta com si no haguéssin sortit de Ciudad Rodrigo.

Per tant i coneixent les causes i les conseqüències, missatge clar: NO. No passem, no volem, no amb el nostre vot. És un error històric, que pot esdevenir igual d'històric amb el temps que l'Estafatut. Qui el pot cometre? 1- Ernest Maragall, Conseller d'Ensenyament, que accepta sense qüestionar-lo el decret espanyol i es prepara per deixar-ho tot enllestit per a l'any escolar vinent. 2- José Montilla, President, que amb la seva discreció ideològica, la por als ciudadanos i el sotmetiment al president al qual li deu fidelitat gairebé feudal el poden fer oblidar que és president de tots els catalans i té una responsabilitat grandíssima sobre les seves esquenes. 3- Esquerra, soci clau del Govern, podria arribar a passar de puntetes fent el mínim soroll exigible sense atendre a la importància del que es tracta, ja que després d'haver cremat els seus cartutxos amb l'Estatut sembla haver perdut la catalanitat reivindicativa que la va dur al seu creixement més gran fa tres anys.

Hi veig fins a tres sortides. La primera, una rectificació del Conseller unida a la presentació d'un recurs al TC contra la 'tercera hora' a més de no aplicarla perquè realment no és aplicable al territori català, aquesta seria la més honorable. La segona, prou pressió dins el govern per fer dimitir Ernest Maragall, tornem a la inestabilitat però l'ocasió s'ho mereix. La tercera, Esquerra pot amenaçar de trencar el govern, o quelcom menys dràstic com reprovar el conseller al Parlament -amb CiU- o condicionar una rectificació del govern espanyol amb el trencament de relacions amb Zapatero -i això només ho pot fer ERC, ja que CiU no s'ho pot permetre-.

De moment, Esquerra està exigint que en el recurs que ha de presentar la Generalitat hi consti la imposició del castellà, malgrat que s'aixequen veus que hi veuen covardia i altres veus s'oposen al decret i exigeixen -tal i com el company Moisès Rial, impulsor de la campanya, i jo mateix- la dimissió del Conseller d'Ensenyament Ernest Maragall.

2.2.07

Un nou independentisme

Un horitzó per a un país.

M'ha agradat aquest article d'en Josep Maria Pasqual que ha publicat avui al diari El Punt. Fa un repàs de l'independentisme català rellançat per ERC des de l'època d'Àngel Colom durant l'última dècada del segle XX i començament del XXI, un partit que va superar la marginalitat política actualitzant el discurs independentista al moment i les necessitats d'aquest. És un text que encoratja un replantejament de discurs i una nova força dels arguments més enllà de 'fer governs'.

Ara, que és moment de començar a generar pensament, em sento inspirat per l'article d'en Josep Maria Pasqual. En aquests moments tenim una Esquerra que ha pactat amb el partit socialista amb tres prioritats clares: aliar-se per desenvolupar i vigilar l'estatut; demostrar que és un partit seriós, de govern i capaç; i portar a terme força punts del seu programa, que reflexen la societat avançada i de benestar que es defensa. El discurs més independentista ha estat aparcat, perquè ha estat derrotat momentàniament per la rauxa estatutària: una aliança dèbil amb CiU per impulsar el text; no oposar-se clara i ràpidament al pacte Mas-ZP; haver-se limitat al 'no' en comptes de fer seus també el 'blanc', el 'nul' i fins i tot l'abstenció; i haver fet una campanya molt pobre en el referèndum.

Certament, la reforma de l'Estatut era una oportunitat per millorar el nostre autogovern i Esquerra ha quedat descol·locada un cop els altres partits l'han fet molt per sota de les expectatives i amb la sola intenció de penjar-se la medalleta. Ara els horitzons són molt més difícils i no ténen prou base social impulsora: o tornar a plantejar una reforma o anar a buscar l'estat propi. Ara com ara és molt arriscat fer un discurs potent en una o altra direcció, doncs acabem d'aprovar un text que s'està demostrant tant ineficaç com l'anterior -només cal veure la polèmica per la tercera hora del castellà o el finançament que no millora-. És un repte per al sobiranisme, que vol una de les opcions o les dues, trobar suport majoritari a la societat catalana.

