23.5.08

El cacau del Partit Popular

El PP dividit entre liberalisme i extremisme

Els mals resultats són difícils de digerir per a qualsevol partit polític. Els mals cicles electorals provoquen la visibilitat de sectors sobre les línies de flotació de cada formació, i els integrants comencen a exigir responsabilitats als líders. Això va passar al PSOE postfelipista, a la CiU postpujoliana, a l’ERC postestatutària –en això estem, encara- i ara li arriba també el torn al Partit Popular.

El PP havia anar bastint un projecte durant els anys 90 que es fonamentava en l’oposició, des de la dreta, al PSOE. Transformat en un partit ‘catch-all’, ha sumat conservadors i nacionalistes espanyols amb fonamentalistes catòlics, amb liberals, i amb oportunistes i xarxes de poder locals. Ha sumat tendències d’un Partit Conservador, d’un Partit Cristianodemòcrata i d’un Partit Liberal, ha bastit un programa i l’ha portat al govern durant 8 anys fins que les tendències nacionalistes i confessionalistes van resultar massa extremes.

Però malgrat la derrota electoral del 2004, aquests dos pols ideològics van ser reforçats enlloc de ser matissats: gran militància contra el nacionalisme –que, al cap i a la fi, és l’articulador de majories parlamentàries i qui el va portar al poder l’any 1996- i posicions en favor de les ingerències de l’esglèsia catòlica en els afers socials i polítics.

El PP es va bastir un nou programa ideològic d’oposició que ha estat valorat negativament per la massa de votants espanyols i l’ha allunyat del centre de l’espectre polític, però no prou. I és que no ha estat una gran derrota, doncs el PP ha obtingut aquest 2008 els segons millors resultats de la seva història, però el president del partit ha entès que un partit que vol una majoria àmplia per governar ha de guanyar-se els indecissos i generar complicitats amables.

Ara, mentre en Mariano Rajoy intentar reconstruir la imatge del partit deposant les icones que l’han identificat amb la ideologia d’extrem, els sectors que representen aquest extrem no es dónen per vençuts i planten batalla, avui en favor d’algú que mai dialogaria amb ETA, la nacionalista espanyola María San Gil (notícia). Una batalla que pot dur altres noms al capdavant del PP, una Esperanza Aguirre que representa un conservadurisme nacionalista i amb suport catòlic –és a dir, de línia dura-, o també un Juan Cuesta que és recolzat pels liberals i la gent d’ordre.

I és que l’estat espanyol, com tots els païssos del món, necessita un partit de dreta normal, que no crispi l’ambient polític i que sigui capaç de governar sense generar grans oposicions ni divisions socials. També necessita que els sectors més reaccionaris tinguin partits propis, que mesurin el poder real de les seves ideologies i no portin els partits grans cap als extrems. Si la política espanyola no fa certs canvis, tindrem ZP per anys i panys.

Cap comentari: