A què juga el PSC?

L'esquizofrènia socialista: voten contra el retorn dels papers però assistiran a l'acte de diumenge

Tornem als transtorns de personalitat i al doble discurs: avui la Carme Figueras, diputada del PSC i exconsellera de Benestar i Família, ha anunciat que el seu partit secundarà l'acte de la Comissió de la Dignitat d'aquest diumenge 21 i que hi seran presents.

Asistiran a un acte que demana el retorn total i immediat de la resta de papers expoliats pel franquisme que resten a l'Arxiu de Salamanca... quan dimarts van votar amb el PSOE contra això mateix. Segons sembla "retornar-los abans de final d'any era tècnicament impossible", quan hom sap que ja s'han retornat els de la Generalitat en un tràmit que va durar molt poques setmanes, no és una excusa creïble. Que siguin honestos, retornar-los abans de final d'any i abans de les eleccions espanyoles és políticament incòmode. La maniobra de tornar només els que son de la Generalitat no farà callar el país.

Segurament asistiré a aquell acte, i crec que el millor que pot fer el PSC és no enviar-hi ningú.

ERC fa que el PSC accepti la majoria catalana al Prat

El 14 de novembre el Parlament aprovarà la gestió majoritària

Lluny del gran titular que va fer servir el convergent David Madí contra Esquerra, la realitat parlamentària ha estat una altra: hem aconseguit sumar els socialistes catalans al consens polític, econòmic i social sobre la gestió de l'Aeroport del Prat, on la Generalitat haurà de tenir majoria determinant al consorci.

Després dels titulars que es van cuinar el 4 d'octubre perquè Esquerra va decidir no votar una moció de CiU reclamant la gestió del Prat amb posició majoritària de la Generalitat, ha quedat clar que ni traïdors, ni supeditats, ni vençuts, ni ridículs.

El Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana ha assolit un acord amb els partits del govern per tirar endevant una proposta acceptable per al PSC i prou exigent per Esquerra i Convergència, reclamant ambdós que el govern català hauria de tenir la majoria al consorci i que aquesta hauria de ser determinant. Aquesta proposició no de llei es votarà el 14 de novembre, espero per tant que CiU hi acabi donant suport.

Ara cal que aquesta posició es defensi amb la mateixa intensitat a Madrid a l'hora de negociar una llei o un pressupost.

L'Espanya immòbil: ni papers ni memòria ni Estatut

Un estat que no podem pretendre canviar

Repasso una miqueta els diaris electrònics i les reaccions blocaires (no puc deixar de recomanar l'eina poliblocs.cat): els papers de Salamanca probablement no seran restituïts a menys que guanyi Zapatero un altre cop -xantatge?-; la llei de la memòria històrica serà un fiasc terrible que durà a qui vulgui recuperar la dignitat familiar -i s'ho pugui permetre- a un procés judicial; el TC espanyol ara dominat per una majoria conservadora que probablement el tombi o retalli...

Els papers de Salamanca s'han tornat a negar a Madrid. Una moció d'ERC recolzada per CiU i ICV ha estat rebutjada per tot el PSOE, incloent els diputats del PSC, amb una excusa que no val res. Diu el diputat de CiU Carles Puigdemont -que ahir va fer sang amb l'afer Carod- que aquí no passarà res, i el seu company de files Quim Amorós es queixa del cinisme i l'esquizofrènia dels socialistes catalans.

Amb la llei de la memòria històrica, un altre cop el PSOE s'ha emplenat de pors davant els crits de la dreta, i s'ha lluït preparant una llei que en comptes de deixar ben clar que els processos judicials del franquisme son nuls, caldrà que qui els vulgui revisar obri un procés judicial. Molt bé, en comptes de tancar el tema, tindrem titulars de premsa per cada judici obert i guanyat... això sí que és furgar a la ferida, ofendre els represaliats vius i desemparar els morts, ja que aquests no tindran ningú que en defensi l'honor.