Esquerra, a més, gaudeix d'una sèrie de particularitats que li causen dificultats però que alhora cal saber aprofitar-les, gestionar-les bé, són fortaleses i debilitats. Primer, d'Esquerra s'espera i s'exigeix més que a cap altre partit. Segon, s'espera que les condicions per arribar a pactes siguin elevades i notòries, que aportin beneficis clars per al país. Tercer, té unes bases ben mobilitzades que fan pujar idees des d'abaix fins a dalt, i a nivell local la participació és encoratjadora. Quart, té al seu costat la gran majoria del que jo en dic 'els teòrics de l'independentisme', o independentistes de pedra picada i amb principis durs, però no els té al costat incondicionalment perquè per definició s'aferren més a la idea que al partit.

EL NOU DISCURS: ENFORTIR LA LLIBERTAT NACIONAL PER ASSOLIR UNA NOVA SOCIETAT

L'horitzó social d'Esquerra ha estat, a partir de l'arribada de Carod a la direcció del partit, ha estat una societat del benestar a l'alçada dels païssos nòrdics, i sens dubte viure allà significa experimentar un altre tipus de llibertat que aquí només la podem teoritzar. Aquest ha de seguir éssent l'horitzó, i l'independentisme tindrà raó d'existir perquè és la única manera d'arribar-hi.

Per tant, la línia a seguir és la que proclama la voluntat d'assolir un estat del benestar de gran cobertura, unes infrastructures planificades amb racionalitat, una educació prestigiosa i de qualitat, una economia enfocada a competir en innovació i qualitat en comptes de fer-ho en costos laborals, una gestió ambiental molt exigent... tot això requereix de: uns recursos per dur-ho a terme que no tindrem a menys que disposem de la sobirania fiscal que l'estat espanyol ens nega alhora que ens exprimeix, una capacitat de decisió pròpia -competències- en tots els àmbits ja que l'estat espanyol no comparteix les nostres polítiques i ens les limita i bloqueja, i per últim el poder de convicció per tal de canviar convencions i maneres de fer arrelades en la societat.

Cal identificar la independència de Catalunya, dels Països Catalans, amb l'assoliment progressiu però decidit d'una nova societat amb uns valors diferents, la resolució decidida de conflictes públics -l'habitatge, el transport públic, l'assetjament escolar...-enfront la deixadesa política o el conformisme, una nova forma de fer política que s'autoexigeixi fer neteja d'institucions i demostri transparència en la gestió, un país on no faci patir el pagar impostos perquè els serveis i garanties públics són notoris, beneficiosos, universals, eficaços i erradicadors de pobresa.

Tampoc necessitem copiar mil·limètricament un model suec o un model finlandès. Un model català es pot basar en la idea que els catalans tenim del que hauria de ser el nostre estat del benestar i el funcionament de les institucions, assolir un model i nivell de vida similar als més envejats del món sense que calgui un producte nacional brut inassolible tot i que en aquest avenç sens dubte la nostra economia milloraria extraordinàriament -només cal veure els anàlisis que fa qualsevol economista sobre El Prat: les limitacions que imposa l'estat espanyol frenen el desenvolupament, suposen un llast enorme, i gestionat des d'aquí creixeria exponencialment arrossegant tota la nostra economia-.

Cal fer entendre, a més, que els tòpics contra l'independentisme són falsos: ni quedarem fora de la UE, ni es destruirà la nostra economia, ni es dividirà la societat entre catalans, espanyols i francessos... Han de caure per eliminar la por als entrebancs i poder avançar sense autoodis ni autolimitacions. Si és la independència el que ens ha de servir per millorar, cal que aquesta sigui vista com una opció possible i que hi han solucions vàlides per a les complicacions que podrien aflorar en un procés polític. Avui dia, països que han obtingut recentment la independència han assolit l'estatus d'estats membres de la Unió Europea, se'ls respecta, se'ls consulta, ténen poder polític propi dins la Unió i la seva llengua ha de constar arreu.

Per aconseguir-ho cal que un partit polític parlamentari i amb possibilitats de crèixer agafi aquests valors com a bandera. Esquerra pot fer-ho, perquè ja ha format part del seu discurs i s'assumeix de forma més o menys general. I per fer això és necessari que faci seus aquests valors i tingui ben clar el tipus de societat a la que aspira i que assolir la independència és la única via per poder arribar a aquest horitzó; és necessari que el discurs d'ERC sigui transformador i didàctic, que les seves propostes siguin els passos per millorar la societat, cal que aquest discurs i aquesta diferència siguin presents dins una obra de governar diferent o de fer oposició, cal que la política de pactes del partit avanci clarament cap aquest nou país que volem.

Esquerra pot ser el partit majoritari de Catalunya i dur-la a la independència si supera l'estancament dels esquemes polítics actuals, la manca general d'horitzó social, si assoleix fer arribar un missatge clar, un projecte concret i plausible, a la immensa majoria de ciutadans: més independència per millorar de debò, perquè és possible i ens ho mereixem. El català d'avui està decebut per la classe política i necessita que se l'engresqui, qualsevol català votarà a favor d'un partit o una proposta política que li faci entendre que millorarà de forma concreta i palpable la seva vida individual i la societat on viu.

I un cop la majoria del país torni a assumir que cal superar l'estatus polític actual -i això només Esquerra ho ha aconseguit ara i només Esquerra pot tornar a posar-ho en l'agenda política-, si hi ha una majoria política prou ambiciosa, farem un salt que -i a diferència de l'Estatutet, ara aniria de debò- ens permetrà canviar el marc polític. I quan sigui el moment de refrendar-lo, la societat catalana tindrà clar que qualsevol reforma d'aquest marc ha de garantir la sobirania política i fiscal.

1.2.07

Sobre el decret del castellà

La imposició de la llengua espanyola.

Fa força temps, però no massa, l'il·legal rei de l'il·legal regne d'espanya va etzibar als quatre vents que 'el castellà mai s'havia imposat'. A més de demostrar una lamentable manca de coneixements, donava arguments i cobertura política al nacionalisme ranci espanyol, tant el que és inherent al país veí com al que tenim instal·lat a casa nostra. Doncs ara ens l'estan imposant, més encara.

El nou 'decret del castellà', un d'aquells decretazos que tant li agraden a l'administració estatal, obliga a fer una hora més de llengua castellana a les escoles catalanes, malgrat les virtuts del flamant Nou Estatut. A sobre, el conseller d'Ensenyament fa com si res, l'accepta i l'assumeix, rebent una estirada d'orelles del President i del Vicepresident de la Generalitat.

L'Estat espanyol sempre escombrarà cap a casa, si pot. Altra cosa és que li ho deixem fer de bon grat, que és el que intenta el Conseller d'educació Ernest Maragall. Vergonya li hauria de fer al seu avi de veure com aquest personatge, sinistre a l'ombra del seu germà l'expresident, terrorífic ara com a responsable d'una parcel·la de l'autogovern català, combregui amb les intencions del govern espanyol d'augmentar la presència del castellà a les aules, com si calgués.

És un decret que envaeix competències de la Generalitat, entre d'altres coses perquè segons l'esquema competencial una llei que fixi bases mínimes ha de tenir rang de llei, no es pot fer per decret. Tot i això, la laxitud dels tribunals espanyols en definir el que és una lei de bases, l'actitud centralista del govern estatal, i la debilitat de l'Estatut, permeten que l'estat pugui explicitar en una llei que s'han de fer tres hores de castellà, que les escoles han de lluïr la bandera espanyola o el número de joguines a les aules de primària.

Ara bé, els catalans hauríem de ser els primers a defensar qua la nostra llengua no reculi i que el nostre autogovern es faci respectar... per això m'indigna l'actitud (botiflera?) de l'Ernest Maragall: ha posat damunt la taula un decret català per desplegar el 'decretazo' espanyol, tot acceptant aquesta tercera hora de llengua castellana a primària, arribant a declarar que es podrien donar en castellà matèries com matemàtiques o ciències socials -i aquí s'estudia història, recordem-ho-. Això trenca el model educatiu català, aquell que ens permet la inmersió lingüística, que TOTS els catalans gaudeixin de prou suficiència en català, que MAI hi hagui discriminació ni separació per raó de llengua, que NINGÚ pugui viure colonialment en aquest país ni aïllat de la nostra societat.

