Preparant les vacances

Uns dies a Nàpols!

Dimarts, si tot rutlla com cal, agafaré un avió cap a Nàpols. Tinc una setmaneta de vacances i la vull exprémer al màxim, així que em penso empapar de tota la història i la cultura que desprén una ciutat com aquesta (que, a més, ha format part del nostre regne català).

Arquitectura, arqueologia, vulcanisme, història.. i també sol i platja, que també em vé de gust. En aquest sentit crec que Nàpols em pot oferir una combinació molt bona d'experiències... clar que ja algú m'ha previngut del trànsit i de la criminalitat, i ho tindré en compte. És el meu primer viatge a Itàlia, però no el meu primer contacte amb italians, potser això m'ha apropat més cap a aquesta tria en comptes de l'alternativa, que era tornar a Suècia per gaudir del Sol de Mitjanit i de tota l'explosió d'activitats que fan els suecs quan ténen més hores de sol que mai durant l'any.

(La Badia de Nàpols des del districte Mergellina)

Apart d'això, avui he estat convidat a una convenció internacional d'Amics dels Arbres que es realitza al Palau de Congressos de Barcelona sobre la importància del Medi Ambient i els recursos forestals, amb convidats de la talla d'Al Gore (exvicepresident demòcrata dels EUA). Molts bons continguts i molt bona organització.

Felip Puig fa oficial el xantatge al PSOE

Tot x La Cadira.

No serveix de res per a CiU que els catalans aprovin en línies generals la gestió de l'executiu d'entesa i que la majoria del país prioritzi les polítiques socials. Felip Puig torna a la càrrega, tot proclamant que amb el PP no pactaran després de les eleccions espanyoles (a tot això què hi diu en Duran?), i que només pactarien amb el PSOE si a canvi hi ha la presidència de la Generalitat.

Com es pot ser tan cínic de dir que amb uns (PP) no pactes per l'actitud que ténen respecte de Catalunya i l'Estatut, alhora queixar-se dels altres (PSOE) perquè mantenen aturats els traspassos, però dir que hi pactaries... no a canvi de que això s'acceleri, o d'anar més enllà de l'estatut, ni per aconseguir el concert econòmic que proposaven fa un any i mig... no... només per la poltrona, al preu que sigui, arrencar amb xantatges indignes el que les urnes no els han atorgat ni el que la seva acció política no ha assolit!

I després, com explicaran això al país els que ho fan i els que ho deixen fer? Com justificaran un ball de cadires d'Entesa a Sociovergència amb un any de mandat? Quines raons donaran enfront una ciutadania que cada cop creu menys en els polítics?

Puc entendre un pacte sociovergent si es dóna després d'unes eleccions, iniciant la legislatura, és legítim, és una possibilitat més i socialistes i convergents ténen més semblances que no pas diferències. Però d'altra manera no ho entendré ni jo, com esperen que s'ho ha de prendre el ciutadà?

Si aquest és el pla d'acció de CiU, desitjo de tot cor que treguin la mínima representació possible. Ja n'hi ha prou de vendre's el país per un plat de llenties. I si hi ha una cosa que desitjo més, és que algú desmenteixi en Felip Puig.

Ara ens toca el rebre als llogaters

Puja el lloger un 18% en 3 mesos.

No n'hi ha prou amb la pujada dels preus dels pisos, de les hipoteques i dels euríbors i altres mandangues. Els especuladors, ara que el temps mig per vendre un pis ha augmentat fins als gairebé dos anys de mitjana (i espera't), pretenen escanyar els que els lloguem.

En només tres mesos els lloguers a la ciutat s'han apujat un 18%. Tenint en compte que no trobes un pis decent de lloguer per menys de 1000 euros i que tampoc pots trobar feines amb sous gaire superiors al miler d'euros, si ho continuen apujant, on aniré a parar d'aquí uns anys, quan se m'exhaureixi el contracte i vulguin apujar-me els augments acumulats durant cinc anys? Me n'he d'anar amb els sofàs, el llit, l'armari i la nevera al carrer? Què preténen, que els lloguers ssuperin les hipoteques perquè no tinguem més remei que comprar? Doncs ho porten clar: servidor pensa muntar la seva sala d'estar al bell mig de l'avinguda Paral·lel si fa falta.

Després ens salten totes les alarmes quan mirem els percentatges de participació pública, però l'habitatge fa 8 anys que és a l'agenda política i la cosa s'ha quedat en les loteries de pisos de protecció oficial pels quals has de presentar tres declaracions de renda, i quedaràs desestimat. Per què? Perquè cobres massa per accedir a l'habitatge públic, ja de per si escàs, i massa poc per accedir a l'habitatge privat.

Cal intervenir al mercat! Cal crear habitatge assequible! Cal descongestionar una economia absorbida per l'habitatge fins a l'extrem que aquest s'apodera de gairebé tota la renda familiar! Cal fer una moratòria urgent de tota la construcció a zones on escasseja el sòl com la regió metropolitana! Cal que totes els que hem tingut, tenim i tindrem dificultats per accedir i mantenir l'habitatge ens plantem i tornem a situar l'habitatge al centre de la vida política, amb solucions noves, amb propostes radicals i amb accions contundents!!! No pot ser que per una narcosala es pugui tallar la ronda de Dalt i per un problema públic que ens afecti a tots la cosa es quedi en res!

S'ha d'aturar la connivència amb aquesta situació insostenible. La connivència de certs polítics amb certs constructors. La connivència dels que fan grans negocis amb el sòl i l'habitatge. La connivència dels que fan petits negocis comprant, reformant i revenent molt més car. La connivència de qui relloga habitacions guanyant diners. La connivència de que tothom es pensa que pot fer diners, oblidant-se que està pagant per un habitatge molt més del que realment val i fent-se la il·lusió de que el vendrà per més del que ha pagat. Recordem que l'habitatge és un valor d'ús, rebaixar-ho a un valor de compra-venda el desnaturalitza.

I ho dic ben clar: la feina a habitatge feta fins ara per tots els partits polítics és penosament insuficient, i els resultats son ben a la vista. Cal enfocar aquest problema a escala de país, cal posar-hi tota la carn al braser i destinar recursos urgents per solucionar-ho. Ser conscients d'aquesta necessitat social i posar fil a l'agulla farà recobrar la confiança en la política, si som efectius.

