30.5.08

Manifest JERC dignitat

Es crea un manifest contra l’aliniament de les JERC amb el sector Puigcercós

Pel que sembla, la presència de la direcció nacional de les joventuts d’ERC a l’acte de campanya interna del encara Secretari General Joan Puigcercós ha causat una gran controvèrsia entre aquells que gaudeixen de la doble militància, és a dir, que formen part de les dues organitzacions.

Tal i com anunciava la pròpia candidatura de l’aparell, així com els mitjans de comunicació, el suport de la direcció nacional de les JERC a Puigcercós s’ha entès com un suport de tota l’organització juvenil. I amb això molts militants no hi estan d’acord, per la qual cosa ha sorgit un manifest anomenat JERC Dignitat.

Aquest manifest porta l’aval d’un centenar de militants, dels quals en conec bastants, i puc dir que es tracta de gent que no només sorgeix de l’entorn del sector Esquerra Independentista. El trobo raonable, doncs el consell nacional de les JERC va votar per la neutralitat de l’organització i aquesta ha estat simbòlicament trencada per la cúpula, amb el risc afegit de crear una fractura política a la branca juvenil d’Esquerra.

I acabo amb una apreciació personal: molts dels suports que ha rebut la candidatura de Puigcercós han estat per inèrcia o per por a quedar descartats de l’aparell del partit. Potser les persones que integren la direcció de les JERC volien escenificar aquest suport a Puigcercós per tal que aquest fós retornat en un futur, potser calia fer-se perdonar per l’extensió dels suports a l’E.I. d’Uriel Bertran, que l’exdirigent ‘jerki’ Pere Aragonès va impulsar per després desdir-se’n i reapuntar-se a la candidatura de l’aparell. Tot plegat crec que destil·la massa tacticisme, no creieu?

CiU i les llistes més votades


A un municipi de La Selva, Riudarenes, CiU ha fet servir un regidor trànsfuga de la llista més votada per fer una moció de censura i arrabassar-li l’alcaldia a una candidatura que havia tret més del 50% dels vots.

Desconec la dinàmica municipal concreta d’aquest poble, però em serveix per demostrar que una vegada més l’argument de CiU que les llistes més votades són les que els hi correspon governar –i que, s’extreu que és políticamernt poc ètic impedir-ho- ha caigut. De fet, si ens hi fixem, aquest argument només el fan servir durant periodes electorals per a les Municipals o Parlament.

Després ens queixem de que la ciutadania tendeix a l’abstenció i no confia en els partits, però amb actes com aquests ho posen en safata i, com a mostra, l’escridassada cap al nou alcalde convergent i cap al regidor trànsfuga.

29.5.08

Analitzem el logotip d'ERC

Qüestió de logo

Avui dia els logos, senyals i marques són molt importants per a la comunicació i per a la identificació de missatge i objecte. En el cas dels partits polítics, tot això s’ha d’extendre a un ‘target’ o públic objectiu enorme, i per això es té molta cura dels colors, formes i sigles que conformen el logotip.

A ERC vàrem fer un canvi de logotip entre dos periodes electorals, un de creixement i un altre de decreixement. És un canvi que mereix un anàlisi una mica menys superficial i una mica menys banal del que he pogut llegir o sentir arreu.

Aquests són els trets diferencials: El nou logotip elimina la línia que delimita el triangle amb les quatre barres catalanes, es presenta en la butlleta electoral sobre fons negre i genera, a més, un canvi de sigles (d’ERC a esquerra, en minúscula).

En primer lloc, el canvi de logotip arriba motivat per la iniciativa de modernitzar la imatge corporativa del partit i alhora garantir un únic logotip per al territori del Principat, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiuses, i d’Aran. Ha estat una actualització visual i una uniformització d’imatge. La implantació territorial del partit havia trobat, sobretot al País Valencià, l’escull visual que suposa un partit amb un logotip i sigles generals (ERC) que s’intentava evitar amb un logotip i sigles territorials (ERPV), tot generant una despesa extra en l’edició de material.

Per tant, modernització, uniformització d’imatge i estalvi econòmic són els objectius assolits amb el canvi.

Però, en segon lloc, cal exposar el que d’una forma més abstracta ha acabat significant aquest canvi. D’entrada és evident que el logotip ha generat confusió davant l’electorat, doncs els trets que feien identificable la papereta electoral d’ERC queden diluïts (les quatre barres, molt més petites i menys identificables sobre fons negre), o eliminats (les pròpies sigles ERC).

I això ens porta a un factor menystingut, que és el canvi simbòlic de sigles coincidint amb una aposta estratègica per governs de coalicions d’esquerres, sumat a un cicle electoral en davallada, amb l’afegit de responsabilitats de govern i altres factors... el resultat de tot plegat ha estat una impressió de que ERC ha relaxat els valors republicans (R) i nacionals (C), que en són els trets diferencials principals en l’espai polític català. Impressió que pot ser més o menys extesa, o més o menys fomentada per algun adversari polític, però que en tot cas està arribant al mateix moment que un cicle electoral negatiu.

I és per aquests dos motius pels quals vull proposar una correcció d’aquests trets, que es fonamentaria en el manteniment de les sigles ERC al Principat, que és on s’ha percebut la impressió negativa pel canvi. Alhora, l’ús de l’actual en la forma extesa (tota la denominació del partit) a cada territori en les formes que es determinin, i l’ús del logo en papereta electoral sobre fons blanc per millorar la identificació de les barres i les sigles. En definitiva, proposo una convivència d’imatge corporativa que recuperi les sigles al Principat com a marca electoral i defugi confusions o impressions negatives.

28.5.08

Es frena una iniciativa pro-laïcitat

Espanya és com és: Déu, Pàtria i Rei

Aquest dimarts el PP, el PSOE, CiU i d’altres han fet pinya en contra de dues mesures que volien avançar en la laïcitat de les institucions: revisar els acords amb el Vaticà, i una altra, molt més light, que proposava eliminar els símbols religiosos en actes institucionals. Sí que ha tingut el suport d'ERC i IU.