Com a col·lofó, la polititzada justícia espanyola arriba al seu zènit de perversió dins la màxima instància: el Tribunal Constitucional. Mitjançant una depuració interna poc clara, el sector conservador -son magistrats introduïts pel PP, recordem que els membres del TC son votats pel parlament espanyol- s'ha alçat amb una majoria que li permetrà dominar els recursos contra l'Estatut que el poble català va aprovar -notícia-. Un Estatut que he de defensar perquè malgrat que hi vaig votar en contra, no vull menys del que hi diu, i perquè és el nostre.

Parafrasejant en Puigdemont: aquí no passarà res... mentre ens obstinem a canviar Espanya. És molt fàcil dir que el PSC no és gens coherent, que el PSOE és demagògicament espanyolista, que ERC és culpable per mantenir un pacte de govern i que CiU va a buscar un ministeri a la Moncloa. L'Espanya del PPSOE ja sabem com és, igual que coneixem el problema del PSC, i no canviaran.

L'estratègia de debò, en el que fa referència a la representació de Catalunya, és un alt nivell d'autoexigència a l'hora de ser convidats, com a necessaris, a votar a Madrid allò que interessi al govern de torn plantejant el que ens interessa com a país. Això és un bloc nacional útil, sincer i sense malicioses pretensions de partit. L'estratègia equivocada, i els resultats son als primers paràgrafs, és actuar per separat i amb interessos diferents... és oferir-se al PSOE perquè triï lliurement una núvia.

Si CiU i Esquerra creiem de debò que hi han afers de país troncals, ens cal coordinar l'acció a Madrid, perquè allà és on es negocien traspassos, pressupostos i plets contra l'estat espanyol. Fa quatre anys que es recrimina el govern català que Esquerra ha format i el que el govern de CiU no ha fet durant el seu quart de segle, però o ens adonem que hem de pressionar i aguantar junts o l'electorat ens seguirà castigant i nosaltres seguirem sense refiar-nos de l'altre. Canviem?

La Conferència Nacional cohesionarà Esquerra

Esquerra Republicana de Catalunya a partir del 20 d'Octubre

S'ultimen els detalls de la Conferència Nacional, amb una ponència política ambiciosa que compta amb aportacions de moltíssims militats i accepta esmenes crítiques i constructives.

De les 460 esmenes presentades, s'han acceptat més de 440. D'entre les quals, diverses propostes positives com la potenciació de la propera contesa electoral al parlament espanyol amb la incorporació de membres de les plataformes sobiranistes de la societat civil en una campanya nacional i ambiciosa, així com una diferenciació més gran entre partit i govern. També s'ha transaccionat una esmena promoguda per mi i altres companys de la Sectorial de Polítiques per a Gais i Lesbianes.

El Punt reflexa avui les gestions de la comissió redactora de la ponència política i estratègica d'Esquerra que ha de marcar l'acció del partit en els propers anys. S'ha fet un esforç per incorporar allò constructiu que es proposava des de diversos corrents crítics, així com per incloure les inquietuds de gran part de la militància a partir d'esmenes aprovades en assemblees locals.

* Per la meva part, l'esmena que he impulsat conjuntament amb altres militants incorpora a la ponència un apartat que fa referència a la necessitat d'establir un sistema nacional de garanties per a la no discriminació, fent especial èmfasi en assolir una societat justa i lliure per tal de convertir Catalunya en un paradigma del progrés social. Calia fer-ne esment ja que la primera versió oficial no tractava el tema amb la profunditat que m'agradaria, a més que cap de les altres esmenes o ponències alternatives ni tan sols abordava les polítiques antidiscriminatòries. En aquest moments l'estem transaccionant amb la comissió redactora, ja que l'esmena ha estat aprovada en diverses assemblees locals, entre les quals la del Masnou.

Pel que sembla, la Conferència Nacional finalment serà un tret de sortida marcat per la unitat i responsabilitat i una esquerra forta més que no pas per la fuetejada que, en extrem, pretenen alguns sectors la importància dels quals ha estat maximitzada per mitjans de comunicació poc afins al republicanisme.

CiU: comissions d'obra de fins al 20%

Vostès ténen un problema, i aquest problema es diu... 20% ?!

Maragall no anava massa errat, però sembla ser que va pecar d'ingenu. El jutjat d'instrucció número 3 de Barcelona considera provat que responsables polítics del govern convergent el 2003 van rebre comissions d'un 20%.