Propostes? Habitatge cooperatiu, on persones s'associïn per pagar les despeses de construcció, a les que se les permeti tenir prioritat en l'adquisició de sòl públic subastat, expropiar solars i àrees a desenvolupar... i Habitatge de promoció pública en lloguer baix i estable (no serveixen els contractes fins que tinguis 32 anys), i de compra retenint l'administració un percentatge de cada propietat, de manera que calgui vist-i-plau administratiu per revendre'ls. I menys paperam. Les altres fòrmules que s'han dut a la pràctica a Catalunya ja sabem quin és el resultat.

Aprofitant ara que en Carod fa visita a Finlàndia i subscriu que hem d'aprendre dels païssos escandinaus, que sí, tinguem present que a Suècia quan l'habitatge començava a ser un problema, en comptes de posar-se a dilapidar el sòl disponible van fer un pla d'habitatge públic (El Milió d'Habitatges, Miljonprogrammet), i on calia van construïr en alçada, aprofitant per alliberar zones verdes. Es va assolir en nou anys (1965-1974), sense por de plantar cara al sector privat.

Esquerdes a CiU

Unió fa xantatge a Convergència.

Ahir la direcció d'UDC va respondre a les crítiques que plouen a Convergència per la candidatura de Duran i Lleida al Congrés espanyol i l'orientació que aquest dóna a la campanya i als pactes postelectorals, que van de cap a pactar el que sigui i si pot ser amb cadira. L'oposició a aquests plantejaments és sincera, més encara quan el que es planteja és una col·laboració multilateral a la qual Duran no hi està gens disposat, en el cas que això vagi de debò.

Segons els democristians, CDC ha de respectar el cap de llista i els pactes que aquest decideixi, i si no es fa i se seguei erosionant Duran, estarien fins i tot disposats a trencar la federació. Malgrat que hi ha qui ho aplaudeix, això ni és bo ni és el moment. Començar una descomposició de la plataforma nacionalista de dretes de forma pre-electoral i alhora amb els ajuntaments 'acabats de fer' significarà afegir més caos a la política local i catalana, probablement anar per separat tampoc donaria prous rèdits electorals com per frenar el no-descens socialista (que no ascens) enfront el descens de tots els altres.

CiU ha estat important per al país i encara pot seguit sent-ho, però per això li cal assolir la difícil missió treure's del mig en Duran i mantenir l'unitat. I ho dic perquè amb Josep Antoni Duran i Lleida CiU no podrà tenirla mínima estratègia de país que s'exigeix amb coherència, tot continuant amb l'esquizofrènia ideològica i intencional; perquè no li reportarà cap benefici anar a les urnes amb intenció de pactar com sigui per tal d'obtenir una cadira ministerial que ningú no li garanteix; perquè amb Duran no hi ha front comú ni lideratge comú.

Edició: CDC i Duran ja han sortit al pas amb declaracions que neguen tot l'anterior, no obstant admeten les diferències: CDC demana que Unió no dramatitzi i Duran continua volent ser ministre... "amb el partit que encapçali el govern espanyol". Ostres tu! tornaran a pactar amb el PP i a sobre governant-hi plegats? Realment es planteja CiU tornar a casar-se amb la dreta espanyolista, carca, mentidera i ultra de Mariano Rajoy, Zaplana i Acebes? Com es pot plantejar unitat d'acció dels partits catalans amb aquestes possibilitats?

SOCIALISTES I INICIATIVA TAMBÉ AMB PROBLEMES

Els primers, intentant a la desesperada un pacte amb CiU que no els allunyi del govern dels districtes occidentals de la ciutat de Barcelona, on l'oposició és majoritària... sr Hereu, el seu soci preferent no era ERC?
I els ecos dels socialistes, perquè els seus resultats després de quatre anys manegant Medi Ambient han estat no només improductius, sinó perjudicials, a causa de la seva manca d'iniciativa i de solucions reals per reduïr les emissions de CO2. Això em demostra que el concepte de 'verds' no garanteix l'ecologisme ni la fermesa per defensar-lo.

Junts a Europa?

Esquerra proposa unitat...
i Felip Puig s'hi nega.

Bernat Joan, eurodiputat d'Esquerra Republicana, ha proposat després de la unitat d'acció assolida en assumptes lingüístics, que les coalicions Europa dels Pobles (ERC, EA, PSM...) i Galeuscat (CiU, PNB, BNG, UM...) formin un bloc comú per defensar els interessos de les nacions sota l'estat espanyol.

La projecció internacional de Catalunya, la defensa dels drets dels catalans a les institucions europees, no pot ser menystinguda, i realment és una molt bona oportunitat per sumar (dividits sempre serem menys) i ser més defensant el mateix. A més, com a assaig de col·laboracions a nivell de pressió dins dels estats espanyol i francès també ens seria molt útil.

Però resulta que el fustigador oficial d'Esquerra de l'executiva convergent, Felip Puig, ha dit que no pensen arribar a acords amb "partits nacionalistes minoritaris". Entoma aquesta! A veure si ho veig clar... només quan es tracta de fer fotos, fer titulars, aconseguir alcaldies o presidències sí que CiU vol ERC, però quan hi ha quelcom més a defensar ja no? Doncs si aquest és el pla, sincerament no sé què és el que proposava Artur Mas la setmana passada amb això de fer front comú per plantar cara. No s'ho mereix igualment la llengua catalana a Europa?

Això no és gens seriós. El desconcert que impera a la federació comença a fer-se més que palès, un cop demostrat que Mas no disposa d'autoritat real, i se segueix amb postures polítiques esquizofrèniques demanant unitat d'acció d'una banda i rebutjant col·laboracions amb l'altra cara. Jo ja ho he dit, qui vulgui governar, que faci amics, i si no que després no es queixi!

A governar!

El convergenticidi no existeix.

Ahir ens van constituïr les corporacions municipals catalanes. Qui tingui a les seves mans l'edició d'avui d'El Punt, podrà copsar qui pacta amb qui i on es fa, perquè amb els números a la mà no existeix això que alguns convergents anomenen convergenticidi (jo en dic victimisme), i desmostra també que aquella cançoneta de 'la llista més votada ha de governar' no se l'apliquen si no els convé.

