23.4.08

Encarant el debat nuclear

La Catalunya nuclear

Sóc conscient que aquest és un debat espinós, que no sóc pas tècnic nuclear i que només puc aportar coneixements de geografia ambiental sumats a un model i estratègia de país. Malgrat tot, crec que és un risc que alguns posicionaments s'enquistin, per tant faig la meva aportació al debat.

El debat present: Ascó II i les partícules

Aquests dies la notícia d'una fuita de partícules radioactives de la central nuclear d'Ascó II, a les Terres de l'Ebre, encén la polèmica nuclear i ha causat alarma entre els ciutadans, especialment els habitants de l'àrea i els seus responsables polítics, com és lògic. Aquesta fuita ha estat investigada amb un retard de mesos -va ser detectada al novembre i no comunicada fins fa un mes, això ha provocat la destitució del director de la central- i s'ha comprovat que s'ha extès a un petit radi al voltant de la central. Malgrat tot, s'informa que la radioactivitat detectada en aquestes partícules no és perillosa per a la població.

En si, aquestes partícules han estat arrossegades per l'aigua que es fa servir per netejar uns tubs pels quals es transporta el combustible de la central. El primer error de tots ja va ser acumular aquesta aigua en un bidó de 50 litres i ser llençat per un operari a la piscina de combustible. Estaríem parlant, doncs, d'un error humà i d'un error de supervisió. Per les seves propietats, no ha arribat gaire més enllà d'una cincuantena de metres de la font d'emissió

Això sumat a l'opacitat de tot aquest afer, que em fa venir a la memòria el comunicat de Gorbachov sobre l'accident de Txernòbil... fa un comunicat públic al maig sobre un accident de l'agost de l'any anterior -1986-. El que és segur és que no ens mereixem aquesta opacitat soviètica per part de les empreses que la gestionen.





El debat de fons: la conveniència de les nuclears.

Hem de reconèixer que som un país amb pocs recursos energètics i amb una demanda creixent. D'entrada, fem un cop d'ull a les nostres fonts energètiques:

Els combustibles fòssils útils dels Païssos Catalans son escassos, doncs tret d'una plataforma petroliera al Delta que extreu una reserva mínima i mines de carbó de poc valor, importem la resta a preus creixents i distàncies considerables. El gas també s'ha d'importar des dels gasoductes del nord d'Àfrica -recordem que Algèria no és el paradigma de l'estabilitat- i no és pas un recurs renovable. Malgrat tot, la major part de l'energia segons dades de l'estat es produeix mitjançant la combustió de carbó, petroli (aquestes dues sumen gairebé el 40%) i gas (aprox 24%).

Les fonts renovables son el futur i no ho dubto. Però actualment representen un 17% i el ritme de creixement és lent, ja que la producció hidroelèctrica (8%) disminueix alhora que costa molt d'aprovar la instal·lació de generador eòlics (eòlica, 7%), comptant també que l'energia fotovoltaica segueix sent de les més cares i que la biomassa i altres fonts secundàries amb prou feines s'han desenvolupat. Per les característiques del nostre territori, tampoc podem pensar en l'energia geotèrmica ja que li falta desenvolupament.

L'energia obtinguda de les centrals nuclears de l'estat suma un 20%. Es disposa de centrals construïdes als anys 80 (anomenades de segona generació) a Ascó (I i II), Vandellòs (II) i Cofrents, que acabaran la seva vida útil en una anys. No sense polèmica, les quatre han patit alguna deficiència menor que ha generat gran alarma (el mal funcionament va obligar el tancament de Vandellós I, per exemple, al començament dels anys 90).

Estratègicament, com a país hem de pensar en el medi ambient primer, i també en els costos. El nostre objectiu prioritari ha d'ésser l'eliminació de les centrals de petroli i carbó, ja que generen enormes quantitats de Co2 malgrat ser les fonts d'energia més barates de les que disposem. Això no es pot aconseguir alhora que seguim repetint un discurs antinuclear: no ens podem despendre del 60% de l'energia generada en dos anys, ni en una legislatura ni en dues.