El Debat es fa ressò de la notícia d'El País, on s'informa també que el jutge considera que s'adjudicava obra pública 'a dit', falsificació de documentació de suposats concursos públics que no existiren, i diversos delictes més entre els quals tràfic d'influències i prevaricació. Entre els imputats trobem una vuitena de càrrecs públics de CiU (Ferran Falcó, expresident d'Adigsa i 1er tinent d'alcalde de Badalona; Josep Antoni Fontdevila, exconseller delegat a Adigsa; Jordi Huguet, exdirector tècnic; Xavier Sala, excap de compres...). Segons el procés judicial, Felip Puig i Oriol Pujol Ferrussola podrien haver estat assabentats dels fets delictius, però el canvi de declaració d'un dels imputats ja no els cita.

Segons sembla, investigacions en l'adjudicació i possible cobrament de comissions a constructores es va investigar a partir d'un intens debat polític al Parlament entre l'expresident Pasqual Maragall i Artur Mas. Maragall va alçar el dit acusatori sobre la poc transparent gestió de CiU a la Generalitat durant els 20 anys anteriors amb la frase "vostès ténen un problema, i aquest problema es diu 3%", en referència a comissions d'obra cobrades sota la taula. L'expresident se'n va desdir a posteriori, però afortunadament una part de la justícia va obrir actuacions d'ofici... malgrat que hi han hagut moltes obstruccions.

Mas, evidentment, ha sortit en defensa de la innocència de la seva gent. Maragall, per una altra banda, ha ironitzat: "això de les comissions és una notícia molt antiga". Jo, he baixat a comprar crispetes.

Recordo que en aquells temps tothom sabia que a la Gene convergent hi havien tractes molt foscos i poc sans, comencen a arribar confirmacions, però tinc l'esperança que això no es quedi aquí i s'investigui de debò i a fons la concessió pública. És una llàstima que al procés que va obrir el fiscal del TSJC no se li donessin totes les facilitats i s'acabés reduïnt a Adigsa. De la depuració de responsabilitats hi sortirem guanyant tots, fins i tot CiU.

Perspectiva del Medi Ambient a Catalunya (1)

El present ambiental dels Païssos Catalans

Feia molt que volia escriure un full com aquest, per intentar fer resum de l'estat ambiental del nostre país, l'evolució i el pronòstic, tal i com jo ho percebo. L'excusa és el Dia d'Acció Blocaire -blog action day-, pel qual els organitzadors proposen als blocaires del món parlar tots, avui, del medi ambient. I per plantejar-ho faré un llistat desenvolupat:

1- Degradació del sòl
1.1 El fenòmen de la urbanització. Es tracta de la progressiva extensió dels pobles i ciutats, ocupant cada vegada més terreny disponible -principalment agrícola-, en una fòrmula de creixement en horitzontal i no en vertical.
Sortint de l'anarquia constructora del franquisme, el nostre país ha implantat normatives que limiten l'ús del sòl, exigeixen compensacions dins de cada pla constructor i dónen fòrmules legals per mantenir-lo protegit. La realitat és que aquestes eines no s'han fet servir per interès econòmic de les administracions locals -responsables dels seus plans d'urbanisme i de cada llicència d'obra- i en diversos casos de qui n'ha estat el responsable polític; per tant, la degradació del sòl per urbanització continua allà on no s'ha delimitat un Parc Natural i la sostenibilitat del país queda exposada davant l'ocupació del territori amb habitatges de baixa densitat. El futur no es presenta amb solucions a la vista, doncs el finançament de les administracions locals segueix sent deficient i les operacions autoritzades i justificades gràcies donacions privades encara es poden fer impunement sota la taula.

>>> Com a exemples propers, la urbanització dels sectors 'Llevant' i 'Els Pinetons' del Masnou, espais agrícoles i arbrats que ara només podrem recordar en la memòria. També l'extensió, durant molts anys de franquisme i democràcia, de les urbanitzacions de muntanya d'Alella i Teià, causant veritables aberracions al paisatge del Maresme.