Tinc xifres:
646 majories absolutes (CiU:341 PSC:159 ERC:102)
a 111 municipis no mana el més votat (ERC:37 PSC:36 CiU:23)
PSC + ERC: a 60 municipis
CiU + ERC: a 43 municipis
Tripartits d'esquerres: a 14 municipis
Bipartits d'esquerres: a 21 municipis
CiU + PP: a 6 municipis

D'aquí, jo en destacaria la reducció dels tripartits d'esquerres i dels pactes de dretes CiU+PP, a nivell general, respecte dels governs formats el 2003. És significativa també la pèrdua de pes a escala municipal que està patint el PP, malgrat que CiU li fa alguns regals com l'alcaldia de Vielha. Menys extrems i més entesa.

Al Masnou ja s'ha formalitzat la presa de posessió d'en Gisbert a la Casa de la Vila. Com sempre a l'Ajuntament no s'hi cabia i ha calgut col·locar una pantalla gegant a Can Malet perquè tothom ho pogués seguir (quan tindrem una ràdio local masnovina?). Com ja vaig comentar, serà un bipartit d'esquerres sense Esquerra, donat que les pèssimes actituds durant el mandat anterior s'han vist reforçades a les urnes i això no ens permetia realitzar els projectes que creiem millors pel poble. No reeditem el govern. Ara, a veure què fan.

També comentaré que inicialment els nostres regidors votarien Carme Giol a la votació d'alcalde, però ens podríem haver trobat amb el suport de la dreta i, com que seria una situació massa complicada de dur que no contribuiria a l'estabilitat, vàrem decidir desactivar-ho anunciant el vot en blanc. Hi ha qui m'ha dit que seria més elegant sortir del govern però votar l'Eduard Gisbert, però jo no trobo compatible fer les dues coses, ja que et fa corresponsable del que faci i deixi de fer com a alcalde... i no hi ha prou confiança, perquè no se l'ha guanyada.

Ridao candidat? Sí

Carod apunta Ridao

En resposta als tira-i-afluixa de Puigcercós, Carod-Rovira ha deixat anar que la responsabilitat d'encapçalar la llista d'Esquerra al Congrés correspon al portaveu al Parlament, Joan Ridao. Ridao ha aconseguit crèixer en protagonisme gràcies al marge de maniobra extra pel fet de no ser a Govern, a més, l'altre actiu del portaveu és que no ha estat mai per lluites internes.

En uns dies convulsos en que els convergents (encara més crítiques a Duran), els socialistes (la branca catalanista rebrota) i els republicans (reagrupament vol fer un acte públic) tenim força debat intern, Puigcercós s'ha postulat com a cap de cartell d'Esquerra el 2010. Això li ha guanyat la rèplica de Carod, dient que ell vol ser el candidat ja que amb ell ERC ha aconseguit els millors resultats de la història moderna del partit, i això és una veritat com un puny. El pla inicial és situar Joan Ridao encapçalant la llista d'esquerra al Congrés espanyol, però davant l'ambició de Puigcercós també ha dit que el Conseller de Governació podria ser el cap de llista. En tot cas, ho han de ratificar els òrgans del partit.

Personalment aposto per Joan Ridao com a candidat. En primer lloc perquè necessitem noves cares, nova imatge i credibilitat renovada, en segon lloc perquè no s'està de fer crítiques quan cal fer-les (l'elegant etzebada d'ahir a Montilla és de medalla), i en tercer lloc perquè Joan Ridao no és nucli dur de cap corrent intern. I no estàn les coses, crec jo, per posar un cap de llista que sigui controvertit per a l'altra meitat del partit. A més, és el pare més destacat de l'estatut del Parlament.

El que sí que demano, és que anem a aquelles eleccions amb plans nous i actitud exigent, condicionant i ferma. Que d'entrada, durant la campanya es condicioni qualsevol pacte al traspàs d'infrastructures (rodalies, aeroport) i inversió. Que no hi hagi sensació de que continuarà aquest suport mig condicional a Zapatero, perquè no s'ho mereix. És més, Catalunya es mereix que els diputats catalans defensin en bloc els interessos de la seva gent, i per a fer que això sigui possible, Esquerra ha d'aconseguir millorar els seus resultats, malgrat que la tendència no és favorable.

Montilla ha de ser exigent amb Zapatero

"Sigui ferm, clar,
i fins i tot incòmode si fa falta"

Això li ha reblat Joan Ridao a José Montilla en una sessió al Parlament. I és que Esquerra, Convergència, i la petita i mitjana empresa catalana han coincidit en constatar que Montilla no pressiona i el PSOE se'n desentén, en el que respecta a l'autogovern. Alhora, Puigcercós continua amb les seves estratègies malgrat el clatellot d'ahir de Montilla.

CiU i ERC hem coincidit al Parlament criticant la inacció i passivitat del President Montilla a l'hora de defensar les previsions de l'Estatut en traspassos, en les infrastructures i millor finançament. Certament al PSOE no li interessa resoldre res en favor nostre tenint unes eleccions d'aquí mesos, i si tal i com s'intueix acaba guanyant la dreta espanyolista... tindrem el país aturat més anys. Resulta curiós que hagi de ser Esquerra, l'únic partit catalanista oposat al text, sigui qui més l'ha de defensar davant la passivitat dels que l'acollien amb entusiasme. Queda clar que per ben poc ha servit un text tan sotmès i poc ambiciós, que el país es defensa i es construeix pas a pas a les taules negociadores, condicionant suports.

Sincerament, el millor favor que poden fer els socialistes per Catalunya a dia d'avui és tancar traspassos amb la Generalitat (renfe, aeroport, diversos de l'estatut) i ràpid, perquè crec que en menys d'un any hauran de fer les maletes de la Moncloa. Ja sé que Catalunya no és la seva prioritat, sinó salvar-li la cara a Zapatero al preu que calgui, i que el PSOE no deixarà anar l'estendard espanyolista que reforça la seva imatge. Però li servirà d'alguna cosa? Europa es torna més conservadora i l'Estat espanyol més carca i més intolerant.