I si tenim clar que l'objectiu és erradicar l'energia produïda pels combustibles fòssils, tenim dos cavalls de batalla. El primer és, sens dubte, nuclear. Hem de comptar amb l'energia nuclear per compensar les grans xifres, el gran volum d'energia que generen les centrals de combustió (40% com hem dit)... però no de qualsevol manera, doncs ens mereixem centrals més segures i més modernes. Ens caldran un o dos reactors de tercera generació (+ info) en un mitjà termini, i per ara mateix ens cal un nou protocol de seguretat nuclear que inclogui supervisió constant i des de dins, amb participació de la Generalitat.

El segon cavall és el futur guanyador: les energies renovables. A mesura que anem desbloquejant el territori, podrem anar bastint parcs eòlics. Al mateix temps que el silici de puresa solar es faci més barat, augmentarem la superfície de captació fotovoltaica. Amb planificació, recuperarem massa orgànica i gas des d'abocadors preparats i aprofitarem molt més altres fonts d'energia. Amb iniciativa instal·larem minicentrals hidroelèctriques que permetran aprofitar la cinètica de l'aigua sense malmetre el curs dels rius ni el paisatge. Amb esforç, en uns anys podem arribar a cobrir la meitat de la nostra demanda amb aquestes fonts, imagino un molt possible llarg termini on aquest país generi per fonts renovables un entre 1/2 i 2/3 de l'energia que consumeix, deixant la resta a les nuclears, que servirien sobretot per mantenir la tensió malgrat les fluctuacions de les primeres (poc vent, poc sol o poca pluja) i també per equilibrar els costos de generació. En aquest llarg termini possiblement ja haurem desenvolupat prou algunes altres tecnologies que ens permetran substituïr les nuclears.

Però tot això requereix molt de temps i molta inversió, a més de ser conscients de la problemàtica general de l'energia i del canvi climàtic: pensem en l'alça del petroli, en les escasses reserves que en resten, en la sequera i en la pluja àcida. Si ara diem NO a les nuclears diem SÍ al fum negre diari i constant, desterrant l'energia nuclear ens aboquem de ple a un escenari de dependència energètica, contaminació i sequera. Tinguem-ho clar.

Feliç Sant Jordi 2008

Benvolguts,


Avui com cada any celebrem la diada de Sant Jordi, i vull aprofitar per agraïr tots els petits detalls que m'heu fet arribar, tant llibres com roses.


I és que a Catalunya podem estar orgullosos de que la nostra societat manté les seves tradicions més antigues sense mantenir el sexisme que implica no regalar una rosa a un home ni un llibre a una dona. És realment un avenç molt important i significatiu i n'hem de ser conscients, perquè és amb petits gestos individuals com anem construïnt una societat avançada, alliberada, lliure, diferent i amb personalitat.

Per un Sant Jordi on tothom rebi els detalls de sempre, ja sigui des de l'amor, l'amistat o la coneixença, geudiu d'una feliç diada!

16.4.08

De la nova cultura de l'aigua a les noves polítiques d'aigua

Una nova cultura de l’aigua no només son paraules.

Recordo un anunci televisiu sobre l’estalvi d’aigua: no en van gastar una gota, doncs on havia de rajar aigua hom veia que rajava la paraula “aigua”. Desgraciadament, des de 2003 no hem anat gaire més enllà de parlar de la nova cultura de l’aigua sense posar-hi fil a l’agulla i desenvolupar projectes on les intencions s’hagin fet pràctica, malgrat que ha servit per aturar, fins a data d’avui, trasvasaments insostenibles. Dels governs propers i llunyans han rajat moltes paraules d’on havien de sortir mesures, tinc la sensació que la gestió ha estat d’aquelles de ‘qui dia passa, any empeny’.