1.2 Les infrastructures de transport. Les vies de comunicació requereixen poden suposar un gran impacte sobre el medi, i fins i tot una barrera infranquejable, ocupant sòl i degradant el paisatge.
Als anys setanta partíem d'unes carreteres en vies de col·lapse i unes vies fèrries malament mantenides. Hem obert autopistes bàsiques que creuen el país de nord a sud i d'est a oest, però amb la fòrmula del peatge segons disposició de l'estat espanyol, i després hem fet autovies paral·leles en comptes de rescatar-los i ampliar la capacitat de les primeres. El ferrocarril, a banda de la modernització dels anys 80 amb l'organització del sistema espanyol de rodalies metropolitanes, no ha patit gaires canvis, doncs no s'han construït noves vies i s'han clausurat algunes. En el present, l'interès dels grans partits es centra gairebé únicament en el transport per carretera, amb l'honrosa excepció del tren d'alta velocitat, del qual cal dir que s'ha pensat poc en el seu impacte paisatgístic al medi urbà i rural. L'actual planificació prioritza solucions per esponjar l'espai que ocupa el trànsit privat a la planificació de la mobilitat col·lectiva, i l'alternància de governs encara no ha aconseguit variar aquests procediments així com tampoc accions per mitigar l'impacte de les infrastructures al medi, de manera que un canvi en la planificació i priorització és poc probable a hores d'ara.

>>> Prenc com a exemples les solucions donades al desviament de la N-II pel Baix Maresme -carretera dels Sis Pobles paralel·la a l'autopista, la planificació d'una tercera via de ferrocarril entre Barcelona i Mataró (segons el PDI), els terribles calaixos ferroviaris de l'AVE i l'execució del 4rt cinturó malgrat l'oposició veïnal i ecologista.

1.3 Sòl agrícola i activitat ramadera. Les activitats del sector primari també representen un impacte sobre el territori, al llarg de la història, i especialment és el món desenvolupat i globalitzat en el que vivim on es presenten més riscos de degradació.
La pèrdua d'activitat agrícola és un fenòmen que ens toca de ple, sobretot des de l'entrada en vigor de la planificació central Europea en matèria de producció i ajuts, doncs progressivament el camp pateix més abandonament i no és un gran negoci. Éssent un país de producció agrícola molt rica i diversa, i on tampoc no hi han explotacions d'extensió, la degradació del sòl per usos massius de productes químics no és un problema prioritari i menys tenint en compte l'efectivitat de les limitacions imposades per les autoritats. L'agricultura, però, pateix una gran regressió a les regions metropolitanes de Barcelona i València a causa dels preus del sòl i la urbanització. La ramaderia, que en aquest país tampoc representa un problema en quant a degradació directa del sòl per sobreexplotació, sí que ha requerit noves regulacions pel que fa a l'acumulació i filtratge de residus orgànics -purins-. En aquest context, sorgeixen noves normes que s'apliquen normalment amb rigor i sota organismes d'inspecció i control, així com es nota una tendència al manteniment del sector primari, sempre en pau de guerra davant les institucions comunitàries ja que n'és molt depenent.

>>> La desaparició de grans àrees de cultiu de flor al Maresme n'és un bon exemple, afectant també El Masnou -urbanització del Parc Vallmora, Can Jordana-. També ho és l'ocupació urbana, industrial i d'infrastructures del Delta del Llobregat, una de les àrees més fèrtils de Catalunya.

1.4 El medi forestal i de muntanya. El clima mediterrani, d'estius secs i calorosos, ofereix bones condicions per a l'esclat d'incendis als boscos catalans, i nombrosos incendis durant la hìstòria recent han provocat l'erosió de les muntanyes i fins i tot s'ha arribat a l'extrem d'urbanitzar o especular sobre territoris incendiats.
Al llarg dels últims anys la preocupació de les institucions ha anat creixent fins a desenvolupar en el present un cos català d'agents forestals i plans d'emergència antiïncendi a gairebé la totalitat de pobles de muntanya, la qual cosa pot assegurar una resposta acceptable des del punt de vista de la lluita contra incendis. També s'ha insistit molt en la prevenció i el civisme ciutadà, així com en la preparació dels boscos per a minimitzar els efectes mitançant neteges i tallafocs i en canvis normatius que protegeixen el territori de requalificacions d'usos després d'un incendi. Tot sembla indicar que aquestes polítiques es mantindran, i això és bo, però manca una veritable política de forestació que recuperi els boscos degradats i en crei de nous, sobretot allà on els riscos de degradació i erosió són més grans (Terres de l'Ebre, Castelló, València, Alacant, Illes).