Coincideixen també els empresaris (Pimec) a l'hora de criticar que el President no hi posa energia en les negociacions. Calen "decisions ràpides", perquè l'empresa catalana, com la gent, nota que el mal funcionament de renfe, la manca d'inversió en infrastructures, el retard del TAV, l'anticuat model aeroportuari, el nou finançament que no arriba mai... li fa mal, li resta eficiència. Això, per si algú encara pensava que és un caprici dels catalans.

PUIGCERCÓS, 'MARCANT PAQUET'

El conseller de Governació i Secretari General d'Esquerra ha manifestat que continuarà marcant perfil en públic i en privat, en la línia del missatge exigent rebut de la militància, 'ha fet seu part del discurs' dels corrents crítics. Això malgrat la crida a la prudència de Montilla, a qui li exigeix més fermesa davant el govern espanyol si vol menys soroll. No pensa deixar el govern, però té la vista posada al Congrés Nacional d'Esquerra (2008), desactivar els corrents crítics (davant un Uriel Bertran que vol fer tàndem amb Carretero per renovar la direcció) i també el seu objectiu de ser el cap de cartell a les eleccions del Parlament l'any 2010.

Almenys, el que és cert, és que Puigcercós fa declaracions i Ridao planta cara, mentre que Carod-Rovira ho eludeix, posant pau a l'executiu català. Sincerament crec que caldrà remodelar la relació partit-govern, ja que en Ridao té avui dia més veu i capacitat d'acció (de fet, fins i tot més lideratge mediàtic) comparant-ho els dos líders d'Esquerra, ambdós a Govern amb les evidents limitacions que això comporta.

Sectors de CDC rebutgen Duran i Lleida

A Duran el podrien fer saltar.

Llegeixo a l'Avui (a banda de la remarcable notícia que a Frankfurt enviarem només autors en català) que diversos sectors crítics de CDC impulsen un canvi de rumb que aparti Josep Antoni Duran i Lleida com a cap de llista a les properes eleccions al Congrés espanyol. Segons diuen, el cancidat hauria de ser de Convergència i no d'Unió; l'actitud del dirigent durant la campanya municipal, no compleix amb el protocol de relacions de la federació i que Duran ha exigit que s'assumeixi unilateralment la seva estratègia electoral són els motius principals pels quals els crítics volen bandejar aquest senyor de la candidatura.

Entre els crítics, es troben Euroconvergents pel No (a la Constitució Europea, clar), i les Joventuts convergents. Segons sembla, quelcom es mourà al Consell Nacional convergent del 30 de juny. I pel que sembla, un dels noms que han sortit és el de Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat del Vallès (únic municipi metropolità governat per CiU).

Ja us en parlava ahir, de la dificultat que suposa per a CiU un Artur Mas parlant de 'plantar cara' i un Duran i Lleida parlant de pactar per entrar al govern espanyol amb cartera 'per la patilla'. Aquesta esquizofrènia de líders i discursos pot ferir el resultat convergent a les properes eleccions, i en són conscients.

Duran ha dificultat en moltes ocasions l'estratègia convergent, i en no poques també les mesures socials de la present legislatura espanyola (no oblidem que aquest senyor és catolicista de mena); també és un gran escull a tenir en compte si el que es vol és aconseguir unitat d'acció parlamentària amb Esquerra (a més de certes tesis massa dretanes, massa pactistes i massa integristes, no oblidaré el gran acarnissament de Duran contra Carod). Jo ja havia fet algun comentari al respecte en aquesta entrada recent.

Sense canvis a Girona

Girona no sorprèn.

Tot i que, per a mi, la sorpresa ha estat la continuació del tripartit gironí amb els hereus del nadalisme, Esquerra i Iniciativa negociant en bloc han decidit recolzar de nou Anna Pagans (PSC) a l'alcaldia de la capital gironina (notícia). I ha estat una sorpresa perquè haver pogut governar Girona éssent batlle podria haver estat molt bé, com a cop d'imatge i com a capacitat per liderar una de les majors ciutats del país.

Tot i que les negociacions amb el PSC han estat tenses, sobretot perquè Pagans no cedia, i ha calgut trencar-les almenys en una ocasió, finalment s'ha arribat a un acord: Esquerra augmentarà presència en diverses àrees, així com ICV, tot i que cap d'elles és d'especial rellevància.

Pel que he pogut llegir i éssent conscient de que desconec com han anat les converses, CiU havia ofert a ERC i ICV dos anys d'alcaldia, on Esquerra responia amb una proposta d'alcaldia republicana durant els quatre anys (poca broma!!). Just després d'això, ha arribat el pacte amb els socialistes, potser ha tingut a veure el pacte a la Diputació, potser també hi ha hagut algun ferc a frec amb polítics de Barcelona. Per llegir més d'allò que no tothom escriu, Girona Confidencial.

A mi no em satisfà, però no em toca a mi valorar-ho, sinó als companys d'Esquerra a Girona i als gironins.

Front parlamentari catalanista

Per un front comú. Per fer força.
Fer país més enllà de l'Estatut Petit.

Dilluns i dimarts s'han anat alçant veus en favor d'una entesa parlamentària entre CiU i Esquerra per defensar temes de país. Avui l'oferiment d'Artur Mas a Esquerra per col·laborar al Parlament ha estat contestat per en Joan Ridao: ERC recull el guant i aposta per un front comú del catalanisme (això inclouria els diputats al Congrés del PSC i ICV) a l'hora de defensar traspassos com l'aeroport, els rodalies i les inversions necessàries... al parlament espanyol, que és on es pot condicionar i allà és on s'ha de reclamar i negociar.

I per què no, aconseguir el que figurava a l'Estatut Gran (30SET, del Parlament) i que van ser retallats a l'Estatut Petit (de la Moncloa), si és que CiU té ambició de país.

Això sí, hauria de ser un acord que inclogués també condicionar els pressupostos de l'estat, malgrat que això li suposi un petit maldecap al govern espanyol (tot i que em sembla que ja s'ha assumit políticament que els pressupostos es prorrogaran). Aquesta seria la millor manera de "Plantar cara" al govern espanyol si el govern català no va més enllà, d'acord amb el titular que oferia Artur Mas i d'acord amb els posicionaments d'Esquerra.