Alguns fets:
* El consum agrícola d’aigua, que és l’ús majoritari, amb prou feines ha estat visible/sensiblement modernitzat.
* Una notícia d’escàndol ha estat que a Badalona s’ha menystingut una important fuita d’aigua que ha acabat a la Riera del Canyet, això evidencia que no s’han estat revisant les conduccions generals, la xarxa bàsica, que a més es fa obsoleta en alguns trams i provoca puntuals i espectaculars rebentades com n’he tingut notícia els últims dos anys.
* I per extensió, les xarxes urbanes mitjanes també necessiten una inspecció que amb prou feines s’ha fet.
* L’altre eix sobre el que se soté la política d’abastament hidrològic dels partits del govern és el reaprofitament –depuradores- i la dessalació com a fonts d’aigues per a rec/neteja i consum. Cinc anys després és evident que les dessaladores estan arribant tard, i que la xarxa d’aigües depurades –existeix realment una xarxa?- no arriba a les necessitats que es podrien cobrir amb aigües grises a l’àrea metropolitana.

(curt termini) Alguns apunts per començar a fer:
* El primer de tot, fuites com la de Badalona han de ser aturades immediatament, sense por a tallar el subministrament de forma eventual. La xarxa bàsica, les grans canonades, s’han de revisar i monitoritzar des de ja mateix, doncs en cap cas no es pot demanar estalvi ni parlar de mesures d'emergència si l'autoritat negligeix.
* Es fa necessari que el públic prengui consciència de l’escassetat –jo mateix he conviscut un temps amb persones que han tingut poca cura de l’aigua-, ja que amb campanyes publicitàries no n’hi ha prou, això és prou evident. Es pot començar unificant les tarifes que es paguen a l’àrea metropolitana –és injust que els residents a barcelona paguem molt més per litre que els residents a cornellà-, tarificant en funció del nombre persones que hi viuen –censades-, i apujant els trams més alts –penalitzant grans consums de litres per persona-.
* Però no hi haurà consciència general fins que no es percebi que l’aigua no raja de les aixetes, ja que no tothom és ecologista militant. Hem de perdre la por a les restriccions, aquesta mesura presa com a acció preventiva activarà la necessitat d’estalvi, reduirà el consum ja que es disposa de menys hores d’aigua disponible, i d’altra banda també reduirà les pèrdues de la xarxa –general, de distribució, i de les llars-. Com a mal menor, ja s’ha assajat una reducció de la pressió de l’aigua durant la nit, seria una bona mesura a aplicar des d’ara mateix.
* Tampoc no ens ha de saber greu si s’asseca la gespa o no hi brolla aigua de les fonts ornamentals, no podem viure estètica ni esportivament –sí, parlo de camps de golf i piscines públiques- d’esquenes al fet que som un país en sequera.
* Pensant en recursos alternatius, també cal estudiar les possibilitats de connexió a la xarxa de la dessaladora de Blanes –com apuntava el company Joan Puig-, o l’aprofitament de l’aqüífer de la mina de Cercs. En aquest ùltim cas, un estudi indica que és una aigua molt mineralitzada i que ja en fa ús la central tèrmica annexa... potser cal un segon estudi de mineralització i valorar la possibilitat de desconnectar aquesta central o de fer-ne un ús més reduït.

(llarg termini) Noves polítiques d'aigua amb visió de país i de futur:
* D’entrada, tenir muntanyes pelades provoca que el terreny no pugui retenir l’aigua, i que aquesta baixi torrencialment arrossegant sòl fèrtil i degradant el territori. Fa anys que hauríem d’estar executant un pla de forestació.
* Cal a més una cobertura, un control integral de la xarxa, des de les bombes de captació fins a les aixetes, de manera que es puguin monitoritzar i corregir les fuites. Cada propietat hauria de tenir la seva xarxa d’aigua regularment inspeccionada com passa amb la xarxa del gas, i els propietaris –coincideixin o no amb el titular de la factura de l’aigua- obligats a realitzar reparacions d’humitats o aixetes en degoteig, així com a l'actualització de les cisternes de sanitaris a models d'estalvi. Això com a mínim dins la xarxa ATLL i aplicat a edificis de certa antiguitat.
* El consum industrial o de la construcció també hauria d’adaptar-se a la necessitat de no fer servir aigua de boca sinó aigua depurada, i aplicar això al rec d’espais públics implica disposar d’una veritable xarxa d’aigües depurades.
* També els regants s’hauran d’estrènyer el cinturó. Un bon pla de regadiu fixaria un termini dins del qual totes les captacions d’aigua de rec del sistema Ter-Llobregat han d’aplicar-se a sistemes de rec modernitzat.
* I acabaria mantenint una posició neutre respecte a un possible trasvasament del Roine, no en tinc prou informació com per fer-me un criteri, malgrat que em sembla sospitós el desmesurat interès de CiU, investigarem. L’aposta de debò ha de ser iniciar la construcció aquest any de dues o tres dessaladores més a la costa metropolitana, i és el govern espanyol qui ha de posar-hi diners –els nostres diners, val a dir-.