>>> Un cas d'especulació i interès econòmic al darrere d'un incendi provocat podria ser l'incendi de la Serra de Marina, a Alella, fa una dècada, d'ençà es va avançar en la construcció i revenda de parcel·les.

Recordem en Lluís Companys

Fa 67 anys ens van matar el President de la Generalitat

Fa tres dies el nacionalisme espanyol s'omple de pompa amb el dia de la raza i tot allò que fan de treure els tancs al carrer. N'hi ha per riure. També per contestar amb una estelada al balcó, aquí a l'Eixample n'he vist unes quantes, per cert, a banda de la meva.

Avui el nacionalisme català homenatja qui va ser president del país i va ser assassinat per la dictadura espanyola. Fa 67 anys fou afusellat Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya, després d'una farsa de judici fet per militars espanyols i franquistes. És l'únic president electe europeu que ha mort afusellat, l'únic.

I passarà el dia d'avui, però seguirem de dol. Seguirem perquè l'estat espanyol no accepta la seva història genocida, repressora i reaccionària: la Llei de la Memòria Històrica, que havia de ser la que deslegitimés el franquisme -i per tant la seva 'justícia'-, quedarà prou aigualida per no representar cap canvi, cap homenatge ni cap restitució d'honor -què menys, perquè la vida ja no li poden tornar-. És el partit socialista espanyol, per allò que ens comentava en Ridao de l'excusa, la dreta que crida molt... i és el partit socialista català, és convergència, és unió, i és iniciativa... tot l'establishment al complet units -un altre cop- perquè RES no canviï. Ni tan sols honorar el president. Que no parlin, doncs, de respecte a les institucions del país.

I és que el nacionalisme de l'estat espanyol actual, cada cop que es cita el seu passat immediat, retorna a l'essència feixista de l'espanya única, els separatistes i els botins de guerra. Amb els papers de Salamanca, tres quarts del mateix...

Enquesta de GESOP

Una enquesta d'El Periódico indica una lleu pujada de CiU i Esquerra

Repassant la notícia i els diversos gràfics en pdf que ofereix aquest diari de clarobscur signe polític i poc amic de l'independentisme, extrec unes quantes conclusions breus:



* Reedicions de tripartits i marees internes intrapartits no passen gaire factura, si bé l'emprenyamenta general per la fallada de diversos serveis públics tendeix a concentrar-se en castigar els partits espanyolistes (principalment el PSC-PSOE). La ciutadania no creu, per tant, que la Generalitat n'hagi estat la responsable. CiU recularia a les eleccions espanyoles mentre que ERC es mantindria, però Zapatero no pagaria les mentides ni la deixadesa cap a Catalunya a les urnes (algú entèn res?).

* El mapa polític es mantindria amb pocs canvis, a destacar l'augment del suport a Esquerra (+/- 1 diputat més) i CiU (+/- 2 diputats més), la baixada d'ICV per les seves contradiccions pos sostenibles (1/2 diputats menys) i la sortida del partit catalanòfob i colonial Ciudadanos.

* El duel Mas-Montilla queda molt equidistat, millorant aquest últim la seva imatge pública (osti tu, de vegades, no dir res sembla més efectiu...). Carod millora posicions davant la pregunta 'qui li agradaria que fós el proper President de la Generalitat?'

* A destacar una dada que per discreta no deixa de ser molt rellevant: el 41'1% de l'electorat republicà donaria suport a Artur Mas, i un 37'9% a Montilla. Senyors, l'equidistància és real. I qualsevol moviment radical per forçar aliances pot emprenyar la meitat de l'electorat, ningú pot estar sempre satisfet, per tant es pacti amb qui es pacti s'haurà de notar que Esquerra surt sempre guanyant... i el país, també.