Ara bé, la cosa no és tan senzilla: primer (autocrítica) per què no hem (tots) començat a condicionar el suport al govern espanyol des de fa tres anys; io segon, podrà CiU contenir un Josep Antoni Duran i Lleida que ja no sap què fer per pactar amb PP o PSOE per obtenir una cadira grossa, i que està fent una campanya 180º contrària als plantejaments de fornt comú i 'plantar cara'. Què pensa fer, doncs, Duran? O una altra cosa, serà Duran el cap de cartell de CiU a les eleccions espanyoles?

Lara mereix el Premi Sant Jordi?

JM Lara ha fet res per Catalunya?

Llegeixo a Vilaweb i també a d'altres diaris electrònics que avui el Conseller de Cultura ha anunciat la concessió dels Premis Sant Jordi de l'any 2007. Son uns premis de prestigi que es lliuren a personalitats que 'hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat, o més generalment, en el pla cívic i cultural'. I miro la llista de guardonats.

Jose Manuel Lara!!?? Què ha fet un personatge com aquest pel nostre país, que no sigui enfortir el règim colonial i la invasió cultural castellanitzant? Quina identitat defensa des de la seva poltrona ampla i privada? Cap identitat catalana, només espanyola.


Com es pot donar un premi de prestigi cultural a algú que presideix un diari sensacionalista, íntegrament en castellà, de dubtosa qualitat periodística i d'evident tendència (ADN)? Com es pot agraïr la feina feta al propietari del diari anticatalà La Razón? Això sense comptar l'obra editorial del Grupo Planeta, on el català és pràcticament desaparegut malgrat que l'empresa té la seu a l'Avinguda Diagonal de Barcelona.

Quin servei cívic ha fet aquest home per Catalunya, si tracta els seus treballadors com a robots (ho dic per experiència), els seus clients com a simples màquines de pagar (ho dic també per experiència) i, com a colofó, en veient perillar les seves vendes, fa xantatge a Artur Mas provocant que aquest li pagui favors anant a Moncloa i retallant l'Estatut del Parlament?

Amb tots els respectes, així no es fa catalanisme. Per molt que el PSC vulgui atreure's la simpatia (i potser quelcom més que la simpatia...) d'aquest senyor, aquest acord de la Generalitat posa el Premi Sant Jordi a l'alçada d'una taca d'oli a la camisa.

I pel que es pot anar llegint, encara dubtaria d'un parell de guardonats més, i dubto que el meu amic l'escriptor Jordi Mata vulgui estar a l'alçada de segons qui. Això sí, n'hi han de bons i merescuts.

Més moviments interns a Esquerra

Uriel Bertran plega veles.

Descartat cap congrés extraordinari per l'Executiva d'Esquerra, altres moviments sorgeixen: Bertran dimiteix del seu lloc a l'executiva després del brindis al sol d'Esquerra Independentista i Puigcercós ha aprofitat el moment per declarar a La Vanguardia que vol passar pel davant de Carod-Rovira.

Tot plegat, en el moment menys propici per plantejar-ho.

La sortida de Bertran, a qui vaig conèixer quan era secretari general de les JERC, es relata oficialment com una responsabilitat assumida. Hauria entès que no toca fer grans proclames ni cops d'efecte (a Esquerra Independentista em refereixo), amb objectius no tan clars (no és pas casualitat que els impulsors siguin tots afins a Puigcercós). En tot cas i això és una impressió personal, la tasca feta tampoc avalava el càrrec... i tampoc no diré res més.

D'altra banda, i amb moltes ganes de pujar, Puigcercós ja s'ha començat a oferir per encapçalar Esquerra passant pel davant del seu president, Josep-Lluís Carod-Rovira. Realment confirma que E.I. va al seu favor, però trobo que son més ganes d'escalfar una olla que ja bull, i a la que no li permeten coure ni estovar els pactes municipals que ja es comencen a tancar. Vol ser el número 1 del partit... però per a fer què? La militància està, en termes molt generals, poc satisfeta amb la línia d'Esquerra en política nacional, però ell dóna suport a aquesta política i els impulsors d'E.I. han votat també a favor de les decisions preses sense reserves destacables.

En definitiva, el que cal, més enllà de fer balls de cadires, és adonar-se dels canvis que calen per seguir conduïnt Esquerra al creixement i a la majoria, amb estabilitat de partit, ja que la única manera d'aconseguir el país que volem és liderant-lo. Si ens quedem a mitges, ens passarà com amb l'Estafatut.

La meva família política, el meu corrent d'opinió i la meva aposta estratègica es diu Esquerra Republicana de Catalunya, i us convido a formar part d'aquest projecte de país!

La lenta Alta Velocitat

El TAV que no arriba, que no compleix, i que no satisfà

Els catalans pagarem amb escreix el fet d'haver estat seu olímpica el 1992. En aquell moment ja funcionava l'AVE a Sevilla, però nosaltres fins al cap de 20 anys no tindrem el país connectat (Hereu i el Ministerio de Fomento anuncien l'endarreriment fins el 2012, i ho sabien abans de les eleccions). Més lent, més car i poc competitiu amb l'avió.

El que va més enllà, és que Hereu ha refusat repetides vegades qualsevol reestudi del Túnel del TAV amb l'excusa de complir el calendari de 2009... sabent que aquest calendari era paper mullat, i sense exigir res ni queixar-se al Ministeri. L'excusa és la seguretat de les obres, però sens subte intervenen tres factors més:
1) La manca d'inversió fins a data d'avui (doncs encara hi ha obra sense adjudicar), que demostra les virtuts del PSOE.
2) La trampa de fraccionar els pagaments per fer-los coincidir amb el calendari d'inversions que marca l'Estatut
3) L'esquer electoralista del compromís d'inversió de cara a les eleccions espanyoles.

Fa quinze anys que l'Estat espanyol, sigui del color que sigui, ens està prenent el pèl, però no aprenem. A més, també s'anuncien més complicacions per als trens de rodalies durant tot el periode que resta fins a completar els trams, doncs aquest allargament de l'impàs obliga a no poder retirar els trens de mitjana distància de la circul·lació en via convencional.

