L'Espanya immòbil: ni papers ni memòria ni Estatut

Un estat que no podem pretendre canviar

Repasso una miqueta els diaris electrònics i les reaccions blocaires (no puc deixar de recomanar l'eina poliblocs.cat): els papers de Salamanca probablement no seran restituïts a menys que guanyi Zapatero un altre cop -xantatge?-; la llei de la memòria històrica serà un fiasc terrible que durà a qui vulgui recuperar la dignitat familiar -i s'ho pugui permetre- a un procés judicial; el TC espanyol ara dominat per una majoria conservadora que probablement el tombi o retalli...

Els papers de Salamanca s'han tornat a negar a Madrid. Una moció d'ERC recolzada per CiU i ICV ha estat rebutjada per tot el PSOE, incloent els diputats del PSC, amb una excusa que no val res. Diu el diputat de CiU Carles Puigdemont -que ahir va fer sang amb l'afer Carod- que aquí no passarà res, i el seu company de files Quim Amorós es queixa del cinisme i l'esquizofrènia dels socialistes catalans.

Amb la llei de la memòria històrica, un altre cop el PSOE s'ha emplenat de pors davant els crits de la dreta, i s'ha lluït preparant una llei que en comptes de deixar ben clar que els processos judicials del franquisme son nuls, caldrà que qui els vulgui revisar obri un procés judicial. Molt bé, en comptes de tancar el tema, tindrem titulars de premsa per cada judici obert i guanyat... això sí que és furgar a la ferida, ofendre els represaliats vius i desemparar els morts, ja que aquests no tindran ningú que en defensi l'honor.

Com a col·lofó, la polititzada justícia espanyola arriba al seu zènit de perversió dins la màxima instància: el Tribunal Constitucional. Mitjançant una depuració interna poc clara, el sector conservador -son magistrats introduïts pel PP, recordem que els membres del TC son votats pel parlament espanyol- s'ha alçat amb una majoria que li permetrà dominar els recursos contra l'Estatut que el poble català va aprovar -notícia-. Un Estatut que he de defensar perquè malgrat que hi vaig votar en contra, no vull menys del que hi diu, i perquè és el nostre.

Parafrasejant en Puigdemont: aquí no passarà res... mentre ens obstinem a canviar Espanya. És molt fàcil dir que el PSC no és gens coherent, que el PSOE és demagògicament espanyolista, que ERC és culpable per mantenir un pacte de govern i que CiU va a buscar un ministeri a la Moncloa. L'Espanya del PPSOE ja sabem com és, igual que coneixem el problema del PSC, i no canviaran.

L'estratègia de debò, en el que fa referència a la representació de Catalunya, és un alt nivell d'autoexigència a l'hora de ser convidats, com a necessaris, a votar a Madrid allò que interessi al govern de torn plantejant el que ens interessa com a país. Això és un bloc nacional útil, sincer i sense malicioses pretensions de partit. L'estratègia equivocada, i els resultats son als primers paràgrafs, és actuar per separat i amb interessos diferents... és oferir-se al PSOE perquè triï lliurement una núvia.

Si CiU i Esquerra creiem de debò que hi han afers de país troncals, ens cal coordinar l'acció a Madrid, perquè allà és on es negocien traspassos, pressupostos i plets contra l'estat espanyol. Fa quatre anys que es recrimina el govern català que Esquerra ha format i el que el govern de CiU no ha fet durant el seu quart de segle, però o ens adonem que hem de pressionar i aguantar junts o l'electorat ens seguirà castigant i nosaltres seguirem sense refiar-nos de l'altre. Canviem?