Resulta sorprenent que un partit que ha crescut gràcies a la seva oposició a l’onada confessionalista (integrista?) bloquegi aquestes iniciatives. No me’n resulta tant, però, per part de CiU, ja que sempre es presenta a les eleccions obviant aquest tipus de temes i proclamant la llibertat dels seus diputats, però casualment aquests sempre estan ‘personalment’ aliniats amb posicions arrenglerades amb una religió determinada.

Per què era important la seva aprovació? Efectes pràctics:

Per evitar que a la presa de possessió dels càrrecs públics hi figurin bíblies o crucifixos.
Perquè els nostres representants institucionals no participin, com a tals, dels actes religiosos, tot deixant a la seva elecció el participar com a creients en un segon pla.
Perquè els nostres diners no vagin a parar a les butxaques d’una religió determinada només pel fet que sigui majoritària.
Perquè les institucions paralel·les a aquesta religió no concentrin la majoria dels ajuts públics a ONG.
Perquè als centres d’ensenyament acadèmic no s’estudiin ni es valorin les posicions, creences o descreences personals.
Per eliminar l’ascensió que té l’Església Catòlica sobre els nostres polítics, actuant com a lobby ideològic fonamentalista que exigeix adeqüar la llei pública a la seva particular manera de veure i viure, emprant els recursos de tots tot finançant mitjans de comunicació públics.

Cal trencar una llança en favor del laïcisme!
Laïcisme no és ateisme. Laïcisme vol dir respectar que existeix una pluralitat i que les institucions públiques i tot el que se’n deriva han de recular a una posició mínima per a qui cregui en una religió, qui cregui en una altra, i qui no en consideri cap. Vol dir no donar tractes de favor legals, econòmics o fiscals, ni sufragar activitats que condueixin directa o indirectament al prosel·litisme. Vol dir procurar no identificar mai les institucions ni les persones que les dirigeixen amb cap confessió. Vol dir que cap persona pot ser induïda a formar part d’un col·lectiu religiós sense el seu consentiment en majoria d’edat, i que tots tenim dret a deixar de formar-ne part. Vol dir, en definitiva, que creure i practicar una religió és un acte de la vida privada.

Gaudir mai d’un estat propi on no hi hagi el llast d’una religió majoritària també és alliberament social i nacional.

27.5.08

Convergais i xat d'atenciò a la violència

Dos breus apunts amb un parell de novetats que mereixen un espai a la memòria:

XAT D’ATENCIÓ CONTRA LA VIOLÈNCIA L’Institut Català de les Dones ha engegat un xat per atendre consultes de casos de violència contra les dones –notícia-, que complementa el servei telefònic de la línia 900. Permet fer consultes anònimes en línia i rebre una resposta professional, això sens dubte acostarà les generacions més joves a l’atenció que puguin necessitar, o com a mínim al suport moral que, en aquestes ocasions, es necessita peròp no s’atreveix a demanar cara a cara.
Felicitats a la Marta Selva per la bona feina que està realitzant. L'ICD ja no és un saló de tè per a senyoretes com era fa uns anys i això és gràcies a la seva tasca i a les prioritats polítiques que ERC marca al govern.
CONVERGAIS Ahir es va presentar el grup de gais i lesbianes de CDC, ‘Convergais’, amb el suport de la plana major d’aquest partit. Aquest és un fet molt important pel que fa a la comprensió de la diferència i de la necessitat d’igualtat, doncs aquest grup tindrà la feixuga tasca de fer comprometre CDC amb les polítiques per al col·lectiu LGBT i haurà de fer molta pedagogia en un partit on aquestes polítiques arriben tard. Fixeu-vos fins a quin punt arriben tard, jo era menor d’edat quen ja formava part del grup de treball homòleg d’ERC.

Això no obstant, no han perdut el tren. És molt important que CDC vagi assumint com a seus els avenços socials, de la mateixa manera que és imprescindible que el gruix de la societat faci seus els avenços en drets i llibertats de minories com el col·lectiu LGBT. Felicitats per la creació d’aquest grup, espero tenir la oportunitat de treballar plegats!

26.5.08

Iniciativa fa grossa la crisi de l’aigua

Alcalde en venda, pregunteu per ICV.


L’últim capítol d’allò que ja podem anomenar crisi política del transvasament (perquè amb aquestes pluges no li podríem dir sequera actuant honestament) confirma la pèssima gestió dels ecos dels socialistes a Medi Ambient i a l’ACA: s’els acusa de voler comprar els vots dels alcaldes representants al CAT, el seu vot favorable al transvàs comportaria el vist-i-plau a diversos projectes urbanístics aturats per la conselleria.

Ara ja hauríem de sumar mala praxi política amb sospites d’il·legalitat, a la incapacitat per dur a terme un programa polític que millorés la gestió de l’aigua des de 2003, a la manca de previsió, a la nul·la capacitat pedagògica, a la generació d’alarma social, a l’enfrontament entre territoris i a l’obsessió amb una obra que ja ningú creu necessària. Ha hagut de ser el batlle republicà de Montblanc qui ho ha denunciat, perquè els altres han callat, vegi’s que a ERC ens creiem el republicanisme com a valor.

Ara també hauríem de vigilar les resolucions de Medi Ambient respecte de plans urbans als municipis de les regions de Tarragona i de l’Ebre. Podria acabar resultant que l’ecologisme d’Iniciativa fós només una marca enganyababaus, podríem seguir sumant escàndols dels que fan que la ciutadania agafi alèrgia a la política i, si va a votar, ho faci tapant-se el nas.

Això no és el que volem, va sent hora de recuperar la sensatesa, de fer que dimiteixi algú, de rellevar ICV d’una conselleria que se’ls ha fet gran.