EL TÚNEL. L'oposició (majoritària ara) s'ha posat a treballar per fer front comú en aquest tema. Espero pel bé de la ciutat que d'aquí no surti cap idea esbojarrada com un traçat pel litoral o una reculada pel Vallès. La idea aportada per en Jordi Portabella a la campanya és la més racional, la més ambiciosa i la de major potencial: aprofitar el túnel ja existent del carrer Aragó, ampliant-lo. I sobre aquesta m'atreviria a suggerir una obra amb vistes al futur: ampliar-ne la capacitat en rodalies (doncs ja es col·lapsen) i fer-hi passar una línia de metro.

LA DECEPCIÓ. Les solucions del projecte del TAV a l'entrada i sortida de Barcelona, així com ple seu pas pel territori, em semblen esperpèntiques i poc dignes d'un país que cuida el paisatge, el detall i el dia a dia de la gent. Les vies d'alta velocitat s'han convertit en una barrera més, en comptes d'aprofitar les noves inversions per unir, transparentar i eliminar barreres visuals i paisatgístiques, problemes sonors i de mobilitat. Com a exemple més clar, l'horrend calaix de l'AVE a Sants i Hospitalet, o els horribles ponts de formigó pintat de blau visibles per mig país. La solució urbanística per a l'Estació de Sagrera-TAV i l'entorn (Gehry hi està treballant) tampoc sembla gens brillant ni digna de la que haurà de ser l'estació central-est d'una ciutat com Barcelona, en comparació amb la proposta que l'arquitecte Norman Foster (a través de Xavier Basiana) va fer a la ciutat. Sembla mentida que les administracions desaprofitin les millors oportunitats per augmentar la qualitat de vida de la gent que viu aprop d'on han de passar les grans infrastructures.

El Masnou sense tripartit

Esquerra no seguirà governant
El Masnou amb el PSC


Ahir l'Assemblea d'ERC al Masnou va decidir per una majoria aclaparadora no reeditar el pacte de govern tripartit i deixar l'alcalde socialista Eduard Gisbert en minoria. S'han parlat moltes coses (el company Oriol Fernàndez les comenta al seu bloc), però les idees generals que compartim són:

* Constatar la influència de la política nacional en aquestes eleccions (els comentaris que he sentit son en general crítics).

* Que els altres partits de govern han recollit la nostra feina durant aquests quatre anys, mentre que ells han fet una gestió més aviat plana, desastrosa en el cas d'Hisenda. No avalem l'obra de govern feta pels altres partits.

* Que la gestió durant aquests quatre anys ha estat moltes vegades dificultada més del que seria raonable pels altres socis i pel desigual repartiment de recursos.

* Que no s'han acomplert les expectatives de canvi dels masnovins i masnovines, dipositades en tres partits que havien sumat majoria d'escons i de vots.

* Que no volem encarar una negociació que ja d'entrada ens resulta pèssima i on no podrem fer les exigències necessàries per justificar després un pacte. Però per responsabilitat amb un Masnou que mereix estabilitat, creiem que sense compartir el projecte de govern, podríem oferir suports puntuals en bons projectes si s'ho mereixen (i evidentment, que no comptin amb nosaltres per fer un centre comercial).

* Que ara, amb l'experiència de govern, sabrem mantenir un bon control en la gestió d'aquest govern bipartit en minoria, liderant l'oposició. Això farà una política pel Masnou millor que la que podríem fer des d'un govern en aquestes condicions.


PD. En Saül Gordillo vaticinava que l'Efecte Portabella havia estat un miratge i que això només passava a Barcelona ciutat. El Masnou is different?

Esquerra i el govern del Masnou

Novetats interessants

Arribo de l'Assemblea d'ERC - El Masnou, (amb en Jaume Oliveras, na Carme Giol i l'Oriol Fernàndez entre d'altres grans companys), on s'ha pres una decisió que comparteixo. Hem governat amb un tripartit just després d'un quart de segle de govern convergent i amb una desastrosa herència urbanística i finançera.

El 1999 vàrem aconseguir el tercer regidor, el 2003 el quart... ara n'hem perdut un, convergència un altre, i els socialistes en guanyen dos. La cosa ha quedat: PSC:7, CiU:6, ERC:3, ICV:3, PP:2. Això demana reflexió.

No puc dir gran cosa ara mateix, de fet no em correspon a mi dir res fins que es faci públic, demà al matí. Paciència!

L'ensenyament en català, blindat

Esquerra garanteix la immersió lingüística

Els intents del govern espanyol de llimar les competències catalanes i d'augmentar artificialment les hores de castellà, i els del conseller socialista d'Ensenyament Ernest Maragall de fer possible aquesta indignitat... s'han estavellat contra un mur (notícia). I es que el PSC no pot pretendre governar en coalició amb ERC i acceptar totes les imposicions de l'estat espanyol, menys encara en temes nacionals!

Sembla ser que la negociació (que no ha estat fàcil) s'ha hagut d'elevar als dirigents del partit i del govern (Carod i Montilla), ja que a nivell tècnic les diferències éren substancials: Esquerra ha fet tota la pressió possible, arribant a presentra un decret alternatiu al que preparava Maragall. Malgrat que la polèmica (inclosa la campanya per la dimissió del conseller) ha estat vigent des de començaments d'any, la feina política sens dubte s'ha fet bé: no ha calgut fer moviments polítics dràstics, s'ha tractat el tema d'acord amb la importància que té i s'ha assolit un resultat satisfactori amb el que no s'imposen més hores de castellà.

El resultat és el següent: les estructures lingüístiques comunes es faran en català, com ja s'ha realitzat, per tant es fan les mateixes hores de castellà; queda regulada la immersió lingüística; i es dóna autonomia als centres per demanar o no un reforç lectiu en llengua castellana, que ha de tenir el vist-i-plau del govern. L'avantatge fonamental, a més de que no s'inflen artificialment les hores de llengua en general i de llengua castellana en particular, és que es dóna l'estabilitat necessària al model educatiu. El risc serà que el govern espanyol podria impugnar l'aplicació d'aquest nou decret català, tot i que això segurament no passarà fins després de les eleccions del país veí (i compte que no les avancin).

CiU s'aïlla o l'aïllen?

Convergenticidi?

