Perspectiva del Medi Ambient a Catalunya (1)

El present ambiental dels Païssos Catalans

Feia molt que volia escriure un full com aquest, per intentar fer resum de l'estat ambiental del nostre país, l'evolució i el pronòstic, tal i com jo ho percebo. L'excusa és el Dia d'Acció Blocaire -blog action day-, pel qual els organitzadors proposen als blocaires del món parlar tots, avui, del medi ambient. I per plantejar-ho faré un llistat desenvolupat:

1- Degradació del sòl
1.1 El fenòmen de la urbanització. Es tracta de la progressiva extensió dels pobles i ciutats, ocupant cada vegada més terreny disponible -principalment agrícola-, en una fòrmula de creixement en horitzontal i no en vertical.
Sortint de l'anarquia constructora del franquisme, el nostre país ha implantat normatives que limiten l'ús del sòl, exigeixen compensacions dins de cada pla constructor i dónen fòrmules legals per mantenir-lo protegit. La realitat és que aquestes eines no s'han fet servir per interès econòmic de les administracions locals -responsables dels seus plans d'urbanisme i de cada llicència d'obra- i en diversos casos de qui n'ha estat el responsable polític; per tant, la degradació del sòl per urbanització continua allà on no s'ha delimitat un Parc Natural i la sostenibilitat del país queda exposada davant l'ocupació del territori amb habitatges de baixa densitat. El futur no es presenta amb solucions a la vista, doncs el finançament de les administracions locals segueix sent deficient i les operacions autoritzades i justificades gràcies donacions privades encara es poden fer impunement sota la taula.

>>> Com a exemples propers, la urbanització dels sectors 'Llevant' i 'Els Pinetons' del Masnou, espais agrícoles i arbrats que ara només podrem recordar en la memòria. També l'extensió, durant molts anys de franquisme i democràcia, de les urbanitzacions de muntanya d'Alella i Teià, causant veritables aberracions al paisatge del Maresme.

1.2 Les infrastructures de transport. Les vies de comunicació requereixen poden suposar un gran impacte sobre el medi, i fins i tot una barrera infranquejable, ocupant sòl i degradant el paisatge.
Als anys setanta partíem d'unes carreteres en vies de col·lapse i unes vies fèrries malament mantenides. Hem obert autopistes bàsiques que creuen el país de nord a sud i d'est a oest, però amb la fòrmula del peatge segons disposició de l'estat espanyol, i després hem fet autovies paral·leles en comptes de rescatar-los i ampliar la capacitat de les primeres. El ferrocarril, a banda de la modernització dels anys 80 amb l'organització del sistema espanyol de rodalies metropolitanes, no ha patit gaires canvis, doncs no s'han construït noves vies i s'han clausurat algunes. En el present, l'interès dels grans partits es centra gairebé únicament en el transport per carretera, amb l'honrosa excepció del tren d'alta velocitat, del qual cal dir que s'ha pensat poc en el seu impacte paisatgístic al medi urbà i rural. L'actual planificació prioritza solucions per esponjar l'espai que ocupa el trànsit privat a la planificació de la mobilitat col·lectiva, i l'alternància de governs encara no ha aconseguit variar aquests procediments així com tampoc accions per mitigar l'impacte de les infrastructures al medi, de manera que un canvi en la planificació i priorització és poc probable a hores d'ara.

>>> Prenc com a exemples les solucions donades al desviament de la N-II pel Baix Maresme -carretera dels Sis Pobles paralel·la a l'autopista, la planificació d'una tercera via de ferrocarril entre Barcelona i Mataró (segons el PDI), els terribles calaixos ferroviaris de l'AVE i l'execució del 4rt cinturó malgrat l'oposició veïnal i ecologista.

1.3 Sòl agrícola i activitat ramadera. Les activitats del sector primari també representen un impacte sobre el territori, al llarg de la història, i especialment és el món desenvolupat i globalitzat en el que vivim on es presenten més riscos de degradació.
La pèrdua d'activitat agrícola és un fenòmen que ens toca de ple, sobretot des de l'entrada en vigor de la planificació central Europea en matèria de producció i ajuts, doncs progressivament el camp pateix més abandonament i no és un gran negoci. Éssent un país de producció agrícola molt rica i diversa, i on tampoc no hi han explotacions d'extensió, la degradació del sòl per usos massius de productes químics no és un problema prioritari i menys tenint en compte l'efectivitat de les limitacions imposades per les autoritats. L'agricultura, però, pateix una gran regressió a les regions metropolitanes de Barcelona i València a causa dels preus del sòl i la urbanització. La ramaderia, que en aquest país tampoc representa un problema en quant a degradació directa del sòl per sobreexplotació, sí que ha requerit noves regulacions pel que fa a l'acumulació i filtratge de residus orgànics -purins-. En aquest context, sorgeixen noves normes que s'apliquen normalment amb rigor i sota organismes d'inspecció i control, així com es nota una tendència al manteniment del sector primari, sempre en pau de guerra davant les institucions comunitàries ja que n'és molt depenent.

>>> La desaparició de grans àrees de cultiu de flor al Maresme n'és un bon exemple, afectant també El Masnou -urbanització del Parc Vallmora, Can Jordana-. També ho és l'ocupació urbana, industrial i d'infrastructures del Delta del Llobregat, una de les àrees més fèrtils de Catalunya.

1.4 El medi forestal i de muntanya. El clima mediterrani, d'estius secs i calorosos, ofereix bones condicions per a l'esclat d'incendis als boscos catalans, i nombrosos incendis durant la hìstòria recent han provocat l'erosió de les muntanyes i fins i tot s'ha arribat a l'extrem d'urbanitzar o especular sobre territoris incendiats.
Al llarg dels últims anys la preocupació de les institucions ha anat creixent fins a desenvolupar en el present un cos català d'agents forestals i plans d'emergència antiïncendi a gairebé la totalitat de pobles de muntanya, la qual cosa pot assegurar una resposta acceptable des del punt de vista de la lluita contra incendis. També s'ha insistit molt en la prevenció i el civisme ciutadà, així com en la preparació dels boscos per a minimitzar els efectes mitançant neteges i tallafocs i en canvis normatius que protegeixen el territori de requalificacions d'usos després d'un incendi. Tot sembla indicar que aquestes polítiques es mantindran, i això és bo, però manca una veritable política de forestació que recuperi els boscos degradats i en crei de nous, sobretot allà on els riscos de degradació i erosió són més grans (Terres de l'Ebre, Castelló, València, Alacant, Illes).

>>> Un cas d'especulació i interès econòmic al darrere d'un incendi provocat podria ser l'incendi de la Serra de Marina, a Alella, fa una dècada, d'ençà es va avançar en la construcció i revenda de parcel·les.