23.5.08

El cacau del Partit Popular

El PP dividit entre liberalisme i extremisme

Els mals resultats són difícils de digerir per a qualsevol partit polític. Els mals cicles electorals provoquen la visibilitat de sectors sobre les línies de flotació de cada formació, i els integrants comencen a exigir responsabilitats als líders. Això va passar al PSOE postfelipista, a la CiU postpujoliana, a l’ERC postestatutària –en això estem, encara- i ara li arriba també el torn al Partit Popular.

El PP havia anar bastint un projecte durant els anys 90 que es fonamentava en l’oposició, des de la dreta, al PSOE. Transformat en un partit ‘catch-all’, ha sumat conservadors i nacionalistes espanyols amb fonamentalistes catòlics, amb liberals, i amb oportunistes i xarxes de poder locals. Ha sumat tendències d’un Partit Conservador, d’un Partit Cristianodemòcrata i d’un Partit Liberal, ha bastit un programa i l’ha portat al govern durant 8 anys fins que les tendències nacionalistes i confessionalistes van resultar massa extremes.

Però malgrat la derrota electoral del 2004, aquests dos pols ideològics van ser reforçats enlloc de ser matissats: gran militància contra el nacionalisme –que, al cap i a la fi, és l’articulador de majories parlamentàries i qui el va portar al poder l’any 1996- i posicions en favor de les ingerències de l’esglèsia catòlica en els afers socials i polítics.

El PP es va bastir un nou programa ideològic d’oposició que ha estat valorat negativament per la massa de votants espanyols i l’ha allunyat del centre de l’espectre polític, però no prou. I és que no ha estat una gran derrota, doncs el PP ha obtingut aquest 2008 els segons millors resultats de la seva història, però el president del partit ha entès que un partit que vol una majoria àmplia per governar ha de guanyar-se els indecissos i generar complicitats amables.

Ara, mentre en Mariano Rajoy intentar reconstruir la imatge del partit deposant les icones que l’han identificat amb la ideologia d’extrem, els sectors que representen aquest extrem no es dónen per vençuts i planten batalla, avui en favor d’algú que mai dialogaria amb ETA, la nacionalista espanyola María San Gil (notícia). Una batalla que pot dur altres noms al capdavant del PP, una Esperanza Aguirre que representa un conservadurisme nacionalista i amb suport catòlic –és a dir, de línia dura-, o també un Juan Cuesta que és recolzat pels liberals i la gent d’ordre.

I és que l’estat espanyol, com tots els païssos del món, necessita un partit de dreta normal, que no crispi l’ambient polític i que sigui capaç de governar sense generar grans oposicions ni divisions socials. També necessita que els sectors més reaccionaris tinguin partits propis, que mesurin el poder real de les seves ideologies i no portin els partits grans cap als extrems. Si la política espanyola no fa certs canvis, tindrem ZP per anys i panys.

22.5.08

Oriol Pujol: la pitjor manera de fer política

Realment em sorprèn que el fill de Jordi Pujol no hagi après res de les formes polítiques mínimes del seu pare, l’expresident, de qui mai ningú podrà dir que ha estat poc educat. I tampoc m’agrada veure com CiU, en la seva recerca constant d’imatge i discurs, hagi promogut que l’Oriol Pujol s’hagi convertit més en un bocamoll que en un portaveu de l’oposició intel·ligent o incòmode.

La polèmica recent ha arrencat amb les paraules de Pujol fill dient que el Govern de la Generalitat semblava una ‘casa de barrets’, ‘casa de putas’ que diu un diari internacional. Això criticant la gestió de la sequera, partint de la base que quan CiU governava no feia polítiques d’estalvi d’aigua, va aprovar el PHN i no va revisar la xarxa general de distribució, les fugues de la qual patim a l’actualitat... i en moment present no volen dir ni que recolzen el minitransvasament ni que no el recolzen, no sigui que una paraula els impedís repescar vots.

Tornant a les formes de l’Oriol, cal dir que fins i tot el PP, en Sirera mateix, li ha recordat que ‘es pot criticar sense insultar’, i els partits del Govern li han demanat una rectificació. El mític Joan Ferran, l’altre bocamoll de les crostes, li ha arribat a reblar que té ‘incontinència verbal’, fixeu-vos a quin extrem s’ha arribat. Abans d’aquesta, ja va titllar en Montilla de ‘bèstia grossa’.

No puc evitar que em vinguin al cap les ratlles del propi Ferran, cridant a arrencar la ‘crosta nacionalista’ dels mitjans de la CCMA, o més enllà en Manuel Mas exigint el cap de la periodista d’èxit i ara directora de TV3 Mònica Terribas. Paraules que tampoc han estat gens afortunades.

Amb polítics d’aquesta mena, començant per l’Oriol Pujol i acabant amb en Joan Ferran, que ténen el suport més o menys explícit dels seus partits ‘grans’ i ‘madurs’, no s’aporta res a la política. És més, aquest estil fa realitat els pitjors tòpics, i avorreix la gent.

Foto: Lupanar -o casa de barrets- de Pompeia

21.5.08

Segons un estudi de la UOC, la independència es guanyaria en referèndum

I tu, què votaries?

Segons aquest estudi de la Universitat Oberta de Catalunya, la majoria dels catalans aniria a votar a un referèndum d’independència i, dels votants, més de la maitat ho faria a favor d’aquesta.

Són sens dubte les xifres més altes en favor de la independència de Catalunya que han aparegut mai en una enquesta homologable. I són reflex, també, de que l’independentisme va més enllà d’un partit, és transversal i arriba fins i tot a gent que té el castellà com a llengua habitual o que no sap escriure el català (el 38.3% dels catalans).

Malgrat que aquesta enqueta té una mostra reduïda (1.108 persones), sí que se li pot atorgar un cert valor. El creixent debat social sobre la possibilitat de la independència com a via per encarar els problemes estructurals del país i l’augment del nombre de persones favorables són fruit de molts anys de feina: l’independentisme, en sentit ampli, ha anat aconseguint que la societat interioritzi la independència com a solució viable.