Esquerra Forta

Manifest per la unitat

Avui he recolzat un manifest dels alcaldes i alcaldesses d'Esquerra en favor de mirar endevant: el trobareu a esquerraforta.cat

Lluny de plantejar ara, com alguns volen fer, la renegociació de pactes de govern a les nostres institucions per tal de 'marcar paquet' com si això fós la mare dels fluixos resultats electorals d'Esquerra a les últimes conteses electorals, considero que cal complir. Complir amb el pactat, seguint actuant des de les institucions en favor d'unes polítiques socials i nacionals per les quals portem molt anys lluitant.

I perquè un partit seriós no pot repensar-se les coses abans de complir un any, com tampoc pot anar variant els colors dels governs al gust mentre fa flaquejar les polítiques que engega. Com a partit madur que som, siguem responsables, mantinguem la unitat i escriguem des d'aquí.

Esquerra mira més enllà del curt termini, perquè tenim un projecte de país per abans i després del 2014. Per una Esquerra Forta!

Estatpropi.cat i Technorati

M'afegeixo al Mapa per un estat propi (www.estatpropi.cat) tal i com m'havia suggerit l'Alexis Vizcaíno i a l'indexador de blocs internacional Technorati Technorati Profile

Republicans sota les pedres

Anasagasti, sense censura.

Vull fer un breu apunt en suport al senador del PNV Iñaki Anasagasti, que ha fet un apunt al seu bloc on parlant de la monarquia i del segrest d'una revista còmica, posa els punts sobre les is: "Dos mesos de vacances, un Bribon nou i absències, però el que importa és el dibuixet". Publica també que la monarquia "té data de caducitat" i que "la gent comença a despertar".

Em sembla que no sóc l'únic que li dona suport: l'enquesta de l'AVUI en edició digital ofereix aquests resultats amb més de 170 vots: 76% del tot d'acord amb les declaracions d'Anasagasti, 14% bastant d'acord, 3 i 7% poc i gens d'acord respectivament. Que es noti aquest republicanisme a les urnes.

L'espectacle ha estat patètic, la democràcia espanyola les seves llibertats s'han posat en entredit, i la polititzada justícia espanyola n'ha estat còmplice.

L'apagada elèctrica

Ja van tres dies sense llum

I encara no saben quan podran tenir reparada l'avaria del transformador. Des de dilluns a mig matí, quan va afectar gairebé la totalitat de la ciutat, a data d'avui, encara queden 50.000 persones sense llum elèctrica als districtes del norest. Respostes? Poques: grups electrògens cremant bentzina als carrers de l'eixample, REE i Endesa passant-se les pilotes i una administració estatal responsable de no haver posat el fil a l'agulla davant la manca d'inversió per substituïr infrastructures obsoletes.

La ciutadania respon. Els afectats han sortit al carrer i s'han manifestat amb cassolades no només per exigir el servei i una justa compensació, també contra la inoperància de les empreses responsables -aquestes cobren les seves tarifes sí o sí- i la inacció de les administracions -un Joan Clos ministre d'Indústria que no s'ha volgut mullar ni tan sols per fer veure que està al costat de la gent, i se suposa que aquest exalcalde havia de vetllar per la ciutat al seu nou càrrec-.

D'aquí se'n deriven respostes i conseqüències polítiques. Esquerra proposa una indemnització de 30€ per cada sis hores de tall, que és mínima, però fa més justícia que res. CiU i PP demanen suspendre la celebració dels 20 anys dels Jocs Olímpics, cosa que em sembla raonable. Socialistes demanant rebaixar el consum elèctric -com si això arreglés el cablejat-. La Mayol que ara ja no es fa la foto amb Red Eléctrica Española ni amb Endesa, perquè no queda bé. Clos que el forçen a anar al parlament a explicar-se... es constata doncs que socialistes i iniciativa estan molt descol·locats en aquesta crisi.

I se'n parla poc, però hi ha moltes empreses que han hagut de llençar el seu gènero i que a hores d'ara encara no poden atendre els seus clients. Qui se'n farà càrrec, d'això?