M'ha vingut de gust comentar de forma esplaiada aquest graciós (de debò m'he rigut!) terme posat a la palestra per en Saül Gordillo: convergenticidi. Segons la definició ideal, seria aïllar Convergència i Unió de les institucions (li queda Sant Cugat del Vallès i la Diputació de Tarragona, on ha triat governar amb el PP). Segons jo, ho veig com un victimisme no justificat que només alimenta aquell ànim de revenja que hi ha sota el parquet de la seu del carrer Còrsega.

D'entrada, CiU ha governat la major part de les institucions catalanes (de dalt abaix) durant un quart de segle, algunes més enllà. Ha perdut majories absolutes i en la majoria dels casos ha perdut les últimes esperançes de governar sense discutir (pactant amb el PP), i ho ha perdut a les urnes. També s'ha de saber perdre.

La voluntat popular atorga escons, i els escons trien l'alcalde. Som una democràcia parlamentària, aquest és el sentit de les coses, el protagonisme el ténen els representants electes proporcionalment, més enllà de les llistes més votades, tinguem aquest principi clar abans que ens dugui a engany. D'aquesta manera, les majories es confeccionen pactant, això és política, sé que és difícil, però ja n'hi han de polítics professionals. És més, d'imposar governs en minoria només pel fet de ser la llista més votada, la inestabilitat institucional fóra tal que no es podria governar. Qui vulgui canviar el sistema que ho plantegi, no val plorar, és molt trist que un partit es queixi d'un sistema electoral que va signar, que no va modificar quan podia fer-ho, i que segueix sense aportar-hi res.

L'excusa més divertida que he trobat és la del candidat convergent a presidir la Diputació de Lleida, que ha retret a Esquerra no haver pactat així: "CiU té la majoria d'alcaldies assegurades o governs en coalició de la demarcació de Lleida, per tant és just que governem també la Diputació". Quina mena de raonament democràtic és aquest?

ÉS QUE ESQUERRA DECIDEIX PACTAR SEMPRE AMB EL PSC
"Si vols governar, fés amics"... però anem a pams:

1) Ni CiU ni el PSC son partits independentistes, cap d'ells vol anar més enllà del que hi ha, cap d'ells planteja reivindicacions nacionals de forma seriosa i continuada. Això és un fet. Per tant de què serveix un Pacte Nacional si CiU no és capaç de consensuar amb Esquerra les línies mestres del país per avançar en sobirania? Pacte Nacional, per a fer què? Per a signar-lo a l'Hotel Arts mentre signen un altre a Moncloa o al Majestic que l'invalida?

2) A nivell local, el que interessa és aplicar polítiques locals. En el cas d'Esquerra són polítiques d'esquerra, progressistes, innovadores. Amb qui es pot coincidir més? Amb la dreta que porta anys governant, o amb l'esquerra conservadora? L'elecció no és tan fàcil, però es pot treballar més amb una que l'altra. I ara he generalitzat, perquè cada poble és un món i cada persona és diferent, les amistats entre polítics i les ganes de canvi també fan més que el programa de fons, i per tant es donen casos d'enteses variades.

3) I tornaria a la Generalitat, perquè sembla que haver fet president en Montilla sigui el pecat original pel qual tot votant republicà està condemnat. Algú ha pensat si no es perdrien també vots per haver fet president l'Artur Mas, sobretot després de l'última campanya plena de maquinària pesant contra Esquerra? Estaríem, com a país, no igual que ara, sino pitjor. Pitjor perquè els canvis a govern iniciats fa tres anys quedarien tallats i tornaríem enrere, Esquerra fent de partit frontissa que no se sabria ben bé per a què serveix. Continuant un govern d'esquerres, ni que sigui tant excessivament silenciós com ho és ara, Esquerra demostra corresponsabilitat.

4) Que quedi clar: no ens agrada el PSC-PSOE. No és el nostre partit, son conservadors, son tan clientelars, ténen els seus propis interessos econòmics, representen una altra cosa i generalment també una altra gent, és l'esquerra metropolitana instal·lada. I potser, per ser ells tal com son i per haver format governs metropolitans amb ells, hem tingut la patacada a la Regió de Barcelona.

Congrés Extraordinari?

Per un canvi de rumb tranquil
però ferm.

He llegit a l'Avui la notícia del sorgiment d'una mena de corrent intern, Esquerra Independentista, que arriba just després de la crida de Carretero-Reagrupament a un Congrés Nacional Extraordinari. I, mentrestant, les complicades negociacions municipals on això realment ajuda ben poc, o més aviat al contrari. Almenys quelcom bo: Portabella confirma que no votarà Hereu, per tenir un projecte continuista que l'electorat ha castigat.

Sóc el primer que ha demanat una autocrítica resolutiva a Esquerra, és necessària després de la davallada metropolitana que hem patit. Hi han coses que hem de millorar dins l'estratègia política (doncs entenc que la finalitat és la mateixa) i no ens hem de quedar en allò de "tenim tres-cents regidors més", l'autocomplaença no ens durà enlloc.

D'entrada, tanta veu potenciada per tanta portada, no ajuda. De la necessitat de canvis, en som conscients tots en major o menor grau, però són moments on sobra segons què: estem negociant governs municipals i preparant una campanya electoral que s'anuncia intensa i polaritzada, per tant aquestes mostres de galliner no toquen. Esquerra és un partit cohesionat, hem fet una aposta -en molts sentits, i en diversos terminis- i ens n'hem de responsabilitzar tots.

Famílies? Corrents d'opinió? Grupets de pressió?... A què juguem? A veure si ens anem adonant que les petites campanyes internes de l'estil "TAL és més d'esquerres" o "a TAL li queden dos dies"o "els de la familia de TAL son uns sectaris" aquests son un dels factors que ens desmobilitzen i ens passen factura a les urnes. Poca broma.

ELS CANVIS, COM CAL

D'entrada, l'actual direcció ha pres nota i prepara una millor notorietat dins l'executiu català. Un partit, per tenir credibilitat política ha de tenir paraula (i més nosaltres, que per alguna cosa ens diem republicans oi?), per tant no podem desdir-nos d'un acord signat fa sis mesos per quatre anys. Doncs treballem a partir d'aquí, marquem perfil, que és el que ja es vol fer, i si el govern no va més enllà en objectius nacionals, adelantem-los per altres bandes (tenim un Parlament on som decisius, tenim un Congrés on també ho som... i aquí podríem assajar col·laboracions en temes nacionals amb CiU, si és que per això hi podem comptar).

