5.7.07

Es pot personalitzar una crisi a Esquerra?

Patètic ball de bastons.

Quan a hores d'ara Carod-Rovira, Puigcercós i Carretero han formalitzat les seves estratègies de futur en clara preparació de la Conferència Nacional d'aquesta tardor, tinc més clar que aquests estira-arronsa a tres bandes entre els que s'ho veuen venir, els que volen pujar perquè sí, i els que fan brindis al sol, no ens durà enlloc i el que és pitjor, ens seguirà passant una factura electoral.

Més enllà del "pecat de fer president Montilla", del "cal obrir Esquerra a l'espai de centre", i del "hem de netejar la direcció nacional", hi ha un trasfons, que és una certa manca de cohesió que cal corregir en interés d'un partit, en interès d'una ideologia republicana, racionalista i independentista l'expansió de la qual és d'interès per al país.


Obro debat a propòsit de les declaracions de Carod sobre la pèrdua de vot a causa del vot a l'Estatut, i una desfermada resposta que li ha dedicat un membre de les JERC maresmenc que sense solta ni volta l'engega.

Carod afirma que la majoria de l'electorat d'Esquerra (66%, variable segons enquestes) no ha compartit el no a l'estatut, un no pel qual jo vaig apostar després de conèixer el pacte d'Estatut de Moncloa per Mas i Zapatero. També és cert que es va forçar per part de les JERC i de qui ara són EI i Rcat, una rectificació de la proposta de l'Executiva del 'nul polític' cap al 'no' únic, de manera que altres formes d'oposició -nul, blanc, fins i tot l'abstenció- quedéssin fora del cercle... i ara sabem que no ha estat el més encertat. No es va adoptar una postura inclusiva, sinó que vem acabar a un extrem pel qual no tota la militància i no tots els suports d'Esquerra compartien. El missatge dels militants no era que el partit havia de demanar exclusivament el 'no', sino que demanaven que el 'no' també fós opció del partit. En el seu moment tampoc he estat d'acord amb que la posició final fós només el 'no' a l'Estatut, tot i que sí vaig errar pensant que el 'no' tindria un resultat honorable.

No es pot negar, doncs, que per haver forçat la màquina -i no dic que s'hagi fet amb mala fe- s'ha perdut pistonada. Però recordem també que ha estat Carod qui va donar la cara amb el 'nul polític' i després s'ho va haver d'empassar, i això va malmetre la seva imatge... i a ningú se li escapa que això podria ser un objectiu intern -i aquí sí que hi ha mala fe, molta, i també contradiccions-.

Posats a furgar dins la cosa fosca, val a dir que el responsable de les últimes tres campanyes electorals -referèndum, parlament, municipals- és un dels promotors de la 'puigcercosista' EI, Uriel Bertran. Sabem el resultat que han tingut, i ens en queixem. En quina feina feta es basa per criticar la dels altres, i després d'haver votat a favor? Realment lamento que una pugna interna li hagi donat més micròfon del que mai hauria assolit com a polític.


A tall de conclusió...

Crec que és hora de respectar una miqueta. Sobretot, a qui porta molts anys en política, respirant l'ambient més enllà dels grupets envalentits. I ser conseqüents. Perquè reflexionar abans de bramar i contemplar la possibilitat de fer autocrítica són dues actituds que qualsevol polític prudent ha de prendre. I perquè és molt més perjudicial qua grupets dins d'un partit es facin la guerra que assumir decisions inevitablement no unànimes com formar un o altre govern. Es molt fàcil carregar de culpes a la direcció, o a una persona en particular, sense reconèixer cap error propi.

Que prengui nota qui n'ha de prendre, mentrestant a la premsa li hem donat bentzina per estona, alhora que a la ciutadania li oferim menys credibilitat.

2 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Penso que ja només per dignitat no només el "no" a l'estatut està plenament justificat, sinó que fins i tot ho estaria un trencament amb els "amics" socialistes, perquè amb amics com aquests...

I penso també que Esquerra hauria de començar a deixar de moderar-se en sentit nacional, sobretot quan ha de parlar del País Valencià. Es pot fer política d'esquerres i nacional a l'hora. No cal enganyar-se, per molt que moderis el llenguatge no atreuras a votants socialistes, però pots perdre votants nacionals.

Isaac Garcia ha dit...

Encara és viva la interpretació de que la ciutadania volia menys soroll després de tot el tràngol estatutari, suposo que d'aquí ve la moderació. Jo l'havia compartit en part, però el temps prudencial ja s'ha esgotat.

De tota manera, se segueix aspirant a un ventall molt ampli de votants, i jo he pogut comprovar que darrere de l'estratègia hi ha hagut cert èxit, doncs mentre jo treballava en una empresa poc agraïda en una ciutat-dormitori-socialista com Premià de Mar, he trobat que alguns estereotipus de votants socialistes em sorprenien dient que havien votat Esquerra, que havien votat en Carod.

Potser l'estratègia hauria de pesar més en l'aconseguir allò que el país necessita per funcionar bé, és a dir, més llibertat i autogovern, que no pas en una política d'aliances.