Això deixant de banda les discussions sobre el planejament territorial, que no deixen de ser molt importants respecte a la disponibilitat de recursos com l’aigua, però que em faria emplenar fulls.


I políticament parlant:
Queda clar que no hi ha nova cultura de l’aigua sense noves polítiques de l’aigua, d’entrada un suspens a l’acció de govern conjunta i singular –ICV-.
Enfrontar la Catalunya oriental amb l’occidental –ja sigui fent tubs pel Segre o per l’Ebre- no resoldrà els problemes de l’aigua, i que els partits del govern català ho aplaudeixin és, com s’ha dit, una traició als principis i compromissos adquirits amb la gent del territori. Esquerra no pot donar suport a una política trasvasista ni tan sols si aquesta durés cinc minuts, s’hi ha compromès i es creu la nova cultura de l’aigua, de la mateixa manera que no pot donar suport a un govern que apliqui aquesta política. Si cal denunciar la negligència de companys de govern o dels qui éren al govern no fa tant, no ens ha de tremolar la mà. Si l’emergència és tal, que es redueixin les pèrdues de la xarxa, que s’abaixi la pressió durant la nit i que es facin restriccions.

10.4.08

La Festa del Bicing, un forat de 56.000 euros

El Bicing necessita una millor gestió

Avui he llegit, tot sorprès, aquesta notícia on s'exposa que l'anomenada Festa del Bicing s'ha pulit més de 56.000 euros de l'erari públic. Això que li anomenen 'festa' és un acte d'autobombo de la ciutat que ha servit per: 1- celebrar el primer any de la posada en marxa del servei; 2- repartir una mena de premis simbòlics a usuaris que encapçalen estadístiques 'freaks'; 3- fer autobombo de l'Alcalde, de Barcelona, i del Bicing, per aquest ordre; 4- contractar un càtering per 28 mil euros; 5- contractar una altra empresa per muntar un escenari audiovisual per 25 mil euros.


I vull apuntar dues coses... La primera és que va sent hora que la ciutat deixi de llençar els diners en actes i publicitats per fer-se autobombo. No és per ser populista, però el propi servei del Bicing ja sabem que no funciona com hauria de funcionar (ens en fa un apunt el company Alexis Vizcaíno): estacions desertes, estacions saturades, bicicletes 'abandonades' per l'empresa gestora que es queden mal ancorades a les estacions durant setmanes, altres bicicletes sense les condicions mínimes per a circular (frens calibrats, seient estable, reflectants, llum pilot).
Després d'un any de funcionament, hi haurien d'haver coses que ja no haurien de passar i que fan tuf a negligència, a allò de 'qui dia passa any empeny'. No ens oblidem que estem parlant d'un servei públic que vol ser transport públic... per arribar a aquesta categoria necessitarà millorar, necessita ser un servei fiable.

La segona... va bé fer recordatori de que no s'està complint el pla d'ampliació dels carrils bici, molt important per a la seguretat dels que fem servir el Bicing o els que ténen bicicleta pròpia mentre circulem per carrers centrals. A més, estic segur que amb el que s'ha gastat en aquesta festeta es podria ampliar la durada del servei fins la 1 de la matinada de dijous a dilluns, no només el dissabte.

PD. I serveixi aquest post per reprendre l'activitat blocaire!