Respecte de l'infrastructura, que és l'eix del problema, el ministret ha reconegut que és deficient. A això REE ha respost que han invertit més que mai a Catalunya -bé, això no és gaire difícil, 1 sempre és més que 0; fa trenta anys que no es posa un duro-, però el que compta és que hi ha un elevat risc d'avaries per maquinària obsoleta... i ha hagut d'haver una apagada a la capital del país perquè es despertin les consciències. Ara bé, amb l'estructura administrativa actual depenem de l'estat com a regulador i de l'empresa estatal com a responsable, i la llunyania fa que les responsabilitats es dilueixin: dubto molt que gaire gent deixi de votar socialista.

PD. 50.000 persones no ténen llum encara, 100.000 hem patit apagades. Fem el favor de no fer ostentacions llumíniques amb la Sagrada Família, l'Agbar i les celebracions olímpiques, si us plau.
PD2. Endesa ha guanyat 1.255 milions d'euros els sis primers mesos de l'any. On son?

Límits a la llibertat d'expressió

L'estat espanyol segresta 'El Jueves'

El setmanari satíric 'el Jueves' ha estat segrestat judicialment per la justícia espanyola a causa d'una portada on s'identifiquen l'hereu de la monarquia i la seva dona. La vinyeta en qüestió els mostra en una postura sexual alhora que fa broma amb l'anunci del govern Zapatero dels 2500 euros per nen d'ajuda a les famílies. "Seria el més semblant a treballar que he fet mai", diu. Divertida és, sens dubte!

El debat que s'ha generat no es pot menystenir, arribant al govern espanyol -que es planteja canviar la legislació per obsoleta- i potenciant la mateixa revista -web col·lapsada, especial sobre la portada censurada-.

Jo vull fer unes quantes reflexions... La primera: Com una caricatura pot ser objecte d'un delicte contra l'honor de les persones o contra la corona -injúries contra la corona, gran contradicció de la deficient democràcia espanyola-? No estem parlant d'una foto o d'un nom, un dibuix només s'assembla o s'identifica -amb més o menys èxit segons la traça del dibuixant-, per tant no pot ser una altra cosa que una apreciació subjectiva que en cap cas pot ser vinculant. La justícia no s'ha de bastir sobre apreciacions, encara que sigui amb una caricatura que pot identificar fins i tot un nen de vuit anys.

La segona, que ja l'he apuntat, és com un estat i el seu poder judicial es permeten l'esquizofrènia d'assumir la igualtat de tots i la llibertat d'expressió i alhora mantenir el cap de l'estat i la seva família com quelcom inviolable. Qualsevol jutge que dóni valor als drets col·lectius no avantposaria un suposat honor de la casa reial espanyola a aquests.

La tercera és l'efecte: s'ha generat un debat sobre la corona i les seves excepcions constitucionals que no ha fet sino afavorir el republicanisme!

Regions o vegueries?

Què és això de les vegueries?

Fa uns tres anys comentava amb algun amic això de les vegueries. I encara no he acabat de veure'n l'aigua clara, de fet segons l'enquesta del CEO, la meitat dels catalans no sap ni què són.

Malgrat la meva bona col·lecció d'atles històrics, gairebé no trobo les vegueries al lloc que la història les ha posat. Un nom medieval, sens dubte amb component tradicional... tradicionalista fins i tot. Però la gent no ho coneix, ni s'hi sent identificada, no veu clar que les vegueries haurien de significar la regionalització del principat, el desplegament del govern de la Generalitat, la desaparició de les antiqüades províncies i la consecució de projectes cohesionadors -sobretot a la regió metropolitana-, a més d'una democràcia més propera.

Sincerament, trobo més encertada la denominació Regions. Hi ha qui pensarà que és un nom més administratiu que no pas tradicional, però cal tenir en compte que el govern de la Generalitat republicana ja el va usar. També que la seva comprensió és més propera. I, com no, que el mot 'regió' dins el territori contradiu que es parli de catalunya com a regió.