Ara bé, donada l’amplitud de la mostra, i que els referèndums no es voten per telèfon sinó que cal aixecar-se i anar a l’urna, cal seguir eixamplant la base social de l’independentisme en totes les seves vessants (romàntica, nacionalista, pràctica, economicista...), i cal seguir explicant que serà un procés democràtic homologat, tot buidant de contingut els tòpics que el nacionalisme espanyol i francès han anat bastint en contra de l’autodeterminació del poble català.

En tot cas, es fa necesari denunciar el fracàs de la via estatutària autonòmica i regional, després de la sentència del TC i de la negociació sobre el finançament, en previsió que ambdues coses siguin el desastre que s’intueix, i deixar ben clar que només hi ha una alternativa a la situació actual de tot plegat: la independència. Alhora, cal tenir clar que ERC ha de presentar-se a les eleccions del 2010 proclamant d’entrada que només farà govern amb el partit o partits que vulguin treballar pel referèndum del 2014.

I mentre aquest no arribi, hem de vigilar tres processos: El seguiment de la independència de Montenegro, el procés de construcció de les estructures polítiques, socials i econòmiques de Kosovo, i el referèndum d’Escòcia, que pot significar el primer precedent d’ampliació interna de la UE.

20.5.08

Amb la previsió de pluges no caldria fer el tub

Plourà almenys 6 dies seguits

Sempre m’ha agradat estar al cas de les previsions meteorològiques (part dels meus estudis són sobre climatologia), i aquests dies he estat tafanejant bastant al web del Servei de Meteoròlogic de Catalunya, que no puc deixar de recomanar, especial pel que fa al radar de precipitacions.

Ja hi compto que en meteorologia les previsions a termini (+ de tres dies) van perdent fiabilitat a mesura que s’avança, però en principi les condicions atmosfèriques podrien mantenir-se durant una setmana i generar almenys cinc dies de pluges a les capçaleres dels rius des de dijous vinent (previsió).

Si al clima científic hi sumem el clima social que es viu a les Terres de l’Ebre, és perfectament normal que es comenci a parlar seriosament d’aturar les obres de la interconnexió de xarxes CAT-ATLL. És lògic i comprensible. I ho és perquè a aquest ritme ja podrem disposar d’aigua (no per emplenar piscines, faltaria més) fins a la tardor (és raonable comptar que hi plourà a l’agost i a la tardor, oi?). Un parell de mesures més, com per exemple reduïr la pressió durant la nit i connectar més aviat la dessaladora de Blanes acabarien de dibuixar la quadratura d’un cercle i permetrien evitar el minitransvassament de l’ebre a Barcelona.

Començo a pensar que el tub ja es tracta com una qüestió ‘d’autoritat socialista’

Carod-Rovira i la ministra Espinosa, a més del delegat de la Generalitat a les TTEE i els milers de manifestants de diumenge passat estan d’acord: amb més pluges no cal fer el transvasament, doncs la situació d’emergència ja no és tal.

Les actuals declaracions d’en Zaragoza (PSC) defensant acabar l’obra no ténen gaire sentit a menys que parlem dels diners que ja es puguin haver gastat comprant els tubs... en tot cas, crec que l’Ebre mereix una consideració de més valor que aquests diners. No s’entén una defensa numantina de la interconnexió, ara que és menys urgent o necessària, quan hi ha un risc de fracturar socialment el país... es tracta només d’autoritat? Es tracta de complir compromissos amb l’adjudicatària de l’obra, Agbar?

I l’escassa autoritat que li queda al conseller Baltasar em fa veure més clar que, no només per les recents contradiccions, ni tan sols per un alarmisme mediatitzat arran de la proposta de transvàs del Segre, és per no haver fet prou durant quatre anys que penso que algú hauria de dimitir, és per això que penso que ICV no està preparada per a gestionar Medi Ambient.

Tot plegat comença a exigir solucions racionals, intel·ligents i també sensibles al territori i a la gent. Exigeix també molt de diàleg, si aquesta canonada pot ser necessària més endevant, que no ho sabem, el territori n’ha de ser conscient, ha d’entendre-ho, i ha de tenir opció a pendre una decisió.

Notes sobre el procés congressual (IV)

Impulsarem el laïcisme d'ERC

Aquests dies he tingut moltes reunions. Unes quantes d'aquestes han servit per fer fructificar una esmena a la ponència oficial que vol remarcar el laïcisme d'ERC com a partit republicà i proposa una aplicació pràctica: que els càrrecs electes republicans no assisteixin a actes confessionals com a autoritats polítiques.

En una societat plena i radicalment democràtica els càrrecs públics han de quedar al marge de qüestions de fe i moviments religiosos, ja que cal separar aquests dos àmbits per garantir la plena igualtat de la ciutadania i la no ingerència de 'lobbies' en els afers públics. La religió és un assumpte privat, i en aquest sentit, ERC ha de donar exemple de republicanisme a ciutat i a comarques, tot respectant que si un càrrec públic no hauria d'estar a la 'filera zero', sí que pot formar part del públic d'acord amb les seves creences particulars.

Impulsem aquesta esmena a la Ponència Estratègica (que es debatrà al proper Congrés Nacional del 17 de juny) amb el company Antoni Serrano, el diputat Miquel Carrillo i les sectorials d'Immigració i la de Polítiques per a Gais i Lesbianes.

Des de la Sectorial ahir també vàrem aprovar la presentació d'altres esmenes a la Ponència que complementen el discurs en matèria LGTB d'ERC.

Catalunya obre ambaixada a Londres i prepara París

Això és fer política exterior


Feia poquet havíem obert la delegació catalana a Berlín, fa pocs dies li ha arribat el torn de la delegació de Londres, recentment inaugurada a Fleet Street, 17. És molt aprop d’instal·lacions de la Commonwealth, el que significarà un altaveu potencial per a tota la comunitat de la corona britànica.