NO EL VOLEM

És, per tant, inacceptable. I l'actitud del conseller, fent-se el suec i donant per fet que el que ell vol ho assumeix tot el Govern, reprobable (i n'hi ha per demanar-ne la dimissió). Ha calgut una estirada d'orelles del presi Montilla i del vice Carod-Rovira. Trista ha estat la picabaralla començada per Mas i contestada per Carod quan el que calia era criticar el partit socialista, no? Finalment, el Govern de la Generalitat presentarà recurs al Constitucional (no hi tinc gaires esperançes, és un tribunal espanyol, nomenat en part per polítics, que vetllarà pels interessos espanyols), que és el que havia de fer, el Parlament ha votat un text donant suport a aquest recurs (amb el suport de CiU, PSC, ERC i ICV) que és el que havia de fer, i la comunitat educativa ha dit la seva en contra un decret del castellà que no s'aguanta ni es justifica acadèmicament.

També es desautoritzarà l'esborrany del tete Maragall acceptant el decretazo. La norma catalana que l'hauria de desplegar necessita passar pel Consell Tècnic -que presideix Carod-Rovira, i dubto que un independentista ho deixi passar de bon grat- i després caldrà que el Consell Executiu hi doni el vist-i-plau. Per tant, de moment només hi ha una resposta: el recurs contra el decret.

QÜESTIONS DE FONS

Primer, que no es pot permetre que la Conselleria d'Educació renunciï a la immersió lingüística, necessària per a la cohesió social del país. És indispensable que el Conseller, el Govern, el Parlament i els Partits Polítics es comprometin a defensar un model d'educació que també és un model de societat i de país. Si recula la immersió lingüística, recula el català, i recula la competència en català dels nostres estudiants.

Segon, que tot plegat no està abordant els dèficits del sistema educatiu, i els agrava cada tres anys amb els decrets i nous sistemes que es treuen de la màniga. No ens adonem que cal més consens i menys picabaralles, que el que realment cal és assegurar el domini de tres o quatre llengues al final de l'ensenyament obligatori, que imposar hores en castellà o excessius continguts lingüístics en els programes no ajuda sinó que ho empitjora?

A dalt, vinyeta de Joan Antoni Poch, de l'edició digital d'El Punt.

Nova llei de finançament dels partits polítics

Prou finançament obscur!

Ahir Esquerra va anunciar que havia arribat a un acord amb el PSOE per tal de tirar endevant una nova llei de finançament de partits. L'actual data de l'any 1987, fins a 29 vegades les propostes de renovació han quedat oblidades als calaixos i els resultats d'aquesta legislació clarobscura són ben visibles: els partits acaben essent influenciats pels lobbys empresarials que més paguen. Calia fer una nova llei que aturés les operacions mancades de transparència i que donés potestats sancionadores als tribunals.

Segons la notícia, aquest acord s'estendrà a la resta de partits polítics del parlament espanyol (fins i tot el PP s'ha mostrat receptiu), això significaria que la llei té força possibilitats de tirar endevant.

Això malgrat que les propostes dels partits més de dretes (PP, CiU, PNB) pretenien una limitació molt laxa de les donacions per part d'empreses, cosa que partits com Esquerra volien eliminar -és a dir, que només les persones físiques poguéssin fer donacions-. Calia posar punt i final al sistema actual de donacions anònimes, amb les quals ningú pot conèixer els sospitosos comptes dels partits polítics, i els compromisos que adquireixen els polítics amb aquelles persones poderoses o empreses que aporten ingents quantitats i no ho fan a canvi de res. Amb la nova llei, això quedaria limitat a un màxim de 60.000 euros anuals, prohibint que siguin anònimes.

A més, fins ara l'organisme judicial encarregat de fiscalitzar els partits polítics -el Tribunal de Comptes- no tenia gaire capacitat d'inspecció i cap capacitat de sanció davant dels incompliments i els comptes poc clars. Això canviarà: si un partit no presenta puntualment el seus estats financers en tota regla se'l pot multar deixant de rebre subvencions públiques -les que reben els grups parlamentaris per finançar la seva activitat-.

Parteixo d'un optimisme moderat, perquè s'acaba amb les donacions anònimes (que ja vaig criticar en aquesta entrada, a propòsit de l'afer Xavier Vendrell), imposa límits i capacita els jutges per actuar contra els partits. Ara bé, diuen que 'feta la llei, feta la trampa', i segurament els poders econòmics seguirant tractant de comprometre els poders polítics amb els seus interessos particulars, enfront de l'interès general. Que no s'hagi assolit un consens per prohibir les donacions d'empreses és mostra de que les mans no estan del tot netes....