A més, donada la rivalitat Vic-Manresa i el territori composat per la Vegueria o Regió Central, trobaria més adient crear una altra regió amb eix a Vic (Osona, Moianès, Lluçanès, Ripollès, Garrotxa), que en diria 'Baix Pirineu'. Hi ha qui parla d'una vegueria al Penedès, davant la qual ni m'oposo ni m'hi deixo d'oposar... veiem primer la utilitat i les funcions.

Oi que es nota que m'apassiona la geografia? xD

Es pot personalitzar una crisi a Esquerra?

Patètic ball de bastons.

Quan a hores d'ara Carod-Rovira, Puigcercós i Carretero han formalitzat les seves estratègies de futur en clara preparació de la Conferència Nacional d'aquesta tardor, tinc més clar que aquests estira-arronsa a tres bandes entre els que s'ho veuen venir, els que volen pujar perquè sí, i els que fan brindis al sol, no ens durà enlloc i el que és pitjor, ens seguirà passant una factura electoral.

Més enllà del "pecat de fer president Montilla", del "cal obrir Esquerra a l'espai de centre", i del "hem de netejar la direcció nacional", hi ha un trasfons, que és una certa manca de cohesió que cal corregir en interés d'un partit, en interès d'una ideologia republicana, racionalista i independentista l'expansió de la qual és d'interès per al país.


Obro debat a propòsit de les declaracions de Carod sobre la pèrdua de vot a causa del vot a l'Estatut, i una desfermada resposta que li ha dedicat un membre de les JERC maresmenc que sense solta ni volta l'engega.

Carod afirma que la majoria de l'electorat d'Esquerra (66%, variable segons enquestes) no ha compartit el no a l'estatut, un no pel qual jo vaig apostar després de conèixer el pacte d'Estatut de Moncloa per Mas i Zapatero. També és cert que es va forçar per part de les JERC i de qui ara són EI i Rcat, una rectificació de la proposta de l'Executiva del 'nul polític' cap al 'no' únic, de manera que altres formes d'oposició -nul, blanc, fins i tot l'abstenció- quedéssin fora del cercle... i ara sabem que no ha estat el més encertat. No es va adoptar una postura inclusiva, sinó que vem acabar a un extrem pel qual no tota la militància i no tots els suports d'Esquerra compartien. El missatge dels militants no era que el partit havia de demanar exclusivament el 'no', sino que demanaven que el 'no' també fós opció del partit. En el seu moment tampoc he estat d'acord amb que la posició final fós només el 'no' a l'Estatut, tot i que sí vaig errar pensant que el 'no' tindria un resultat honorable.

No es pot negar, doncs, que per haver forçat la màquina -i no dic que s'hagi fet amb mala fe- s'ha perdut pistonada. Però recordem també que ha estat Carod qui va donar la cara amb el 'nul polític' i després s'ho va haver d'empassar, i això va malmetre la seva imatge... i a ningú se li escapa que això podria ser un objectiu intern -i aquí sí que hi ha mala fe, molta, i també contradiccions-.

Posats a furgar dins la cosa fosca, val a dir que el responsable de les últimes tres campanyes electorals -referèndum, parlament, municipals- és un dels promotors de la 'puigcercosista' EI, Uriel Bertran. Sabem el resultat que han tingut, i ens en queixem. En quina feina feta es basa per criticar la dels altres, i després d'haver votat a favor? Realment lamento que una pugna interna li hagi donat més micròfon del que mai hauria assolit com a polític.


A tall de conclusió...

Crec que és hora de respectar una miqueta. Sobretot, a qui porta molts anys en política, respirant l'ambient més enllà dels grupets envalentits. I ser conseqüents. Perquè reflexionar abans de bramar i contemplar la possibilitat de fer autocrítica són dues actituds que qualsevol polític prudent ha de prendre. I perquè és molt més perjudicial qua grupets dins d'un partit es facin la guerra que assumir decisions inevitablement no unànimes com formar un o altre govern. Es molt fàcil carregar de culpes a la direcció, o a una persona en particular, sense reconèixer cap error propi.

Que prengui nota qui n'ha de prendre, mentrestant a la premsa li hem donat bentzina per estona, alhora que a la ciutadania li oferim menys credibilitat.