Aquestes delegacions, a més de ser un eix de serveis, són també una bona manera de fer contactes i assegurar-se bones relacions prèvies amb alguns dels estats més importants del món. No ho despreciem, doncs arribat el dia aquests tindran criteri per reconèixer o no la nostra independència, i això depèn del coneixement mutu i relacions prèvies –diplomàtiques, socials, econòmiques- de Catalunya amb aquests.

Suposen, a més, un cop de peu a la part baixa de l’esquena de la diplomàcia espanyola (contrariada, per cert, pel ràpid desplegament de la xarxa exterior catalana, que no compta amb banderes espanyoles, no fa servir el castellà i no demana permís per picar a la porta dels estats).

La xarxa continuarà extenent-se, no només amb delegacions (previstes a París, Nova York, Mèxic, Buenos Aires i a la Xina), també amb convenis amb països europeus, americans i africans.

Això, des de l’oposició, no es pot fer. I ningú més ho farà si no som nosaltres, els independentistes.

17/05/2008 Dia Internacional contra l’Homofòbia

El Parlament de Catalunya rebutja l’homofòbia

El President del Parlament, Ernest Benach, ha celebrat aquest divendres una recepció per al col·lectiu LGTB per a commemorar el dia internacional contra l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia, amb l’impuls d’ERC i del Casal Lambda i la participació de la pràctica totalitat de les entitats i associacions que representen un col·lectiu tan divers.

Val a dir que és el primer cop que té lloc aquesta celebració, de forma institucional, a Catalunya. I que la intervenció d’ERC, mitjançant la Sectorial de Polítiques per a Gais i Lesbianes (de la qual en sóc el secretari) ha tingut una influència decisiva en l’èxit de l’acte.

Si bé cal esmentar el soberbi ridícul d’algunes entitats de la Federació d’Entitats Coordinadora Gai-Lesbiana (ens que, sigui dit de pas, rep subvencions milionàries de les administracions socialistes cada any) no han volgut pendre part en l’acte institucional i fins i tot han provat sense èxit de boicotejar-lo.

Al final, fent el tonto d’aquesta manera, es dóna empara a l’homofòbia discreta del PP o a la menys discreta dels neo-ases.

15.5.08

Notes sobre el procés congressual (III)

Últimament no paro de rebre convocatòria a actes (del 17 i del 24), invitacions a anar a alguna assemblea local on anirà aquest o altre candidat, actualitzacions de blocs que normalment ténen poca activitat... molt moviment, molta gent amunt i avall amb activitats relacionades amb el Congrés Nacional.

Bé, això no és dolent. Però si ho comparem amb les últimes campanyes electorals, tinc la impressió que el partit es mobilitza més per guanyar unes eleccions dintre que per guanyar-les fora. I escric això perquè ens arribem a fixar en el potencial del nostre capital humà, i perquè crec que en una situació on importi el programa i no les cares, res podria aturar el creixement d’ERC. Hi han responsables visibles d'aquesta situació, alhora que hi han persones que la poden redreçar.

M’agradaria que tots plegats hi reflexionéssim.

D'altra banda, avui presento les més de cent signatures que es requereixen per a ser candidat a conseller nacional del partit, i vull aprofitar per agraïr les signatures de cadascú així com l'esforç dels amics que m'han pogut ajudar.

Una cosa nova i que m'agrada: Gent2014

13.5.08

Ebre: fer o no fer el tub

El minitransvasament es debat a ERC

Qui més va apostar per la defensa de les Terres de l’Ebre és qui més dificultats té avui per explicar les obres de la interconnexió de xarxes, és a dir, ara com ara que es produeixi malestar o es calmin els ànims dependrà de les gestions o les explicacions dels responsables republicans de la Generalitat.

Aquestes obres no s’aturaran malgrat que estem a fregar d’un nivell inferior d’emergència gràcies a les últimes pluges que han dutxat tot el país, capçaleres de rius incloses, aquest cap de setmana. L’Aragó, de fet, demanarà que s’aturin si s’acaba la nostra situació d’emergència.


>> Les veus en contra denuncien que la canonada és, o acabarà sent, una solució estructural als problemes d’aigua a Barcelona, que a llarg termini s’imposarà a la gent de l’Ebre la cessió del cabal. I això, al cap i a la fi, és una política transvasista sense cap control possible, ja que serà Madrid qui digui quan i quant s’obrirà l’aixeta. Sí, el risc existeix, com existeixen polítics que planifiquen ‘por cojones’. I que ara ja no cal, que ha plogut prou.

>> Però a l’altra banda, les veus a favor, indiquen que l’obra ja està pagada, i és racional que es faci malgrat que es trigui molt més a fer-la servir. Que mai sabrem si tronarà, és a dir, que no sabrem si tindrem una sequera perillosa més endevant.



El problema el tenim quan els nostres alcaldes de la zona son contraris al trasvàs, signen un manifest antitransvassament i assistiran a una manifestació contra el tub... i alhora governem a Catalunya, hem d’assegurar l’aigua i hem de ser corresponsables d’una gestió.

Carod-Rovira, que ha visitat el Delta de l’Ebre després de l’últim temporal –els temporals el fan recular i el salinen, igual que ens malmeten les platges del Maresme-, ha defensar la consecució de l’obra ja que pot servir més endevant per dur aigua al Camp de Tarragona, ja que és bidireccional. Alhora, també ha reclamat al govern espanyol que inicii treballs de protecció al Delta, que recordem que està en perill i regressió ja ara que encara no captem aigües.

El dilema és difícil i la responsabilitat és enorme. Ens hi juguem més que uns quants vots en un moment en el qual els hauríem de mimar. Es tracta del territori, del model de país i de la fiabilitat pública del partit.

L’Ebre necessita un compromís, una vegada més.