De fet, el més difícil sempre serà formar part d'un govern sense perdre personalitat, reacció i opinió. Alhora, ara aprendrem que hem de vigilar molt més a l'hora de signar pactes de govern, sigui a nivell local o nacional.

Congrés Nacional Extraordinari? No toca, no ens convé i no servirà per res de bo. Tenim una Conferència Nacional aquesta tardor, que és on toca fer ideologia i estratègia, allà hi hem de ser; també un bon pla de campanya on caldrà un nou cap de llista ferm, capaç de sumar, amb ganes de condicionar i amb molta ambició de país. I sicenrament, dubto de l'honestedat i el saber fer de qui vulgui canvis massa ràpids a la Direcció Nacional. Jo estic lliure de compromisos, favors, famílies i mandangues, suposo que això em dóna més perspectiva.

ETA trenca l'alto al foc

Sense pau ni llibertat... de moment.

La convulsa història del País Basc travessa avui un altre dia dur: ETA trenca unilateralment l'alto el foc (notícia). Les reaccions no s'han fet esperar, res a assenyalar doncs fa l'efecte que el guió ja estigués escrit i només s'esperava la llum verda. L'atemptat de Barajas (post 03gener2007) suposava ja de facto el trencament, que ara tenim per escrit.

Si ara fa un any i escaig, amb l'anunci d'alto al foc, no vaig ser gens optimista, ara mateix penso que sembla que ambdues parts hagin anat a buscar aquest final (més que final, espero que sigui un punt i apart). Realment penso que l'estat espanyol (més enllà del seu govern, totes les institucions implicades) no ha fet un procés de maduració, no ha fet cap pas per la pau, no ha estat valent, segurament perquè la societat del país veí en general no ho és, almenys en aquest sentit. L'únic que s'espera és una rendició, doncs no s'ha plantejat el procés com una negociació i mai s'estarà disposat a canviar les armes per urnes.

I quan dic això no em refereixo només a un referèndum o a traspassar la potestat de convocar-los (que més de la meitat dels vascos ho vol, per cert), és que se'ls expulsa de les institucions i no es permet a persones lliures de càrrecs penals exercir els seus drets (presentar-se com a elegibles). Això és una temeritat, doncs el que s'ha d'intentar sempre és acostar-los a la democràcia, no bandejar-los! Malgrat tot, la societat espanyola en general ho accepta... però això sí, els nacionalistes son els altres.

Si jo hagués d'arbitrar, em semblaria barat el canviar la competència en referèndums, l'acostament de presos i la llibertat de partits a canvi d'acabar amb les bombes, els morts i el clima de violència i por.

He estat escollit

Secretari de la Comissió Sectorial de Polítiques per a Gais i Lesbianes d'Esquerra.

Aquest matí la Comissió ha fet una Assemblea on hem escollit nous càrrecs, ja que el President sortint, Xavier Verdaguer, dirigeix la tasca ara des del Govern (responsable del Programa Transversal de Polítiques GLBT, Conselleria d'Acció Social i Ciutadania) . Participo dins aquesta sectorial des de fa anys, sense responsabilitats però si prenent part activa en les campanyes, ja que com a gai una de les meves prioritats és aconseguir aplanar les dificultats amb les que m'he trobat al llarg de la vida.

Estic segur que amb el President (Jordi Rallo) i la colla que som, anirem molt més enllà de les reformes legals fetes i durem a terme l'agenda antidiscriminatòria que ens hem marcat, com a partit i també con a Govern, des del Programa. Havent assolit fa poc la llei de Transsexualitat, preparem ara la Llei contra la Homofòbia al Parlament i, ja a nivell intern, les eleccions de l'estat espanyol (que sens dubte seran dures i poc podrem fer des d'aquesta Comissió ja que vist els resultats els temes nacionals pesen molt, però per nosaltres que no quedi).

Encetem una nova etapa, amb canvi de presidència i legislatura que es preveu estable, amb un Pla iniciat per nosaltres fa tres anys i que ara estem desplegant. Esquerra té en aquests momens la responsabilitat de tot allò que afecten els gais i les lesbianes en aquest país, i ens ho estem treballant, colze a colze amb el teixit associatiu. Però creieu-me, encara queda molta feina per fer!

He tingut el gust de compartir l'Assemblea amb la diputada d'Esquerra que més s'ha mullat i més ens ha recolzat, Rosa Maria Bonàs (bloc).

Iniciativa sense Verds

Les contradiccions d'ICV

Llegeixo avui la notícia que el col·lectiu de Verds que van signar un acord de coalició amb Iniciativa l'any 2003 i que va possibilitar el relatiu èxit de la marca ICV, es plantegen plantar-se i abandonar els excomunistes. Nul diàleg intern, diuen, i jo afegeixo que nul·la política ecologista a Medi Ambient, o com a mínim molt per sota de les expectatives de qualsevol persona que s'anomeni ecologista.

Diuen que la ment humana crea mecanismes de defensa per no patir xocs emocionals davant realitats molt adverses, amagant-les, negant-les o transformant-les. Els ecos dels socialistes no han pogut captar el missatge del seu electorat: "us heu convertit en allò contra el que dèieu que lluitàveu": ICV a Medi Ambient votant el Túnel de Bracons, empassant-se el 4rt cinturó, la MAT i sense reduïr emissions; ICV a Habitatge fent surf al cim de la bombolla immobiliària sense idees per combatre-la; ICV a Interior perseguint amb porres els seus propis votants...

Això sí, per "responsabilitat", continuaran al govern de Barcelona i amb els tripartits i seguiran permetent que sigui el PSC (que ha demostrat aquests anys ser d'un centreesquerra conservador prou xocant) qui marqui i imposi l'agenda política sense comptar amb les necessitats dels seus socis, ans al contrari, amb una estratègia d'abraçada de l'ós electoral que funciona. I encara "el capo" Saura avisa Esquerra de les greus conseqüències que es derivarien de no repetir tripartit barceloní...