Vilassar de Dalt demana dir-se 'Vilassar'


Llegeixo aquesta notícia a l’Avui, i la trobo bastant curiosa. A iniciativa d’un veí de Vilassar de Dalt, el govern local està sondejant la possibilitat de canviar el nom a la vila per ‘Vilassar’, deixant de banda la tradicional toponímia maresmenca de pobles ‘de dalt’ o ‘de munt’ i ‘de mar’. De moment ja s’han reunit amb el Departament de Governació i pensen també trobar-se amb les autoritats de Vilassar de Mar, pel que el municipi veí pogués ser o sentir-se afectat.

En la meva modesta opinió personal, sense ser veí del poble i fonamentada en el gust, m’agrada més mantenir el nom de Vilassar de Dalt. I gustos apart, eliminar-ne en un el tret diferencial en el nom oficial pot causar confusió, o també pot passar que el ciutadà l’acabi anomenant igualment ‘Vilassar de Dalt’. D’altra banda, per mantenir una toponímia zonal homogènia és també preferible mantenir-lo.

En tot cas, qui s’hi hauria de pronunciar son els vilatans, mitjançant una consulta popular. Per cert, també per això ens caldrà demanar permís a l’estat espanyol?

9.5.08

Vendre's l'aigua per demanar-ne de fora

Un poble d’Alacant expolia aigua pròpia però en demana pel rec

El PP valencià aprova la venda d’aqüífers per embotellar aigua alhora que demana el trasvàs de l’Ebre per als regants

La comunitat de regants del municipi de Villena, al País Valencià,
ha aprovat la venda de drets d’extracció d’aigua sobre el seu aqüífer fins a un cabal de 0.7 hectòmetres cúbics.

En contrast, agricultors i regants de la zona fa temps que demanen disposar de més i millors recursos hídrics. Però segons el PP ‘no hi ha cap contradicció’ entre aquesta operació de venda d’aigua i la demanda de trasvassaments, doncs diuen que ‘es tracta d’una operació provada’ i que ‘crearà llocs de treball’.

A més, l’acord preveu la instal·lació de la planta d’embotellament de Font Vella –propietat de Danone- en uns terrenys que ‘casualment’ son propietat del mateix president de la comunitat de regants, un tal Andrés Martínez (un aznarista dels que els hi agraden les operacions ‘pelotazo’ typical spanish).

Sense cap rubor moral, hi ha gent que no valora en absolut la terra, el paisatge ni els recursos naturals, i en aquestes latituds hi ha un partit de govern -el partit Popular- que els hi està donant un suport que ratlla l’obscenitat.

Aquest és un exemple de com una política d’aigües trasvasista només servirà per enriquir uns pocs mentre el medi es segueix degradant, això em convenç encara més de la necessitat de garantir l’aigua mitjançant dessaladores i aprofundir molt més en polítiques d'ús racional en tots els sectors: consum humà, processos industrials i rec agrícola.

ERC promociona Mònica Terribas per dirigir TV3

Guanyant espais de sobirania: la Terribas dirigirà TV3

Quedaria massa literari dir que 'el cor se m'omple de joia'? En tot cas, saber que Mònica Terribas serà nomenada directora de la televisió nacional de Catalunya m'agrada. Com l'hem pogut anar seguint al seu programa 'La nit al dia', és una professional incomparable i molt ben valorada, una periodista amb una visió nacional ben clara i que no ha dubtat mai de fer sentir incòmode a un polític si la necessitat d'informar ho ha requerit. Si no fós poca cosa, és un nomenament recolzat per un consens polític treballat durant mesos, malgrat que el catalanisme de Terribas ha molestat algun cavall vell del socialisme metropolità. Mònica Terribas té la meva felicitació i el meu crèdit.

Anava sent hora de canviar les estructures tronades, immobilistes i nacionalment porugues de la nostre televisió pública, tots recordem la humiliant manera com els mitjans públics catalans tractaven manifestacions nacionals multitudinàries com les del 18 de Febrer (per l'Estatut) i 1 de Desembre (pel caos de les infrastructures), tot provant de minoritzar-les. O un altre exemple més a la vora, l'excessiva cobertura que fan els informatius de les notícies espanyoles quan el que interessa és informar més i millor del que passa a casa.

És una satisfacció doble, ja que si per una banda la CCMA té ara la millor oportunitat de reprendre el camí que porti la televisió catalana a ser 'La Nostra', aquest nomenament i l'oportunitat que representa arriba de la mà de les gestions del Conseller Tresserras i del president de la Corporació Albert Sàez. És a dir, això és feina d'Esquerra Republicana de Catalunya.

8.5.08

A Escòcia els laboristes li perden la por a l’autodeterminació

El laborisme recolza el referèndum escocès

Finalment, el Partit Laborista Escocès ha optat per recolzar que es faci el referèndum d’autodeterminació que impulsa el Primer ministre Salmond (de l’Scottish National Party), malgrat que li costi una cleca dels laboristes anglesos.

Això significa que els escocessos seran sobirans per decidir el seu futur polític, doncs el Parlament instarà el Govern escocès a convocar un referèndum d’autodeterminació. Altra cosa serà el resultat, però implica un reconeixement implícit a la sobirania nacional del poble escocès i a la possibilitat de secessió.

Si bé la intenció dels laboristes és fer-ho per esvaïr dubtes –ells ténen clar que el resultat serà negatiu a la independència-, està clar que això té lloc en un moment en que el poble escocès comença a ser conscient de la seva força, i que malgrat l’unionisme que pogués pregonar el laborisme oficial aquesta consciència nacional no els és aliena.

Com a casa nostra, el nacionalisme escocès es composa d’un sentiment identitari i d’una actitud pràctica i economicista. El cap i el cor condueixen el país cap al referèndum, i espero que també cap a la independència. Escòcia serà un precedent per a Catalunya, en tant que la UE es veuria forçada a negociar la primera ampliació interna.

I si traslladéssim això al teatre català?

Es constitueix un govern nacionalista format per un partit que es presenta pregonant un referèndum d’autodeterminació. Aquest compleix la seva promesa posant el referèndum damunt de la taula i l’unionisme d’esquerres accepta el repte convençut de la seva força.

Tots ens ho preguntem... Seria capaç el PSC de fer el salt qualitatiu de reconèixer la nació catalana per molt que troni a la meseta? Prendrà força al si del poble català la proposta de Carod-Rovira de convocar un referèndum en la data emblemàtica del 2014?


IMATGE: És el Parlament Escocès i el seu arquitecte és el català Enric Miralles.

7.5.08

Notes sobre el procés congressual (II)

De com els mitjans tracten el Congrés d'ERC:
El cas de l'AVUI

Des de la publicació al diari Avui del ‘full de ruta’ elaborat pel sector Puigcercós, on criticava indiscriminadament gent propera a Carod, a ell mateix i a la pròpia portaveu Marina Llansana (textualment: ‘cal curtcircuitar la portaveu’), hi han hagut moltes reaccions. Evidentment els militants independents i propers a Carod s’han escandalitzat, i no hi ha per menys. Els altres dos corrents s’ho han mirat des de la barrera, tot congratulant-se d’un foc creuat entre famílies que a ells els permet avançar la trinxera uns metres. I jo mateix també n’he fet aquest apunt.

Però les pitjors reaccions vénen del sector Puigcercós, que no ha reconegut un document que expressa allò que passa o ja se sap. Aquestes crítiques han anat a parar als mitjans de comunicació i als periodistes, concretament a la periodista de l’Avui Sandra Arenas. La qüestió ha arribat a l’extrem que el propi diari Avui en recull una queixa justificada.

D’entrada, el tractament periodístic que el diari ha fet de la notícia és impecable. El document no s’interpreta, s’exposa. És cert que això no hauria de sortir als mitjans, que aquestes conspiracions interiors del poder pel poder no haurien d’existir, que no hi ha dret a fer-nos sentir vergonya aliena als militants, que no s’han d’airejar els problemes interns d’un partit... però això no és culpa dels periodistes, ells no han planificat aquest full de ruta per pendre el poder. No es pot culpar un periodista de no ser lleial a un partit ni a un sector d’un partit, però sí que es pot culpar l’autor dels ‘Apunts de campanya’ i qui ho hagi filtrat.

No son maneres de fer partit, com tampoc ho son de fer país. Aquesta manera de fer política, fent victimisme de la discriminació dels mitjans de comunicació però alhora assortint-los de carnassa per la pugna interna, és hipòcrita i poc digna. Això en cap cas ens pot dur a liderar una majoria social per a la independència, doncs la ciutadania espera d’ERC que sigui un partit amb procediments exemplars i no podem semblar, com semblem, encara més dividits i barallats que la resta, pitjor que els partits 'normals', els 'de sempre', 'l'establushment'.

Filtrar aquest document ha estat un error, haver-lo pensat i redactat n’és un de més greu, però la major errada és apuntar els canons cap a la periodista que n’ha informat. Qui és el ‘políticament incapacitat’?

El traspàs de la N-II

Una foto, pocs duros: el DPTOP assumeix la patata calenta de la N-II

Realment m’ha sorprès la signatura del traspàs ‘tal qual’ de la carretera N-II pel que afecta al Maresme. Com comentava en Saül Gordillo és una foto potent, però es queda en això. És més, aquesta competència traspassada pot resultar un verí polític, i pot desembocar en una major degradació de la comarca.




Els precedents:

* C-32 (antiga A19) mantenint el peatge des de la seva construcció, un peatge del que CiU a la Generalitat va allargar la concessió.

* N-II de 2 carrils per sentit en la majoria del seu recorregut, que suposa una barrera física, un risc per a la seguretat del trànsit i un gran focus de contaminació acústica.

* RENFE, amb un servei limitat per una infrastructura deficient, amb estacions situades arran de platja i suposant una altra barrera física important.


Els fets:

* Durant els últims anys s’ha anat dificultant el trànsit a la N-II, mitjançant semàfors, passos de vianants i rotondes. Existeix una pressió popular important per transformar aquesta carretera en una via cívica.

* El creixement urbanístic del Maresme ha generat una necessitat creixent de mobilitat que xoca perillosament amb una N-II que redueix la seva capacitat, una C-32 de peatge i un sistema de transport col·lectiu ineficient.

* PRESENT: es traspassa la competència sobre la N-II amb un paquet de 400 m€ a la Generalitat. La idea de Magdalena Álvarez i Miquel Nadal és realizar una carretera paralel·la a l’autopista (l’anomenada carretera dels sis pobles) en terrenys ja reservats.

Això implica bàsicament continuar amb un perillós model de país on les autopistes de peatge es compensen després amb autovies paralel·les, però això no és una política d’infrastructures racional. Al Maresme, suposaria traslladar la barrera al nord trinxant el territori que separa els pobles amb una carretera nova resseguint l’autopista, que acabarà tenint dos carrils per sentit si es dissenya per donar resposta al problema de la mobilitat.

És evident que la retòrica política i els diversos interessos han postposat un debat territorial seriós que pensi en curt, mitjà i llarg termini, alhora que totes les autoritats de la comarca ténen responsabilitat en el creixement urbanístic desmesurat que hem experimentat. Tot plegat no fa més que evidenciar la manca d’un pla de mobilitat ambiciós per a la comarca.


Tots tenim aquests objectius al cap (aqui el company Andreu Francisco, Alcalde d'Alella també preocupat, ens en posa uns quants sobre la taula). Fem-los, doncs, visibles:

* Reordenació de la franja entrepobles/autopista: Gratuïtat de la C-32 per als residents i sense peatges a les sortides; ampliació a dos carrils més per banda (1 carril bus per sentit en voravia); transparentar l’autopista amb falsos túnels per recuperar part del paisatge del Maresme.

* Reordenació del transport públic: Línia de rodalies semisoterrada / soterrada / tunelada (segons trams) a uns 500 metres de la costa, amb estacions al centre dels municipis i una tercera via, executar la connexió de rodalies ja prevista Maresme-Vallès; Sistema regular d’autobusos per l’autopista que doni servei als pobles de dalt; Tramvia costaner Barcelona-Mataró que doni un servei extens als pobles de mar, sovint allargats triangularment ocupant tota la franja de costa.

* Reordenació de la franja costanera: Amb l’eliminació de la N-II i del tren arran de mar, el Maresme podrà gaudir de veritables passeigs marítims que obrin un ventall de possibilitats econòmiques i ofereixin l’entorn i el paisatge de qualitat que ens mereixem. A més, el tramvia que proposo cobriria prou bé la mobilitat a la costa, i sense renunciar als rails que ens acompanyen des del segle XIX, d'una forma amable, transparent i permeable.

Ens atrevim?

6.5.08

Espanya esmola el ribot

De nou el ribot espanyol: constitucionalitat i finançament

És una mala notícia per tots els catalans el filtratge d’avui des de l’entorn del govern espanyol: el nou finançament es podria endarrerir fins el 2010. A més, s’especula que la Moncloa s’espera una sentència del TC que afecti les disposicions econòmiques abans d’arribar a cap acord.

Recordem que Catalunya no té autonomia financera, és a dir, no té una cistella d’impostos propis que recapti i liquidi, permetent cobrir els seus serveis i iniciar projectes importants. I a l’Estatut això no es va esmenar, de manera que quedem sobre una barca sense rems a remolc del que es pacti en la taula rodona de les regions d’Espanya... és a dir, del que imposin territoris ‘ben pagats’ com Extremadura.

En aquesta ocasió molt probablement es torni a repetir un escenari similar a la negociació de l’Estatut: un PSC que malgrat tot s’asseu, a la taula de negociació, de la banda del PSOE per rebaixar les aspiracions catalanes; un Duran i Lleida anant a la seva i dedicat al mercadeig fenici; i ERC amb tres diputats exigint el Concert Econòmic o equivalent. No serà un bon camí.

La solidaritat del ‘tots a una’.

Davant aquests dos reptes, el de negociar un model de finançament i el d’elaborar un pla B després del previsible ribot del TC a l’Estatut, un escenari anàrquic només ens pot conduïr a la derrota col·lectiva, com a país, davant un espanyolisme que té molt clars els seus mínims.

El contrapoder d’això és un catalanisme que també tingui clars els seus mínims, que sigui capaç d’articular un comú denominador entre dos, tres o quatre partits catalans que tingui uns objectius clars i compromesos. Que tingui el poder d’aprovar una moció al Parlament i que pugui bloquejar el govern de l’estat al parlament espanyol.

Això s’hauria de fer amb el PSC, que per pes electoral recent és qui té la responsabilitat més gran d’aconseguir el millor finançament possible per a Catalunya. Però sabem que un sol partit no hi arriba, i que també es pot fer sense els socialistes. Que ningú esperi tampoc posar-se la medalleta o buscar la foto d’haver-ho pactat sol.

Necessita la política catalana una taula estratègica de partits catalanistes? Seran els partits catalanistes solidaris amb els reptes de Catalunya?

Notes sobre el procés congressual (1)

Això no és ‘fair play’.

Llegir això em fa sentir trist. No només perquè es passa a fer joc brut dins del procés electoral, també perquè es comença la desqualificació personal de companys de partit.

Suposo que amb aquesta base, la por a les llistes negres existeix. Però el que no es pot tolerar de cap manera és un estil ‘camorrista’ de fer partit, això no es correspon amb les maneres de fer política que ERC ha de projectar, com tampoc es pot seguir alimentant la premsa amb les batalletes.

Bona sort i bons aliments per a tots els candidats.

5.5.08

Em presento a Conseller Nacional d'ERC

Entenc que fa falta un canvi, i per això faig una passa endavant. ERC avui necessita un revulsiu més enllà d’un canvi de cares, aquest revulsiu hauria de començar per les eleccions als càrrecs de direcció que ara encetem i hauria d’incorporar un Consell Nacional format per persones representatives dels diferents punts de vista de la militància.

I això és important per tal de que aquest Consell Nacional pugui arribar a acords que impliquin un consens generalitzat de la militància més enllà de ser una caixa de ressonància de la direcció. Al cap i a la fi, el militant és qui ha de defensar les decisions del partit davant la seva gent i qui fa campanya a peu de carrer. Per tant, el Consell ha de reflectir la diversitat d’opinions com a millor estratègia per evitar els cops de volant, per evitar aquesta imatge de partit que no s’adiu als nostres valors i que provoca desànim a l’electorat.

Cal el canvi a la direcció nacional, jo hagués signat per més de dues persones en aquest procés electoral que s’inicia. D’entrada perquè cal constatar els suports reals de cadascun dels grups que es presenten, el pes de les seves propostes i la seva capacitat per entendre’s entre ells. Perquè cal clarificar el lideratge i anar endavant amb un projecte polític per al país a tots terminis. Perquè cal que mitja direcció no hi sigui per anar en contra de l’altra sinó que existeixi un debat plural i un consens abans de fer una declaració. Per posar davant de tot l’interès general del partit, del programa i del país.

Ara mateix no em considero part de cap família o grup polítics dins el partit, això ho veig com un valor. En aquest sentit, sé que ser independent sense paraigüa ni padrí és un risc, però al mateix temps sé que el futur és dels valents.

Estic inmers en el procés de recollida de signatures per tal de poder-me presentar a conseller nacional, però malgrat això miraré d’anar responent sobre temes d’actualitat importants i les preguntes que se’m plantegin.

Salut i república!